Tots els daltabaixos socials tenen responsables. Tant si parlem d’una crisi financera global com d’una pandèmia, de les conseqüències d’una DANA o d’una fallada general del subministrament elèctric. Responsables per acció o per omissió. Per abús o per imprevisió. Per ignorància o per incompetència. I, tot i que no sol ser habitual on ens ha tocat viure, els responsables directes dels daltabaixos solen dimitir o són despatxats. A més, als països seriosos, es prenen decisions per evitar que aquests daltabaixos es repeteixin o per minimitzar-ne els efectes en cas d’imprevisibilitat.

Que les xifres produeixen una sensació d’exactitud, de coneixement rigorós, és un fet tan conegut com discutit. Però sense portar-ho al punt més filosòfic de si mesurar és conèixer o no, sí que cal dir que a les xifres que es donen sobretot en relació a qüestions socials sempre caldria aplicar-hi un sentit crític per evitar falses il·lusions. I com que ara estem més sensibles que mai a les falses notícies, convé advertir que també és amb xifres que és particularment fàcil enganyar, sigui o no intencionadament. Per això, sense voluntat d’exhaustivitat en tan poc espai, mostraré cinc equívocs en què sol caure la informació quan recolza en dades, i quines confusions d’anàlisi i percepció poden crear.

Vivim sota els focus, perquè "el món és un [gran] escenari". Ho deia un dels personatges de Shakespeare d'Al vostre gust, i també ho vam poder veure a El xou de Truman, amb la diferència que Truman era l´únic que no n'era conscient, de tot el muntatge. El sociòleg nord-americà Richard Sennett (Chicago, 1943) sí que n'és conscient i fa un repàs erudit i amè per l'evolució de les arts escèniques i l'impacte que la intepretació humana ha tingut i té en la societat, la cultura, els rituals, i també en la política. En el seu nou assaig, L'intèrpret, publicat per Arcàdia en català (amb traducció d'Anna Llisterri) i per Anagrama en castellà, combina la seva biografia intel·lectual i emocional amb l'anàlisi d'una "eina" que forma part de l'ADN de l'ésser humà i que sovint és molt més poderosa que les paraules.

Aquesta ha estat una setmana de contrastos d’aquests que la pressió humana de l’agost i les desigualtats existents a les nostres illes fan lluir amb força fins a enlluernar-nos, i ens incapaciten per veure’n les connexions. 

El reconegut sociòleg francès Alain Touraine (Hermanville-sur-Mer, 1925) ha mort aquest divendres a París als 97 anys, segons informen diversos mitjans francesos citant fonts de la seva família. Considerat un dels intel·lectuals contemporanis més influents, en la seva trajectòria ha destacat com a estudiós del moviment obrer, els moviments socials i també com a pare del concepte de societat postindustrial.

Amb la mort de Bruno Latour ens ha deixat un dels pensadors més rellevants dels darrers 50 anys. Un personatge inclassificable, a vegades presentat com a sociòleg, d’altres com a antropòleg, encara unes altres com a filòsof –que és com darrerament confessava sentir-se més còmode– i tot sovint com les tres coses alhora. El seu prestigi en aquests últims anys era inqüestionable, en gran part degut a les seves contribucions entorn de l’emergència climàtica i la insistència en la necessitat de donar a aquesta qüestió la rellevància que es mereix.

Som dissabte i, mentre escric aquestes línies, estic perdent l’oportunitat de fer diverses coses. Podria estar caminant amb el meu pare pel camí de ronda de Roses, per exemple. També he perdut l’ocasió de mandrejar sota els llençols del llit mentre la meva parella esgota les últimes hores de son. Fins i tot podria estar capturant monstres de butxaca al Pokémon Diamante, un videojoc que es va estrenar fa poc i que encara no he desprecintat. Aquests són tres exemples d’activitats que, enumerades en ordre de menys a més desitjable, m’agradaria estar fent ara mateix. Però, com deia fa un moment, som dissabte i estic clavat davant del portàtil redactant aquestes línies. 

Vivim en una societat cada vegada més tolerant? O, tot el contrari, més intolerant que mai? Els casos d’actituds intransigents cap als models socials posats en qüestió –posem per cas, l’enderrocament d’estàtues de personatges antics jutjats amb criteris morals actuals– ens porten a un vell dilema que a cada època es formula de manera diferent: cal tolerar els intolerants? Fins a quin punt és legítima la intolerància respecte d’allò que ara es considera moralment inadmissible? Es pot aplicar de manera retrospectiva? I es poden posar límits a la llibertat d’expressió? En quin moment la diatriba passa a ser expressió –i delicte– d’odi? I com podem distingir la coacció que deriva de la correcció política dels mecanismes inquisitorials de la censura clàssica?