La xifra de nins sahrauís que venen a les Balears a passar els mesos de juliol i agost ha disminuït notablement en els darrers anys perquè fan falta famílies que els vulguin acollir. Segons dades de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes, abans de la crisi financera del 2008 a les Illes s'acollien 200 nins, fins que arribà la pandèmia del covid se'n rebien 95 i l'any passat la xifra va baixar fins a 29. "Ens falten famílies. N'hem de continuar cercant desesperadament per acollir el màxim de nins", diu la presidenta de l'Associació, Catalina Rosselló.

El 2050 fins a 1.200 milions de persones podrien veure's obligades a fugir de casa a causa de la crisi climàtica, segons un informe del think tank Institute for Economics and Peace (IEP) citat per l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), tot i que apunta que l'estimació "més àmpliament citada" és de 200 milions. L'ONU adverteix des de fa temps que les migracions climàtiques són un dels grans reptes del segle XXI, que fins ara genera debats però pocs fets. La majoria són desplaçaments dins de les fronteres del mateix país, però cada cop més persones es veuen obligades a migrar per sequeres, inundacions, huracans o simplement per la pèrdua de les seves fons de subsistència per la pujada de les temperatures o l’augment del nivell del mar. “Les migracions es podrien gestionar si hi hagués una política migratòria racional, però l’actual està basada en prejudicis racistes i xenòfobs”, apunta Miguel Pajares, president d’honor de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

“La guerra s’ha acabat, Assad ha caigut. És hora de tornar a casa, és hora de tornar a Damasc”, explica l’Aladí, un pare de set fills que espera a la frontera entre Turquia i Síria, al pas fronterer de Cilvegözü. L’Aladí, que ha viscut onze anys a Turquia amb la seva família, afirma a l'ARA que no vol esperar "ni un dia més" per marxar. Una de les seves filles, la Farah, de tretze anys, comenta amb il·lusió que està molt contenta de poder conèixer Síria, ja que quan van marxar només tenia dos anys i no recorda res d’aquell moment. La seva mare, la Rasha, però, travessa la frontera amb una mirada trista i els braços creuats: “Sento una barreja d’emocions”, admet.

Em miro les imatges de milers (milers!) d’exrefugiats sirians, emprenent el camí de retorn a casa, ara que ha caigut el règim de Bashar al-Assad. N’hi ha –i així ho expliquen els informatius– que valoren si quedar-se allà on ja fa anys que fan vida i on els seus fills han arrelat o si tornar. Però n’hi ha que ja estan de camí.

“Un milió de desplaçats al Líban...”, llegeixo a l'ARA. I és una xifra que si bé pots assumir (entendre) si et parlen d’usuaris d’internet, de compradors de discos, de turistes que visiten una ciutat, ets incapaç d’assumir (entendre) si et parlen de persones que ara no tenen casa ni destí. Quantes sopes envasades caldran, quants medicaments per a quants diabètics o hipertensos, quants dalsys i apiretals per a aquells nadons que, de cop, agafen una febrada?

Ismael Isaac és un cantant de reggae ivorià que té una cançó que es diu Lampedusa i parla sobre la migració. “Abans la mort al mar que la vergonya davant la meva mare; me’n vaig”, diu una de les frases que canten milers de joves provinents de l’Àfrica occidental. Segurament els refugiats malians que han arribat a Tossa de Mar aquesta setmana també la coneixen, la seva mare és lluny i han marxat a contracor del seu país. 

Per als nens, són dies de vacances d'estiu. És temps de nedar al mar, d'anar amb bicicleta i de ficar-se al llit tard perquè no cal matinar per anar a l'escola. Però per als fills de Mustafa El Sayyed i la resta de nens desplaçats del Líban no hi haurà cap diferència amb els dies anteriors. Des de fa més de vuit mesos viuen a l'escola pública Model de la ciutat costanera de Tir, convertida en refugi per a un miler de persones que, com ells, han fugit de casa seva a la frontera amb Israel pels atacs creixents a la zona. Famílies amb nens d'entre cinc i dotze anys s'han instal·lat amuntegades a les aules d'aquesta escola, que han esdevingut la seva nova llar.

