El president de l’Aragó ha dit aquestes paraules sobre les obres de Sixena: “La sentència s’executarà de grat o per força”. Deunidó, la frase que ha deixat anar, mentre el MNAC manifestava “la incapacitat tècnica de dur a terme l’operació en el termini establert per la llei d’enjudiciament civil”.

El govern de l'Aragó ha presentat aquest divendres al jutjat civil de primera instància i instrucció número 2 d’Osca la petició d’execució forçosa de la sentència que ordena el lliurament de les pintures murals del monestir de Vilanova de Sixena que hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Tal com informa l'ACN, dijous va finalitzar el termini d’entrega voluntària i l’executiu aragonès ha fet un cronograma estimatiu de les feines que ha de fer el MNAC per complir la sentència que assenyala un termini aproximat de set mesos per rebre les pintures.

Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) és un artista intel·lectualment voraç: li interessen totes les visions de la ciència, l'economia, l'ecologia, la poesia, la música... Els seus treballs tenen un caràcter científic i alhora existencial i espiritual, com ara From the center (1981-1982), una videoinstal·lació pionera que la mateixa Balcells defineix com un "Stonehenge electrònic" i que ara el MNAC presenta en la versió definitiva a la Sala Oval després que la Generalitat la comprés per a la seva col·lecció. "Buscava sobretot captar, d'alguna manera, la naturalesa intrínsecament variable i canviant de la realitat –explica Eugènia Balcells–. La realitat no són només una sèrie d'objectes físics que estan l'un al costat de l'altre, sinó que participem en una dansa energètica, formem part d'una increïble dansa energètica que està funcionant alhora des de tots els nivells, i vaig intentar expressar aquesta dansa".

Els arguments del patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), que dilluns va al·legar la impossibilitat tècnica per fer el trasllat dels murals de Sixena i va obrir la porta als tècnics aragonesos, han encès l'advocat de Vilanova de Sixena. Jorge Español considera que és un "desafiament en tota regla" i ha presentat un escrit al jutjat de primera instància d'Osca demanant mesures preventives que assegurin l'execució de la sentència.

Xoc d'arguments entre els conservadors d'art catalans i aragonesos sobre el trasllat de les pintures murals de Sixena, després de la sentència del Tribunal Suprem que obliga a tornar-les al monestir de Vilanova de Sixena. La consellera d'Educació, Cultura i Esports del govern de l'Aragó, Tomasa Hernández, va afirmar divendres en declaracions a TV3 que "no hi ha risc" de malmetre les peces en l'operació de treure-les del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i portar-les a Sixena.

Comparar el cas de l'art de Sixena amb el de Taüll ens ajuda a entendre el que és una nació. En totes dues situacions, pintures murals que adornaven les parets d'esglésies pirinenques a principis del segle XX van ser arrencades amb la tècnica de l'strappo i dutes a un museu per salvaguardar-les. A diferència dels tresors del British Museum o del Louvre que provenen d'antigues colònies espoliades, aquí tot s'hauria perdut si no fos per les institucions catalanes. Però ara l'Aragó exigeix que les pintures retornin malgrat el risc de danys irreparables, mentre que els habitants de la vall de Taüll estan perfectament contents amb el joc que s'estableix entre les rèpliques que tenen a les seves esglésies i l'exposició de les sales del Romànic del MNAC (on, per cert, tenen l'entrada gratuïta). Com és que ningú de Taüll demana el retorn dels originals?

La confirmació del Tribunal Suprem de la sentència de Sixena, que obliga el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) a retornar les pintures murals al monestir de l'Aragó, ha posat experts i conservadors en alerta per les elevades possibilitats de malmetre les peces durant el trasllat. El president de la Generalitat, Salvador Illa, ja ha dit des del Japó que respecta la sentència i que no n'obstruirà l'aplicació, que deixa en mans del MNAC, en el patronat del qual estan representats la conselleria de Cultura, el ministeri de Cultura i l'Ajuntament de Barcelona. En el mateix sentit s'ha expressat el ministre de Cultura, Ernest Urtasun. "Hem de tenir la millor col·laboració institucional per fer els pròxims passos i aconseguir allò que més desitgem tots: la protecció d'un bé patrimonial que és molt important", ha dit deixant clar que cal respectar la sentència.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha assegurat que respecta la sentència del Tribunal Suprem que ordena al Museu Nacional de Catalunya (MNAC) tornar les obres de Sixena a l'Aragó. En declaracions des de Kobe, on està de viatge oficial pel Japó, recollides per l'Agència Catalana de Notícies, Illa ha dit que no vol "obstruir" l'aplicació de la sentència. "El marc de la sentència és el que és", ha dit el president, que ha afegit que ara cal "mirar endavant" perquè "hi ha una sentència i és així".

