Durant el boom turístic, hi hagué suecs que no es deixaren entabanar. Alguns intentaren dissuadir els seus compatriotes d’anar de vacances a un país que era una dictadura i que, amb el suport econòmic dels EUA, havia convertit el turisme en la seva salvació. Els més activistes es manifestaren amb lemes com ‘Boicot als viatges a Espanya!’ i ‘Els viatges a Mallorca són una vergonya’. Des d’altres països, aquelles protestes també serien secundades per anarquistes espanyols a l’exili organitzats al voltant de Defensa Interior (DI). Coordinant l’entitat hi havia el menorquí Octavi Alberola Surinach (1928-2025).

Aquest any el govern espanyol celebra els 50 anys d'Espanya en llibertat. És a dir, el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco. Malgrat la repressió ferotge sempre va haver-hi gent que li va plantar cara. Els últims anys de la dictadura hi va haver violència, por i, sobretot a Catalunya, milers de ciutadans que van sortir al carrer per defensar les llibertats, l'Estatut i la justícia social. L'ARA ja ha recordat amb anterioritat com els pagesos van plantar cara i, en aquest segon capítol, recupera un dels moviments antifranquistes amb més força: l'obrer.

El bar Plata, al carrer de l’Argenteria amb vistes a l’església de Santa Eulàlia, és el llogaret d’Astèrix de Palma: els seus 50 metres quadrats encara mantenen un caliu únic enmig d’una ciutat franquícia i desmemoriada. Darrere del tasser, movent conversa i preparant llonguets, hi ha Tolo Serra, de 59 anys. “Aquí tothom sap quina és la meva ideologia. Tenc un llibre ben visible amb una portada d’Aurora Picornell, la dirigent comunista assassinada el 1937”. Qui parla és fill de Joan Serra Obrador, un històric militant antifranquista. “Mon pare va néixer el 1914 a sa Pobla i va morir el 1998, a 84 anys. De jove s’instal·là a Palma per guanyar-se la vida. L’aixecament militar del juliol de 1936 el va sorprendre aquí fent el servei militar. L’illa tot d’una caigué del bàndol dels insurrectes i ell es trobà enmig d’una situació inesperada. Em parlava de les fosses comunes que veié al cementeri amb gent afusellada pels falangistes”.

Aquest any el govern espanyol celebra els "50 anys d'Espanya en llibertat". És a dir, el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco. El dictador va morir al llit, però malgrat la repressió ferotge sempre hi va haver qui li va plantar cara. Els últims anys de la dictadura hi va haver violència, hi va haver por i, sobretot a Catalunya, hi va haver milers de ciutadans que van sortir al carrer defensant les llibertats, l'Estatut i justícia social. L’ARA vol recordar tots aquells que van pertànyer al moviment antifranquista, i ho fa començant per la pagesia.

Els anys 1973 i 1974 Catalunya era el lloc on hi havia més vagues d’Europa, tot i ser il·legals. Només a la demarcació de Barcelona, el 1970 les vagues obreres van afectar més de 70.000 treballadors. El 1974 hi va haver 714 conflictes laborals, que van afectar 260.000 treballadors. La Transició no va ser pacífica i la democràcia es va aconseguir en gran part gràcies a les mobilitzacions populars. Eren temps convulsos i no tothom va acceptar el règim del 78, i hi va haver grups que van plantejar alternatives: imaginaven un món molt diferent i estaven disposats a tot per aconseguir-ho. En alguns casos, fins i tot, a fer servir la violència. Un d'aquests grups va ser l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT). Pau Juvillà, l'exdiputat de la CUP-NCG per a Ponent, els Pirineus i l'Aran, inhabilitat pel TSJC el 2022 per posar un llaç groc al despatx de la Crida a la Paeria de Lleida, en recull part de la història a Erat, l'exèrcit de Seat. Infiltrats. Guerra bruta i moviment obrer durant la Transició (Tigre de Paper).

Xavier Domènech Sampere (Sabadell, 1974) està plenament dedicat a l'activitat acadèmica. Historiador i activista, va ser líder dels comuns i diputat al Congrés, i el 2018 va tornar a fer de professor a la UAB. Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979 (Akal) és el resultat d’una feina de vint anys. "No és un llibre sobre els de baix sinó des dels de baix", diu. El protagonista és la classe treballadora que va combatre la dictadura. 

