Les emoticones, o emojis, són una aportació que ha fet la telefonia mòbil a la comunicació interpersonal, i no és menyspreable: permeten, als usuaris dels serveis de missatgeria per mòbil, afegir un reforç visual al missatge de text en forma de dibuixets senzills, gairebé pictogrames, que representen estats d’ànim, activitats, flors i plantes, animals, objectes, etc. Són útils perquè sovint els missatges de text, de tan concisos, poden arribar a ser ambigus. Acompanyats d’un dibuixet, la intenció queda més clara: no és el mateix respondre “sí” i prou, que acompanyar el “sí” d’una careta que somriu. O d’una paella. O d’una foca, que també apareix entre els dibuixets. Això està bé.

He de dir que la meva experiència personal amb els tatuatges és molt limitada. El primer tatuatge amb el qual vaig conviure és un record de la infància, el tatuatge de Popeye el marí, un personatge de dibuixos animats que du una àncora tatuada a cadascun dels braços musculats i que obeeix a la imatge tòpica d’un mariner. Un altre record infantil que em ve al cap són les calcomanies, uns tatuatges temporals per a nins que s’adherien a la pell amb aigua i, malgrat que es desgastaven ràpidament, es posaren de moda a les dècades dels 70 i 80. Però més enllà d’aquestes vivències, és un fet que els tatuatges han sortit de la marginalitat i s’han convertit en un fenomen social que ha conquerit el món del futbol i el favor de la joventut i que s’ha d’analitzar si es vol entendre com es configura la identitat i com s’expressa la personalitat en el món actual.

Havia jurat i perjurat que mai de la vida em faria un tatuatge. I de fet ben poca gent sap que en porto un, ja que està tan amagat que pràcticament només l'han vist la meva dona i la meva filla. No és cap dibuix ni cap signe maco; és una frase d'un grup de pop escocès que diu, en anglès, que si no ens tornem a veure sempre seràs al meu cap. La vaig gravar amb un bon tatuador quan va morir sobtadament el meu cosí i està fet amb la lletra de la meva companya. Va passar fa quatre anys i avui ja no llueix com llavors. Com que està fet amb una tipografia indefinida i prima, la tinta s'ha anat inflant i cada cop es llegeix pitjor. A partir d'aquí tinc tres opcions: mantenir-lo (quedi com quedi), eliminar-lo o modificar-lo.

Álvaro Pascual Bauzà (Palma, 1984) va partir a Barcelona amb 18 anys per estudiar art. Llavors, mitja Palma ja el coneixia com Álvaro Llorar, pels ulls gegants que pintava pels racons de Ciutat. Surat per la seva mare, els primers anys de vida els passà al carrer de Blanquerna. Va estudiar al col·legi Lluís Vives, però mai no hi va acabar d’encaixar. El seu gust pel metal i moure’s per la plaça del Tub varen abocar-lo a l’art urbà. A Barcelona va tirar-se de cap al tatuatge. Amb l’agulla ha recorregut mig món i s’ha convertit en un referent aquí i fora. Després de més de 15 anys vivint lluny, va tornar a l’illa. Fa uns anys va obrir l’estudi Camouflage, juntament amb Néstor Manzanares, des d’on reivindica el tatuatge com un art dinàmic i underground, un compromís amb una contracultura que, en els darrers anys, s’ha diluït a mesura que es popularitzava.  

Arriba a Palma Tattoo. Art sota la pell, una exposició internacional sobre la història del tatuatge. Es podrà visitar del 8 de febrer al 2 de juny de 2024. Produïda i organitzada pel Musée du Quai Branly - Jaques Chirac de París i la Fundació La Caixa, proposa un viatge a l'univers del tatuatge des d'una visió antropològica mentre que analitza el ressorgiment d'aquest fenomen a escala global. La mostra segueix tatuadors i tatuats a través d'èpoques i continents per explorar les confluències que han convertit el tatuatge en una forma d'expressió artística mundial. Entre els tatuadors, hi ha la filipina Whang-od Oggay, de 106 anys, considerada l'última mestra que utilitza el batok, un tipus de tatuatge tradicional fet a mà.

Un home de 48 anys ha acceptat una pena de dos anys de presó (i no haurà d'entrar al centre penitenciari) i una inhabilitació de set anys per abusar sexualment d'una nina de 15 a Eivissa mentre li feia un tatuatge. Inicialment, la Fiscalia sol·licitava una condemna de quatre anys, però després que l'home reconegués públicament els fets, ha aconseguit una rebaixa de la condemna i han arribat a un acord.

La Guàrdia Civil va arrestar el passat 11 d'agost un home de 47 anys per un suposat delicte d'agressió sexual a una turista britànica a Sant Josep de sa Talaia, a Eivissa. La víctima havia denunciat els fets a les autoritats d'Escòcia i aquestes es van posar en contacte amb la Guàrdia Civil.

La pandèmia ens ha robat moltes coses. Han mort persones estimades, hem deixat de veure amics i familiars i els viatges semblen un miratge. S'han perdut els vermuts a la plaça dels diumenges al migdia, i ara el dia s'acaba a les deu de la nit quan arriba el toc de queda. En aquests últims mesos, poques són les experiències que podem qualificar d'extraordinàries. En la rutina constant, els tatuatges han sigut una escapatòria per a moltes persones.

De l’assalt al Capitoli de Washington dimecres passat, les imatges de Jake Angeli seran possiblement les més recordades: amb la cara pintada amb els colors de la bandera nord-americana, el barret de pell amb banyes de bisó i el tors nu lluint tatuatges, va acaparar les càmeres i va arribar a pujar a l’estrada del Congrés. L’aspecte paròdic de tot plegat no ens hauria de fer perdre de vista que ens trobem davant d’una nova mostra de l’embranzida que estan agafant els pobres ideals dels supremacistes blancs als Estats Units i al món, sovint davant la permissivitat dels poders establerts.

Un grup de turistes britànics que celebraven un comiat de solter a Benidorm van oferir 100 euros a un sensesostre perquè es tatués al front el nom i l'adreça del nuvi. Els fets, que han transcendit quan l'estudi de tatuatges ha publicat una foto de l'indigent a Facebook que ha difós 'The Guardian', han provocat indignació a la ciutat.

Tatuar-se una abella, símbol de la unitat i la força de la ciutat de Manchester, és una manera de recordar per sempre els familiars i amics que han perdut els seus ciutadans i de tornar a sortir al carrer sense por. El col·lectiu de tatuadors de la ciutat, a través de l'estudi Manchester Tattoo Appeal, ha posat en marxa un 'crowdfunding' amb l'objectiu de recollir 50.000 lliures per ajudar els familiars de les víctimes, i ja estan molt a prop d'aconseguir la suma de diners. Les cues, a més, no han parat de créixer, i el tatuatge s'ha convertit en una tendència solidària a les xarxes socials.