Manacor estrenarà, per primera vegada, un musical de Nadal original des de zero. Ja hi ha data d’estrena per a El drac màgic, una producció escènica amb música en directe que promet convertir-se en un dels grans referents culturals de les festes a la ciutat. La proposta (que durarà una setmana, començant pel pròxim 23 de desembre a les 19 h) combina disciplines amb actors, músics i ballarins del Conservatori de Música i Dansa de Manacor, que han demostrat tot el seu talent en una fase preliminar.

Diumenge a la tarda una nena va caure per la borda del creuer Disney Dream mentre l'embarcació tornava a Fort Lauderdale, Florida, després d'un viatge de quatre dies. El seu pare no va dubtar a saltar a l'aigua per rescatar-la. L'home va aconseguir arribar fins a la seva filla i tots dos van estar-se 20 minuts al mar fins que els membres de la tripulació van rescatar-los amb una embarcació d'emergència.

Pensem que amb les astracanades de Trump estem descobrint Amèrica de nou, la que hi havia oculta rere les il·lusions del Partit Demòcrata i de Hollywood, però potser estem descobrint els nostres propis límits. El que més m’ha impactat els últims mesos no han estat les ocurrències del POTUS o del seu estrafolari mentor, Elon Musk, sinó el boicot del públic en general a la nova pel·lícula de Disney, Snow White. La reposició ja no ens indica el canvi de valors des del 1937 fins avui, sinó quants canvis de valors més som capaços de tolerar. Perquè ara no és Trump qui proposa una involució: ara és el mateix públic. I el que més em preocupa és que jo, possiblement, m’hi incloc.

Les vides de Marvel són infinites. Prova d'això són les múltiples sèries que es poden trobar a la plataforma Disney+. L'última estrena a incorporar-se al catàleg del servei és Daredevil. Born again, una nova versió de les aventures del justicier cec després de la sèrie que Netflix en va fer l'any 2015 i que va tenir tres temporades. De fet, Daredevil va ser el primer personatge de Marvel que va tenir sèrie pròpia en el món de l'estríming.

Paradise és una sèrie amb un misteri dins d'un altre misteri. En el primer episodi de la nova proposta de Dan Fogelman i Sterling K. Brown, creador i protagonista respectivament de This is us, se'ns presenta el personatge principal, Xavier Collins, un membre del servei secret, en la seva rutina matinal en un aparentment típic barri suburbial nord-americà. Collins treballa per al jove president dels Estats Units, Cal Bradford (James Marsden). Quan aquell mateix matí arriba a la casa del governant, se'l troba assassinat al dormitori. Mentre es posa en marxa una investigació per saber qui hi ha darrere el magnicidi, una sèrie de flashbacks ens situen en el passat dels protagonistes per explicar entre moltes altres coses la relació de lleialtat entre el president i el seu protector.

La frase feta diu que n'hi ha de tots colors i això queda clar quan parlem amb amics i coneguts i descobrim les sèries que miren. Més enllà d'aquelles ficcions que han tocat el cel de ser unànimement considerades productes de qualitat, hi ha un gran ventall de produccions que potser no passen el tall de la crítica especialitzada però són un divertiment lleuger que aconsegueix distreure. Algunes ens fa vergonya reconèixer que les mirem, però quan arriba el vespre són les que triem per escampar la boira.

Després d'un 2024 ranquejant pel que fa a les sèries a conseqüència de les vagues de guionistes i actors, el 2025 estarà marcat per una allau de ficcions de tota mena. Hi haurà retorns sonats (Stranger things, Separación) i estrenes que generen moltes expectatives. Repassem 25 títols que arribaran aquest 2025.

Ambient familiar a L’Auditori aquest divendres, d’acord amb l’esperit nadalenc de les dates i del Concert de Nadal organitzat per l’ARA amb el suport de Tram, el tramvia de Barcelona. I encara més familiar pel programa proposat per la Franz Schubert Filharmonia: Les millors bandes sonores de Disney. La tria se centrava en la música de pel·lícules que es van estrenar a partir del 1989, sobretot en la de dues escoles. Per una banda, la d’Alan Menken, el compositor que va acompanyar el renaixement de Disney amb les bandes sonores de La sireneta, Aladdin, La bella i la bèstia i Pocahontas, entre d’altres. Vuit Oscars ha guanyat Menkel amb composicions connectades amb el simfonisme romàntic i amb bon nas per a les melodies pop. L’altra escola representada al concert ha sigut la del matrimoni format per Robert Lopez i Kristen Anderson-Lopez, els responsables de la banda sonora de Frozen i de cançons com Recuérdame, del film Coco.

