L’Ajuntament d’Artà ha presentat aquest dijous el cartell i la programació del Cool Days Festival 2026, que enguany arriba a la seva 21a edició i que tindrà lloc del 7 al 10 de maig. La presentació ha tingut lloc a l’exterior del Teatre d’Artà i hi han participat el batle, Manolo Galán; el director del Teatre d’Artà i del festival, Josep Devesa; i el regidor d’Acció i Promoció Cultural, Toni Bonet. 

El bon moment del teatre català també es reflecteix en la temporada que està a punt de tancar el Teatre Nacional de Catalunya (TNC). A l'espera de les xifres definitives, aquest curs el teatre públic ha aconseguit un 87% d'ocupació (del qual un 25% és públic menor de 35 anys) i 134.000 espectadors, 2.000 més que la temporada anterior. "Estem lluitant per tenir un dels millors teatres d'Europa. Les xifres ens acompanyen", ha afirmat aquest dimarts la directora del TNC, Carme Portaceli, que ha aprofitat per recordar alguns èxits de la temporada com L'aranya, de Jordi Prat i Coll, i La tercera fuga, de Victoria Szpunberg.

L'any 2015 la periodista francoiraniana Delphine Minoui, que durant 25 anys ha cobert els conflictes de l'Orient Mitjà, va descobrir a través de Facebook una història fascinant que "simbolitzava la revolució pacífica siriana", els que es van quedar a defensar el país després de la Primavera Àrab del 2011. Una colla de joves de Darayya, una ciutat a prop de Damasc, s'havien dedicat a recollir llibres prohibits de les cases bombardejades i havien creat una biblioteca clandestina amb textos que el règim havia censurat. "Havíem oblidat els veritables resistents de la revolució i aquesta història permetia posar humanitat contra les bombes del Daesh", diu Minoui, que en va escriure el llibre Els contrabandistes de llibres de Darayya (Editions du Seuil).

A l'Antiga Grècia, els homes es posaven màscares quan feien teatre per interpretar els personatges femenins i, més tard, als teatres isabelins d'Anglaterra es vestien amb roba de dona amb el mateix propòsit (les dones tenien prohibit actuar en públic). El lligam entre transformisme i teatre ve de lluny i, a casa nostra, el món de les plomes, els maquillatges extremats i els lluentons va brotar amb fervor a Barcelona a partir del segle XX –vinculat al col·lectiu LGBTIQ+– amb travestis revolucionàries com Leopoldo Fregoli, Ocaña, Carmen de Mairena i Ángel Pavlovski. Però tot i la llarga tradició, el transformisme sovint ha estat un art menystingut, reprimit i considerat de segona. Massa brillant, d'Oriol Puig Grau, i Jo, travesti, de Josep Maria Miró i Roberto G. Alonso, arriben als teatres per reflexionar sobre el llegat d'aquesta pràctica i els prejudicis que encara arrossega i per celebrar tot el que representa.

Tot el repartiment d'Anna Karènina està tocat. "M’ha passat poques vegades que em commogués tant un espectacle", diu Eduard Farelo. "És un mosaic en què t'hi reconeixes i que t'afecta", subratlla Ariadna Gil, i Borja Espinosa ho certifica: "M'identifico amb tots els personatges". Pel grup de WhatsApp que comparteix l'equip del muntatge fins i tot s'han arribat a enviar fotos de les pastilles naturals que prenen per combatre l'insomni al qual els ha arrossegat aquest procés creatiu. "Estem tots una mica accelerats. Tolstoi és un volcà de sentiments fantàstic", admet la directora del muntatge i del Teatre Nacional de Catalunya, Carme Portaceli.

El Teatre Nacional de Catalunya obrirà la programació de la Sala Gran, del 26 de setembre al 27 d'octubre, amb un musical en català, de grans dimensions i amb un equip artístic local. Ànima, en què participen una vintena d'actors i una orquestra de deu músics. És una de les grans apostes de la nova temporada del teatre, que vol potenciar "la creació pròpia i contemporània", segons la seva directora, Carme Portaceli. De fet, serà la primera vegada que un musical inaugurarà la temporada de la Sala Gran. "El nostre patrimoni són els nostres artistes", diu Portaceli, que considera que "aquest musical explica la història de tantes i tantes dones que han hagut d'apartar-se del camí que els havia assignat la societat per poder desenvolupar-se en la professió que volien exercir".

