En Rami Elhanan és israelià. Es porta 18 anys amb en Bassam Aramin, que és palestí. Són tan amics, que es consideren germans. El lligam que els uneix és terrible, però: tots dos han perdut una filla en el conflicte israeliano-palestí. La Smadar, filla d'en Rami, va ser assassinada el 1997, quan estava a punt de fer catorze anys, en un atemptat perpetrat per suïcides palestins. Va ser una de les cinc víctimes d'aquell dia. Deu anys més tard, un soldat fronterer israelià va disparar contra l'Abir, la filla d'en Bassam, quan anava cap a l'escola. La van portar a l'hospital, però no va sobreviure. En Rami era allà, volia fer costat al seu amic. A partir d'aquell moment, tots dos, que s'havien conegut en una organització per la pau, van decidir que explicarien la seva història a tothom que els volgués escoltar, per transmetre un missatge molt clar: perquè el conflicte s'acabi, cal que les dues parts parlin, que es coneguin, igual que van fer ells.

Quan era petita, m’agradava molt una pel·lícula que es deia Curtcircuit. Hi sortia un robot fabricat amb finalitats militars que patia (sorpresa!) un curtcircuit que li alterava la programació. Aconseguia escapar-se de la base on el tenien, i acabava vivint amb una noia molt simpàtica que li ensenyava coses útils i boniques de la vida. Una d’elles era llegir. En Número 5, aquest era el nom del robot, podia fer-ho a una velocitat demencial: si sabeu de quina pel·lícula parlo, potser recordareu l’escena en què s’empassa tota una enciclopèdia en pocs segons, passant les pàgines a tota pastilla. “Dades, més dades”, deia, quan acabava. A mi, aquella velocitat de lectura m’impressionava molt, pensava que era una sort, poder llegir tan de pressa. Segurament, en aquella època no era capaç de veure que, per a ell, el que llegia eren això, “dades”.

Una vegada, fa anys, vaig llançar a terra el llibre que llegia, amb una ràbia poc habitual en mi. Era tan dolent, que em vaig enfadar. No era el primer llibre dolent que llegia, és clar, però, per algun motiu, aquest em va irritar especialment. Havia guanyat un premi, se’n parlava, i em va poder la indignació. Me n’he recordat després de llegir el pròleg de Plantes d’interior, de Borja Bagunyà, que acaba de reeditar Empúries. Aclareixo de seguida que aquest no només no l’he llançat a terra, sinó que m’està agradant molt. Per què hi he pensat, doncs?

De molt petita ja volia ser periodista. Va veure la Rana Gustavo, a la tele, que deia que era “el reportero más dicharachero” i va preguntar: “Què és ser reporter?” De cop, va descobrir que volia fer allò, parlar amb gent. Anna Guitart (Barcelona, 1976) va llicenciar-se en comunicació audiovisual a la UPF, va treballar cinc anys a La República de Joan Barril, va fer un documental, va fer de guionista a concursos i..., de cop, es va quedar sense feina, una temporada llarga. I aleshores una carambola, a la porta d’un concert, li va canviar el destí. Es va trobar un amic que treballava al Via llibre al 33. Sabia que ella era molt lectora, i li va dir que els faltava algú. I fins avui. Sembla l’inici d’una novel·la però és no-ficció.

Hi ha programes a la graella de TV3 que són imprescindibles. Si caiguessin de la programació, la cadena perdria part de la seva essència i desvirtuaria la seva funció pública. Per descomptat, un d’ells és el Telenotícies, que garanteix el dret a la informació dels espectadors segons els criteris d’un mitjà públic i que permet que Catalunya pugui ser explicada des de Catalunya mateix, amb els matisos i sensibilitats que això comporta a nivell de territori, i no des de Madrid. Un altre d’aquests espais de necessitat bàsica és el 30 minuts. El programa de reportatges s’ha convertit en un clàssic i permet aprofundir en l’actualitat d'una manera que sovint no poden oferir-nos els Telenotícies. És una finestra que, a més, recull la visió del món des d’altres òptiques internacionals. Els diumenges sense el 30 minuts són inconcebibles. El Polònia també és un altre dels programes de referència. La sàtira política ha esdevingut de primera necessitat per ajudar a pair l’actualitat política amb una mica més de facilitat, i els seus esquetxos humorístics s’han convertit en un símbol de certa independència dels mitjans respecte al poder polític. Qui decideixi carregar-se el Polònia passarà a la història com un censor, i es considerarà un atemptat a la llibertat d’expressió. L’altre programa que també és primordial és el Sense ficció, l’espai de documentals de la cadena. El Sense ficció resisteix com l'últim estendard televisiu per donar repercussió, amb dignitat, a un espai de creació audiovisual del país cada vegada més maltractat i escanyat. El programa s’ha fet un lloc en el prime time que prestigia la cadena, obre un ventall impressionant de temàtiques per a l’espectador amb garantia de qualitat, pot servir de plataforma per a nous creadors i contribueix no només a no abandonar la indústria documental sinó també a crear un hàbit de consum i a popularitzar el gènere.