Al monòleg teatral Acorar, una peça que ha esdevingut un clàssic, Toni Gomila diu que “és sa paraula, s’ànima d’un poble”. Ho diu en general, perquè la llengua ens representa, però també es refereix a les paraules específiques que són el testimoni simbòlic d’algunes de les nostres particularitats com a poble. La llengua és una part importantíssima de la nostra cultura, i ens preocupa molt sentir que a cada bugada perdem un llençol, però els elements que conformen el nostre imaginari –és a dir, els nostres personatges, costums, fets, tarannàs, indrets o les possibilitats i alternatives que puguem idear– també són un bé patrimonial que mereix ser preservat. I, ves per on, alguns dels que més bé coneixen els nostres imaginaris són els que es dediquen a estudiar la literatura catalana (l’assignatura que les institucions pretenien arraconar encara més al batxillerat l’any vinent).

Fa molts anys, en un món llunyà on el pensament corporatiu encara tenia cert mètode en la seva bogeria, Disney reservava les estrenes cinematogràfiques a produccions originals amb vocació d’esdeveniment. Les seqüeles s’entenien com pura explotació de marca, dirigides a fans acèrrims i destinades al mercat domèstic. En aquest sentit, Vaiana 2 resulta excepcional, essent tan sols la quarta seqüela que l’estudi ha decidit elevar al cànon de l’exhibició en sales, tot i que el projecte va néixer com a sèrie per a la seva plataforma de streaming.

La 76a edició dels premis Emmy no ha sortit pràcticament del guió, però tenia una gran sorpresa reservada per a l'últim moment. Com deien les previsions, els premis de l'Acadèmia de la Televisió han coronat Shogun com el millor drama de la temporada i Mi reno de peluche com a millor minisèrie, però han fet un gir de volant al premiar Hacks com a comèdia, que ha passat per sobre de The bear, considerada la favorita. D'aquesta manera, els premis opten per reconèixer l'humor canònic i deixen de banda el to de dramèdia que feia posar en dubte la idoneïtat de The bear a les categories de comèdia, com ha assenyalat a l'inici de la nit un dels presentadors de la gala, Eugene Levy. "Sé que espereu un acudit sobre si The bear és una comèdia o no, però seguint l'esperit de The bear no farem cap acudit", ha dit amb ironia.

Els ha costat gairebé dues temporades engegar el negoci, però finalment ho han aconseguit. The Original Beef of Chicagoland, remodelat com el nou restaurant d'alta cuina que promet robar el cor dels màxims sibarites de Chicago, ha obert les portes amb una inauguració molt esperada i, en teoria, ja funciona amb normalitat. Els protagonistes de The Bear han deixat enrere els entrepans barats i, gràcies al mestratge de xefs reputats, estan preparats per revolucionar la gastronomia nord-americana sota les ordres de Carmy Berzatto (el paper amb què Jeremy Allen White va guanyar el 2023 el premi Emmy a millor actor de sèrie còmica). En la tercera temporada, però, quedarà clar que el més difícil d'un projecte no és començar-lo, sinó sostenir-lo a llarg termini. Aixecar les persianes cada dia, sobretot quan falten mans i recursos, pot ser esgotador i conflictiu. I Carmy, que havia fugit de l'alta cuina de Nova York per deixar enrere actituds tòxiques i abusives, s'adonarà que no és senzill sortir del foc sense caure a les brases.

La vida de l'actriu i presentadora novaiorquesa Whoopi Goldberg, coneguda per pel·lícules com Sister Act, està plena de moments surrealistes. La setmana passada confessava que va escampar les cendres de la seva mare, Emma Harris, per Disneyland, una acció prohibida a tots els parcs d'atraccions del món.

Quan a Europa la ultradreta té cada cop més força, Lucrecia: un crimen de odio, que arriba aquest dijous a Disney+, agafa els espectadors de la mà i els fa recordar el que és considerat com el primer crim racista a Espanya, l'assassinat a Aravaca (Madrid) de la immigrant dominicana Lucrecia Pérez, que va tenir lloc el novembre de 1992. L'estrena de la docusèrie, dirigida per David Cabrera i Garbiñe Armentia, coincideix amb el 30è aniversari de la celebració del judici.