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) obrirà la nova temporada, abans de l'estrena oficial a la Sala Gran, amb un espectacle arriscat, poc convencional, potser minoritari. Hamlet.02 és un monòleg de dues hores exclusivament sobre el segon acte de la tragèdia de William Shakespeare, un format de stand-up comedy en què Cambray comenta frase per frase el text original, incorporant-hi incisos còmics.

A l'illa Decepció, al nord-oest de l'Antàrtida, apareix un vaixell atrapat entre el gel. La tripulació es troba perduda enmig del no-res, sense menjar i amb un paisatge de fons desolador. És el punt de partida de S 62°58’, W 60°39’, l'últim espectacle de la companyia belga Peeping Tom, que es va estrenar a la Biennal de Dansa de Lió del 2023 i es podrà veure del 5 al 16 de juny a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), un dels coproductors de l'obra. "És una distopia que transmet una certa desesperança –explica la directora del teatre, Carme Portaceli–. Em va fer pensar en Hannah Arendt, que deia que, quan la societat perd l'empatia, és la fi del món". La complicitat de la companyia amb el TNC ve de lluny: el 2020 van presentar-hi Díptic, dues peces sobre la crisi d'una parella, i el 2022 va portar-hi Triptych, que també prenia com a metàfora un vaixell desorientat.

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) encara la temporada 2024-2025 amb un repte: mantenir el llistó de la que ara s'acaba, que ha tingut un rècord històric de 5.701 abonats, un 83,3% d'ocupació i més de 126.500 espectadors. "Són xifres extraordinàries, que ens pressionen una mica, perquè no volem abaixar el nivell gens ni mica", ha dit la directora del teatre, Carme Portaceli, durant la presentació de la nova programació, que té com a eix vertebrador el tema de la marginalitat. "Els marges tenen a veure amb allò que queda fora del model establert com a desitjable o com a normal –ha explicat Portaceli–. Les persones a les quals la societat posa al marge, ja sigui perquè venen d'una altra cultura, perquè són velles, pobres o dones, ens poden ajudar a veure altres mons i obrir la nostra ment". "Aquesta programació ens farà reflexionar sobre la importància d'escoltar els altres més enllà dels prejudicis i la censura", ha afegit la consellera de Cultura en funcions, Natàlia Garriga.

Només hi ha una companyia que, després de dotze anys, arribi a estrenar al Teatre Nacional i anunciï que plega. Els VVAA són una rara avis en l'escena catalana; tant, que solen especificar que no són una companyia sinó "un col·lectiu multidisciplinari que crea des de l'horitzontalitat", segons puntualitza Elena Martín. També són una de les companyies més trencadores en el dispositiu escènic, immersiu i ple de referents culturals. I encara hi ha els temes que toquen: contemporanis, generacionals (són nascuts pels volts dels Jocs Olímpics) i amb una mirada política. La seva singularitat ha fet que s'hi fixin els principals teatres de Barcelona i Madrid, i després de mitja dotzena d'espectacles i alguns premis (Arcas 2020, This is real love, Pool (no water), Wohnwagen), el Teatre Nacional els produeix Baby no more, un títol que roben de la seva principal icona pop, Britney Spears. Si la Brit deia Baby one more time, els VVAA diuen que ja n'hi ha prou.

"És com dirigir el Barça de la millor època", afirma Nelson Valente, mirant-se la companyia que ha reunit a la Sala Petita Teatre Nacional per Amnèsia, que es representarà del 9 de maig al 2 de juny. L'autor i director argentí més present al teatre català (aquesta temporada amb quatre obres en cartell i l'any que ve ja ha avançat que té tres projectes més a Barcelona) estrena una comèdia dramàtica sobre una família que ha d'afrontar un moment tan decisiu com inevitable: la demència de la mare, que interpreta Mercè Aránega. La dona ja no es pot valdre per si mateixa i toca repartir-se la responsabilitat, "en general malament", diu Valente, entre els germans. L'obra, però, va més enllà del diagnòstic mèdic i parla de fins a quin punt ens defineix la nostra memòria, "com processem els records i com processem el dolor del passat", explica Valente, que cita des de Buñuel fins a Lorca, passant per l'Argentina: "Vinc d'un país al qual li falla la memòria i comet els mateixos errors de forma recurrent", recorda.

