A l’hora d’accedir a una beca o a una feina es té en compte com és l’aspirant en aquell moment i el que ha fet, però no els obstacles que ha superat per aconseguir-ho. Una persona que té la vida assegurada d’ençà que va néixer tindrà menys dificultats per arribar a la universitat que una altra en situació vulnerable, amb condició d’immigrant, que no ha tingut habitació pròpia mai o que ha hagut de fer feina per pagar-se la vida mentre estudiava. “Hem de premiar l’excel·lència en algun moment, perquè moltes vegades no ve per anar a repàs, sinó per una constància i una cultura de l’esforç que s’ha de valorar. No parl només de l’esforç d’estudiar, sinó davant la vida, allò que et permet tirar endavant”, va dir el conseller d’Educació, Antoni Vera, a la darrera entrevista que va concedir a l’ARA Balears. Es pot equiparar l’esforç de tothom? “El mèrit acadèmic és una trampa, perquè no avalues mèrits, sinó resultats, amb els quals s’avalua l’esforç. Un alumne ric i un de família humil no estan en igualtat”, diu el doctor en Pedagogia per la UIB, Pep Lluís Oliver.

Avui dia és difícil concebre una escola sense menjador, sobretot en entorns urbans. L’espai de migdia és fonamental perquè les famílies puguin conciliar els horaris laborals amb l'escolar de l’alumnat. Per a moltes famílies és gairebé una necessitat. A més, el menjador escolar és un espai que contribueix a garantir una alimentació sana i equilibrada per als alumnes escolaritzats. No obstant això, no forma part de l’horari lectiu i tampoc cap normativa obliga que formi part del projecte educatiu del centre.

Com és que en 40 anys ni a Espanya ni a Catalunya s’ha plantejat el debat d’una prestació per criança? La pregunta l’ha plantejat el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, per a qui és imprescindible crear una ajuda per a la infància per lluitar contra la pobresa infantil. De fet, Espanya és un dels set estats de la Unió Europea que no té aquest tipus de prestacions, malgrat que s’ha confirmat com una de les grans eines per retallar les desigualtats socials independentment de la riquesa de l’estat. Polònia i Eslovènia han estat dels últims socis comunitaris que hi han apostat i, segons Unicef, les taxes de pobresa infantil s’han reduït en un 38%, mentre que a Catalunya les últimes dades acusen un estancament en el 33% de les criatures en la pobresa. Per a Campuzano, la Generalitat no té capacitat pressupostària per tirar endavant una iniciativa que ha xifrat en uns 1.300 milions d’euros, però “Espanya sí que ho pot fer perquè no és menys pobre que Polònia”, ha emfatitzat. 

He anat al cinema a veure La societat de la neu i, com tanta gent, m’he enderiat amb la història de la tragèdia dels Andes, he buscat els testimonis dels supervivents i he reflexionat sobre les grans qüestions que proposa la pel·lícula de Bayona: l’antropofàgia, la fe, l’amistat. I tot això ho he tornat a fer per tercera vegada, després de la lectura del llibre ¡Viven! a finals dels setanta i d’haver vist la pel·lícula homònima vint anys després.

Acabada d’arribar a Barcelona després d’una estada de tres mesos en una universitat estatunidenca, em trobo amb el cor encongit, amb una barreja d’indignació i d’impotència. L’any passat vaig rebre una invitació per part de la institució catalana encarregada de la difusió de la cultura catalana a l’estranger, a través de la qual se’m convidava a ocupar una càtedra de professora visitant en aquesta universitat.

La fractura social que esquinça el Brasil, un dels països amb més desigualtat del planeta, alimenta un apartheid econòmic en el qual els infants en són cronològicament els primers protagonistes o víctimes depenent del cantó on els hagi tocat néixer. Un dels indicadors que exposen les dificultats financeres, estructurals o temporals, és haver de matricular els fills a l’escola pública, d’on en fuig tothom que té mínimament recursos.

Poc abans de les 5.30 h, el Joe ja està netejant amb aigua a pressió la vorera sud d'Euston Road, una de les artèries –autopista urbana, més aviat, amb sis carrils– que travessen el centre de Londres, des de King's Cross fins a Marylebone Road, noms diferents per a la mateixa via, si fa no fa. El Joe ho ha de fer amb cura. No pas per no esquitxar els passants, que a l'hora en què comença encara no són gaires, sinó per no mullar els sensesostre que dormen a l'espai de què s'ha d'ocupar i que s'arreceren contra la paret en poc menys d'una cinquantena de metres entre Tottenham Court Road i Fitzroy Street.

¿No volem veure la pobresa? És una de les preguntes que es fa l'escriptor i periodista Sergio C. Fanjul (Oviedo, 1980) al seu últim llibre, La España invisible (Arpa, 2023). Tot passejant per la ciutat de Madrid, Fanjul reflexiona sobre aquesta veritat incòmoda, la de la pobresa i l'extrema pobresa a Espanya, i s'endinsa en les seves causes estructurals.

