Amb la maternitat, a la Maia se li va despertar una "inquietud" d'omplir el buit biogràfic que va des de la concepció fins al part. Un cop en aquest món, la història personal l'ha fet amb la família que fa 46 anys la va anar a buscar a l'Hospital Sant Joan de Déu tot just acabada de néixer i la va adoptar oficialment. Des de sempre, la mare adoptiva, la mare, li va explicar —sense prejudicis— que una altra dona l'havia dut a la panxa però que per alguna raó no es va quedar amb ella.

Després que Israel comencés la invasió de Gaza, poc després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre, Aya Khrais, una dentista embarassada de 26 anys, dona d’un metge i mare d’una nena de dos anys que vivia a la ciutat de Gaza, va perdre el contacte amb els metges i els serveis sanitaris que necessitava per a l’atenció prenatal i per tractar la seva diabetis.

És difícil explicar què vol dir estar “greument desnodrit”, però quan tens als braços una criatura que és víctima del tipus més letal de desnutrició aguda, ho entens i no ho oblides mai. L’any passat vaig conèixer a l’Afganistan la Wahida, una nena de tres mesos que estava tan desnodrida que amb prou feines notava que la tenia als braços. El seu patiment m’ha deixat una empremta indeleble al cor.

Quan Vladímir Putin va ordenar la invasió a gran escala d’Ucraïna, fa un any, al país hi havia més de 105.000 criatures internades en orfenats i institucions perquè els seus pares no podien fer-se’n càrrec. Herència de l’era soviètica, aquesta és la xifra de criatures acollides en institucions més alta d’Europa, només per darrere de Rússia. Aquests nens i nenes, la meitat dels quals tenen alguna malaltia, han patit la guerra de manera “desoladora”: les residències on vivien a les ciutats a la línia de front han estat atacades, molts han estat traslladats per força a Rússia i separats de les seves famílies, o han patit experiències traumàtiques de guerra i desplaçament, segons denuncia Human Rights Watch (HRW) en un informe publicat aquest dilluns.

Els nens van marxar de la ciutat ucraïnesa de Balaklia a l'agost per anar a un campament d'estiu gratuït finançat pels ocupants russos, que els van seduir amb regals i seguretat davant dels bombardejos constants. "Els russos van prometre que els nens s'hi estarien dues o tres setmanes i després tornarien", em va dir Nàdia Borissenko, de 29 anys. La seva filla Dària, de 12 anys, és una de les 25 criatures d'aquesta localitat del nord-est d'Ucraïna que van pujar a l’autobús que els va portar al campament.

L'oficina de premsa dels actors Penélope Cruz i Javier Bardem ha informat de la condemna imposada a l'empresa editora de la revista francesa Voici després de difondre imatges l'estiu del 2021 dels dos fills de la parella "sense autorització" en un dels seus reportatges. La sentència, que té data del 16 de juny passat i va ser emesa pel Tribunal de Nanterre (a França), considera que hi va haver intromissió il·legítima en els drets fonamentals a la intimitat i a la pròpia imatge dels dos intèrprets espanyols i dels seus fills, Luna i Leonardo, tots dos menors d'edat.

El títol d’aquest article el prenc prestat del llibre Aprendizaje-servicio de Roser Batlle, que, en rellegir-lo, m’ha fet recordar els meus temps de descobriment de la Convenció de les Nacions Unides per a la Defensa dels Drets de la Infància, quan era adjunt del Síndic de Greuges per a la seva defensa. Resulta que la Convenció, que ara fa 32 anys, tenia dos precedents de declaració, el del 1924 i el del 1959, dels quals no tot va ser conservat en l’actual Convenció (firmada ja per tots els països del món menys Estats Units). I vaig descobrir que tot arrencava d’un text redactat per Englantyne Jebb (fundadora de Saved the Children) i conegut com a Declaració de Ginebra (1923); i d'aquest text se n'havia perdut bona part de l’esperit i un dret significatiu: el dret a la generositat.

Fa uns dies alguns dels principals científics del món en canvi climàtic van confirmar que els humans estem fent canvis irreversibles al nostre planeta i que el clima extrem no farà més que agreujar-se. Es tracta d'un "codi vermell per a la humanitat", va dir el secretari general de les Nacions Unides.

Francesco Pasetti és investigador sènior de l'àrea de migracions del Cidob de Barcelona.

Iqbal Masih, el jove activista pakistanès víctima d'explotació infantil i assassinat tràgicament l'any 1995 per denunciar la precarietat, l’abús i la insalubritat que centenars de milers de menors d'aquell país estaven patint, va ser el testimoni que va permetre visibilitzar l'horror que s'amaga en l'esclavitud contemporània i que es manifesta en les més diverses formes d'execrables delictes que atempten contra la dignitat dels nens, les nenes i les adolescents i frustren per sempre la seva innocència i les seves il·lusions de futur.

"Aquella nit van atacar el nostre poble i van cremar totes les cases. Quan va començar, jo era a casa meva amb els meus quatre fills. Vam intentar escapar-nos però van agafar el meu fill gran i el van decapitar. No vam poder fer res perquè ens haurien matat a nosaltres també". Així explicava l'Elsa (nom fals per protegir la seva identitat), una moçambiquesa de 28 anys, com van matar el seu fill de 12 anys, el Filipe, als treballadors de l'organització Save the Children en el camp de desplaçats on està ara amb els seus altres fills. No és un cas aïllat. Una altra dona del camp explicava també que havien decapitat el seu fill d'11 anys.

