De vegades ens trobem atrapats en hàbits i comportaments que creiem que no podem canviar i, precisament per això, pensem que mai arribarem a aconseguir allò que volem. “No tinc traça per als idiomes”; “No aconseguiré superar aquesta marca esportiva”; “No tinc paciència per tocar cap instrument”, i altres frases per l’estil són només algunes de les creences negatives que se’ns poden enquistar a dins i fer-nos creure que són una veritat.

Cada dia, quan ens llevem al matí, el nostre cervell és lleugerament diferent de com era el dia anterior. Els esdeveniments que hàgim experimentat, les coses que hàgim après, els pensaments que hàgim tingut, els records que hàgim acumulat i els estats emocionals amb què ho hàgim viscut han anat quedant gravats al cervell en connexions entre les neurones, a través de processos de plasticitat neuronal. Aquestes mateixes connexions també gestionen els nostres comportaments, la manera com ens percebem a nosaltres mateixos i l’entorn, com ens hi relacionem i les idees noves que anem tenint. Per això, cada dia som una persona lleugerament diferent.

Diego Redolar (Terol, 1974) professor de neurociències i director del grau de psicologia de la UOC. Acaba de publicar La mujer ciega que podía ver con la lengua (Grijalbo, 2024).

Un equip de científics va aconseguir crear una imatge en el cervell d’un ratolí de laboratori, una imatge que no existia al món real. Aquella nit, Rafael Yuste, un dels impulsors de l’experiment, no va poder dormir. Si havien manipulat el cervell d’un ratolí… podrien manipular igualment el d’un ésser humà? Aquest dubte ètic és constant al món de la ciència. El físic J.R. Oppenheimer dubtava si la bomba de fissió podria provocar una fusió termonuclear, però, sobretot, sentia inquietud perquè estava dotant la humanitat d’una arma per poder destruir-se a si mateixa. Precisament per intentar controlar la nostra pròpia tendència autodestructiva, la pulsió de mort, citant Freud, apareixen els neurodrets.

Fa un temps, per gaudir d’una bona activitat cerebral es recomanava fer sudokus a partir dels 60 anys. Tot i que els sudokus i altres exercicis que suposin un repte ajuden a mantenir en forma la ment, s’ha demostrat que l’oportunitat de prevenir, intervenir i protegir el cervell de la persona adulta es troba al llarg de tot el cicle vital i, especialment, en la infantesa i adolescència. En altres paraules, potenciar el cervell quan ets jove. Els anys d’escolarització, segons determinades investigacions, però, no són tan rellevants com semblarien i, en canvi, ho és la qualitat de l'educació i el fet que la capacitat cognitiva es potenciï al màxim de les seves possibilitats.

Quan hem de prendre una decisió, sovint passem estona pensant-hi i planificant quina pot ser la millor opció. Fa temps que se sap que, just al moment de prendre-la, s’activa l’amígdala cerebral, que és la zona encarregada de generar les emocions. Això indica que totes les eleccions que fem tenen sempre un alt contingut emocional, tot i que valorar racionalment i reflexivament les opcions disponibles incrementa la probabilitat d’acabar prenent la més adequada. I, quan l’encertem, entra en funcionament l’estriat, que és l’estructura cerebral que ens fa sentir sensacions de recompensa i ens permet anticipar sensacions plaents futures.

La primera vegada que vas veure la neu, una nit de reis màgica o el dia que va néixer el teu germà petit. Malgrat que passi el temps, hi ha records que conservem tota la vida. Però quin és el mecanisme que ho fa possible? Una investigació pionera realitzada per un equip d’investigadors nord-americans, publicada a Science Advances, ha proporcionat una explicació biològica als records a llarg termini. La clau de la recerca és entendre el rol d’una molècula, anomenada KIBRA, que actua com a pega amb altres molècules i permet que la memòria s’estabilitzi i se solidifiqui a llarg termini.

L’adolescència és una època de grans canvis físics i mentals. El cervell experimenta reorganitzacions importants en algunes de les seves sinapsis, que són les connexions que estableixen les neurones per comunicar-se entre elles. Han de deixar enrere la manera de pensar i de fer pròpies dels infants per adquirir progressivament les de la joventut i l’edat adulta. Aquests canvis impliquen l’eliminació de moltes sinapsis, un procés que s’anomena podat neuronal, i l’adquisició de moltíssimes més de noves.

