Arribat a Girona al mes de desembre, Vladyslav Krapyvtsov va debutar sota els pals del Girona al Reale Arena. L'ucraïnès va cridar l'atenció gràcies a una actuació fantàstica i diverses aturades, malgrat que no va poder evitar la derrota dels de Míchel contra la Reial Societat, condicionada per un penal polèmic i un gol en el temps afegit (3-2). Els gironins ja tenien la feina feta, després de garantir-se que jugaran a Primera Divisió per quart any consecutiu per primera vegada des de la seva fundació, i per sisè any en el còmput global. Una fita més d'una etapa que serà recordada.

A la vida, un detall pot canviar-ho tot. Al futbol també sol passar. El Barça es consolida al capdamunt de la classificació després d'un triomf còmode contra la Reial Societat, una tarda sense ensurts a l'Olímpic en un partit que ha canviat del tot quan els bascos, que havien sortit jugant molt bé, s'han quedat amb un home menys al cap de 17 minuts de joc. Els primers minuts havien estat de domini visitant, amb un gol anul·lat per fora de joc i aproximacions per les bandes, però un cop Elustondo ha vist la vermella, el partit ha canviat del tot. Ha estat bufar i fer ampolles per a un equip que s'ho ha passat pipa, sobre la gespa. El Madrid queda a tres punts, ara. I l'Atlètic aguanta ferm en la segona posició. El final de Lliga serà ben emocionant.

L’Espanyol no en té prou amb activar el mode supervivència per sobreviure a Sant Sebastià. Els blanc-i-blaus es van quedar a poc més de sis minuts d’esgarrapar un punt (2-1) al camp d’una Reial Societat que s’havia avançat en el primer minut de joc, però que va haver de lluitar fins al tram final per acabar amarrant el triomf. Així, els de Manolo González van veure trencada la imbatibilitat que acumulaven en aquest 2025. La primera derrota de l’any els deixa a un punt del descens. 

El Barça va patir la segona derrota del curs a la Lliga en perdre per 1-0 davant la Reial Societat al Reale Arena en un partit que portarà polèmica pel gol anul·lat a Robert Lewandowski per fora de joc perquè les imatges mostren que el polonès estava en una posició habilitada. A continuació, uns apunts en calent.

Contra tot. Davant la Reial Societat, el Barça ha hagut de remar contra tot. En la derrota (1-0) a Anoeta ha passat un fenomen poc habitual: veure Hansi Flick enfadat, queixant-se als àrbitres, indignat, demanant explicacions. No li faltava raó, perquè els blaugranes s'han trobat en un infern blanc-i-blau en què no només s'han hagut d'enfrontar a una gran versió del conjunt d'Imanol Alguacil. No, a Anoeta el Barça també ha hagut de jugar contra l'arbitratge tendenciós dels col·legiats madrilenys Guillermo Cuadra Fernández, a la gespa, i de Carlos del Cerro Grande, al VAR.

Sergio Gómez (Badalona, 2000) és un talent de La Masia que va formar-se quan el primer equip no mirava al planter. Va marxar amb 17 anys i s'ha passat set temporades voltant per Europa: l’han entrenat Guardiola, Kompany i Míchel, ha jugat a Alemanya o Bèlgica, ha guanyat la Champions i ha descendit. Tot fins a trobar l'estabilitat a la Reial Societat. Diumenge (21 hores, Movistar) s'enfronta al Barça.

A Montilivi, com passa en altres llocs, mentre s'està jugant el partit, aquest s'emet pel videomarcador. Això vol dir que els espectadors poden veure, en directe, el senyal de televisió, que sovint registra imatges de punts en concret de l'estadi, com la llotja presidencial. A les últimes files, s'hi asseuen els futbolistes que, per diferents motius, han estat desconvocats. Contra la Reial Societat, de tantes baixes que pateixen els de Míchel, la imatge no va ni tenir temps d'enfocar-los a tots. Blind, Romeu, Tsygankov, Portu, Solís, Bryan Gil, Pau López, Asprilla –del qual no hi ha un diagnòstic clar, però va aparèixer en crosses, símptoma que lleu no és–, i els joves Jastin i Artero. Deu baixes en un panorama desolador que deixa l'equip amb tan sols catorze futbolistes de camp i dos porters, planter a banda. I a l'horitzó un calendari estressant de set compromisos en vint-i-dos dies. Perdre, doncs, entrava en l'equació. I això és el que va passar (0-1).

Un idil·li té a veure amb la vida viscuda enmig de la natura. És a dir, amb la calma. Perquè la paraula idil·li, en la seva primera definició (a l’IEC), fa referència a un gènere poètic que parla dels amors dels pastors. Però la gran majoria de vegades que utilitzem aquest mot en l’actualitat pensem en la segona definició, que assenyala una relació amorosa intensa. Sigui entre pastors o entre un equip de futbol i el gol. I és una evidència que ara mateix l’Espanyol no té un idil·li amb el gol. Després de dues jornades de Lliga, continua sense celebrar-ne cap i ja és l’únic equip de la competició que no ho ha fet. Acumula 180 minuts sense la principal alegria del futbol. Així, és molt difícil sumar, i una genialitat de Take Kubo va donar el triomf (0-1) a la Reial Societat.

