Fa uns dies s’ha publicat un llibre sobre la vida d'en Josep Pallach, del reconegut periodista i escriptor mataroní Joan Safont. No us estranyarà que l’hagi comprat i llegit. M’ha interessat molt el capítol 5, corresponent als darrers anys de la seva vida, el final de la dictadura franquista i l’inici de la Transició. És l’etapa en què jo el vaig conèixer i hi vaig tenir una bona relació d’amistat i col·laboració. La lectura m’ha fet reviure fets de fa uns 50 anys, que torno a recordar i que m’agrada explicar, ja que penso que van ser importants per al futur de Catalunya, per a la nostra relació amb l’Estat i per al paper que van jugar els diferents partits polítics catalans d’orientació socialista. Em centro només en tres punts dels meus records. 

Parlar de projecte convergent quan l’eina que el va fer possible, Convergència Democràtica de Catalunya, ja no existeix, pot semblar incoherent i fins i tot agosarat. Tanmateix, crec que no només és possible parlar-ne, sinó que és necessari fer-ho des de la perspectiva de la Catalunya d’avui.

Aquest 2024 es compleixen 50 anys de la fundació dels dos partits polítics més dominadors de la política catalana recent. Tots dos han evolucionat i han patit alts i baixos, però són un exemple de continuïtat històrica. Parlo de les dues convergències: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Convergència Socialista de Catalunya (CSC), fundades el 1974, en vida del general Franco, i per tant en la clandestinitat, sense saber que estaven condemnades a repartir-se el poder electoral en una Catalunya democràtica i autònoma que encara estava per fer.

L'expresident espanyol José María Aznar va ser qui va fitxar Josep Piqué com a ministre del seu govern i és ell qui ha fet una reivindicació sui generis del seu llegat aquest dijous, lloant l'entesa amb Convergència i Unió (CiU). En l'entrega a Barcelona del dotzè premi FAES de la Llibertat concedit a títol pòstum a Piqué, Aznar ha agafat la bandera del pacte del Majestic el 1996 amb el nacionalisme català per enllaçar-ho amb la figura de l'homenatjat. "No ens en penedim els que vam buscar marcs d'entesa", ha etzibat. Ha aplaudit "l'exercici responsable" i "el pactisme", i ha afegit que aquella entesa va permetre "encarrilar la nació" espanyola. A més, ha dit que va deixar bons fruits, com ara que "el sentiment secessionista registrava índexs mínims històrics", amb el suport de l'11% de la població. "Per explicar el 2017 cal mirar a una altra banda", ha aclarit, i ha dit que el seu pacte va ser a favor de la Constitució i "per a tot Espanya" i que "Piqué compartia tot això".

En la seva etapa minoritària, l’independentisme havia arrossegat una cultura política que contenia elements discursius antagònics amb la vocació institucional del catalanisme: es mantenien postulats contraposats a l’estructura autonòmica d’autogovern, que s’associava a l’opressió espanyola. Els governs tripartits, amb la presència d’ERC, i posteriorment els governs de CiU ja en la seva fase sobiranista i independentista, van significar un canvi històric amb la presència d’independentistes als executius catalans, en una primera etapa, i després amb la formació de governs i majories parlamentàries que han fixat l’estat propi com a objectiu.

Amb l'objectiu d'imposar-se al PP a la mesa del Congrés, el PSOE s'ha obert a cedir algun seient de l'òrgan rector de la cambra a un partit sobiranista i ha assegurat que hi ha converses "amb tothom". No en va, Pedro Sánchez va defensar durant la campanya que, quan cal, pot buscar aliances "fins a sota les pedres". No seria res extraordinari; encara que ja fa vuit anys que no passa, CiU o PNB han estat presents a la mesa en nou de les quinze legislatures que portem en democràcia. La tradició d'incloure'ls-hi va començar, de fet, ja en la segona legislatura, de la mà de Felipe González.