La cursa d’obstacles que hagué de fer Mohamad Berro (Alep, 1994) per arribar sa i estalvi a Mallorca no l’hauria de viure mai cap persona, vingui d’on vingui. Malauradament, la seva història és una entre tantes que hagueren de viure milers de sirians que, en esclatar la guerra l’any 2011, es veieren obligats a deixar la seva terra per cercar-se la vida a un altre lloc. És la cara més fosca de la realitat que es viu diàriament a la Mediterrània. Compromès amb les seves conviccions i de somriure aferradís, considera que conèixer una altra cultura i gent nova l’ha fet millorar com a persona. “Es tracta d’aprofitar el que t’ofereix la vida”, apunta.

El 28 de gener del 1939, a les set del matí, l’estat francès va obrir la frontera per qüestions humanitàries. La van travessar 68.035 infants, 63.543 dones, 9.020 ancians i uns 10.000 ferits. Dies després desenes de milers d'homes i dones van continuar travessant la frontera fugint de les tropes franquistes. Uns 261.400 homes de l’exèrcit republicà van creuar-la a partir del 6 de febrer del 1939. Tots els qui no tenien prou recursos per pagar-se l’estada a França ni tampoc cap familiar que els pogués ajudar, van ser tancats en centres i camps. Un d'aquests camps va ser el d'Agde (Llenguadoc), conegut com el camp dels catalans. Què era exactament i què hi va succeir ho explica el llibre El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940) (Editoral Afers), de Laia Arañó Vega (Vilanova i la Geltrú, 1980).

Amb l'augment de nivell dels mars, Tuvalu, un petit arxipèlag a l'oceà Pacífic, s'està enfonsant sota l'aigua. Fa poc Austràlia va signar amb aquest estat insular un acord històric pel qual oferirà residència als tuvaluans desplaçats pel canvi climàtic; és una mostra de les derivacions econòmiques, geopolítiques i humanitàries emergents de l'escalfament global. Amb el reconeixement de la seva possible extinció, Tuvalu ens dona un indici de què ofereix el futur en un planeta que s'escalfa a ritme accelerat.

Més de 400 persones esperen en un espai tancat de l'aeroport de Barajas de Madrid, sense poder sortir ni comunicar-se amb l'exterior. L'increment de viatgers de països extracomunitaris que han aprofitat una escala tècnica a la capital espanyola per demanar l'asil a Espanya en l'últim mes ha desbordat el sistema de protecció: no es compleixen els terminis legals per iniciar els tràmits burocràtics, així que les autoritats espanyoles obliguen aquestes persones a quedar-se en una sala insalubre i plena de gom a gom. També hi ha criatures acompanyades de les seves famílies que, com la resta d'afectats, no disposen de prou menjar, ni roba neta, així com tampoc productes d'higiene personal.

Cada dia, les pantalles d'arreu del món s'omplen d'imatges lúgubres de Gaza, on gairebé dos milions de palestins han estat forçats a sortir de casa seva. Un nombre encara més gran de persones estan sent desplaçades al Congo, el Sudan, Síria i Ucraïna. La majoria de la gent sent compassió quan veu com els altres humans fugen de bombes, bales o matxets. Però molts també experimenten una altra emoció: la por.

La Rezwana va perdre tota la família quan es va enfonsar el vaixell atrotinat de fusta amb què intentava arribar a l'illa grega de Lesbos. Era el 28 d'octubre del 2015, ella només tenia 13 anys, havien salpat des de la costa turca i fugien de l'Afganistan. A l'embarcació hi anaven més de 300 persones. Desenes van morir. Entre elles el pare, la mare i els tres germans de la Rezwana, de 14 mesos, 5 i 11 anys. Va ser l'única supervivent de la família.

A la Clémentine Ngono no li agrada parlar del que va viure, però per a ella és més important que una cosa així no torni a passar. "Si puc ajudar amb el meu testimoni, llavors parlaré". Ella mai va voler anar a Europa. No obstant això, les repetides experiències de violència i d'agressions viscudes durant la seva joventut l'hi van obligar. Tenia 23 anys. Primer va fugir del seu país d'origen, el Camerun, i després de Turquia. El 15 de setembre del 2021 a primera hora de la matinada, Ngono es va enfilar dalt d'una llanxa neumàtica grisa, juntament amb el seu marit, el seu fill de sis mesos i 33 persones més. Sabien que seria un viatge perillós. Sabien que les autoritats gregues podrien fer-los tornar enrere. Tot i això, ho van intentar. 