"La meva àvia anava cada dia a la Model de València per preguntar per l'avi Salvador. Quan va saber que ja l'havien tret per afusellar-lo, va anar a Paterna, a la nit, amb els seus sis fills. El cos estava mig enterrat i en va treure les manilles", explica la Raquel Gil. "L'avi no havia fet res, només era sindicalista", afegeix. Al cementiri valencià de Paterna hi ha més de cent fosses on els franquistes van enterrar més de dues mil persones assassinades. Les manilles, fetes de corda esfilegada, es poden veure a Un altre fi. La resta. Art i antifranquisme, la nova exposició del Born Centre de Cultura i Memòria. Amb altres objectes rescatats de les fosses, com una carta de comiat o una corbata, configuren la instal·lació Objectes (des)apareguts de Maria Amparo Gamar.

Mateu Morro (Santa Maria del Camí, 1956) és l'autor del llibre Els Norats (1936-1949), el qual recull la història d'un pare i un fill que s'amagaren de la persecució falangista per les muntanyes de Mallorca, durant tretze anys, després de l'esclat de la Guerra Civil. Morro els qualifica com "un símbol de la resistència antifranquista de Mallorca" i exposa que varen sobreviure pels forts ideals d'esquerra i per l'ajuda d'amics i veïns. El seu és un dels molts relats, documentals o obres de teatre dels darrers anys sobre la Guerra Civil a les Illes, motiu pel qual descriu aquesta etapa com "d'una autèntica esplendor".

El dia de Sant Jordi va fer 60 anys que van sortir els primers discos dels segell Edigsa. Discos en català en plena dictadura, elaborats amb els millors músics, fotògrafs i dissenyadors gràfics. En aquesta entrevista parlen dos dels tres únics supervivents del grup gestor, Enric Cirici Delgado (Barcelona, 1931) i Josep Maria Macip Gich (Barcelona, 1931). El tercer és Josep Espar Ticó, absent de l’entrevista per raons de salut. El testimoni de Cirici i Macip és excepcional per la riquesa dels seus records, proporcional a la intensitat de la seva vida, i per la lucidesa de les seves reflexions sobre el catalanisme d’arrel catòlica que als anys 60 va escriure pàgines destacades de la lluita contra la dictadura franquista. Van treballar a canvi de res però amb exigència professional i mentalitat guanyadora, superant l’adoctrinament totalitari de la seva infància: "Ens vam reconèixer com a catalans i ens vam sentir responsables de la reconstrucció nacional del nostre poble". El visionat de l’entrevista en vídeo és altament recomanable. 

Cassià M. Just, abat de Montserrat, tenia una sensibilitat política del més pur refinament fiorentí. Durant la Tancada de Montserrat, en alguna ocasió em feia cridar per tenir informació directa sobre l'estat de la situació. Enmig d’una d’aquestes reunions li va telefonar el ministre de Governació, Garicano Goñi. Jo sentia el que deia ell, però no el ministre. La resposta de l'abat: “No oblidin que soc l’abat i ells els meus hostes. Soc representant de l’abadia de Montserrat i, sobretot, el representant de l’Estat Vaticà. No s’oblidin d’això i atinguin-se a les conseqüències en cas d’un assalt irresponsable”.

Devia ser tota una aventura per a les filles de l'arxiver municipal de Barcelona Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975) anar al pis de baix (la família vivia a la Casa Ardiaca) i buidar la bústia on amb nocturnitat molts havien deixat octavetes i premsa clandestina. N'hi havia que també, dissimuladament, durant la llarga dictadura, amagaven propaganda antifranquista entre les pàgines de llibres i revistes de la sala de consulta de l'Arxiu Municipal. Després, Duran i Sanpere ho guardava tot en una sala que va anomenar infern.

Des del present pot semblar que no hi hagut mai una època amb un futur tan incert o tanta ràbia acumulada que encengui els carrers. Si es mira enrere, però, hi hagut molts moments en què la revolta s'ha instal·lat als carrers de Barcelona. De vegades, de manera molt virulenta. El 25 de juliol del 1835 es van cremar convents i els aldarulls van culminar amb l'assassinat del governador militar. La bullanga del 1835, que va començar en una plaça de toros, va tenir un caràcter irreversible en l'urbanisme de la ciutat i va fer caure el govern de Madrid. El 1951 la vaga dels tramvies va suposar un altre punt d'inflexió. Va ser la llavor de l'oposició antifranquista i va agafar les autoritats totalment desprevingudes: a les 12 del migdia eren a missa mentre als carrers es tiraven pedres contra els tramvies. Aquestes dues revoltes són les protagonistes dels dos primers llibres de la col·lecció Dies que han fet Catalunya, que publica Rosa dels Vents: La vaga dels tramvies (1 de març de 1951) de Francesc Vilanova i Vila-Abadal i La bullanga de Barcelona (25 de juliol de 1835) de Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà ja són a les llibreries. Al setembre se'n publicaran dos més: La desfeta (11 de setembre de 1714) d'Agustí Alcoberro i El complot de Prats de Molló (4 de novembre de 1926) de Giovanni C. Cattinni.

