"Creure en massa coses pot ser dolent per la salut". "Podem fer servir el passat per renovar el present, no només per enterrar-lo". "El socialisme és la culminació de la democràcia, no la seva negació". Aquestes tres frases són una ínfima mostra del pensament, directe, revolucionari i compromès, de Terry Eagleton (Salford, 1943), un dels professors universitaris, crítics literaris i assagistes més influents de la segona meitat del segle XX. Gairebé sis dècades després de debutar amb The new left church (Helicon, 1966) i després de publicar una quarantena de llibres més, l'autor britànic deixa de ser inèdit en català gràcies a Tigre de Paper, que ha publicat Per què Marx tenia raó, traduït per Lola Fígols Fornell. Aparegut en anglès el 2011, el llibre ha motivat la visita d'Eagleton a Barcelona, que ha estat un dels caps de cartell de la fira Literal, celebrada a la Fabra i Coats.

La història de la Isabel i en Simon (Bell i Sigh) que, mig any després de conèixer-se, decideixen abandonar la convenció de la ciutat —Dublín—, canviar de vida i traslladar-se a una casa aïllada del camp irlandès amb els seus gossos (en Voss i en Pip), està narrada amb tanta espiritualitat per Sara Baume a Set campanars que enamora. La calma d’aquesta nova vida envoltada de rituals d’una parella de solitaris inadaptats és la força que travessa les estacions (els sons, les olors, la flora i la fauna locals canvien) i fa reduir cada dia l’interès dels protagonistes pel món exterior: només van a ciutat per comprar, a contracor, amb barrets i ulleres. Un confinament voluntari de vuit anys que els portarà a l’autoconeixement radical.

Els irlandesos han apostat per continuar mantenint l'statu quo en les eleccions celebrades divendres passat. Després d'un recompte interminable que s'ha allargat tot el cap de setmana i que, de fet, encara no s'ha acabat –dilluns a mitja tarda queden tres escons per assignar–, es pot afirmar que les urnes han atorgat la confiança majoritària al Fianna Fáil (FF), el partit de centredreta que lidera el fins ara ministre d'Exteriors, Micheál Martin, i que en la primera part de la legislatura havia estat el primer ministre (taoiseach, nom oficial en gaèlic). Però l'escenari resultant, com ja va passar en els comicis del 2020, ha estat de molta fragmentació en un clima de relativa baixa participació, que no ha arribat per tres dècimes al 60%.

Tenint en compte que la desesperació abunda a El càntic del profeta (Periscopi/Alfaguara, 2024), últim premi Booker, és normal que l'autor, l'irlandès Paul Lynch (Limerick, 1977), no sigui l'home més lluminós i afable. La claustrofòbica, magnètica i brillant història que planteja a la novel·la arrenca amb una visita de la policia a casa de l'Eilish, microbiòloga i mare de quatre fills, per advertir-la que el seu marit, en Larry, hauria de deixar de banda les activitats sindicals si no vol tenir problemes amb les autoritats. L'home no trigarà a ser detingut i empresonat en algun lloc que l'Eilish desconeix. Aquest és el punt de partida d'un seguit de prohibicions, violència institucional i retallades de drets per part del govern d'extrema dreta que mana a la Irlanda de la novel·la. El càntic del profeta, traduïda al català per Marc Rubió, ha estat descrita com a distopia, però malauradament es llegeix com la crònica d'alguns dels punts més foscos del nostre present.

Ens pensem que seríem capaços d’identificar i repetir la llista de sentiments que ens assalten al llarg d’una conversa important amb algú proper (ira, sorpresa, culpabilitat, tristesa o estupefacció, per dir-ne només uns quants), però el més probable és que se’ns presentin tots alhora, confosos en un torrent d’aigua poderós, i que l’endemà de la conversa amb prou feines puguem referir-nos-hi de manera vaga. Hi ha gent, psicològicament dotada o preparada, que els pot identificar i anomenar un per un, però no és tothom, i després hi ha encara menys persones que, els hagin viscut o no, tenen el do d’escriure i fer funcionar determinades escenes literàries perquè aquell gavadal de sentiments travessi de dalt a baix els lectors. Aquests són els bons escriptors, i si alguna cosa queda clara llegint Intermezzo, la quarta novel·la de Sally Rooney, és que l’escriptora irlandesa que va ser etiquetada com a fenomen generacional amb l’èxit esclatant de Gent normal pertany al grup selecte dels (molt) bons escriptors. Ja no escriu només per a una generació i ja no es limita al tema de l’amistat: podríem dir que ha madurat, però això revelaria més coses de nosaltres com a lectors amb prejudicis que d’ella, que només ha fet el que ha de fer qualsevol escriptor amb ambició: créixer artísticament entomant reptes cada vegada més difícils.

Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) es troba en un moment creatiu intens i pletòric. L'autor irlandès, de 69 anys, acaba de passar per Barcelona per presentar-hi no una ni dues, sinó tres novetats. La més llaminera potser és Long Island (Amsterdam/Lumen; amb traducció al català de Ferran Ràfols Gesa), seqüela de la celebrada Brooklyn, però també ha recollit els seus assajos sobre art a La mirada captiva (Arcàdia; traduïda per Helena Lamuela) –que mai havia reunit en anglès– i ha publicat la novel·la curta Una casa al Pallars (Salòria), ambientada a Burg, que l'autor coneix molt bé perquè des de fa anys estiueja al Pallars.

El govern espanyol reconeix aquest dimarts l'estat palestí de manera coordinada amb Irlanda i Noruega. La decisió, que ha obert una crisi diplomàtica amb Israel, arriba després de set mesos d'ofensiva israeliana a la Franja de Gaza, que s'acarnissa amb els civils i deixa una destrucció sense precedents. Malta i Eslovènia també s'han mostrat disposades a fer el mateix pas. Però què significa en realitat el reconeixement de Palestina com a estat?

Espanya, juntament amb Irlanda, ha anunciat la intenció de reconèixer l'estat de Palestina. S'argumenta que aquest reconeixement enviaria un missatge de suport a la sobirania i al marge de maniobra palestins. Tot i això, abunden els que dubten de l'impacte real de la decisió i suggereixen que podria representar una distracció per fer veure davant la ciutadania que s'està fent alguna cosa sense adoptar accions substancials. De fet, pocs dies abans de la data rumorejada per al reconeixement s'ha fet públic que un vaixell amb carregament militar que es dirigia al port israelià d'Ashdod tenia previst fer parada a Cartagena –al final no s'hi va aturar–.

Cillian Murphy (Cork, 1976) s'emportava aquest diumenge l'Oscar a millor actor pel seu paper protagonista a Oppenheimer, la guanyadora indiscutible de la gala d'enguany. Murphy, conegut per ser molt reservat i no mostrar la seva vida públicament, protagonitza pocs moments virals a les xarxes. Aquesta vegada, però, ha ressorgit un vídeo en què coincideix amb el príncep Enric i mostra el seu tarannà irlandès. De fet, l'actor és conegut per defensar fermament el seu orgull nacional.

El mes de setembre passat, els membres del Dáil Éireann, el parlament irlandès, van ser segrestats per unes hores a l'interior de l'edifici mentre als afores, unes dues-centes persones agredien físicament o verbalment els vianants i s'enfrontaven a la policia. El dia que es reprenien les sessions després de l'estiu, els manifestants també van plantar al mig del carrer dos simulacres de forques, de les quals van penjar fotografies de representants de tota la classe política. Volien mostrar el seu descontentament. Per què? Els crits que se sentien eren una amalgama diversa: contra les vacunes de la covid, contra la immigració, contra la comunitat LGTBI+, contra les normes que a les escoles ensenyen respecte als col·lectius minoritaris. Una agenda ampla d'extrema dreta.

Política de la pastanaga, no pas del pal. Ha sigut el missatge que el president dels Estats Units, Joe Biden, ha dut aquest migdia al nou campus de Belfast de la Universitat de l'Ulster, on ha celebrat el 25è aniversari de la signatura dels Acords de Pau de Divendres Sant, que es van complir dilluns passat.

Quins vincles hi pot haver entre les nostres illes i la llunyana Irlanda? Idò molts més dels que podríem suposar. Si fa més de dos segles l’erudit Joan Ramis i Ramis va atribuir un origen celta als nostres talaiots, la que avui és la seu del departament de Cultura del Govern balear, Ca n’Oleo, a Palma, era la llar d’una família originàriament anomenada O’Leary, d’evidents arrels irlandeses. Recordam aquesta relació quan és a punt de celebrar-se, dia 17, la festa de Sant Patrici, patró d’aquella terra.

Alcarràs i Pa negre es van quedar a les portes de la nominació a l'Oscar, però el drama irlandès The quiet girl (An cailín ciúin), nominat a l'Oscar al millor film internacional, podria fer història el 14 de març a la matinada i guanyar el primer Oscar d'un film en llengua gaèlica. Colm Bairéad adapta al cinema un relat de Claire Keegan (Tres llums, publicat per Minúscula) sobre l'estiu que una nena passa a la granja d'uns familiars llunyans, un lloc on trobarà un afecte i comprensió que no havia conegut mai a casa seva. The quiet girl arriba als cinemes aquest divendres i es podrà veure subtitulada al català en algunes sales (els Truffaut de Girona, l'Edison de Granollers i els Cinemes Girona de Barcelona).