Encara que volia ser escriptor i va començar a estudiar filosofia, Henry Marsh (Oxford, 1950) no va trigar a canviar de carrera i es va acabar graduant en medicina, una disciplina a la qual va dedicar més de 40 anys, i en què es va convertir en un dels neurocirurgians més prestigiosos del Regne Unit. Poc després de jubilar-se de l'Hospital Saint Georges de Londres es va reinventar: Sobretot no facis mal (Salamandra, 2016; traducció de Jordi Cussà) va inaugurar una trilogia de llibres interessantíssims –traduïts a gairebé 40 llengües– en què el britànic reflexionava al voltant de la seva professió i reconstruïa alguns moments decisius de la seva vida. El tercer, Al final, asuntos de vida o muerte (Salamandra, 2023; traducció al castellà d'Eduardo Hojman) explica el tràngol de passar de ser metge a pacient: a finals del 2020, Marsh va ser diagnosticat amb un càncer de pròstata en fase avançada.

Beure alcohol no és bo per al cos, ni que sigui un tassó de vi al dia. Així ho explica Santiago Canals, professor de recerca del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), de l'Institut de Neurociències d'Alacant, que aquest dimarts va impartir una conferència organitzada per la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears sobre els efectes de l'alcohol en el cervell. "Quan tu en consumeixes prop de 100 grams a la setmana, a la llarga es produeixen efectes, per exemple, en l'activitat de la memòria", explica Canals.

Hèctor Ruiz Martín és neurobiòleg i director de la International Science Teaching Foundation. Des de fa més de deu anys ha centrat la seva recerca en l'educació. En el seu últim llibre «Edumitos»: Ideas sobre el aprendizaje sin respaldo científico intenta desmentir algunes de les falses creences que envolten el món de l'educació.

Com ho fan els infants per aprendre rituals socials, com ara saludar familiars i persones conegudes amb dos petons, però no aplicar-ho amb desconeguts? Una recerca impulsada pel Center for Brain and Cognition (CBC) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha analitzat com els nadons aprenen comportaments com aquests, que no són estrictament racionals ni instrumentals, durant el seu procés de socialització en comunitat.

Nova fita per a la recuperació de la mobilitat causada per les malalties neurològiques. Gert-Jan, un home neerlandès de 40 anys, va perdre la mobilitat en un accident de bicicleta fa 12 anys i ara torna a caminar després de sotmetre's a una innovadora cirurgia neuronal. Un equip de científics suïssos i francesos han publicat aquest dimecres a la revista Nature el cas d'aquest home paraplègic que ha recuperat la capacitat de caminar gràcies a la col·locació de dos implants i de la intel·ligència artificial. Els investigadors van implantar uns elèctrodes a la medul·la espinal i, alhora, una mena de "pont digital" amb el cervell humà. Aquest dispositiu recull estímuls cerebrals mitjançant 64 elèctrodes i els tradueix en dades digitals mitjançant la intel·ligència artificial. "Fa quatre anys ni tan sols somiava una cosa així", ha explicat el pacient en declaracions a Efe. Fa anys que els científics estan experimentant amb diversos mètodes que, mitjançant impulsos elèctrics amb exoesquelets o amb implants permetin recuperar la mobilitat a gent amb paràlisi, però aquesta és la primera connexió o interfície home-màquina entrenada amb intel·ligència artificial que s'ha provat en humans.

La intel·ligència artificial sembla no tenir límits. Si fins ara s'han desenvolupat sistemes que simulen el funcionament del cervell dels humans i interactuen amb ells, els últims avenços podrien permetre directament llegir la ment de les persones. Això és el que han aconseguit amb força precisió un grup d'investigadors de la Universitat de Texas a Austin (Estats Units), que han creat un "descodificador semàntic" capaç de transcriure el significat aproximat dels pensaments sense necessitat d'utilitzar cirurgia neuroinvasiva. Aquesta tècnica pionera, descrita en un estudi publicat aquest dilluns a la prestigiosa revista Nature Neuroscience, podria revolucionar la comunicació amb les persones que han perdut la capacitat de parlar, tot i que el seu ús també presenta riscos en termes de privacitat.