Les guerres, les tristes guerres, com deia Miguel Hernández, no s'aturen. Aquests dies veiem com l’Estat d’Israel exerceix una violència brutal contra la població palestina, especialment la resident a la Franja de Gaza, com a represàlia al nefast atac perpetrat per Hamàs contra civils israelians. Parlem d’un estat que des que va començar l’ocupació el 1967 ha exercit sistemàticament violència contra la població palestina, ha imposat un bloqueig total sobre Gaza, ha desplaçat milions de persones i els ha negat el dret al retorn i ha violat el dret internacional públic i els drets humans de manera sostinguda infligint càstigs col·lectius contra la població civil. Israel ha creat una narrativa en què es presenta com un estat democràtic i modern davant uns àrabs retrògrads i islamistes, deshumanitzant la població palestina i aplicant un règim d’apartheid. Un relat que molts estats europeus han comprat. Només així s'entén el suport d’Ursula von der Leyen i Roberta Metsola a l’estat israelià en la seva ofensiva mortífera contra Gaza.

Ricardo Dudda (Madrid, 1992) volia explicar la història del seu pare, Gernot Dudda, que era un nen quan va fugir de Prússia després de la Segona Guerra Mundial i va malviure en camps de refugiats durant bona part de la seva infància. Tanmateix, mentre parlaven i remenava els arxius familiars que li havia deixat la vídua del seu oncle, es va topar amb un passaport amb una esvàstica i unes taques de sang. Era del seu avi, Richard, amb qui comparteix el nom. Indagant va descobrir que va participar en l'Holocaust a Bielorússia, Rússia, Letònia i Lituània entre 1943 i 1944. "Intuíem que hi havia alguna cosa, però no fins a aquest punt. No només va estar involucrat en la guerra sinó també en la part més fosca de l'Holocaust, en la persecució de jueus i en la neteja ètnica", explica Dudda, que parla del pare, de l'avi, de la culpa i també de les víctimes que hi va haver a Alemanya a Mi padre alemán (Libros del Asteroide).

Israel ha donat un ultimàtum de 24 hores per evacuar la població de la ciutat de Gaza cap al sud de la Franja, probablement en previsió de la gran invasió terrestre que tothom tem des de fa dies. L'agència de les Nacions Unides per als refugiats palestins, UNRWA, que acull ja més de 270.000 palestins a les seves escoles a la franja de Gaza, ha rebut l'ordre d'evacuació del govern d'Israel, però alerta que és impossible traslladar tanta gent en tan poc temps. Tampoc té cap garantia que al sud hi hagi cap lloc segur, diu Raquel Martí, directora de la UNRWA a Espanya.

Cases buides, botigues tancades i carrers deserts. Aquest és l'escenari que s'han trobat els representants de les Nacions Unides que han visitat aquest cap de setmana Stepanakert, la capital de l'Alt Karabakh. A l'enclavament no hi queda pràcticament ningú: més de 100.000 persones han fugit a Armènia en poc més d'una setmana, després d'una ràpida operació militar de l'Azerbaidjan que va acabar amb la rendició de les autoritats karabakhianes.

Al camp de Mavrovuni, a tan sols quatre quilòmetres de Mitilene, la capital de l'illa grega de Lesbos, l'Abdel i el seu company, que no vol dir el seu nom, de 20 i 21 anys respectivament, arriben amb una bossa grossa a les mans. "És roba neta, ens la netegen un cop per setmana a Happy Family [una ONG de la zona]". Porten una acreditació a la mà, que és el que els permet entrar i sortir del camp; imprescindible també presentar-la en cas que els aturi la policia. Van arribar a Lesbos fa tres mesos procedents d'Eritrea, travessant per Turquia. A la pregunta d'on els agradaria assentar-se, tots dos ho tenen clar: "A Amèrica", diuen sense especificar.