L’Emma Vilarasau, amb el seu talent, els seus anys i les seves arrugues, aprofita els premis que rep per l’extraordinària interpretació de Casa en flames per llançar un discurs contundent: si el cinema ajudés a normalitzar la vellesa, diu, moltes dones deixaríem de castigar els nostres cossos.

Aquests dies de desfilada de catifa vermella al Festival de Cinema de Canes, a part de comentar la tàctica elegantíssima de Cate Blanchett de colar una bandera palestina al seu vestit aprofitant el vermell de la catifa, es reprodueixen insistentment reaccions al voltant de l’edat del personal que la trepitja. Una de les primeres a rebre'n ha estat Jane Fonda, de qui tothom opina que als seus 86 anys està esplèndida i llueix un cos envejable. Traduït vol dir, bàsicament, que està prima i que el maquillatge i la cirurgia li esborren el que el pas del temps ens va deixant a la resta. Jane Fonda, com ella mateixa reconeix al documental Jane Fonda: In Five Acts, que recomano fervorosament, no està gens contenta d’haver passat per la cirurgia estètica. De fet, maleeix haver tingut la necessitat de canviar el seu físic per sentir-se bé. Molt abans de la cirurgia, Fonda va patir bulímia, així que la relació amb el seu cos mai ha estat positiva, encara que ella aprofités el boom dels seus vídeos d’aeròbic per generar molts diners que destinaria a l’activisme. L’actriu, com tantíssimes altres, ha estat víctima de l’educació que sotmet les dones a tenir una vida lligada a restriccions i malalties per culpa del judici extern sobre els nostres cossos. Quantes de nosaltres hem viscut amb complexos per culpa d’una pressió social que, quan érem joves, proposava l’anorèxia com a model? I com si no n’hi hagués prou amb destrossar la joventut, la pressió s’allarga fins als nostres dies finals. Cada edat és un motiu per dir si semblem més joves o més grans, si estem bé per l’edat que tenim o si ens hem cuidat menys del compte. Hi ha una pila de factors que intervenen en el nostre cos, però això tant és, del que es tracta és de lluitar sistemàticament en contra de l’envelliment. En les dones és especialment exagerat, sempre vistes com un cos, i molt més problemàtic en termes de salut, però quan Kevin Costner ha passat per la catifa vermella també s’ha comentat que no aparenta els 69 anys que té. I jo em pregunto: ¿Com se suposa que hem de ser als 69 o als 86? ¿I de quin estil de vida estem parlant? ¿De quina classe social? ¿De quina genètica? ¿I per què hem d’anar tot el dia en contra de l’edat? ¿No té més sentit agrair que, per les raons que siguin, vivim un any rere un altre i el cos fa el camí amb nosaltres? ¿Per què continuem buscant l’elixir de l’eterna joventut com si ser jove fos excepcional i no una etapa més de la vida? ¿Per què, malgrat que tinguem el cervell força ben posat, caiem de quatre potes en les pressions estètiques? 

A punt d'entrar al mercat, Lluïsa García diu que té una "agenda de ministra": recollir els nets i fer-los el dinar, netejar la cuina, anar a nedar una hora a la piscina i fer el sopar per a ella, el seu marit i una de les tres filles. Als 75 anys, la Lluïsa manté una vida activa i autònoma, però es lamenta que "per ser vella" sovint la tracten "com una nena". Desconeix el terme edatisme, però el que ens explica coincideix a la perfecció amb la definició recollida per l'Organització Mundial de la Salut (OMS): discriminació per raó d'edat. I segurament, entre les dones encara és un comportament més pronunciat. I qui la discrimina? La Lluïsa es para un moment a pensar i assenyala que les filles "sovint" la tracten com si fos "menys" i també "fan i desfan" sense tenir-la en compte en qüestions que l'afecten directament. "És com si la truita s'hagués girat i ara som els fills dels nostres fills", afegeix Susana Pous, de 70 anys i amb dos fills per sobre dels 40 que tenen família pròpia, però s'organitzen "comptant" amb la feina dels avis. 

Aquest agost l’actriu Ángela Molina s’ha convertit en model. La marca Zara ha apostat per ella com a gran protagonista del llançament d’una nova col·lecció i ho ha fet amb una destacada campanya publicitària amb l’actriu, de 67 anys, com a única estrella. Molina, que és coneguda per la batalla a favor de la bellesa real i per no amagar els signes de l’envelliment, està estupenda en unes fotografies que encara sorprenen a molts, perquè les arrugues i els cabells blancs femenins no formen part, normalment, de les campanyes publicitàries. 

