Després del conflicte amb l’Iran i en plena guerra asimètrica a la Franja de Gaza, Benjamin Netanyahu apareix més que mai com un estadista que sap defensar Israel dels perills que l’envolten i controla els corrents d’opinió de la societat del seu país. No estem parlant només d’una defensa militar, sinó també d’una defensa política davant dels Estats Units, l’única potència que realment s’ha de considerar quan es parla del Pròxim Orient.

Fa tres setmanes, el cineasta iranià Jafar Panahi va guanyar la Palma d’Or al Festival de Canes amb Un simple accident, una pel·lícula que encara no hem pogut veure aquí però de la qual va transcendir que és un al·legat en favor de “la humanitat i la compassió”, cosa que d'altra banda, i feliçment, es pot dir de la majoria de les pel·lícules d’aquest gran cineasta. És rellevant recordar que Panahi ha de rodar els seus films en la clandestinitat, ja que desagraden profundament al règim dels aiatol·làs. A la plataforma Filmin en podeu veure alguns, com Taxi Teheran, Tres cares o la recent No bears: totes tenen un to que bascula entre l’humor, la tendresa i la melancolia, una mica entre Moretti, Cassavettes i Kaurismäki. Altres directors i directores iranians de qui hem pogut veure bones o excel·lents pel·lícules, com Asghar Fahradi, Majid Majidi, les germanes Samira i Hana Makhmalbaf, el seu pare Mohsen, o l’amic i mestre de tots, Abbas Kiarostami, ens permeten acostar-nos a la realitat d’un país ric en recursos naturals (gasos, minerals, petroli) que tanmateix ha patit una involució dràstica en les llibertats i els drets dels seus ciutadans, i també un empitjorament de les seves condicions de vida, sota la mà de ferro d’un govern ultrareligiós i conservador. Parlem breument de cinema i deixem per a un altre dia la importantíssima literatura persa, amb els seus 2.500 anys de tradició.

El primer ministre israelià Benjamin Netanyahu ha justificat l'atac contra l'Iran com una acció preventiva per aturar el programa nuclear iranià, i ha assegurat que Teheran ja té capacitat per construir ni més ni menys que nou bombes atòmiques. Tel-Aviv assegura que ha presentat les proves als Estats Units, però no s'han fet públiques. Dins i fora d'Israel l'acusen, en canvi, d'haver actuat ara per fer descarrilar les negociacions en curs entre l'administració Trump i el règim dels aiatol·làs, per arrossegar el Pentàgon a una guerra contra Teheran i per desviar l'atenció del genocidi a Gaza, que els seus aliats havien començat a criticar. Fa vint anys que Israel assegura que l'Iran està a punt de convertir-se en una potència nuclear i ara els seus atacs han anat molt més enllà de les instal·lacions nuclears i apunten a un intent de canvi de règim.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha confirmat que Israel ha estat armant grups opositors a Hamàs dins de Gaza. La informació s'havia publicat en mitjans israelians de fonts de Defensa i havia aixecat les crítiques de l'oposició, que acusava Netanyahu de posar en perill la seguretat dels israelians, però el primer ministre ha sortit a les xarxes no només a confirmar-ho sinó a defensar la mesura. "Què hi ha de dolent, en això? Només salva la vida dels soldats israelians", ha dit en una piulada a la xarxa X, on ha denunciat que fer-ho públic, com havien fet aquells mitjans, "només ajuda Hamàs".

Darrere de molts conflictes violents s'amaguen figures sinistres que exerceixen un lideratge pervers i nociu, amb capacitat d'arrossegar grans masses o bé grups més petits però lleials i disposats a matar sota les seves ordres. Al cap i a la fi, són els qui tenen la potestat de legitimar la violència i convertir-la en una cosa acceptable i necessària, de vegades proporcionant ideologies i simbologies excloents i de confrontació, de fàcil acceptació per als seus seguidors, que desenvolupen lligams emocionals amb els líders estimats, en un sistema d'adhesions irreflexives i d'obediències acceptades cap a les persones. Aquest tipus de líders són experts a canalitzar per als seus interessos les emocions dels altres. Hi ha una relació estreta entre els episodis d'odi grupal o de violència col·lectiva amb els lideratges dominants i autocràtics, que van acompanyats d'actituds socials de lleialtat, obediència, submissió o subordinació, que pot ser de forma voluntària i per seducció, no per coerció. Els líders es limiten a activar, estimular i canalitzar aquestes predisposicions més o menys latents i els proporcionen un discurs justificador. Són els que alguns també qualifiquen d'“emprenedors ètnics”, els instigadors de la guerra que, com Netanyahu i el seu ministre supremacista Ben-Gvir, utilitzen els discursos de l'odi per estigmatitzar i “animalitzar” l'adversari, en aquest cas, els palestins.