El Barça és a un sol pas de tancar la temporada perfecta, la temporada en què els quatre títols acaben en mans d’un equip insaciable. De moment, ja n’ha guanyat tres. L’equip entrenat per Jonatan Giráldez no va patir gens per derrotar la Reial Societat a l’estadi de La Romareda de Saragossa i es va endur la desena Copa de la Reina de la seva història. Al cap de 18 minuts, el Barça ja guanyava per 3 a 0 un partit en què va deixar sense respostes l’equip entrenat per la catalana Natàlia Arroyo, que s’acomiada de la baqueta basca amb aquest subcampionat. Una final amb un gran ambient a la graderia, bon joc del Barça i les futbolistes posant-se les medalles elles mateixes, ja que de nou, la Federació va descuidar els detalls. El president no hi era, ja que tenia un congrés, i ningú va pensar a fer una cerimònia d'entrega de medalles a les campiones. Així que ho van fer elles mateixes, demostrant que el Barça va molt per davant de la Federació, quan es tracta de cuidar el futbol femení.

Zuhaitz Gurrutxaga (Elgoibar, 1980) ha viscut diferents vides abans dels 40 anys. Quan era futbolista de Primera Divisió, amb la Reial Societat, amagava a tothom que patia problemes psicològics. Llavors ell encara no sabia que patia un trastorn obsessivocompulsiu (TOC) que el portava a no voler canviar-se la samarreta amb els rivals, a voler perdre els partits o a evitar travessar les línies del terreny de joc amb el peu dret. Després de seguir jugant en equips més modestos, es va fer músic, presentador de televisió, monologuista i ara publica el llibre Subcampeón (Libros del KO), en què, conjuntament amb el periodista Ander Izagirre, explica sense perdre l'humor l'infern que va patir quan tothom el considerava algú que triomfava, ja que era futbolista professional.

Cada cop que el Barça busca nous entrenadors al mercat per agafar les regnes de l'equip, un dels noms que sempre acaben sonant és el de Natalia Arroyo (Esplugues de Llobregat, 1986). Es va proposar per rellevar Lluís Cortés i ha tornat a aparèixer després que Jonatan Giráldez anunciés que no renovarà amb el club de Joan Laporta. L'entrenadora catalana, que rebrà la visita del Barça (14.00 h, DAZN) a Zubieta aquest diumenge, atén l'ARA per parlar sobre el seu últim any de contracte a la Reial Societat, el seu amic Giráldez i tota l'actualitat que rodeja a l'entitat blaugrana.

El Reial Mallorca disputarà la final de la Copa del Rei, la quarta en la història del club. Aquest dimarts, l'equip mallorquí va guanyar la Reial Societat en la tornada de les semifinals en la tanda de penaltis i es va classificar per anar a jugar la final, 21 anys després, a Sevilla, on lluitarà per aconseguir per segona vegada el títol. Darder va ser qui va marcar el darrer gol als penaltis, que donava el pas a l'equip a la final de la Copa. L'emoció es va estendre pel camp, entre els jugadors, l'equip tècnic i els centenars d'aficionats mallorquinistes.

Si la idea inicial era no encaixar (sempre ho és), el Mallorca ha complert les ordres des de la banqueta i manté algunes opcions amb vista al partit de tornada a Sant Sebastià. La Reial Societat ha estat millor, ha creat un poc més de joc i ha gaudit de les oportunitats més clares per desfer el zero a zero. Només la mala punteria del seu davanter, Omar Sadiq, ha fet que els mallorquinistes hagin pogut mantenir la porteria en blanc. Per part local, una sola rematada d’Abdon Prats a l’inici del segon temps, també amb mala punteria, ha estat l’únic bagatge ofensiu dels de Javier Aguirre. El Mallorca, en la línia de tota la temporada, no ha creat gens de joc i s’ha limitat a defensar-se davant un equip molt més ben dotat tècnicament. Brian Mendes, Merino i sobretot Take Kubo han manejat el centre del camp. L’exmallorquinista, que acabava d’arribar de la Copa d’Àsia, ha fet anar de corcoll la defensa mallorquina i ha tret del lloc un descontrolat Copete. El central andalús sembla que només sap fer faltes i a vegades resulta un vertader perill per al seu equip. En tot cas, s’ha de dir que el partit no ha estat res de l’altre món i la millor entrada de la temporada i l’excel·lent ambient de la grada no s’ha vist recompensada amb una actuació del Mallorca. Ara bé, l’eliminatòria continua enlaire i tot queda pendent del segon partit al Reale Arena. Però també és cert que l’equip de Javier Aguirre haurà de fer qualque cosa més que defensar-se si vol arribar a la final de Copa. No sembla una bona idea fiar-ho tot a mantenir cinc defenses i esperar que el rival no ataqui. En tot cas, la Reial Societat tampoc no serà la mateixa que hem vist a Son Moix, i el fet de jugar davant la seva afició li representarà un plus. I ara, després d’aquest primer capítol, ve la reflexió: la Copa està molt bé, però la lliga és la que comanda i la realitat ens duu a mirar el calendari. Diumenge arriba a Son Moix el Rayo Vallecano, un equip ferit després de la derrota contra el Sevilla i que també es podria posar en problemes. El tres punts es presumeixen indispensables per continuar posant distància en la zona delicada. Serà una altra final? Diumenge ho sabrem. Però, segons va dir un futbolista, “la lliga ens dona per menjar”, i no oblidem que realment és el que interessa.

