Qualsevol amic de la literatura que en llegir es fixa abans que res en la qualitat estètica d’un llibre, d’un estil, d’una prosa, té problemes de consciència quan agafa l’obra d’un escriptor de primera categoria, però que va lloar sense cap dissimulació, o va tenir-hi tractes, un règim despòtic com el feixisme italià o el nazisme alemany. A Itàlia passa amb Gabriele D'Annunzio, molt amic de Mussolini; a Alemanya passa amb Martin Heidegger i uns quants més; a França passa amb una colla d’escriptors que van col·laborar amb els alemanys o amb el règim pusil·lànime de Vichy.

Era el 2013 quan el crònut va viatjar per tot el món malgrat que es va crear al barri del Soho de Manhattan de les mans del pastisser Dominique Ansel. Aquell dolç que barrejava la forma del dònut amb la massa del croissant va trencar motlles, i no hi havia pastisseria que no el volgués imitar. A casa nostra, el pastisser Joe Moretones fa anys que perseguia la idea de fer servir la massa del panettone per fer-ne una ensaïmada. A la vista, per la forma, seria una ensaïmada, però a l’interior, un panettone, amb una diferència cabdal: no tindria mantega sinó llard. Fins i tot somiava en el nom que li posaria: ensaïmattone.

Al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona es va obrir recentment un procés participatiu per escollir el nom de la nova biblioteca pública que ha acabat, com era del tot previsible, amb la victòria de J.V. Foix. Molts i moltes s’han sentit alleugerits després de fer campanya per un home que no la necessita, de qui vam aprendre els seus versos a l’escola i a qui vam admirar posteriorment després de llegir-lo ja més grans i de compartir aquell “és quan dormo que hi veig clar”, amb una mica menys de surrealisme perquè el surrealisme a mi no m’ha convençut mai massa. Però Foix i els seus poemes sí que ho van fer i, encara que fa molt de temps que no els rellegeixo, sempre li he tingut simpatia. També per l’atzar que va fer que nasqués un 28 de gener i morís un 29, l’endemà del seu 94è aniversari. O sigui, em justifico i defenso el poeta, que ni hi és ni té cap culpa d’uns resultats que l’han beneficiat injustament. M’explico. Al costat de J.V. Foix hi havia també el nom de dues dones, Carme Serrallonga, pedagoga reconeguda i fundadora de l’escola Isabel de Villena, aquesta última considerada la primera escriptora amb nom de la literatura catalana i precursora o visionària del feminisme al segle XV, i Núria Pompeia, pionera de l’humor gràfic i autora de tires feministes en una època, la franquista, en la qual la Sección Femenina es va encarregar de posar a lloc les dones que venien esverades de la Segona República. Pompeia, amb una obra excepcionalment original i necessària, ha estat referent en el seu camp de ninotaires, on hi ha hagut moltes menys dones i molt masclisme. Però no és que aquesta il·lustradora enginyosa i lacerant no sigui prou genial per donar nom a una biblioteca del seu barri, el que passa és que no té el mateix prestigi que Foix ni els arguments d’activista de barri que l’acompanyen. Té moltes altres coses, valuosíssimes, que no vam aprendre a l’escola, com no vam saber el nom de cap dona i ens vam educar amb el cànon masculí i en la literatura femenina, tot marcat per una desigualtat exemplar. Fora bo que els alumnes catalans d’avui coneguessin la vigència de la feina de Núria Pompeia i miressin el calendari per saber quin és el nostre segle i quin era el seu. I que es continuï llegint J.V. Foix, i tant.

A Sarrià hi fan una biblioteca nova i, esclar, bé l’han de batejar. Aquesta biblioteca només podia portar un nom: el de J.V. Foix, un dels més grans poetes catalans de tots els temps. Al costat del seu nom, tots els noms dels altres candidats, sarrianencs de naixement o d’adopció, empal·lideixen. Foix va néixer a Sarrià en aquells temps que els sarrianencs baixaven a Barcelona, hi va viure tota la vida, i hi va morir. La seva família hi tenia dues pastisseries, una al carrer Gran i l’altra a la plaça de Sant Vicenç (la V del seu nom és perquè sant Vicenç és el patró de Sarrià), a quatre passos de l’església dedicada al sant. Malgrat les dues pastisseries, que encara hi són, Foix no era pastisser. No n’havia après l’ofici, em va dir un dia, ell era tipògraf. 