Pocs dies abans que es proclamés la Segona República Espanyola, la companyia de l'actriu Maria Vila va estrenar una adaptació d'Els criminals de l'austríac Ferdinand Bruckner (1891-1958) al Teatre Romea de Barcelona. "És una obra lliure, valenta, forta, intensa. Teatre de debò, i no de nata i pasta de tortell com el que, a indicacions dels empresaris, ens serveixen els nostres autors", deia una crítica anònima publicada a L'Esquella de la Torratxa el 10 d'abril del 1931. El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) la recupera ara convençut que el teatre de Bruckner "fa ressonar alguns moments de la nostra història del segle XX" i "il·lumina el present sense que sigui evident". Del 18 d'abril al 26 de maig en dirigirà una nova versió a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb música de Dani Espasa i un repartiment coral que inclou Joan Carreras, Cristina Plazas, Lluís Soler, Maria Rodríguez i Kathy Sey, entre d'altres.

"A l'escola, perquè no em castiguessin, sempre havia de demanar perdó per coses que a parer meu no estaven malament o per coses que directament no havia fet, i això em feia molta ràbia", diu la directora de teatre iraniana Parnia Shams (Nahavend, 1996). D'aquestes vivències juvenils n'ha sortit l'espectacle És, que explica la història d'una noia de setze anys que arriba a un institut nou i, al forjar una complicitat especial amb una altra alumna de la classe, s'ha d'enfrontar a un sistema educatiu extremament rígid. "Fins i tot abans que elles mateixes es plantegin quina relació tenen, ja se'ls dicta des de fora com s'han de comportar, no se'ls dona espai per pensar per si mateixes", diu la directora. Després de representar-se a Bèlgica i Alemanya, l'espectacle aterra del 5 al 7 d'abril a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, que per primera vegada acull una companyia iraniana.

El dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987), un dels fundadors de La Calòrica, recupera dues obres que va escriure pels volts del 2017. "Ja les donava per perdudes", diu. Del 29 de febrer al 31 de març, el Teatre Nacional de Catalunya presenta Entrevistes breus amb dones excepcionals, dirigida per Mònica Bofill i amb Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas i Yolanda Sikara com a protagonistes. I a final de temporada, la Sala FlyHard oferirà Breu introducció al western, sota la direcció de Llàtzer Garcia. Per a Yago, també serà un any de reestrenes, sobretot d'espectacles de La Calòrica: l’Espai Texas programa Fairfly fins al 28 d’abril; del 19 d’abril al 26 de maig es podrà veure Breve historia del ferrocarril español al Teatro María Guerrero de Madrid, i Le Congrès ne marche pas tornarà per Nadal al Teatre Poliorama.

“Hi ha cap cec a la sala? Algú amb por escènica? Asmàtic? Hiperexigent? I amb poca paciència? Algú que s’adormi al teatre? I que s’enfadi fàcilment?” A mesura que avança la tirallonga de preguntes, la platea de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) s’enriola cada vegada més. “Hi ha algú que no entengui l’eusquera?”, pregunta finalment l’actor Jesús Muñoz. Tothom aixeca la mà. Una vuitantena d’adolescents d’entre tercer d’ESO i segon de batxillerat de l’IES Ridaura de Platja d’Aro i l’IES Mare de Déu de la Mercè de Barcelona estan a punt d’assistir a la primera funció matinal d’Acampada, l’espectacle de la companyia valenciana Pont Flotant que el 2020 va guanyar el Premi de les Arts Escèniques Valencianes al Millor espectacle de teatre i que ara, fins al 25 de febrer, aterra per primer cop al TNC.