Es pot planificar poc, a la vida. Et trenques el cap hores i hores rumiant quina és la millor decisió per segons què, i normalment no serveix per res. Bé, per perdre el temps, per això sí que serveix. Perquè el Girona no intuïa ni la lesió de Dovbyk ni que el VAR li pisparia un gol a Yangel Herrera per un fora de joc en una jugada diferent de la decisiva. Tampoc, que expulsarien Míchel, que no s'asseurà a la banqueta del Bernabéu. Montilivi, enrabiat, va acabar cantant: 'Així, així, així guanya el Madrid' en l'empat del Girona contra la Reial Societat (0-0).

Després de la derrota al clàssic i les declaracions de Gündogan, s'esperava una reacció a Sant Sebastià. I durant 90 minuts, res de res. Sort d'Araujo, qui en els darrers minuts va decidir fer de davanter, com feien fa temps Alexanko o Piqué, per aconseguir un triomf clau. Del joc, ja en parlarem...

La fe de Ronald Araujo va salvar el Barça de cremar a l'infern d'Anoeta (0-1). Un gol en el temps afegit, anul·lat primer per fora de joc i validat finalment pel VAR, va desembocar en l'esclat d'emoció d'un Barça que fins al minut 90 només havia xutat una vegada entre els tres pals a Sant Sebastià. Semblava que el partit estava destinat al 0-0, però un cop de cap del central uruguaià, capità sense braçalet, permet als blaugranes fer una glopada d'aire a ple pulmó. L'empat o la derrota hauria suposat allunyar-se encara més del capdavant de la taula, on regna un Girona d'escàndol, amb permís d'un Reial Madrid que aquest diumenge rep el Rayo Vallecano.

Ondarroa, que en euskera vol dir una cosa semblant a boca de sorra, és l'última localitat costanera de Biscaia abans d'entrar a la província de Guipúscoa. Aquest és el poble en què va néixer fa 32 anys Iñigo Martínez, un dels últims futbolistes que ha fet carrera en els dos grans rivals del futbol basc, la Reial Societat i l'Athletic Club. En el seu cas, el fet geogràfic encaixa amb la trajectòria que ha seguit amb la pilota als peus des que era un nen ros i entremaliat.

Artem Dovbyk ha necessitat vuit minuts per fer-se veure. Anunciat fa una setmana, el davanter ucraïnès és el fitxatge més car de la història del Girona. En la seva presentació, el jugador somreia, al preguntar-li per les expectatives. "No en sento pas, de pressió", assegurava. Quique Cárcel, el director esportiu, se'l mirava, assegut al seu costat. I rebaixava les expectatives, no fos cas. "Necessitarà un temps d'adaptació", deia. Bé, el temps ha estat cronometrat en els vuit minuts en què ha posat cap per avall el partit al Reale Arena. "No m'agrada posar-me cap xifra, però com més gols marqui millor", remarcava el nou golejador de Montilivi, que ja en porta un.

Eusebio Sacristán és d'aquelles persones que deixen empremta. Pel seu caràcter, humà i bondadós. I pel seu esperit de sacrifici, multiplicat a l'extrem després d'un greu accident patit el 30 de desembre del 2020, del qual encara no s'ha recuperat del tot. L'exentrenador del Girona, que s'estrena a la Lliga visitant aquest dissabte la Reial Societat, un altre dels exequips del tècnic val·lisoletà (17 hores, DAZN), va tenir un accident domèstic, una caiguda, la nit prèvia a la nit de Cap d'Any que li va produir un traumatisme cranioencefàlic, passant vuit dies en coma induït, operat d'urgència per un coàgul cerebral que va dividir les seves opcions entre la vida i la mort. Com ha fet sempre, va decidir lluitar.

L’estiu anuncia la seva arribada i amb ell, arriben els comiats. En la seva penúltima nit de futbol abans de ser enderrocat, el Camp Nou va acomiadar Sergio Busquets de la millor manera possible, veient-lo aixecar el títol de Lliga. Com s’ha fet esperar, aquest títol. Nits de dolç record, de les que tanta falta fan després d’anys de patir. Després de l’explosió de joia de la darrera setmana, el barcelonisme va poder celebrar a l’estadi un títol que s’ha suat, s’ha patit i cal reivindicar. El partit contra la Reial Societat era important per als bascos, no per als catalans. I malgrat tot, el Barça va voler jugar com un campió, però no se’n va sortir. Però quan et relaxes, el rendiment baixa. I l’equip d’Alguacil va aprofitar-ho per fer un pas endavant cap a la Champions (1-2).