Les jornades organitzades pel Cercle d'Economia ens han deixat amb una dialèctica molt decebedora i vella entre sociovergència i tripartit d'esquerres. Els partits del Procés havien obert un forat immens per a qui estigués disposat a posar al centre la reforma del model econòmic de Catalunya. Salvador Illa ha arribat al poder instal·lant-se en aquest camp per córrer. Però, de la mateixa manera que tothom sap que els bons números macroeconòmics d'Espanya no tenen cap traducció en la vida real ni surten de reformes de fons (Miquel Puig s'ha cansat de recordar en aquestes pàgines que l'economia espanyola i la catalana fa 30 anys que no incrementen la productivitat, que creixem a còpia d'importar treballadors low cost inflant una bombolla que tard o d'hora farà petar l'estat del benestar), les propostes del centreesquerra i el centredreta per al post-Procés irradien una manca d'ambició estratosfèrica. Com que tot el que el centre radical posa sobre la taula sona a continuar allargant l'agonia d'un model essencialment fraudulent, s'obre un nou forat de credibilitat que les noves dretes aprofiten de manera perfectament lògica.

La capacitat d'innovar de la política catalana és gran. El líder d'ERC, Oriol Junqueras, ja va dir que no pensava donar suport als pressupostos del 2025 i ja veurem si ho farà als del 2026. Però tranquils. Una mostra és l'acord de l'executiu de Salvador Illa, precisament amb els republicans i els Comuns, que li garanteix 2.000 milions d'euros més pel seu funcionament sense tenir uns nous pressupostos.

Catalunya doblarà la taxa turística i destinarà un 25% dels seus ingressos a combatre la crisi de l'habitatge. Així ho han acordat el Govern i els comuns en el marc d'un nou paquet de mesures fiscals per fer front a l'impacte del turisme i combatre l'especulació immobiliària. L'augment de l'import s'aplicarà a tots els establiments –dels hostals als hotels de totes les categories, pisos turístics o creuers– i s'habilitarà tots els ajuntaments de Catalunya perquè puguin establir un recàrrec de fins a quatre euros sobre la taxa, cosa que fins ara només podia fer Barcelona. Així ho han explicat en roda de premsa la consellera d'Economia i Finances, Alícia Romero, i la líder dels comuns al Parlament, Jéssica Albiach. L'anunci ha aixecat polseguera dins el sector, però totes dues han defensat fer pagar més els turistes per injectar recursos als serveis públics. "És de justícia", ha reblat la consellera. Amb aquests canvis, la Generalitat preveu ingressar fins a 100 milions d'euros més.

El lent retorn a la “normalitat” política catalana ha viscut un nou episodi amb la retirada d’Ada Colau. En comparació amb el rebombori que acompanya la pugna precongressual d’ERC, el final del colauisme ha estat més aviat discret. Ja ni tan sols se’n parla, de la recent assemblea dels Comuns, tot i que el comiat de l’exalcaldessa no ha estat precisament airós: l’informe de gestió no ha arribat al 50% dels vots favorables. També és un càstig per a Jéssica Albiach, que ha deixat el càrrec orgànic dins del partit, tot i que seguirà sent la seva veu al Parlament.

El projecte del Hard Rock va ser l'entrebanc definitiu perquè Pere Aragonès avancés les eleccions la legislatura passada. ERC va ser incapaç de convèncer el PSC perquè renunciés al projecte i, amb el macrocasino sobre la taula, els comuns es van desmarcar definitivament dels pressupostos. Però tot ha canviat després de les eleccions del maig. Ara és el PSC qui governa i el Hard Rock ha passat a segon pla per als socialistes. Aquest dimecres ha arribat l'inici de l'adeu definitiu del projecte. En la sessió de control al Parlament, els republicans han anunciat la presentació aquesta mateixa setmana d'una proposició de llei per eliminar els beneficis fiscals del casino i el president de la Generalitat, Salvador Illa, hi ha expressat el seu suport. Tot plegat estava acordat d'entrada, ja que va ser una de les condicions dels republicans per investir Illa.

Per si de cas algun despistat encara en tenia dubtes, les eleccions de maig van certificar, de manera incontestable, el tancament del cicle polític del Procés. Ha estat un cicle certament excepcional: més d’una dècada d’ebullició política que per primer cop ha portat l’independentisme explícit des dels marges fins a la centralitat política a Catalunya. L’independentisme ha tingut moments brillants, en aquests anys, i d’altres que no ho han estat tant –per dir-ho d’alguna manera–. Dels anys del Procés cadascú tindrà el seu balanç, però això avui ja té una importància relativa, perquè el moment és un altre.