El 4 d’abril de 1998 em van fer una pregunta que no vaig saber respondre. Recordo. El micro als morros. Un segon. Ja em perdonareu, però ara reviso el guió. Tinc desat tot el que he fet en aquesta vida i en la de més enllà. Cinta en brut. Llegeixo. Ell diu que per què li faig l’entrevista en castellà. Que per què no la faig en català i subtitulem en castellà. No sé respondre. Dic que jo, que jo això ho faig per una tele espanyola. Hola? Davant tinc Jordi Madern, cosí de J.V. Foix. 

La biblioteca de Sarrià, reclamada des de fa més de vint anys, està previst que s'inauguri a finals del 2024, però encara és un misteri com es dirà. Fa tres anys es donava per fet que el nou equipament rebria el nom del poeta J.V. Foix. Tot va canviar quan, en un consell de districte que es va celebrar el maig del 2021, Junts, ERC i els comuns van votar en contra de la proposta del PSC per assignar a l'equipament el nom d'un dels grans referents literaris del segle XX, i van plantejar que la nova biblioteca dugués el nom d'una dona. Un dels arguments és que les dones estan en clara minoria: actualment, de les 40 biblioteques de Barcelona, només n'hi ha 13 amb nom de dona. Aleshores es va obrir el debat.

A finals de maig del 1933 es va celebrar a Dubrovnik el Congrés Internacional del PEN. En representació del centre català hi va viatjar el poeta barceloní J.V. Foix. "Poques setmanes enrere hi havia hagut la primera crema de llibres promoguda pel nazisme a Berlín", recorda Carles Torner, director executiu del PEN Internacional entre el 2014 i el 2020. S'hi havien destruït obres de Thomas Mann, Anna Seghers, Bertolt Brecht, Walter Benjamin, Stefan Zweig, Vicki Baum, Ernst Toller i molts altres. "Va ser Toller qui va demanar als delegats de tot el món que condemnessin el que havia passat –explica Torner–. Per què es cremaven llibres? Per què s'estigmatitzava i es perseguia els jueus?" Es va acabar votant quina posició prenia l'associació a partir de llavors i es va decidir expulsar el centre PEN alemany del moment, simpatitzant del nazisme, amb els vots, entre d'altres, de J.V. Foix.

S'acaba de publicar la correspondència entre Foix i l’editor-llibreter Joan Gili, establert a Londres. És emocionant resseguir-hi la publicació de Sol i de dol o Les irreals omegues i les primeres traduccions de Foix al francès i l’anglès en ple franquisme. Un altre dels fils que uneixen Foix i Gili és que tots dos eren ambaixadors culturals de Catalunya a través del PEN Català: Foix hi va tenir un paper de primer ordre als anys trenta, Gili en el manteniment del PEN Club Català a l’exili. Del 1968 al 1973 Foix presidí un PEN que, activament des d’Anglaterra, donà suport a les candidatures de Carner i Espriu al Nobel. A la primera carta, del juny de 1935, Foix hi relata anècdotes del Congrés Internacional dels PEN Clubs que acabava de celebrar-se a Barcelona i on ell havia acollit delegats del món sencer (entre els quals un Jawaharlal Nehru que vint-i-dos anys després, amb la independència, seria primer ministre de l’Índia).

Al poeta J.V. Foix l’exaltava el nou i l’enamorava el vell, i una bona manera de reunir aquests dos pols aparentment oposats van ser les felicitacions de Nadal, de Cap d’Any i d’aniversari que va enviar durant una part important de la seva trajectòria. Reunides per primera vegada en el format original -i encapçalades per il·lustracions de pintors com Salvador Dalí, Joan Miró, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan Ponç-, les epifàniques i resplendents composicions foixianes prenen un nou sentit que transcendeix el vers de circonstance, segons els havia definit Pere Gimferrer el 1973, quan una dotzena d’elles van ser recollides al volum Onze Nadals i un Cap d’Any (L’Amic de les Arts, 1960).

“Joan Miró no va fer diferència entre la poesia escrita i el poema plàstic: no escrivia amb la boca, sinó amb els ulls -recorda Vicenç Altaió amb el seu nou llibre al davant-. Miró i els poetes catalans dóna sentit a unes paraules que em va dir Jacques Dupin, el biògraf de l’artista, l’any 1993: «Es fa difícil comprendre el seu art sense conèixer la relació demiúrgica dels pagesos catalans amb la terra i la dels poetes amb la universalitat»”. Altaió ha dedicat tot un any -“amb els dies i les nits”, precisa- a escriure l’assaig de gairebé 300 pàgines que acompanya el llibre d’imatges en gran format en què s’aplega la majoria d’obra gràfica de Miró feta amb poetes catalans.