Els Watson, l'obra més ambiciosa de la temporada del Teatre Nacional, és un espectacle especial i insòlit per molts motius. El primer, perquè es tracta d'una obra contemporània de l'anglesa Laura Wade que s'introdueix en la novel·la inacabada de Jane Austen (1775-1817) i intenta entendre per què no la va acabar (i la resol a la seva manera). El segon, pel joc teatral que proposa, amb l'autora mateixa dins l'espectacle, un mecanisme que l'equip que dirigeix Josep Maria Mestres s'ha conjurat per no aclarir-ne ni mu, més enllà de la trama d'embolics familiars i pretendents que plantegen les cent primeres pàgines que Austen va deixar escrites (i que l'editorial Cal Carré acaba de publicar amb una traducció de Núria Sales). I, en tercer lloc, perquè és un espectacle tan gran que difícilment es podria aixecar en un teatre que no fos públic, que no es podria permetre els dinou actors, "de 9 a 80 anys" –acota Dafnis Balduz–, que interpreten els divuit personatges (dos nens doblen un personatge). "Veieu-la perquè no sabem quan ho podrem tornar a repetir", avisava la directora del Nacional, Carme Portaceli, que agraïa la "pluja de milions" de la Generalitat de Catalunya que els permet anar amb menys estretors pressupostàries.

L’Auditori, el Gran Teatre del Liceu, el Mercat de les Flors, el Palau de la Música Catalana, el Teatre Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya han presentat conjuntament laCultivadora, una plataforma digital per fer arribar les arts en viu als infants i joves. El projecte, que compta amb el suport de la Generalitat, neix amb la voluntat de centralitzar l’oferta educativa d’aquests sis equipaments i oferir formacions i recursos pedagògics als docents d’escoles i instituts. “És clau que els alumnes us visitin, participin en els vostres projectes, aprenguin i creixin amb les vostres arts”, ha assegurat aquest dilluns la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, durant l’acte de presentació del projecte al Museu de la Música.

A vegades el teatre serveix per unir artistes amb mirades i llenguatges que no tenen res a veure i, a vegades, aquesta fusió arriba a bon port. És el que ha passat entre la Companyia Solitària –formada per Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals–, la dramaturga Victoria Szpunberg i la directora Andrea Jiménez. La Solitària es caracteritza per buscar els límits interpretatius amb obres com Orsini i Filla del seu pare; Szpunberg és una de les autores catalanes de teatre de text contemporànies més rellevants amb obres com les recents El pes d'un cos i La gata perduda (Premi Max a millor espectacle musical 2023); i Jiménez, de la companyia Teatro en Vilo, té una llarga trajectòria en el teatre visual amb peces com Hoy puede ser mi gran noche. Junts han construït Mal de coraçon, un espectacle sobre el misticisme i el dolor contemporanis que s'estrena dijous a la Sala Tallers del Teatre Nacional (TNC). Hi apareixen Santa Teresa de Jesús, Simone Weil, un bar remot i un cor trencat salpebrats per la performance i el sentit de l'humor.

El 2021 la vam veure convertir-se en una guia turística d'un museu aclaparada per una profunda crisi d'identitat a M'hauríeu de pagar, un paper que li va valdre el premi de la crítica a millor actriu. Poc després es va transformar en la mare desesperada d'un noi amb una malaltia mental a La dona del tercer segona. Després de dos monòlegs foscos i introspectius, Àurea Márquez (Barcelona, 1970) es vesteix de burgesa extravagant a Vent de garbí i una mica de por, un espectacle de Maria Aurèlia Capmany que dirigeix Judith Pujol a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Acompanyada d'intèrprets com Laura Aubert, David Anguera i Alba Florejachs, el muntatge és un retrat àcid i juganer de la burgesia catalana del segle passat.

Per a la directora artística del TNC, Carme Portaceli, el respecte i el context sociopolític d’una obra teatral són claus per portar-la al segle XXI. Així ho fa fet amb el clàssic d’Àngel Guimerà Terra baixa juntament amb Pablo Ley com a autor de la nova versió, amb qui ja va col·laborar en una posada en escena renovada de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. “La memòria està molt oblidada, no hem conegut mai prou el moment de Terra baixa”, afirma Portaceli. “Hem fet el que es diu una espolsada de caspa i evitar la cosa més costumista i rural per fer una obra del segle XXI”, subratlla. La gran novetat de Terra baixa (Reconstrucció d’un crim) és l’aparició de dos personatges de nova creació, sobretot una periodista inspirada en la primera corresponsal de guerra espanyola, Carmen de Burgos, que cobreix la notícia que Manelic ha assassinat el Sebastià i la posterior fugida amb la Marta. I, avís per a navegants, aquesta versió de Portaceli i Ley comença pel final, perquè els autors consideren que és prou conegut per tothom, i fa dialogar amb fluïdesa l’obra original amb la nova dramatúrgia.