Després d'un any al capdavant de la revista L'Avenç, l'escriptora i traductora Simona Škrabec ha decidit deixar la direcció, però hi continuarà col·laborant. La rellevarà la historiadora Núria Iceta a partir d'aquest octubre. "Era una qüestió de prioritats, i he prioritzat la meva carrera acadèmica. Ho deixo amb certa tristesa, però la direcció d'una revista és una feina de 24 hores, i jo no hi puc estar al cent per cent", explica Škrabec. Malgrat tot, l'escriptora i traductora, que actualment treballa a la Facultat de Traducció de la UAB, assegura que està molt contenta de l'experiència. "Crec que hem ajudat a fer el canvi i a cohesionar el nou equip", diu. L'octubre passat L'Avenç va tornar al quiosc i a les bústies amb el número 501. L'emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, va estar a punt de desaparèixer fa un any i mig. Tanmateix, gràcies al suport d'un particular i de la Generalitat, la revista va poder continuar.

Fa tres anys la investigadora Georgina Torra, de la Universitat de Girona, mentre es dedicava a revisar la catalogació del fons Joan Vinyoli (1914-1984) a l’Arxiu Comarcal de la Selva, va topar-se amb una troballa tan sorprenent com apassionant. Entre els més de 4.000 documents inventariats, va descobrir una sèrie de textos en prosa escrits per Vinyoli, inèdits, que obrien la porta a explorar el vessant narratiu, pràcticament desconegut, d’aquest grandíssim poeta.

Aquest octubre L'Avenç ha tornat al quiosc i a les bústies amb el número 501. L'emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, va estar a punt de desaparèixer fa mig any. Al febrer, Josep M. Muñoz, director de la capçalera els últims 24 anys, va anunciar el tancament de la revista per falta de suport econòmic. Tanmateix, gràcies al suport d'un particular i a les institucions, la revista continuarà. Per primera vegada, una dona dirigirà la revista: l’escriptora i traductora Simona Škrabec. Nascuda a Ljubljana (Eslovènia) el 1968, Škrabec té una llarga trajectòria com a professora, traductora i escriptora. Muñoz i Núria Iceta seran els editors i el nou consell de redacció està format pels periodistes David Fernàndez i Ana Sánchez i els escriptors Julià Guillamon, Cristina Masanés i Jordi Puntí. Carla Riera és la nova cap de redacció. La revista té una edició en paper i en digital. Aquest dimarts, 10 d'octubre, a les 18.30 h, l'ARA us convida a conèixer el nou equip de la revista i el seu projecte a la llibreria Alibri (Balmes, 26).

Puc imaginar que molts dels nombrosíssims lectors de l’ARA que fa uns dies van comprar l’últim número de L’Avenç, el 500, van experimentar un sentiment molt proper al que em va transmetre un dels col·laboradors d’aquest número que posa fi a una etapa de la revista que ha durat 46 anys: “Vist el 500. Fa goig i fa mal”. Ho desglosso: fa goig comprovar quin nivell d’interès i de qualitat hauria pogut arribar a tenir cada mes la revista si L’Avenç hagués pogut treballar en unes condicions de mínima confortabilitat, i si hagués tingut de forma regular un suport dels anunciants (quasi tots institucionals, cal dir-ho) i dels lectors com els que ha aconseguit amb aquest número extraordinari. I fa mal comprovar que, malgrat l’alt nivell assolit, que penso que tothom ens reconeix, no puguem seguir fent una feina que al llarg dels anys hem demostrat a bastament que sabem fer.

Som al Saló de Cent de Barcelona. Això és un homenatge a la revista L’Avenç, que acaba de treure el seu últim número, el 500. 46 anys de trajectòria que s’acaben. S’acaben? Ningú vol parlar de comiat... Però l’acte s’obre amb el que sembla un inquietant minut de silenci: ¿no havíem quedat que no era un funeral? Toti Soler trenca el mal fat cantant l’Ovidi, esclar. I Colau de seguida aclareix que la Medalla d’Or al Mèrit Cultural “no vol ser pòstuma”, tot i advertir tot seguit que “només amb subvencions” no es pot resoldre el futur de projectes culturals com aquest, “tan imprescindible”. Llavors? “Ens comprometem a mantenir la reflexió oberta”. Se l’escolten atentament els “quatre gats” (de fet, són tres: Josep M. Muñoz, Núria Iceta i Natàlia Bascones) que els últims 20 anys han tirat endavant l’emblemàtica revista. Ells i tots els col·laboradors d’ara i de sempre. A les primeres files, també paren atenció tres consellers de la Generalitat: Natàlia Garriga, Joaquim Nadal i Gemma Ubasart. Tothom molt reflexiu. 