El destí final de les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena ha quedat sentenciat: aquest dimecres el Tribunal Suprem ha resolt a favor de la part aragonesa els recursos de cassació i per infracció processal presentats pel Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) l'octubre del 2020. El veredicte, que arriba excepcionalment més de quatre anys després, ratifica la sentència del 2016 que estimava la demanda del govern d'Aragó i condemnava el MNAC a restituir les pintures, posteriorment ratificada per l'Audiència d'Osca l'any 2020. Malgrat tot, els advocats del MNAC van aconseguir aturar el retorn provisional de les pintures ordenat pel jutjat de primera instància número 2 d'Osca, per l'extrema fragilitat de les pintures i perquè el monestir no compleix les condicions exigibles per poder traslladar-les.

No és una exageració afirmar que Francesc Galí (Barcelona 1880-1965) es va jugar la vida per pintar els murals de la cúpula del Palau Nacional coincidint amb l'Exposició Universal de 1929. Durant uns sis mesos, Galí va treballar enfilat damunt unes bastides força precàries i sense mesures de protecció, tal com es pot veure en una fotografia inclosa en l'exposició que el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) li dedica des d'aquest dimecres fins al 14 de setembre, titulada Francesc Galí. El mestre invisible.

Els estudis Harquitectes i Christ & Gantenbein han fet el ple d'ampliar els museus més destacats del país. Després del Macba, les obres del qual van començar fa unes setmanes, els de Sabadell i els seus col·legues suïssos han guanyat per unanimitat el concurs per ampliar el MNAC al pavelló de Victòria Eugènia de Montjuïc, tal com ha avançat La Vanguardia i ha pogut confirmar l'ARA. La informació del projecte es pot trobar al portal de transparència de la Generalitat. La proposta guanyadora ha de passar encara per diversos tràmits administratius, i els altres candidats la poden recórrer. Està previst que el projecte es presenti oficialment al maig.

Deunidó amb Zurbarán. El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) inaugura aquest divendres una exposició sobre l'impacte de la seva obra en un reguitzell d'artistes contemporanis, titulada Zurbarán (sobre) natural. El conjunt té molta volada, però, malgrat tot, un en surt amb ganes de veure més obres de Francisco de Zurbarán (1598-1664), potser per la fita històrica que representa poder veure, només arribar, les tres versions de Sant Francesc d'Assís segons la visió del papa Nicolau V: la del Museu de Belles Arts de Lió i la del mateix MNAC flanquejant la del Museu de Belles Arts de Boston. Les tres versions venen de Lió, on es van poder veure juntes per primera vegada fa uns mesos en una exposició monogràfica de Zurbarán.

Acabem d’entrar en un període de cinc anys al final del qual tindrem dos museus expandits, MNAC i MACBA, i un de nova planta a Barcelona. Voldria elaborar sobre el fet consolidat que el museu d'art modern o contemporani hagi deixat de ser únicament una capsa receptora de sediment històric que estudia, preserva, explica i mostra l'art a final de trajecte –tradicionalment arribaves al museu quan ja havies passat per tots els filtres previs, no al revés– per transformar-se de mica en mica a partir de la primera meitat de la dècada dels setanta del segle passat en un productor actiu d'art encara sense testar que ha fet que els artistes, no tots, però una part molt significativa, vagin abans que res al museu a treballar, a “fabricar” allò que exposen. Això implica d'alguna manera que l'espai del museu sigui, de facto, l'estudi d'aquests artistes abans de transformar-se en el seu espai d'exhibició. És el que caracteritza l'art basat en producció tal com s'ha entès des de sempre a les arts escèniques, al cinema o, fins i tot, a les arts musicals. De quina manera va passar tot això fa gairebé mig segle és una història fascinant que encara està increïblement per escriure i representa el canvi més radical que s'ha produït dins del museu d'art des que va emergir la seva versió moderna al segle XVIII. El que comentaré en aquest article són les conseqüències i les mancances que aquesta situació ara ja implícitament acceptada ha generat, però sense ser abordades ni debatudes, sorprenentment, d'una manera tècnicament seriosa.