La memòria és curta i això facilita que la caricatura s’imposi. D’aquí que sigui important recordar que l’actual procés va arrencar amb una "engañosa unanimidad" sobre els greuges en el tracte del govern central respecte a Catalunya. Sota el lideratge de les seves elits econòmiques, vam viure una inflació de balances fiscals, de denúncies d’inversions no realitzades i d’evidències d’escanyament industrial, comercial i financer. Res ho exemplificava –i ho exemplifica— millor que la política d’infraestructures viàries, ferroviàries i aèries. 

És una expressió avui caiguda en desús, però que encara era ben viva durant la meva infantesa. Quan algú, a l’hora de parlar de la seva situació patrimonial, o de les seves expectatives laborals o professionals, exagerava manifestament, els altres deien: “Aquest té molta terra a l’Havana”. Era, és clar, una reminiscència del segle XIX, quan desenes de milers de catalans emigraren a la Perla de les Antilles amb el propòsit de fer-hi fortuna; i, en tornar, alguns dels que no ho havien aconseguit endolcien el propi fracàs explicant que, a Cuba, hi posseïen importants propietats o interessos. A França, d’aquests deliris de grandesa se’n diu –o se’n deia– avoir des châteaux en Espagne, tenir castells a Espanya.

Han passat més de set anys des que un 24 de juliol del 2014 l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va fer saltar pels aires el seu estatus públic amb un concís comunicat en què reconeixia que havia ocultat a Andorra durant anys una fortuna derivada, va dir, d’una “deixa” del seu pare. Des d’aleshores -i a l’espera d’un judici sobre l’origen d’aquella fortuna que encara ha d’arribar-, l’home que va governar Catalunya durant 23 anys ha mantingut un perfil baix i s’ha deixat veure amb comptagotes. Fa unes setmanes, però, que Pujol sembla assajar una espècie de retorn a l’arena pública. Un intent de deixar enrere l’ostracisme.

Si més no en aquesta campanya, la base del discurs del candidat Salvador Illa té poc a veure amb les bondats de la socialdemocràcia o de la unitat d'Espanya, com seria previsible, i se centra en l'evocació d'un passat feliç i alhora inconcret, on sembla que tot rutllava. Es tracta d'una cosa anterior al 2010; aquesta és l'única pista. ¿Es refereix potser a l'època de Maragall, a la de Montilla? Sí i no. En realitat, idealitza els vells i bons temps del Gran Bipartidisme, és a dir, del pujolisme portat fins al límit. La metàfora periodística de l'"oasi català" va funcionar durant molts anys. Després vam comprovar que el veritable oasi polític era a Madrid, on socialistes i populars es posen sempre d'acord en les qüestions fonamentals –és a dir, les que fan referència al manteniment de l'statu quo del règim del 78, monarquia inclosa– i releguen la brega a temes accessoris però vistosos. Aquí sempre hem actuat a l'inrevés: ens hem posat d'acord en determinades collonadetes, però mai no hem arribat a un mínim consens de país, potser perquè no ens l'acabem de creure. 

Com sempre, però potser més que mai a causa de la fluïdesa de l’escenari partidista, la proximitat d’unes eleccions –les catalanes del 14-F, en aquest cas– aguditza els moviments personals a la recerca de la millor ubicació dins la candidatura més acollidora i amb més perspectives de futur que estigui disponible. La setmana passada ja comentàvem aquí mateix alguns d’aquests desplaçaments que podríem qualificar de postideològics; però, aquell mateix dia, se n'anuncià un altre que deixava Lorena Roldán a les beceroles. Perquè, si canviar de jaqueta política és un art, la senyora Eva Parera hi ha assolit el virtuosisme, n’és una autèntica orfebre.