Imaginin que escric un article on revelo, com si es tractés d'un secret que ningú no coneixia, que el president Lluís Companys va ser afusellat al castell de Montjuïc l'any 1940. ¿Algú és capaç de creure seriosament que generaria un enorme escàndol perquè tothom es pensava que en realitat havia mort atropellat a Igualada l'any 1952? Doncs això és exactament el que està passant amb el cas de l'escriptor francès Gabriel Matzneff, un vell pederasta que ha dedicat una part important de la seva obra a teoritzar, precisament, sobre les bondats de les relacions sexuals amb menors sempre que siguin consentides. Matzneff ho va explicar, amb pèls i senyals, sense eufemismes ni subterfugis, en les 125 pàgines de Les Moins de seize ans, publicat per Éditions Julliard l'any 1974. I ho va contar en una de les famoses entrevistes que feia Bernard Pivot al mític programa cultural Apostrophes. No la perdin de vista, la dècada: és la veritable clau de l'equívoc. En efecte, al cap de poc temps, el 26 de gener del 1977, la flor i la nata dels intel·lectuals francesos d'esquerres que sempre van riure les gràcies de Matzneff van publicar a Le Monde una breu però molt clara carta a favor de les relacions sexuals amb menors, sempre que fossin consentides. Els dos sotasignats més coneguts eren Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre. Si la llegeixen comprovaran que no hi ha afirmacions ambigües ni matisos entre línies: és una defensa amb tots els ets i uts d'aquest tipus de relacions. Què podia impulsar la principal teòrica del feminisme contemporani i un filòsof com Sartre a signar una cosa així? Doncs una cosa tan simple i directa com la seva pròpia biografia.

Dimarts a MasterChef Junior es van produir uns diàlegs entre els nens concursants i els membres del jurat que haurien de ser considerats inapropiats, sobretot en un programa familiar i en una televisió pública. No és la primera vegada que passa. Després d’unes quantes proves gastronòmiques, Jordi Cruz, Samantha Vallejo-Nágera i Pepe Rodríguez comentaven amb la canalla com estaven funcionant les relacions entre ells. Al programa li agrada explotar certes tensions i conflictes perquè així incrementa la intensitat i la rivalitat del concurs. Als càstings ja procuren incloure nens i nenes amb una conducta una mica arrogant o excessivament extravertits, de manera que la seva manera d’interactuar faci saltar certes guspires. Des de fa anys la televisió ha explotat les escenes de nens comportant-se com a adults perquè siguin interpretades com a divertides en comptes d’inquietants.

Els efectes de la pandèmia en la salut dels infants del nostre país s’hauran d’estimar al llarg del 2021, quan disposem de dades oficials. No obstant, alguns estudis recents estimen que gairebé la meitat de la població infantil ha vist deteriorada la seva salut emocional durant el confinament, com també que haver d’estar tancats ha suposat un augment del risc per a la salut dels nens i nenes de famílies en situació de vulnerabilitat. Existeix una sobrada evidència empírica de com l’habitatge és un factor determinant de les desigualtats en la salut, de manera que els infants amb menys recursos socioeconòmics tenen més probabilitat de viure en pitjors condicions residencials i, per tant, de tenir un pitjor estat de salut.

No és fàcil gestionar el confinament dels infants i, des de fa dies, alguns es qüestionen si no hi hauria la possibilitat d'estudiar alternatives. "Per què un infant no pot sortir? Simplement ens hauríem de fer la pregunta i no donar-hi una resposta còmoda i fàcil", explicava fa pocs dies en un article de l'ARA Jaume Funes, psicòleg, educador i periodista: "Tot plegat es fa des d’una visió adulta que no té en compte els infants. Ja han passat més de deu dies i hi ha coses que es podrien revisar. Si som capaços de regular tenint en compte la perspectiva de gènere, també ho hauríem de fer pensant en els infants, ells també són ciutadans, i no fer-ho des d’una perspectiva bucòlica o protectora".

He escrit sovint en aquest diari sobre allò que crec que hauríem de garantir a tots els nens i nenes: una educació de qualitat, una sanitat d’accés gratuït i una igualtat d’oportunitats real. Ho podem justificar perquè ens fa millor com a societat, i perquè ens fa econòmicament més productius. Però si hi ha un dret bàsic dels infants que hem de defensar per sobre de tot és el de no patir violència. De cap tipus.

Diuen que l'autèntica pàtria és la infantesa. El que hem sigut de petits sempre retorna. Haver tingut una infància feliç ajuda a desenvolupar plenament la vida adulta. Els adults que som devem molt als nens i nenes que vam ser, encara que no en siguem del tot conscients. Per això són importants els drets dels infants: senzillament són una eina per fer possible que les persones cresquem harmònicament, que tinguem garantides des del primer moment les nostres necessitats bàsiques (alimentació, llar, educació). Com bé sabem, això no passa arreu. Els informes parlen que al món hi ha 385 milions de nens que viuen en la pobresa extrema. A Catalunya mateix, un 28,5% dels nens i nenes estan per sota el llindar de la pobresa, segons l’Idescat. Si posem cara a aquestes xifres, ens adonarem del drama immens que representen. Si pensem en nens i nenes que coneixem, ens costarà encara més assimilar què vol dir tanta pobresa, tantes infàncies precàries. Els drets dels infants no poden ser mera retòrica per calmar la mala consciències dels governs.