Sovint es parla dels partits polítics com a organismes autoconscients, determinats pel seu caràcter i fins i tot la seva “genètica”. Quan a ERC hi ha una crisi, com ara, els historiadors ens recorden les batusses entre Macià, Companys i Tarradellas, com si no hagués passat un segle. Quan Junts es posa maximalista, els enyorats de CiU branden el record del pactisme pujolista pensant que Puigdemont o Turull, al final, no podran trair el seu ADN. El cert, però, és que la història és un procés dinàmic, que rere les sigles hi ha individus concrets i que les circumstàncies pesen més que la tradició. Parlar de política en termes de genètica pot portar-nos a un determinisme absurd.

Com sempre, però potser més que mai a causa de la fluïdesa de l’escenari partidista, la proximitat d’unes eleccions –les catalanes del 14-F, en aquest cas– aguditza els moviments personals a la recerca de la millor ubicació dins la candidatura més acollidora i amb més perspectives de futur que estigui disponible. La setmana passada ja comentàvem aquí mateix alguns d’aquests desplaçaments que podríem qualificar de postideològics; però, aquell mateix dia, se n'anuncià un altre que deixava Lorena Roldán a les beceroles. Perquè, si canviar de jaqueta política és un art, la senyora Eva Parera hi ha assolit el virtuosisme, n’és una autèntica orfebre.