En el seu llibre ¿La rebeldía se volvió de derechas?, el periodista i acadèmic argentí Pablo Stefanoni descriu unes esquerres que han reduït la seva agenda política a defensar l’status quo davant d’unes dretes compromeses amb l’antipolítica i els simplismes per tal de canalitzar les frustracions de la classe treballadora. Aquestes dinàmiques polítiques disruptives que es desenvolupen a diversos nivells i amb diferents complicitats han fet que els partits progressistes es limitin a protegir el que han aconseguit fins ara i a renunciar a la utopia.

Posats a parlar en termes bíblics, com ha fet el senyor Asens, el partit polític que estigui net de culpa que tiri la primera pedra. Vull dir que el festival d’incoherències abraça tot l’arc parlamentari des de temps immemorial. Però que tots els partits hagin fet algun cop una cosa contrària a la que han dit no és un eximent de res, sinó un motiu de desafecció de la gent amb els seus polítics, sobretot els de l’esquerra per allò de l’exigència moral superior dels seus votants.

La travessa socialista pel desert es va acabar fa tres anys, però no ha estat fins ara que el PSC ha pogut celebrar una victòria de debò. Salvador Illa és l’únic que, sobre el paper, aspira a la presidència de la Generalitat, gràcies als 42 diputats que ha aconseguit aquest diumenge, que reforcen la primera posició que ja tenia al Parlament. Però el motiu pel qual podria tornar a haver-hi un president socialista a la Generalitat no són només els bons resultats del PSC, sinó, sobretot, la desfeta de l’independentisme.

Fins a 5,8 milions de catalans estan cridats aquest diumenge a les urnes per decidir qui forma part del nou Parlament. Es triarà la nova correlació de forces a la Catalunya del 2024, després de l’atzucac del Procés, la presó, l’exili, la pandèmia del coronavirus i el nou context de guerres amb els conflictes d'Ucraïna i Rússia i d'Israel i Palestina. Segons les enquestes, però, els catalans acudiran a les urnes amb l’amenaça d’un bloqueig i una repetició electoral, ja que els vetos creuats entre l’independentisme i el PSC i la possibilitat que Junts, ERC i la CUP perdin la majoria absoluta que han tingut des de l’any 2012 ho propicien.

Salvador Illa continua al capdavant de les enquestes sobre les eleccions del 12-M. Segons l'últim sondeig, publicat per Crónica Global, els socialistes millorarien els resultats del 2021 i se situarien en 38 diputats –ara en tenen 33–. Ara bé, Illa podria tornar a erigir-se vencedor a les urnes sense arribar a la Generalitat. Segons l'enquesta, l'independentisme mantindria la majoria amb 69 escons, amb Junts (33 diputats) per davant d'Esquerra (28 diputats) i la CUP (8 diputats), una suma que podria obrir la porta a la investidura de l'expresident Carles Puigdemont. Una altra possible majoria de govern passaria per un tripartit de socialistes, republicans i comuns, que es quedarien amb cinc diputats al Parlament. Tot i això, Esquerra s'ha negat ja públicament a fer Illa president de la Generalitat.

La incògnita de si els comuns i Podem trencarien la seva aliança de cara a les eleccions catalanes es va resoldre el dimecres per una via que va sorprendre fins i tot una part de l’executiva del partit lila a Catalunya: la formació ha optat per no presentar-se al 12-M argumentant que fer-ho en solitari fragmentaria l’espai de l’esquerra i posaria en perill un futur govern progressista. Les bases de Podem a Catalunya han avalat la decisió en una consulta tancada aquest divendres amb un suport del 70,7% i una participació de dos mil inscrits. ¿Què ha passat perquè un partit que assegurava estar fort i preparat per defensar el seu projecte a les institucions catalanes hagi renunciat a donar la batalla electoral al Parlament?

Tenir raó està sobrevalorat. No cal ser un cínic per saber que a la política no n’hi ha prou amb tenir uns principis clars i actuar amb coherència. De fet, un excés de principis i de coherència és el camí més ràpid a la insignificança. La pràctica política ha de mantenir un equilibri entre l’ètica dels principis i l’ètica de la responsabilitat, ha de superar aquest binarisme weberià sense renunciar a cap de les dues lògiques. L’arribada dels comuns al poder –representada per l’elecció d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona– va suposar l’acceptació d’aquesta síntesi. Sense renunciar als principis bàsics que els havien permès arribar-hi, van entendre que governar és complex i que cal satisfer interessos plurals i, per tant, renunciar als maximalismes. Governar i ser un partit de govern té molts avantatges, però també has de pagar algun peatge: per exemple, i molt important, la pèrdua de la puresa. No és una crítica, tot el contrari. És un elogi a la capacitat de pactar i de transaccionar. És un elogi al tarannà de persones tan properes a Colau com han estat durant els seus dos mandats Joan Subirats i Jordi Martí. És un elogi al pragmatisme tossut i exitós de Yolanda Díaz.

