A Mallorca, durant la Guerra Civil, l’alegria dels empresaris es resumí en la frase “si això és la guerra, que no arribi la pau”. El juliol del 1936, l’illa quedà tot d’una en mans de les forces insurrectes, que no dubtaren a aprofitar-se de les seves fàbriques per fer front a les contingències bèl·liques. Llavors, totes les àrees industrials importants de l’Estat (el País Basc, Catalunya i València) estaven sota el domini del govern legítim.

“Espanyols: Franco... és mort”. Amb aquestes paraules i en mig de plors, el llavors president del govern estatal, Carlos Arias Navarro, va anunciar per televisió el que ja sabia tothom: la mort del dictador, el 20 de novembre del 1975, de matinada. Era el ‘fet biològic’ de la seva desaparició, com es deia aleshores. Recordam com es va viure a les Balears aquell esdeveniment, ara fa 50 anys.

“Volem una Espanya de propietaris i no de proletaris”. És la famosa frase atribuïda a José Luis Arrese, el primer ministre d’Habitatge del franquisme (1957-1960), i que està emparentada amb la que pronuncià el 1946 Amintore Fanfani, el líder de la democràcia cristiana italiana: “Non tutti proletari, ma tutti proprietari”. En plena postguerra, molts espanyols abandonaren els pobles per anar-se’n a viure a les ciutats, convertides en els nous pols econòmics. Aquell èxode posà de manifestat l’emergència habitacional que patia el país –del 1911 datava la primera llei de cases barates, que acabaren acollint famílies nombroses en condicions bastant insalubres. Franco posà fil a l’agulla amb dues mesures estrella: congelant els preus dels lloguers fixats abans de la guerra, prorrogant-ne alhora els contractes de manera indefinida, i impulsant un pla d’Habitatges de Protecció Oficial (HPO). En realitat, però, aquest darrer pla era una eina per desactivar qualsevol revolta social. “Un propietari més, un comunista menys”, solia dir el dictador.

Des del final de la Guerra Civil Espanyola, la data de l'1 d’octubre va quedar consagrada a homenatjar el general Francisco Franco mitjançant “el Día del Caudillo”. La casualitat va voler que, cap al final del règim, un 1 d’octubre també morís un dels empresaris cabdals dels temps del franquisme, el barceloní Miquel Mateu Pla.

La tortura és la destrucció intencional d'un ésser humà en mans d'un altre. Els mètodes utilitzats per infligir gran dolor i sofriment varien, però tots tenen el mateix objectiu: trencar la víctima, destruir-la com a persona i negar la seva condició humana.

"Nosaltres, espanyols agraïts a Francisco Franco, volem alçar la nostra veu en aquest any 2025. Volem fer-ho perquè els poders polítics i mediàtics han declarat que aquest 2025 ha de ser l'any de la mentida contra el Caudillo". Així comença el manifest de la Plataforma 2025, una iniciativa que agrupa entitats franquistes com la Fundació Francisco Franco i que té com a objectiu rebatre l'agenda de celebració del 50è aniversari de la mort del dictador impulsada pel govern espanyol. Un fet històric que Pedro Sánchez reivindica com un element clau per assolir la "llibertat" a l'Estat. Gairebé 1.500 persones, segons els promotors, han signat el manifest que va en sentit contrari i enalteix la dictadura assegurant que Franco va ser un "cristià exemplar", un "home bo" que va deixar un llegat de "prosperitat, unitat i pau". Entre els adherits destaquen noms com el d'Antonio Tejero, l'extinent coronel de la Guàrdia Civil protagonista de l'intent de cop d'estat del 23-F; Miguel Bernad, líder de Manos Limpias; almenys quatre dels nets de Franco o els fills de l'exministre franquista José Utrera Molina.

Llegim a l’ARA que els professors de batxillerat només poden dedicar dues setmanes a explicar qui era Franco. "Tenim un problema amb com està distribuït el currículum i la poca importància que se li dona al franquisme en general", diu un docent consultat pel diari. I explica, a més a més, que els que no fan el batxillerat en tindran uns coneixements encara més reduïts.