1. “Per què assegurava Keir Starmer, que va ser advocat defensor dels drets humans, que Israel té dret a «retirar l’aigua i l'electricitat» als palestins i a castigar tots els membres del partit laborista que demanaven un alto el foc? Per què Jürgen Habermas, eloqüent bastió de la il·lustració europea, es va manifestar a favor dels que estan duent a terme una neteja ètnica? ¿Què va portar The Atlantic, un dels mitjans de comunicació amb més història als EUA, a dir després d’una matança de quasi vuit mil infants a Gaza que «matar nens no té per què anar contra la llei»?" Permeteu-me que afegeixi un altre per què a la llista de Pankaj Mishra, en el seu llibre El mundo después de Gaza: per què Europa guarda silenci, assisteix a un espectacle inequívocament genocida com si res estigués passant, i contempla impassible la sèrie inacabable d’atrocitats en el procés de criminalització dels palestins de Gaza que Benjamin Netanyahu porta a terme de manera sistemàtica, amb el suport de gran part dels poders occidentals?

És molt possible que per les meves venes corri un bon raig de sang hebrea, o que l'ascendència del meu llinatge patern sigui jueva, o totes dues coses alhora. Abans de la seva mort, el meu besavi va deixar encarregat per a ell i els seus descendents que a la làpida de granit del panteó familiar, en comptes de la clàssica creu llatina –símbol del cristianisme–, es gravés un símbol que anomenava "el Risco de Salomón". Així pot veure's encara avui, mig ocult per la molsa, al poblet de Caroi, a les terres altes de Cotobade, a les muntanyes orientals de la província de Pontevedra. Imagino que en un temps en què ser jueu o hebreu no tenia gaire bona fama, l'expressió Risco de Salomón (en gallec, un dels significats de risco és relleu) era la manera de dissimular l'origen d'aquell símbol que era gairebé idèntic a l'estrella de David. Ell hi està enterrat a sota. El seu primer fill home el va anomenar Isaac, nom bíblic i jueu per excel·lència. Fins i tot el fenotip transmès a part de la família és molt proper al de les tribus d'Israel. Morè, cara allargada i ossuda, nas prominent... El meu avi Isaac li va transmetre al meu pare, ell a mi, i jo al meu fill Mario.

Fins fa pocs anys, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, dominava a la perfecció l’art de treure rèdit domèstic del seu talent prodigiós en política exterior. Netanyahu, que ha ocupat el càrrec de premier durant 18 dels últims 29 anys, es reunia com a igual habitualment amb líders de la talla de Donald Trump, Vladímir Putin, Narendra Modi i Xi Jinping. Era l’únic dirigent israelià capaç de moure’s amb tanta agilitat fora del país. L’estadista total.

Des de l'atac palestí del 7 d'octubre a les bases militars i poblacions israelianes pròximes a la Franja de Gaza, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, s'entesta en no contestar les preguntes que podrien posar fi a la seva carrera política. L'acció palestina, executada des d'un petit territori que feia divuit anys que estava sotmès a un estricte bloqueig, va ser la fallada de seguretat més important de la història d'Israel. Va deixar més de 1.200 morts i 250 segrestats i va capgirar l'statu quo dins de Palestina i a tota la regió. Com va ser possible que el sisè exèrcit més poderós del planeta no ho pogués aturar i trigués gairebé 48 hores a recuperar el control, és encara una gran incògnita. I més encara, com va ser que Hamàs va poder organitzar una acció d'aquelles dimensions amb la Franja sotmesa a l'estricte setge. Fins ara Netanyahu s'ha dedicat només a intentar descarregar la responsabilitat sobre els alts càrrecs militars i de seguretat. Però dimecres a la nit, el primer ministre israelià va admetre en roda de premsa que havia donat aire a Hamàs permetent que es financés amb diners de Qatar, amb un objectiu: aprofundir la divisió dels palestins.

Li ha costat més d'un any i mig de matança indiscriminada, però finalment una part de la comunitat internacional reacciona a les pretensions del govern integrista i ultradretà d'Israel: extermini de la població palestina (d'això se'n diu genocidi, en efecte) i ocupació del seu territori. També a l'actuació criminal del seu exèrcit, que sovint es comporta més com una horda d'assassins que no com una força armada que suposadament ha de dur a bon port la missió d'aturar una banda terrorista, en aquest cas Hamàs.

La carrera del fiscal del Tribunal Penal Internacional, Karim Khan, s'ha acabat. Aquest divendres ha anunciat que s'aparta temporalment del càrrec fins que finalitzi la investigació per un presumpte cas d'assetjament sexual denunciat per una empleada del tribunal. Khan va ser qui va promoure l'ordre de detenció internacional del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, per crims de guerra i contra la humanitat a Gaza. Establert el 1998, el TPI passa pel moment més delicat de la seva història. En les últimes setmanes regna un ambient de por als Països Baixos i han dimitit alts funcionaris d’aquest òrgan judicial que s’encarrega d’investigar i jutjar els crims de guerra i de genocidi d’arreu del món.

El ministre d'Exteriors rus, el tenebrós Serguei Lavrov, va justificar la matança del Diumenge de Rams a la ciutat ucraïnesa de Sumi (en què van morir trenta-quatre civils, i hi va haver més d'un centenar de ferits) amb l'argument que a l'edifici atacat amb dos míssils russos hi havia una reunió oculta de militar ucraïnesos i occidentals. “Caps militars ucraïnesos i els seus col·legues occidentals, que es feien passar per mercenaris o qui sap per què”, va descriure Lavrov. I va afegir: “Allà hi ha militars dels països de l'OTAN que manen, això ho sap tothom”.