Feia temps que el cinema irlandès no ocupava un lloc tan destacat a les cartelleres i a la temporada de premis. Com Aftersun, The quiet girl (An cailín ciúin, en gaèlic) ens submergeix en la intimitat d'un vincle familiar des d'una delicadesa extraordinària. I com Almas en pena en Inisherin, ens endinsa en la Irlanda profunda tot distanciant-se de l'imaginari més habitual. Colm Bairéad converteix el gaèlic en la llengua principal d'un drama que no té la qüestió nacional com a tema ni el costumisme com a paisatge. Ambientada als anys vuitanta, a The quiet girl el conflicte irlandès amb prou feines s'esmenta de forma molt tangencial. L'explicació és simple: el punt del vista recau en una nena de nou anys, la Cáit (Catherine Clinch), que viu la seva pròpia guerra interior. Filla mitjana d'una família nombrosa i pobra, amb una mare desbordada i embarassada de nou, i un pare (anglòfon) absent, la Cáit és una criatura abandonada dins de la seva pròpia família. Fins que la mare decideix que passi l'estiu amb l'Eibhlín (Carrie Crowley), aquella cosina que viu amb el marit, en Seán (Andrew Bennett), en una granja a l'altra punta del país.

No portar la mascareta als espais públics li costarà les festes de Nadal a la irlandesa Margaret Buttimer, de 66 anys. El tribunal del districte de Bandon (Cork) l'ha condemnat aquest dijous a sis mesos de presó després de negar-se reiterades vegades a tapar-se el nas i la boca dins dels restaurants i les botigues. No és la primera vegada que aquesta dona topa amb la justícia per la seva conducta negacionista, la qual el jutge ha qualificat d'"absurda i egoista" quan sempre havia estat una "àvia" de conducta "immaculada" fins a l'arribada de la pandèmia.

Les sensacions no milloren. Després que la Comissió Europea cedís i plantegés diverses concessions per intentar resoldre el caos a la frontera d'Irlanda abans d'arribar a una confrontació, les dues parts es van emplaçar a negociar. Però a Brussel·les s'acaba la paciència. Aquest divendres, després d'una nova ronda de converses, el vicepresident de la Comissió Europea, Maros Sefcovic, ha lamentat l'immobilisme de Londres i ha avisat de les "greus conseqüències" que podria tenir per a Irlanda si el Regne Unit acaba fent miques l'acord signat.

Quan es va pactar el recargolat protocol d'Irlanda del Nord dins l'acord del Brexit a Brussel·les ja eren conscients que portar-lo a la pràctica seria gairebé quadrar el cercle. Però no hi havia cap altre remei si es volien respectar els Acords de Pau de Belfast (1998), que eviten una frontera física entre les dues Irlandes: calia mantenir la del Nord dins el mercat únic europeu i, per tant, calen controls duaners als productes que hi entrin des de Gran Bretanya. Però Londres no hi posa el seu gra de sorra, no s'estan duent a terme els controls compromesos a la frontera marítima, entre molts altres requisits que Boris Johnson ha acabat reconeixent que no pretén complir malgrat haver-los signat.

La nit de Nadal del 2020, la Unió Europea (UE) i el Regne Unit van signar un pacte comercial que reblava el clau sobre el complex procés de divorci entre els Vint-i-set i Londres. Era la culminació d'una negociació que havia tingut una etapa prèvia, el 2019, quan Downing Street i Brussel·les van signar la separació, que incloïa des dels pagaments que el Regne Unit havia de fer en funció dels compromisos adquirits fins al Protocol Nord-irlandès, una addenda al divorci beneïda per Boris Johnson que ara vol estripar i que ja va ser una de les principals pedres a la sabata durant l'agònica negociació de l'acord.

Una dona de trenta anys espera algú al bar d'un hotel. Està tan pendent de la porta com del mòbil. L'home arriba vuit minuts tard, i no triga a localitzar la desconeguda amb qui ha acordat una cita a través d'una aplicació. Amb aquest inici –tan delicat i subtil com, alhora, prou vist en altres ficcions literàries i televisives– comença On ets, món bonic, de Sally Rooney, una de les novel·les més esperades de l'any. Arriba a les llibreries catalanes la setmana que ve, publicada per Periscopi i traduïda per Octavi Gil Pujol, tot i que des d'avui ja es troba en alguns punts de venda i també a la Setmana del Llibre en Català.

'De amor y monstruos'

Com ser optimista durant l’apocalipsi

De amor y monstruos barreja comèdia amb criatures terrorífiques per… Espereu! No marxeu encara! D’acord, jo també recelo de les mixtures de gèneres, ja que solen tenir tantes picades d’ullet metalingüístiques que es fa impossible que projectin una mirada autèntica. Però la pel·lícula de Michael Matthews resulta refrescant precisament pel seu total desinterès en reinventar la roda. Ans al contrari, és un acte de fe en la narració canònica que pren la forma del viatge iniciàtic (una mica tardà) que empren en Joel, un noi per a qui l’apocalipsi va significar un coitus interruptus, literal i metafòric, que el va separar de l’Aimee, la seva xicota, i el va condemnar a una adolescència inconclusa en un refugi subterrani, cercat per mutacions gegantines i letals d’insectes i animals. Segueix llegint. Disponible a Netflix

]]>