És una de les sagues audiovisuals més aclamades de la història, tot i que en un principi va començar com una única pel·lícula. L'èxit a taquilla va generar un fenomen fan arreu del món que ha fet que des dels anys 70 l'univers galàctic creat per George Lucas no hagi tingut ni un descans. Des de Star Wars episodi IV: Una nova esperança (1977), s’han estrenat 10 pel·lícules i 16 sèries, l’última d’aquestes The acolyte, que arriba a Disney+ el pròxim 4 de juny.

En quin moment una víctima es converteix també en un botxí? Dues sèries recents exploren la naturalesa ambivalent tant del personatge d'una assetjadora com de les persones de les quals abusa. Un dels punts forts de Mi reno de peluche rau en com mostra el procés a través del qual una persona que en principi et genera llàstima o simpatia acaba convertint-se en el teu pitjor malson, alhora que s'interroga sobre si es pot empatitzar amb la ferida interna de qui et fa la vida impossible. I també s'acaba preguntant si, al cap i a la fi, hi ha persones més propícies a ser victimitzades.

Quan l'any 2017 HBO va estrenar Big little lies, la sèrie ràpidament es va convertir en el barem de què s'esperava d'una ficció que portava lligat l'adjectiu femenina. La producció va esdevenir la referència dels productes impulsats, creats i protagonitzats per dones. Uns quants anys després, Disney+ estrena Las largas sombras, una minisèrie que segueix els passos d'aquella ficció, tant en forma com en contingut. Creada i dirigida per la catalana Clara Roquet i agafant com a punt de referència la novel·la d'Elia Barceló Las largas sombras, reuneix un repartiment femení d'altura encapçalat per Elena Anaya, Belén Cuesta, Marta Etura i Irene Escolar. Totes elles són les encarregades d'insuflar vida a un grup de dones imperfectes marcades per un secret.

En un moment en què el món de la televisió sembla immers en un moviment constant d'estrenes i cancel·lacions, hi ha una sèrie que resisteix tots els embats del temps: Anatomía de Grey. La sèrie mèdica de la totpoderosa Shonda Rhimes va debutar a la televisió el març del 2005 i tot just la setmana passada va rebre llum verda per a una nova temporada, la 21a. Així doncs, el serial continuarà endavant encara que la seva gran protagonista, Ellen Pompeo, que interpreta la doctora Meredith Grey, ja no apareix com a personatge regular a la 20a temporada, que s'està emetent ara als Estats Units i que ha renovat el planter de personatges principals (a l'estat espanyol es pot veure a Disney+, però l'última entrega encara no ha arribat).

Quan es fa un repàs a la cartellera cinematogràfica dels darrers mesos, la comèdia romàntica no hi destaca. L’única excepció recent seria segurament Cualquiera menos tú, retorn a l’estil de cintes que es van fer populars als anys 90 i que va ser tot un èxit de recaptació (des de fa mesos ja està disponible a Movistar Plus +). En general, però, hi ha poques opcions més de comèdia romàntica si la volem gaudir en pantalla gran. La realitat és que aquest gènere s'ha fet fort a les plataformes, on cada cop és més freqüent trobar sèries i pel·lícules fetes directament per a l’estríming de caràcter romàntic. Corea és un dels mercats audiovisuals més avesats a aquest gènere, però a les plataformes també trobem opcions arribades del Regne Unit, França, Austràlia o Itàlia.

La milanesa, probablement el plat més estimat pels argentins i del qual va fer bandera l’exjugador del FC Barcelona Leo Messi quan tenia el restaurant Bellavista del Jardín del Norte, al carrer Enric Granados de Barcelona, es prepara amb llom de vedella, i ningú no havia suggerit de fer-la amb cap altra part de carn. Ara bé, hi ha un personatge de ficció, crític de gastronomia, que sosté que la milanesa s’ha de fer amb filet (situat sota el llom). I se’n surt tan bé que fins i tot l’actor Robert De Niro li aplaudeix la gosadia. Aquesta i moltes d'altres, perquè l'amistat que comparteixen fa que un i altre s'entenguin molt bé.