El 2025 ha començat com va acabar l'any passat, amb el govern espanyol i el PP en pols oposats, allunyats fins i tot en la commemoració de la fi del franquisme i l'arribada de la democràcia a l'Estat fa 50 anys. Pedro Sánchez ha encetat aquest migdia la commemoració de la mort de Franco fa cinc dècades amb un primer acte marcat per la plantada d'Alberto Núñez Feijóo i l'absència de Felip VI per motius d'agenda. "La història ens ensenya que la llibertat no es conquereix de manera permanent, es pot perdre, com va passar fa un segle. Pot tornar a passar. No cal ser d'esquerres, de centre ni de dretes per mirar amb terror els anys foscos i témer que el retrocés es repeteixi. N’hi ha prou amb ser demòcrates i entendre que la veritable llibertat és la que ens fa millors com a persones i com a societat", ha subratllat Sánchez en el seu discurs. I ha avisat: "Els valors i règims autocràtics estan avançant a mig món. El feixisme que crèiem haver deixat enrere és la tercera força política a Europa".

Doncs, sí: enguany farà mig segle que el general Franco va passar avall. Jo llavors tenia onze anys i ho recordo amb la perspectiva d'un infant. Una cosa són aquests records difusos i l'altra, evidentment, la interpretació que en podem fer al cap de mig segle; però fins i tot llavors ja era conscient que el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 havia escapçat la vida dels meus quatre avis –exili, presons, camps de concentració, misèria– i indirectament havia marcat també la dels meus pares. Amb tot això vull dir que amb només onze anys intuïa que entre aquell militar i un servidor, un nen d'un poblet del Segrià, no hi havia gaires coses en comú. Més aviat cap. En altres casos, però, no estava tan clar. Malgrat que l'any 1975 a alguns els calia escenificar una certa hostilitat cap al dictador, sovint era sobrevinguda, sobreactuada i més o menys imaginària. Aquesta és la primera nosa –i potser també la pitjor– associada a aquest aniversari. 

Fou el gener del 1975, a Can Tàpera, a Palma, quan es va constituir el grup Tramuntana. Van triar el nom d’un vent ben característic del nostre entorn, potser amb l’esperança que aviat bufàs en direcció a les llibertats democràtiques. Era el col·lectiu més plural de l’oposició al franquisme mai aconseguit fins aleshores a tot l’Estat, on es trobaven des de persones del món empresarial i de la dreta moderada fins a formacions a l’esquerra del Partit Comunista. Fou un espai de diàleg de vida breu, però que compartiren un grapat de personalitats que poc després serien protagonistes de la Transició i dels inicis de la democràcia i l’autonomia, entre els quals Josep Melià, Félix Pons, Antoni Tarabini, Miquel Rosselló, Manuel Mora i Antoni Alemany. Recordam Tramuntana quan es compleixen 50 anys de la seva formació, i ho feim seguint els textos de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal i de Miquel Alenyà, i les memòries de Miquel Rosselló, Climent Garau i Antoni Serra.

El 20 de novembre del 2025 farà 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco i el govern espanyol celebrarà aquest fet històric durant tot l'any com un element clau per assolir la "llibertat" a l'Estat. Com ja va passar el 2019 amb l'exhumació del dictador del Valle de Cuelgamuros, la bandera antifranquista del govern espanyol torna en escena, però ara entra en joc el paper del rei. L'executiu de Pedro Sánchez el va convidar a assistir al tret de sortida d'aquest any de memòria democràtica que comprendrà un centenar d'actes, i que comença el 8 de gener al Museu Reina Sofia de Madrid, però Felip VI havia deixat en l'aire la participació fins aquest divendres, que ha excusat l'absència "per raons d'agenda", segons fonts de la Moncloa. L'agenda del rei explicita que dimecres que ve, en lloc de l'acte del govern espanyol, assistirà a la recepció de cartes credencials de diversos ambaixadors. Un acte que presideix el cap de l'Estat i que ja estava previst. Però fonts de la Casa Reial apunten que “hi ha sintonia total” amb el president espanyol i afegeixen que el rei se sumarà en diversos actes, cosa que deixa el PP en una situació complicada.

Aleshores els mallorquins no ho podien saber –potser intuir–, però el Nadal del 1974 seria el darrer amb el dictador Franco al cap de l’Estat: moriria l’any entrant. Aleshores es passava per un moment econòmic molt difícil, el Règim donava símptomes d’una tímida obertura, s’escoltaven Los Javaloyas i Los Valldemossa, Xesc Forteza tant estrenava una nova comèdia com apadrinava un cocodril i a la televisió única, l’espanyola, sortien Gaby, Fofó i Miliki. Feim una ullada a com era la Mallorca dels darrers dies del 1974 i els primers del 1975, com n’informaven els tres diaris de l’època: Baleares, Diario de Mallorca i Última Hora.