Fa 25 anys que va morir el poeta J.V.Foix i el món de la poesia li ha volgut retre homenatge. El CCCB ha acollit el 'FestFoix', un recital poc convencional que ha aplegat joves veus poètiques –Sílvia Bel, Núria Martínez, Estel Solé i Teresa Colom– amb altres de més consagrades –Feliu Formosa, Marta Pessarrodona, Màrius Sampere i Francesc Parcerisas– per recordar el poeta i la seva obra. L'acte, concebut per l'editor de Quaderns Crema Jaume Vallcorba i l'escriptor i periodista David Castillo, ha volgut plasmar "la dualitat que perseguia el moviment surrealista, el fora i dintre, l'exterior i interior".

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) homenatjarà el poeta d'avantguarda J. V. Foix en el 25è aniversari de la seva mort amb el recital 'FestFoix'. Sílvia Bel, Núria Martínez, Estel Solé i Teresa Colom, quatre poetes emergents, recuperaran els quatre principals llibres en vers de Foix –entre els quals hi ha 'Sol, i de dol' i 'Les irreals omegues'– a través de la lectura d'alguns dels seus poemes. Alhora, quatre grans noms de la poesia catalana, Feliu Formosa, Marta Pessarrodona, Màrius Sampere i Francesc Parcerisas, oferiran una mostra de la seva obra. La combinació de joves i veterans poetes representa, segons David Castillo, organitzador i conductor de l'acte, "la dualitat que perseguia el moviment surrealista, el fora i dintre, l'exterior i interior".

Jordi Madern, nebot de Josep Foix i Mas -és a dir, del poeta J.V. Foix- va passar 25 anys molt a prop del seu tiet. "Vaig arribar a Barcelona l'any 1952, i des de llavors ja no me'n vaig separar. Era molt humà i sensible, però perquè no se li notés excessivament es feia una mica el distant. Recordo que quan em donava a llegir alguna cosa em preguntava si m'havia agradat. Jo li deia que hi havia coses que no entenia, i ell replicava que no passava res: «El que m'interessa és saber si t'ha agradat o no; que no s'entengui tot a la primera és normal. Si la segona lectura et captiva més que la primera, anirem bé»". Madern no ha deixat de "disfrutar el fons i el pes de l'obra foixiana" des que el va llegir per primera vegada, quan era adolescent. Després de morir el seu tiet, Madern només va trigar quatre anys a engegar la Fundació J.V. Foix, emplaçada al número 11 del carrer Carroç, en un entorn d'una delicadesa quasi rústica.

Investigador de la poesia en vers i en prosa, la primera vocació de Josep Foix i Mas va ser el periodisme. A l'article d'homenatge al pintor noucentista Josep Obiols, publicat a Qüestions d'art l'any 1968, Foix recorda aquesta aspiració, manifestada ben aviat: "Devíem tenir de vuit a nou anys quan vaig ensenyar [a Obiols] el primer número d'un diari escrit per mi de dalt a baix damunt un full de paper de barba. L'havia titulat El Català i, ultra un editorial escrit tot imitant la lletra d'impremta, en el qual advocava drets, furs i llibertats, contenia uns versos de mossèn Cinto, copiats, i una rondalla". Les primeres col·laboracions protoperiodístiques de Foix van ser al setmanari En Patufet . Amb només 15 anys ja hi enviava jeroglífics, acròstics, transcripcions de rondalles populars i fins i tot traduccions de contes. Allà faria servir per primera vegada el seu "fals pseudònim", J.V. Foix, amb el qual també signaria els primers articles a La Revista l'any 1917 i a Trossos , revista d'avantguarda que compraria a Josep Maria Junoy l'any 1918. Atent als moviments artístics que recorrien Europa, els interessos de Foix s'anirien diversificant i ràpidament buscarien noves plataformes on poder ser vehiculats: els articles a Terramar, La Cònsola de Sarrià i Monitor acabarien desembocant en la implicació amb l'edició catalana del diari La Publicitat , que començaria l'1 d'octubre del 1922.