És molt probable que l'any que ve els nord-americans hagin d'escollir entre un home de 78 anys, Donald Trump, i un altre home de 81 anys, Joe Biden, per liderar un país que té una edat mitjana de 39. No és cap excepció històrica: des de les societats tribals, passant per l'Antiga Grècia, fins a l'actualitat, la vellesa i la masculinitat s'han vinculat amb saviesa, prudència, temprança i criteri, qualitats que s'identifiquen amb un bon governant. Tampoc no és una excepció territorial: Xi Jinping té 69 anys i s'ha autodesignat president vitalici de la Xina, Vladímir Putin presideix Rússia als 70, Narendra Modi governa l'Índia amb 72, i Lula da Silva, al Brasil, amb 77.

La cantant nord-americana Madonna, molt criticada a internet per la seva aparença física durant la recent cerimònia dels Grammy, s'ha defensat aquest dimarts de manera categòrica al·legant que no hi ha cap motiu pel qual hagi de "demanar perdó". "No m'he disculpat mai per cap de les eleccions artístiques que he fet ni per la meva aparença o per com em vesteixo i no començaré ara", ha assenyalat en un missatge penjat al seu compte d'Instagram.

"Quan jo vaig començar a treballar, només existia el fax i el tèlex a la meva oficina. Només hi havia un ordinador enorme i tot era manual, en arxius de paper". Remedios Reyes té 54 anys i parla dels seus inicis laborals com si fossin la prehistòria del panorama digital. Tampoc havia viscut la precarietat. Va estar 31 anys a la mateixa empresa, però, de sobte, després d'un seguit de fusions i reestructuracions, va acabar fora. Era l'any 2019. "I ara què? L'abisme. Em va descol·locar moltíssim i ho vaig passar molt malament", admet. Ella mai havia estat sense feina i estava, admet, en una zona de confort on, això sí, s'havia anat formant i actualitzant. "Ja no era una nena, no podia adormir-me", sentencia. La Remedios ja va pressentir, en aquell moment, que recuperar les regnes del món laboral no li seria fàcil. I tenia raó.

L'actriu i activista nord-americana Jane Fonda renega als 85 anys de l'únic –si més no, segons el que ella explica– retoc facial a què s'ha sotmès i advoca per centrar-se en una vida sana en lloc de témer la vellesa, segons un article publicat a la revista Vogue. Fonda parla amb la revista amb motiu de la seva nova col·lecció de roba per a una gran cadena, revela alguns dels seus hàbits saludables –com dormir "vuit o nou hores al dia"– i reflexiona sobre l'envelliment. "En primer lloc, vull que la gent jove deixi de tenir por de fer-se vella. El que importa no és l'edat, no és el número cronològic. El que importa és la salut", declarar l'actriu, que recorda que el seu pare va morir a una edat més primerenca que la seva per una malaltia.

Si es fa un repàs dels catàlegs de les plataformes, és fàcil trobar-hi nombroses ficcions centrades en l’adolescència, una de les etapes vitals que més han explotat les sèries. El que ja no és tan fàcil és trobar-hi propostes en què els protagonistes passin la frontera dels 60 anys. Fins fa ben poc les persones grans eren pràcticament inexistents en l’entreteniment, amb algunes honroses excepcions com Las chicas de oro, un autèntic èxit els anys 80 que no va aconseguir tenir continuïtat amb noves sèries protagonitzades per personatges de la tercera edat.

“Et va fer por que no et tornessin a trucar?” L’hi pregunta una Marilyn Monroe de 36 anys a Hedy Lamarr, de 48, abans de suïcidar-se. Monroe es va canviar el nom i es va operar el nas i la barbeta per ser l’actriu més desitjada de Hollywood i no va poder superar la idea de fer-se gran davant de les càmeres. O això és el que planteja l’obra de Carles Batlle Monroe-Lamarr, que imagina una trobada entre les dues actrius i que ha dirigit Sergi Belbel al Teatre Nacional. I és que el dramatisme que envolta la maduresa de les dones fruit de les pressions estètiques i els patrons de gènere és una mostra més del masclisme de la nostra societat i una constant tant als escenaris com a la vida real. Com deia Carrie Fisher, “els homes no envelleixen millor que les dones, sinó que a ells se’ls permet envellir”. Hedy Lamarr, Bette Davis, Gloria Swanson... Mentre que les actrius clàssiques, quan maduren, o bé deixen els escenaris o bé fan papers decadents, els actors encara poden encarnar herois en acció i protagonitzar històries d’amor. ¿Però això encara passa als teatres catalans?