Des que va debutar amb els relats d'Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016), Marta Orriols (Sabadell, 1975) ha anat excavant, amb una precisió i destresa remarcables, en la intimitat dels protagonistes de les seves novel·les. A l'última, A l'altra banda de la por (Proa, 2025), s'endinsa en la vida de la Joana, una dona que s'acosta als 50, amb un bon càrrec al MNAC, dos fills adolescents i un exmarit que aviat tornarà a ser pare. La nit que, a la sortida del teatre, torna a coincidir amb en Mateu, amb qui va passar dues nits anys enrere a Tòquio, farà que comenci a preguntar-se si ell podria ser una bona sortida al laberint vital en què se sent atrapada.

Joan Guerrero i Sebastião Salgado eren amics, però no es coneixien personalment. El seu nexe de contacte era el pare Gabicho, un sacerdot equatorià a qui tots dos eren molt propers i amb qui havien col·laborat tot sovint en els seus projectes per donar dignitat als indígenes dels Andes. Ara tindran un altre vincle perquè Salgado rebrà el primer premi Joan Guerrero i, a més, tots els beneficis de la venda dels dos llibres que s'han publicat per retre merescut homenatge a Guerrero s'entregaran al pare Gabicho per millorar la seva comunitat indígena de Riobamba, a l'Equador. Els dos, Salgado i el pare Gabicho, assistiran dissabte que ve al migdia a l'homenatge al fotògraf de Santa Coloma que han organitzat els seus companys fotoperiodistes.

"Tenim un programa molt extens. Estem fent el que s’espera d’un museu nacional", diu el director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra. Per avalar l’afirmació, desplega el conjunt d’exposicions i actuacions artístiques programades per al 2025, que inclou, entre d’altres, mostres sobre Zurbarán, Eugènia Balcells, Mario Armengol, Francesc d’A. Galí i els dipòsits del Servei de Defensa del Patrimoni Nacional franquista.

El Consell de Ministres ha autoritzat aquest dimarts la concessió de 20 milions d'euros a un total de 46 actuacions d'entitats culturals en el marc de la capitalitat cultural de Barcelona. Les assignacions, a càrrec del pressupost del ministeri de Cultura per 2024, donen compliment al compromís assolit l'any 2020 entre l'executiu espanyol i l'Ajuntament de Barcelona.

El fotògraf Pere Formiguera (Barcelona, 1952-2013) va ser també historiador de la fotografia, escriptor d'obres com Nirvana, col·leccionista i comissari d’exposicions. Va ser un creador erudit, audaç i molt estimat dins el sector i recordat sobretot per les sèries Cronos, consistents en retratar un cop al mes durant deu anys (a partir del gener del 1991) 32 persones del seu entorn personal, d'edats que anaven entre els 2 i els 75 anys. També per la divertida Fauna secreta que es va inventar amb el seu col·lega Joan Fontcuberta i pels retrats de la sèrie Ulls clucs, que es va poder veure en una exposició al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), per a la qual va immortalitzar amb els ulls tancats nombroses personalitats catalanes, com Ana María Matute, Lluís Llach, Tortell Poltrona, Victòria Combalia, Antoni Tàpies, Josep Guardiola, Antoni Bassas i Miquel Martí i Pol.

El premi Planeta ha aconseguit miracles com el del canvi de sexe i multiplicació de Carmen Mola –rere la qual s'amagaven tres homes guionistes—, i ha arribat a reconèixer novel·les que disgustaven part del jurat, com va ser el cas de Pasiones romanas, de Maria de la Pau Janer, que va acabar comportant la dimissió de Juan Marsé. Però fins i tot els anys més controvertits, la divisa del gran grup editorial ha estat la mateixa: provar de recuperar l'altíssima inversió que comporten els guardons, que actualment recompensen l'obra guanyadora amb 1 milió d'euros i la finalista amb 200.000.

Els murals romànics que avui són al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) eren, dins les esglésies del Pirineu, unes pintures senzillament fetes damunt uns murs arrebossats. Dins el museu són una altra cosa: les pintures formen part d’uns muntatges sensibles als canvis de temperatura i humitat, per factors com que es van fer servir materials insòlits com “la llet i el formatge fresc” per elaborar el caseïnat (la cola) amb què es van enganxar. Així que les sales de Romànic del museu no són un mausoleu sinó un lloc viu on encara es fan obres: fins al mes d’octubre un equip de conservadors-restauradors reintegren fragments de tres conjunts romànics cabdals: els de Sant Climent de Taüll, Sant Pere del Burgal i Sant Joan de Boí.