La música heavy metal produeix més respostes cerebrals en pacients sedats que la música clàssica. Aquest és el resultat que han obtingut tres investigadors de l'Hospital Universitari de La Princesa de Madrid que han publicat un estudi pilot revelador a la revista científica de neurociència Journal of Integrative Neuroscience. Els facultatius d'aquest centre madrileny han analitzat les variacions de l'activitat cerebral en pacients exposats a estímuls musicals sota els efectes de la sedoanalgèsia, tenint en compte que la música és un mètode amb valor per a l'estimulació en trastorns de consciència, detalla l'hospital en un comunicat.

Ballar és, segons el diccionari, “executar, sol o acompanyat d’altres, una successió regulada de passos, de salts, de posicions, ordinàriament al so d’una música”. Totes les cultures humanes han desenvolupat balls i danses, de la mateixa manera que han produït formes musicals diverses molt vinculades a la cultura, la qual cosa fa pensar que tant la música com el ball són activitats arrelades a la mateixa condició del comportament humà.

És un primer pas, i mai més ben dit. Tornar a caminar després de patir una lesió medul·lar ha deixat de ser un somni mèdic per esdevenir una realitat esperançadora. No encara per a tots els pacients, però sí almenys per a aquells que han perdut aquesta capacitat a conseqüència de traumatismes o malalties que afecten la medul·la i interrompen el flux d’informació del cervell sense seccionar-la, com acostuma a passar en molts accidents de trànsit. Un experiment descrit a la revista Nature d’aquesta setmana per l’equip del neurocientífic Grégoire Courtine, de l’Institut Federal de Tecnologia de Lausana, a Suïssa, revela que durant el tractament de rehabilitació amb estimulació elèctrica es “recluten” un grup concret de neurones excitatives que fan possible que els pacients tornin a caminar.

Parlar de suïcidi encara és un tabú en moltes societats. Tanmateix, és un fet ben present. En molts països és la segona causa de mort entre els adolescents i joves. En un estudi fet fa una dotzena d’anys amb gairebé 85.000 persones adultes de 17 països, es va detectar que el 9,2% de la població general ha tingut o té pensaments suïcides. Pel que fa als adolescents i joves, en un altre estudi molt més recent, fet el 2019, a més de 16.000 estudiants universitaris de 108 institucions acadèmiques de tot el món, es va veure que el 24,3%, és a dir, gairebé 1 de cada 4, havien tingut pensaments suïcides i que el 9,3%, és a dir, gairebé 1 de cada 10, havien intentat suïcidar-se com a mínim una vegada.

El que normalment entenem com a al·lucinació, que és aquella deformació de la realitat associada habitualment a un trastorn psiquiàtric com l’esquizofrènia o el consum de drogues psicodèliques, té una relació llunyana amb el que un nombre cada cop més gran de neurocientífics consideren que és. Per a aquest col·lectiu, té a veure amb com el nostre cervell percep el món que ens envolta amb els sentits i el transforma en prediccions que s’ajusten amb allò que convenim que és la realitat. Anil Seth (Regne Unit, 1972), neurocientífic de la universitat britànica de Sussex, és un dels investigadors d’aquesta línia de pensament més reconeguts internacionalment. Actualment al departament de neurociència cognitiva i computacional, fa més de vint anys que investiga els mecanismes biològics de la consciència, com actua i si hi ha alguna manera objectiva de mesurar-la. Aquesta setmana ha visitat la capital catalana per participar en un col·loqui sobre la consciència a la Biennal de Pensament de Barcelona 2022.

T’asseus en una cadira il·luminada amb un focus. Al davant hi tens tres braços robòtics dotats de moviment. Al final de cada braç hi ha un sistema de càmeres que es poden moure com un conjunt o individualment. Es poden apropar o separar i fer la sensació que formen una mena de boca. Cada braç està connectat a un dispositiu que controla el moviment d’un bolígraf sobre un paper. Al llarg de vint minuts, els braços es van movent d’una manera que a vegades sembla aleatòria o pròpia d’una màquina, amb una combinació de moviments lents o espasmòdics, però que en algun moment recorda un animal de coll llarg i mirada penetrant que t’escruta i de tant en tant obre una boca amenaçadora. Només et ve al cap un estruç o un dinosaure, dos animals que, en el fons, estan molt emparentats evolutivament. O, si et deixes portar per la por, potser hi veus un assaig de demogòrgon, la criatura monstruosa de la sèrie Stranger things.