Estàvem debatent per on havia d’anar la nova etapa oberta per l’amnistia i, de cop, ens trobem amb unes eleccions. Fent de la necessitat virtut, podríem optar per una interpretació positiva: ja que entrem en una nova etapa, fem foc nou. Que els ciutadans decideixin qui i com ha de gestionar aquesta nova etapa. Que així sia.

Aquests dies, després de la convocatòria electoral, periodistes i spin doctors debaten sobre quin partit polític ha estat més encertat tàcticament. Com si parlessin de futbol. Com si l’astúcia o el timing fossin els valors centrals de la gestió pública. Resulta una mica decebedor. Ja entenc que aquesta mena d’anàlisis resulten atractives per als aficionats, però una mirada una mica més elevada per part de tothom posaria el focus en un fet que no admet debat i que té molta més transcendència per als ciutadans: ni Barcelona, ni Catalunya ni Espanya no tindran pressupostos aquest 2024.

Ja ho van petar a l’Ajuntament de Barcelona, sumant els seus vots al PP per fer Collboni alcalde i impedir així l’acord de Trias amb Maragall. Ho van fer amb el nas tapat, però ara els campions del tripartit no han tingut prou dits per obturar els narius pel Hard Rock i permetre l’aprovació d’uns pressupostos tripartits. N’han calculat les conseqüències? S’entén que ja els sembla bé obrir el camí a una victòria del PSC (sí, el defensor del Hard Rock i el que no els vol al cap i casal) o fins i tot de Junts (sí, els convergents de Trias). No s’acaba de veure quins càlculs han fet.

No tenim pressupostos per culpa d’un casino, però la negociació, que s’ha trencat per aquest casino, ha sigut molt semblant a una partida de pòquer. Per tant, en la campanya (il·lusionant) que ens arriba, no cal que apostin, vostès, els polítics jugadors, per explicar-nos com gestionaran la sequera, els problemes de la pagesia, els socials o els d’ensenyament (que ara haurien pogut arreglar una mica, amb els nous pressupostos). No cal que vagin de farol, perquè si no estan disposats a votar-li els pressupostos a un altre no podran fer res ni vostès, ni l’altre. Expliquin amb qui pactaran. Estalviïn retrets i debats. Ja sabem que no s’agraden, ja ho han demostrat. Facin-se la foto per al cartell (les empreses de cartells, per sort nostra, a tots vostès els semblen honorables) i estalviïn paraules. No prometin. Expliquin amb qui pactaran. I si és amb ningú, sobretot, no s’ho callin. No cal que ens diguin res més.

Fins aquest dimarts els comuns i el Govern encara mantenien l'esperança de poder trobar una entesa amb el Hard Rock i salvar els pressupostos que el Parlament ha acabat tombant aquest dimecres. En les 24 hores prèvies a la votació van mantenir tres reunions per mirar de trobar una entesa, l'última al més alt nivell, entre el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la líder dels comuns a la cambra, Jéssica Albiach. Cap d'elles va servir per desbloquejar una negociació que fa setmanes que està encallada en el macroprojecte al Camp de Tarragona, condició del PSC per donar el seu sí al Govern i que ha acabat desencadenant un avançament electoral per al 12 de maig.

Ja va ser curiós que fos un partit socialista (l’esquerra virtuosa contra la dreta dels restaurants oberts fins a la una) el defensor principal d’un projecte recreatiu que inclou un casino, paraula connotada i no per a bé, precisament. I és curiós, també, que sigui un altre partit d’esquerres, els comuns, el que s’hi oposi amb una fermesa tan gran que d’això n’ha fet dependre ara el seu vot als pressupostos presentats pel Govern, en mans d’un altre partit d’esquerres que diu que no li agrada el projecte però que no té més remei que tramitar-lo.

1. Memòria. “Viure més de pressa és una forma de gestionar la nostra finitud: si doblem la velocitat de les nostres experiències vitals és com si tinguéssim dues vides”, ho deia el sociòleg Hartmut Rosa a Lola Galán, en una entrevista a El País. I és un bon retrat de certa histèria contemporània. No n’estic segur que aquesta excitació ajudi a assaborir l’existència. Més aviat ens situa en una espiral en què tot passa, gairebé res és. I més encara si, com diu el mateix Rosa, “la innovació i la velocitat no porten a una vida millor perquè estem destruint el planeta”. Podríem dir que és la paradoxa del ciutadà contemporani.