La decisió d'Hongria d'abandonar el Tribunal Penal Internacional (TPI) després de rebre oficialment Benjamin Netanyahu no es pot entendre únicament com un episodi més de la política exterior o com una expressió de suport puntual a Israel. Aquesta retirada –més que simbòlica– representa un nou capítol en la consolidació d'una internacional de l'il·liberalisme, un entramat d'aliances que articula complicitats entre projectes autoritaris, profundament ideologitzats, que es reforcen mútuament en el menyspreu al dret internacional, als mecanismes multilaterals i, sobretot, als drets humans.

El govern d'Hongria ha anunciat aquest dijous que es retira del Tribunal Penal Internacional (TPI), la instància que jutja els responsables de crims de guerra i de crims contra la humanitat. El motiu és el suport de l'executiu de l'ultradretà Viktor Orbán al primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a qui ha acollit malgrat l'ordre de detenció internacional per la seva actuació a Gaza. Netanyahu va arribar ahir al vespre a Budapest, convidat per Orbán, que va desafiar l'ordre, d'obligat compliment per a tots els països membres. La visita ha coincidit amb una altra jornada sagnant a Gaza amb almenys 100 palestins morts en bombardejos israelians, 29 dels quals en una escola de l'ONU on es refugiaven civils.

L’aliança del govern de Netanyahu amb forces d’ultradreta d’arreu del món, des del president argentí, Javier Milei, fins a l’hongarès, Víctor Orbán, està ferint sensibilitats jueves dins i fora d’Israel. L’últim episodi ha estat la conferència contra l’antisemitisme convocada aquest dimecres i dijous a Jerusalem pel ministeri de la Diàspora, en la qual han participat representants de Vox, el Reagrupament Nacional francès, els Demòcrates de Suècia, el Partit per la Llibertat d’Holanda, el Fidesz d'Hongria o el líder de la República Srpska (els serbis de Bòsnia), Milorad Dodik.

1. Ridícul. Quan veus com Netanyahu liquida ràpidament qualsevol expectativa de treva, quan a les agressions sistemàtiques sobre Gaza s'hi afegeix una ofensiva a Cisjordània per l’expulsió dels palestins, aleshores és només des de la ignorància, la impotència o la complicitat que es pot entendre que tothom miri cap a un altra banda, com si ja haguéssim normalitzat el vendaval autoritari que recorre el món.

Israel no té Constitució, no és clar quina és la seva jurisdicció, les fronteres no han parat de canviar des de la independència i la majoria de la població dels territoris ocupats no és ciutadana d’Israel. La Constitució mai ha estat definida i formalment aprovada. La declaració 181 de l’ONU de novembre de 1947 per la partició de Palestina requeria que els dos futurs estats, el jueu i l’àrab, tinguessin constitucions democràtiques amb igualtat de drets per a tots els ciutadans. No és el cas. Ben-Gurion, fundador d’Israel, no ho va impulsar perquè el seu partit no perdés el poder, per mantenir el suport dels partits confessionals i per por de tenir una població àrab que suposés una amenaça per al futur estat que havia de ser, en la seva visió, necessàriament i únicament jueu.

Mig món se n'escandalitza, però l'altre mig faria reserves ara mateix per passar les properes vacances al complex turístic de luxe de Donald Trump i Benjamin Netanyahu a Gaza. És per a aquest mig món que Trump gesticula i fa ganyotes; l'altre mig senzillament li importa un rave: el desconeix, el menysprea, el colonitza i hi especula, amb armes i amb diners a l'engròs. Mentrestant, el seu mig món el contempla embadalit. L'estiu, com aquell que diu, ja és aquí, i al fons de les imatges de destrucció i mort a Gaza es veuen unes platges que fan molt de goig. Hi ha bon clima, bonics paisatges mediterranis, un munt d'història per fer-hi visites culturals.

Convertir la Franja de Gaza en una Riviera sense palestins pot semblar una idea de bomber, però no és nova. La dreta ultranacionalista l’ha considerat des de fa anys i en més d’una ocasió, de vegades públicament. En poques paraules, equivaldria a repetir la Nakba de 1948. L’exministre Itamar Ben Gvir, que va dimitir provisionalment fa alguns dies, quan Benjamin Netanyahu va decidir un intercanvi de presoners amb Hamàs, n'havia parlat, encara que sense referir-se a la Riviera.

Poques vegades un anunci desencadena una onada de rebuig internacional unànime, des de les potències europees, fins a Rússia o la Xina, passant pels països àrabs i els partits palestins. El "pla" de Donald Trump de convertir Gaza en un centre de vacances al Mediterrani sense palestins ho ha aconseguit. "Il·legal", "absurd" o "inacceptable" han respost l'ONU, Londres, Berlín, Riad, Moscou o Pequín, i també Hamàs i l'Autoritat Palestina. Dins dels Estats Units, veus demòcrates s'han despatxat titllant la idea de Trump de "broma de mal gust".