Josep Antoni Duran i Lleida ha estat rebut aquest dimarts a la residència oficial de l'ambaixada d'Espanya a Bèlgica per presentar el llibre de Juan Prat i Coll, que va ser ambaixador d'Espanya a l'OTAN però també delegat de la Generalitat durant la primera etapa d'Artur Mas com a president. Sota el títol 'De Cataluña a Catalunya. Memorias de un embajador de España', Prat i Coll recopila les seves experiències com a ambaixador i defensa que "és compatible que un català dediqui tota una vida a representar Espanya i acabi la seva carrera professional com a representant de la Generalitat davant la Unió Europea mantenint el títol d'ambaixador del Regne d'Espanya". Un últim càrrec que va assumir a proposta de l'aleshores dirigent d'Unió Democràtica de Catalunya Duran i Lleida al seu company de federació política Artur Mas. "La sentència s'haurà de respectar agradi o no agradi i sigui quina sigui", ha manifestat l'expolític d'UDC durant l'acte.

Què hauria passat si el Tribunal Constitucional hagués dictat la sentència sobre l’Estatut de Catalunya de l’any 2010 el 2007? Temporalment, era possible: el recurs el van interposar els parlamentaris del PP l’any 2006 i, en conseqüència, el Constitucional podria haver-ho resolt l’any 2007. El resultat de la sentència del 2010 és ben conegut, però si s’hagués resolt tres anys abans, ¿hauria tingut el mateix impacte?

El PP guanyaria amb claredat les eleccions espanyoles, segons una enquesta feta pública aquest dimarts per Telecinco. Segons el sondeig, realitzat per Sigma Dos amb enquestes entre el 21 i el 23 de juliol, un 28,8% dels espanyols votaria els populars, un percentatge superior al 27% de l'enquesta del mateix mitjà del mes de juny. En canvi, el PSOE cauria del 26,1% al 24,2%, mentre que Podem se situaria en tercera posició amb el 20,3%, una xifra molt similar a la dels mesos anteriors. Al seu torn, C's es quedaria amb l'11,1% dels vots –malgrat que Albert Rivera és el candidat que rep més aprovats–, IU amb el 4,2%, i ERC i CiU –que encara apareix com a federació– empatarien amb 2,1%.

Convergència i Unió han escenificat aquest Sant Joan al Congrés la seva ruptura. En rodes de premsa separades, convocades també pels caps de premsa respectius, han donat els detalls dels canvis en el seu grup a la cambra alta, que ara passa a anomenar-se grup català de Convergència i d'Unió, amb la preposició "de" per marcar la rutpura. L'encarregat d'explicar-ho per part de CDC ha estat Pere Macias, que ha tancat files amb tota la resta de diputats del seu partit, excepte l'escó buit que ha deixat Jordi Jané al Congrés. Recollim els detalls de la nova relació en 7 claus:

"Els projectes de ruptura acaben generant processos d'aquesta naturalesa, sempre passa així". És la conclusió de la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, sobre el trencament a CiU, responsabilitzant-ne implícitament el president de la Generalitat, Artur Mas. En canvi, la número 2 del govern espanyol s'ha limitat a dir que "respecta" la decisió d'Unió d'abandonar el Govern.

1. Rebuig a la independència abans del 25-N: El líder d'Unió va prodigar-se en les seves crítiques al projecte independentista les setmanes prèvies a les eleccions del 2012, quan Artur Mas demanava una "majoria excepcional" després de la primera manifestació massiva de l'ANC i del cop de porta de Mariano Rajoy al pacte fiscal. En contrast amb el discurs sobiranista de CDC, Duran va afirmar públicament que "és dolent per a Espanya no tenir Catalunya i és dolent per a Catalunya no tenir Espanya" i va enviar una carta als militants on es posicionava contra la independència, la qual assegurava que provocaria l'expulsió del país de la Unió Europea, una idea que va repetir en diverses ocasions i que el va portar a descartar la via unilateral. Finalment, Mas i Duran van pactar en secret aparcar les seves diferències fins a la consulta.