La històrica revista de cultura L'Avenç, després que el seu director, Josep M. Muñoz, llancés fa cinc setmanes un SOS a través de l'ARA, ha seguit amb la feina malgrat la situació delicada que viu. L'objectiu era arribar al número 500 i fer-lo més extens i especial que mai. Així serà, doncs, l'exemplar de l'abril, que tancarà una llarga etapa d'aquesta fonamental capçalera nascuda ara fa 46 anys, el 1977, en plena Transició democràtica, quan encara no s'havien recuperat ni els ajuntaments democràtics ni l'autogovern, i la llengua catalana maldava per fer-se un lloc als mitjans. Aquest número extraordinari, que marca una fita, es podrà adquirir als quioscos juntament amb l'ARA aquest diumenge, 26 de març.

En la biografia de Ferrater escrita per Jordi Amat hi ha una escena que, per alguna estranya raó, en el meu cap s’ha connectat directament amb la trista notícia del tancament de L’Avenç: és l’any 1965 i el jurat del premi Formentor s’ha reunit a Valescure.  El poeta català defensarà la candidatura del polonès Gombrowicz davant dels altres membres: Yvonne Hortet, Max Aub, Josep Maria Castellet i Mario Vargas Llosa. Segons ens explica Amat, la pugna final estava entre Gombrowicz i el brasiler João Guimarães Rosa, proposat per Vargas Llosa per una raó política: la defensa del panamericanisme. Ferrater no es presenta al dinar de les deliberacions finals per la ressaca que pateix, i això fa que el seu candidat perdi el premi. Més tard el de Reus esclata a plorar davant de Castellet i li confessa el seu sentiment de culpa per haver fallat en un moment tan decisiu, però afegeix: “Això no treu que tots vosaltres sou uns fills de puta”. En una carta que Ferrater adreça a Carles Barral, li fa explícit el motiu del seu enuig amb la proposta de Vargas Llosa i la seva posterior dimissió com a jurat del premi: “Com a català que soc, m’he passat la vida abandonant estúpides barquetes de nacionalismes on m’exhortaven a aferrar-me. No veig cap raó per a concedir a la compassió d’ells mateixos que puguin tenir els altres més drets que no he concedit a la meva”. Quina paradoxa que la discrepància entre Ferrater i Vargas Llosa fos precisament aquest punt tenint en compte l’evolució del Nobel i les seves opinions bel·ligerants amb nacionalismes com el català.

"L'últim gran moviment politicocultural d'aquest país va ser el dels anys 60", assegurava el professor i crític literari Joaquim Molas l'any 2000. El segle XX català va estar marcat per tres grans moviments: Modernisme, Noucentisme i Seixantisme, terme que va utilitzar per primera vegada Josep Maria Muñoz, historiador, traductor i director de la revista L'Avenç. Dues dècades més tard de l'afirmació de Molas, Marta Vallverdú presenta un assaig il·luminador fruit d'anys d'investigació, Seixantisme (L'Avenç), on reivindica la importància d'aquells anys decisius per modernitzar i articular la cultura catalana. "Per definir la dècada dels 60 no parlaria de miracle, perquè, en cas de ser així, l'èxit hauria sorgit del no-res, i hi ha unes causes clares que el van fer possible –diu l'autora–. Em sembla més acurat parlar de dècada prodigiosa. Van ser uns anys en què es va passar del resistencialisme a la reivindicació, es van anar sumant noves generacions al moviment, que va ser transversal, i cadascuna d'elles hi va aportar més risc i més radicalitat".

Després de 46 anys de batallar, tanca la revista L’Avenç. 46 anys i 500 números. Ras i curt: aquest país té un problema, i molt greu, amb la seva cultura i el seu sistema cultural. 1.200 subscriptors, només, en el país del 52%! Desapareix una estructura cultural d’estat, el que seria una pota fonamental d’un sistema cultural normal i consolidat; i fins i tot TV3 se n’ha fet ressò. Quan fou mort el combregaren.

L’historiador Josep M. Muñoz, biògraf de Jaume Vicens Vives i director de L’Avenç els últims 23 anys, anuncia en aquesta entrevista que l’emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, deixarà de publicar-se. L’últim número, el 500, serà el del mes d’abril. La falta de suports institucionals i privats, i la progressiva reducció del nombre de subscriptors, fa inviable la seva continuïtat tal com és avui. Muñoz i Núria Iceta, copropietària de la històrica capçalera, han trucat a diverses portes sense trobar solucions. La seva voluntat és mantenir una pàgina web i continuar amb l’editorial de llibres, però la revista en paper, si no es produeix un miracle, arriba al seu final.

A través de les trenta-tres lletres de l’alfabet rus, la poeta, traductora i crítica literària Xènia Dyakonova fa un exercici de memòria personal i d'homenatge als seus avantpassats. Debutant en el camp de la prosa, l’autora –nascuda a Leningrad, actual Sant Petersburg, el 1985– accedeix al seu alfabet matern, el ciríl·lic, després d’una coincidència tan casual com feliç: just en el moment en què va rebre l’encàrrec de L’Avenç el 2021 —es tractava d’enviar onze textos de caràcter autobiogràfic al llarg d’un any—, estava llegint diversos abecedaris infantils en vers. En conseqüència, en cadascun dels lliuraments a la revista l’escriptora va parlar de tres lletres de l’alfabet titulant els capítols amb la inicial d’alguna paraula representativa de la cultura o la societat russes. L’homenatge als seus avantpassats és l’objectiu fonamental del llibre: Dyakonova, com qualsevol autor jove, no té prou perspectiva per parlar d’ella mateixa en format completament autobiogràfic, i per això decideix fer el salt a la col·lectivitat i a les vivències dels seus ancestres durant tot el segle XX.

