A mitjans dels anys 80, un submarinista explorava les illes de Ryukyu, al sud de la costa del Japó. El que no s'esperava era trobar-se amb un dels misteris arqueològics que encara intriguen els geòlegs avui dia. A 25 metres de profunditat, una estructura colossal de 50 metres de llarg i 20 d'ample restava impassible dins el mar. Es tracta del que avui es coneix com a monument Yonaguni, i està envoltat de teories sobre el seu origen: és natural o són els humans els qui el van construir?

Un amic se’m queixa d’aquest “nou invent” dels fabricants de begudes en contenidors de plàstic o cartó plastificat. “Ara el tap queda enganxat al coll de l’ampolla o del bric, és difícil tornar-lo a enroscar i, si és que vols beure directament de l’ampolla, és incòmode, et pessiga els llavis i segons com l’aigua, el refresc o la llet et cauen a sobre. Jo tallo el tap i el separo, què s’han cregut?”

Diu un coverbo preturístic que dues dones nascudes a la primeria del segle XX s’apuntaren a mitjan anys vuitanta a una excursió en barca amb el club de la tercera edat del seu poble. Sortint del Port de Sóller, voltaren cap a la dreta i quedaren admirades de tan amunt com està la torre Picada. Més endavant se sorprengueren de veure el penyal Bernat, aquell rocam erecte que es tomba cap a la mar. Després passaren a prop de la Illeta i ja, tot d’una, varen ser a l’endret del salt d’aigua de la Costera. Allò que més els sorprengué, però, va ser veure d’enfora, de dins la barca, les oliveres de Cala Tuent i sa Calobra. I, amb aquestes, una diu a l’altra: “Mira tu si la teníem a prop, la mar. I nosaltres dues passàrem la nostra joventut collint oliva dins aquelles marjades!”. I l’altra li respon: “Què vols que et digui? No havia anat mai en barca, i encara no hauria importat que el primer pic hagués estat avui… La mar fa forat i tapa! Saps que n’hi ha d’aigua!”. “Sí, i pensa tu que només veim la de damunt!”, remata la primera.

El Japó ha començat a abocar a l'oceà Pacífic el que seran més d'un milió de tones d'aigua radioactiva tractada, que fins ara estaven emmagatzemades a la central nuclear Fukushima Daiichi.

Els herbassars marins de posidònia oceànica, una planta que es troba al mar Mediterrani, "poden capturar materials plàstics abocats al mar i retornar-los a terra ferma". Ho explica un estudi publicat a la revista Scientific Reports que té com a autora principal la professora Anna Sanchez-Vidal, del Grup de Recerca en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona (UB). El treball és pioner en la defensa d'un mecanisme natural per reduir la presència d'aquest material, cada cop més abundant en el medi oceànic.