"El 14 d’abril de 1931 la mare ens posava el pijama i va arribar el pare i va dir no, no, vesteix-los, que hi ha una gentada i vull anar a veure-ho”. Josep Fornas Martínez, traspassat el 4 de gener als 96 anys, explicava així el seu bateig polític, amb sis anys, quan l’havien dut en taxi a la Rambla i havia sentit “Visca Macià! Mori Cambó! Visca la República!”.

Enguany s'escau el cinquantè aniversari de la tancada d'intel·lectuals antifranquistes a Montserrat, que va tenir lloc els dies 12, 13 i 14 de desembre de 1970, en protesta contra el Procés de Burgos (consell de guerra sumaríssim contra setze militants d'ETA acusats d’haver mort l'inspector Melitón Manzanas, torturador i cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa, i dues persones més). La tancada de Montserrat, antecedent de l'Assemblea de Catalunya, aplegà centenars de persones que es van sentir moralment interpel·lades per les condemnes de pena de mort que es demanaven per a sis dels acusats i pels decennis d'anys de presó que s'exigia per a tot el conjunt.

El Procés de Burgos va desencadenar l’onada més gran de protestes contra el franquisme, i les sis penes de mort que demanaven els fiscals militars van acabar sent indultades. A Catalunya, va ser la cultura la que va liderar la resposta a la dictadura, amb la tancada de Montserrat, que començava el 12 de desembre, i el manifest de dos-cents vuitanta-set intel·lectuals i artistes, que van arrossegar capçaleres de la premsa internacional. Una protesta a la catalana que inspiraria l’Assemblea de Catalunya, una marca pròpia per afrontar des d’una perspectiva nacional el camí cap a la democràcia.

La lluitadora antifranquista, presa política i activista Maria Salvo (Sabadell, 1920) ha mort als 100 anys, segons ha comunicat per Twitter l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Salvo havia tancat la llista de Barcelona en Comú el 2015 juntament amb Josep Fontana i era una de les protagonistes de les fotografies que Colau té penjades al seu despatx des que va entrar al consistori. Al maig va ser motiu d'homenatge pels seus 100 anys.

Maria Salvo (Sabadell, 1920) va lluitar a la Guerra Civil, va viure l'exili i va passar pels camps francesos. Va ser repatriada a Espanya el novembre del 1939 però va continuar lluitant contra el règim de Franco durant dos anys i mig. El 1941, quan feia d'enllaç per a la resistència antifranquista a Madrid, va ser arrestada. Tenia tan sols 21 anys i no va sortir de la presó fins que en va fer 37. En una entrevista que li van fer fa cinc anys a la Universitat de Barcelona, explicava que aleshores ella era menor d'edat [abans la majoria d'edat s'adquiria als 21 anys]: "Coneixia la repressió, que en aquell moment era brutal, però no tenia ni idea del que m'esperava". Quan va sortir era l'any 1957 i ho va fer amb seqüeles físiques. Però mai ha deixat de lluitar contra el silenci i per les llibertats.

“Els Fets del Palau no haurien estat res si no haguessin estat la porta que va obrir la detenció de Jordi Pujol”. Així s’expressava fa vuit anys a El Món Josep Espar Ticó, que el vespre del 19 de maig del 1960 -fa seixanta anys- va començar a entonar al Palau de la Música Catalana El cant de la senyera en el concert del centenari del poeta Joan Maragall. Davant la prohibició franquista que l’acte es clogués amb l’himne substitutiu d’ Els segadors, un magma de joves de plataformes catalanistes com Cristians Catalans va optar per protestar entonant-lo de tota manera.

Fa menys de dos anys, a l’expolicia Juan Antonio González Pacheco, més conegut com a Billy el Niño, el convidaven a fer una copa per celebrar el dia de la policia a la comissaria del districte madrileny de Ciudad Lineal. Es podria dir que el torturador, un dels rostres de la repressió franquista que més malsons va provocar als qui van formar part de la lluita antifranquista, va tenir una jubilació plàcida. Va formar part de la policia franquista i de la democràtica, va ser condecorat durant el govern del socialista Felipe González i, quan va abandonar el cos, va treballar en la seguretat privada amb uns guanys més que considerables. Estava en bona forma; de fet, ja jubilat va arribar a participar en algunes maratons.