A d’alfavit (А, а — алфавит)

AalfavitLa primera lletra de l’alfabet ciríl·lic, igual que del llatí, és la A.

]]>

L’Avenç, la revista que ofereix una mirada històrica sobre l’actualitat i una contribució crítica al debat cultural del país, planteja en el seu número especial el debat Quina mena de país volem. La pregunta “i ara què?”, és a dir, “com volem que sigui el nostre futur”, és la qüestió que aborden David Fernández, Mercè Picornell, Jordi Muñoz, Mar Rosàs, Najat El Hachmi, Andreu Domingo, Simona Škrabec i Imma Merino.

]]>

l final de la representació de la segona jornada del Misteri d’Elx hi ha un moment d’indescriptible intensitat emocional. La catarsi que experimenten els espectadors, actors i músics sol manifestar-se en aclamacions, víctors i fins i tot llàgrimes. Els ventalls de les dones aletegen agilíssims, pràcticament posseïts. Primer tímidament —per a no interrompre la màgia del moment— però gradualment amb gran intensitat, comencen, ja al final de la representació, els aplaudiments, sempre in crescendo, acompanyats, poc després, per la coneguda i emfàtica expressió: «Visca la Mare de Déu!».

]]>

Quan arribem els Mossos sempre hi són, esperant-nos. Nosaltres demanem el permís uns deu dies abans, que tenim una companya que se n’encarrega, i llavors pactem la intervenció: «Sobretot no talleu el carrer, i deixeu que els clients puguin entrar i sortir de l’hotel». Però a banda d’això ens deixen liar-la tant com vulguem. Avui ens manifestem aquí a l’Olivia Balmes, però és una lluita que afecta les cambreres de pis de tots els hotels de Barcelona. Aquesta tarda som vuit Kellys, amb la samarreta verda, però ja veus que ens dona suport gent de tot arreu: estudiants, senyores grans, activistes de la PAH, els mensakas, els riggers que munten escenaris... I sempre hi ha cotxes i taxistes que piten quan ens veuen manifestar-nos, per solidaritat. Un dels nostres crits és «no nos mires, únete!», o sigui que si vols ajudar-nos pots repartir aquests fulletons informatius o aguantar una de les pancartes. La protesta d’avui és perquè han acomiadat aquestes dues companyes, la Fatima i la Mayrenge, una per agafar la baixa perquè es va entrebancar amb un llençol i l’altra perquè va muntar la secció sindical de les Kellys a l’hotel. El més trist és que la resta de treballadors no s’hi solidaritzin. Ho has vist, al principi, com el porter s’encarava amb nosaltres? És que no ho entenen, demà els pot tocar a ells!

]]>

I que te’n recordes

]]>

Ara fa quaranta anys que una sèrie de joves llicenciats en història -amb Ferran Mascarell o Oriol Regàs com a personalitats més reconegudes- fundaven una revista d’història. Aleshores, L’Avenç era una de les múltiples publicacions que apareixien a redós del relaxament legal que va portar la Transició. Quatre dècades després, aquell furor editor ja és una relíquia i la majoria de títols publicats aleshores són només carn d’hemeroteca. Però L’Avenç resisteix i, per bé que els seus responsables actuals admeten les dificultats de completar el relleu generacional, són perfectament conscients del miracle que comporta mantenir una revista cultural tant de temps, especialment en un mercat com el català.

]]>

“La Creació del Llit Col·lectiu Siperita ve motivada per l’intens fred que es deixava sentir a Terol, i consistia a reunir tots els matalassos i mantes i formar un llit monumental. A les nits, els soldats d’altres habitacions venien a presenciar l’espectacle d’aquell llit, del qual sortien tretze caps, tots amb ulleres i bigoti, i fumant la darrera cigarreta del dia, abans d’apagar la llum”, escriu el jove universitari Guifré Bosch el juny del 1938 a La Publicitat. Aquells tretze caparrons que sortien del llit i que tenien en comú el fet de ser universitaris i portar ulleres van rebre el sobrenom de la Brigada del Vidre, i és amb aquest epítet que L’Avenç titula un nou volum que aplega les cròniques del front que van escriure entre el 1936 i el 1939 periodistes, universitaris, escriptors i soldats anònims.

]]>

“Aquest llibre em sembla, com a gairebé tothom que l’ha llegit, una obra de culte, un fetitxe, una cosa estranya que tendeix a meravellar”, diu Adrià Pujol, que va néixer cinc anys després que Georges Perec (1936-1982) publiqués La disparition l’any 1969, el llibre que ara publica en català L’Avenç amb el títol de L’eclipsi. L’autor francès només tenia 33 anys, però ja havia publicat tres artefactes narratius d’una singularitat remarcable, tot i que aquesta no sigui la seva única virtut.

]]>