El 25 d’abril de 1974 Franco, de 81 anys, tingué calfreds. I no fou precisament per culpa de l’edat. A Portugal, un exèrcit cansat de les guerres colonials a l’Àfrica ocupà els carrers per posar fi a la dictadura més llarga d’Europa –en total durà 42 anys: 36 amb António Salazar i 6 amb Marcelo Caetano. El sus es donà passats vint minuts de mitjanit, quan, des de Rádio Renascença, sonà la cançó de José Afonso, Grândola, vila morena, tota una oda a la força del poble. No es vessà ni una gota de sang. Els militars fins i tot s’animaren a posar en el canó dels seus fusells els clavells de la treballadora d’un restaurant que els havia comprat per celebrar el primer aniversari de l’establiment. Ella, militant del Partit Comunista, nomia Celeste Caeiro i morí la setmana passada a 91 anys. Les flors que duia entre les mans fou l’únic que pogué oferir a un soldat que li demanà una cigarreta. D’aquí que aquell pacífic cop d’estat es batiàs com la Revolució dels Clavells.

Principis dels anys 70. Als Estats Units, Richard Nixon ocupava la Casa Blanca. A Espanya, els rumors sobre l'estat de salut de Franco eren un secret de domini públic. Preocupat pel procés de successió del dictador, el president nord-americà va enviar el general Vernon Walters a Madrid a aclarir què passaria al país un cop morís. En aquesta trobada al palau del Pardo, Franco va ser concís i directe sobre el llegat que sobreviuria al seu règim: "Jo deixaré una cosa que no vaig trobar en assumir el govern d'aquest país fa quaranta anys: la classe mitjana espanyola". Aquesta és l'anècdota amb què el sociòleg i historiador Emmanuel Rodríguez va decidir arrencar la introducció del seu llibre El efecto clase media. Crítica y crisis de la paz social (Traficantes de Sueños, 2022), un assaig en què analitza com aquest element es va convertir en una aspiració amb la qual s'identifiquen la majoria dels espanyols, fins i tot aquells que no en formen part estadísticament.

Nicolás Sesma (Osca, 1977) és historiador, professor a la Universitat de Grenoble-Alps i ha publicat el llibre Ni una, ni grande, ni libre (Crítica, 2024), una revisió actualitzada del franquisme.

Fa tres anys i mig, el desembre del 2020, en aquesta mateixa sèrie vam publicar el perfil dedicat a Maria Àngels Vallvé Ribera, en què vam destacar els seus orígens familiars burgesos. En aquella ocasió vam parlar del seu pare, Joan Vallvé Creus, i del seu avi, Joaquim Ribera Barnola. Però ara, qui mereix la nostra atenció és el seu oncle, Andreu Ribera, empresari del sector del metall.

Avui fa 48 anys de la mort de Francisco Franco, i és un bon any per subratllar l'efemèride, quan Espanya està a punt d'estrenar un govern format, o apuntalat, per tots aquells que el règim franquista va perseguir especialment. Progressistes, feministes, col·lectiu LGTBIQ, ecologistes, anticapitalistes i, per descomptat, bascos i catalans de dretes i d'esquerres, independentistes per a més senyes, agrupats, amb més o menys convicció, entorn d'un president del PSOE. No és el contubernio judeo-masónico, però s'hi assembla.

Avui fa cent anys Espanya va descarrilar del model europeu de construcció d'un estat liberal modern i va quedar fora de joc. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va emetre des de Barcelona un pronunciament per "la salvació de la pàtria" i va treure els militars al carrer. Quan va obtenir el suport del rei Alfons XIII per suspendre la Constitució i dissoldre el Parlament, va agafar el tren al baixador del passeig de Gràcia i carrer Aragó i, en arribar a Madrid, va establir un directori militar.

Torna el "mori la intel·ligència" de l’octubre del 1936 a la Universitat de Salamanca, fos textual o no, de Millán-Astray contra Unamuno. Torna el "dret de conquesta" de Gonzalo Torrente Ballester del març del 1995, també a Salamanca, contra el retorn dels papers catalans espoliats amb fins repressors. És a dir: torna cruament el combat contra la cultura i la diversitat. Malgrat el "viva la muerte!" del mateix Astray, hi ha coses que no moren mai. A Borriana, el gran enemic a batre per Vox són ara unes quantes revistes en català tan subversives com les infantils Cavall Fort i Camacuc. La cultura, sobretot si és catalana, els genera por, urticària, obcecació. Senzillament, no accepten la diferència, ni lingüística ni ideològica, i no tenen cap mena de pudor a proclamar-ho. La nostra educació sentimental és per a ells adoctrinament, on nosaltres veiem llibertats ells proclamen "ley y orden", el dret a usar i promoure la nostra llengua el consideren llavor de separatisme.