«Llavors, així, de cop, potser sabrem

Em temo que no cal ser Einstein per entendre que la planificada reducció de la campanya electoral al binomi ETA/okupes opera com a extrema síntesi –de dreta extrema– de tot plegat. És la simplificació d’allò mateix que, amb altres paraules, deia un dels més nostrats propietaris de la finca del 78, Emilio Botín, el 2014: "Me preocupan Catalunya y Podemos". Podríem rebobinar en els annals de la història per comprovar, cita rere cita, com els fantasmes del règim són atàvics i estructurals i com els enemics interiors –i les fòbies persecutòries– són sempre els mateixos. Però si volen parlar d’inseguretat, doncs som-hi. Primera inseguretat quotidiana estructural gairebé desapareguda en campanya: un 30% de la societat catalana, màxim històric, ja està en risc d’exclusió social. Segona: Catalunya continua encapçalant el rànquing anual de desnonaments, amb 8.574 el 2022. Tercera, d’emergència climàtica: portem acumulats els cinc anys més calorosos de la història i, contra el que suggeria la pel·lícula Don’t look up, fa mesos que mirem amunt. Quarta: 1.202 dones assassinades des de 2003. Cinquena: 2.390 migrants morts a la Mediterrània l’any passat, com denuncia Top Manta des de la Biennal de Venècia. Sisena: una maleïda guerra incerta i els pressupostos més militaristes de la història. Faríem un set amb una llista que podria ser infinita. I que genera múltiples inseguretats, foten la vida enlaire i fan por –i és valent reconèixer-ho.

Ja ha arrencat la campanya electoral i més valdrà posar-se, preventivament, l'escafandre. Obrir el paraigua davant l’elevat risc que ploguin mentides efímeres en temps de sequera –també política–. Mentre el màrqueting va ofegant la democràcia, la propaganda escanya els debats i ens assetja un context creixent de desdemocratització global. Per contra, però, mínima exigència republicana i democràtica enfront de la deriva de la societat de l’espectacle; caldrà parar bé l’orella, obrir bé els ulls i parar atenció, això que determinades noves tecnologies ens furten cada dia. I, en aquest sentit, l’interactiu d’aquest diari, poble a poble, és del tot recomanable. Atenció contra dissolució, una cosa no treu l’altra: una cosa nega l’altra mútuament. Afegim-hi que en cada elecció sura sempre una inflació política desbocada, en tots els sentits possibles i en totes les seves variacions econòmiques, com recordava ahir l’Albert Closas a TV3. En termes electorals, també hi ha reduflació –oferir menys per més al mateix preu–, escaflació –garrepejar per totes bandes sortides als problemes que patim–, merdiflació –literalment, el que suggereix el mot, embolcalls de fireta a preu inflat–, avarflació –pura avarícia de quan s'apuja el preu per la cara– i excuflació –l’excusa com a via per col·locar mercaderia avariada i caducada en molts sentits–. Mentrestant, la vida real va tornar a pujar un 3,9% durant el mes d’abril. I ja n’hem perdut el recompte des de l’esclat de la guerra.

La bretxa de gènere en els salaris dels ciutadans de les Illes Balears es va situar durant el primer semestre del 2022 en el 8,5%. És a dir, les dones cobraven menys que els homes per fer la mateixa feina. Aquestes xifres suposen un descens d'1,8 punts respecte del mateix període del 2018. Durant la presentació dels resultats, el director general de Model Econòmic i Ocupació, Llorenç Pou, ha explicat que les dades estudiades mostren que, malgrat tot, les dones balears "cobren més que les de la resta d'Espanya". A aquest fet s'hi suma la circumstància que, de mitjana, els homes de les Illes Balears cobren menys que els de la resta de l'Estat. Tot plegat fa que la bretxa salarial sigui inferior. Pou ha assegurat que les dades del segon semestre del 2022 "continuaran en la tendència descendent", atès que ja es notarà l'efecte de la reforma laboral pel que fa a la reducció de la temporalitat i la precarietat dels contractes, que afecten especialment les dones i els joves.

El cost de la vida s’ha acrescut un 38% des de 2016. Viure ja costa un terç més que fa sis anys. El risc d’exclusió social afecta el 29% de la societat catalana. La pobresa assalariada impacta en el 12% dels treballadors. El panorama és el que és i no hi ha Mobile que ho pugui emmascarar. Les dades conegudes aquesta setmana tornen a remetre a una dualització social estructural, que ve de lluny i encadena crisis consecutives. Poder arribar a final de mes vivint a Barcelona ja costa, com a mínim, 1.552 euros, però un 30% dels treballadors de la ciutat cobren menys de 1.000 euros, especialment joves i dones. Es el mercado, amigos –diria Rodrigo Rato–. Si ho recomptem, cas per cas, el país queda així a hores d'ara: 2.258.000 persones, una de cada tres, viuen en risc d’exclusió social. Mentrestant, la necessària prova pilot per a una renda bàsica universal garantida rebia ahir un revés al Parlament –cortesia de PSC i Junts amb el suport explícit de Cs, PP i Vox–. Ja ens diran algun dia com pensen revertir unes desigualtats socials que corquen la democràcia per tot arreu. I això que no cal ser Einstein per saber que no serà una pista d’avions ampliada, un casino tafurer o l’asfalt de la B-40 qui doblegarà la corba, en màxims històrics, de la segregació social, la iniquitat i l’empobriment.

Els centres educatius privats sobreviuen en bona part gràcies a la injecció econòmica que reben de l’administració pública. Aquesta és una de les principals conclusions que es poden extreure de la darrera Enquesta de finançament i despesa de l’ensenyament privat, de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i que fa referència al curs 2020-2021. Segons aquest estudi, el 60% del total d’ingressos que va rebre l’ensenyament privat no universitari a les Illes Balears va provenir de fons públics, tres punts per sobre del percentatge a escala de l’Estat (que és del 57%). 

La idea que les generacions més joves viuran pitjor que els seus pares pot semblar una especulació quan es parla del futur, però és una realitat quan es parla del present. En els últims 10 anys, els joves han entrat al mercat laboral amb la pitjor crisi del segle, la pandèmia i ara la inflació desbocada. Això ha fet que les generacions anomenades mil·lennials (els nascuts entre el 1982 i el 1996) i Z (entre el 1996 i el 2015) tinguin unes condicions econòmiques, laborals i de benestar en general molt pitjors que les generacions immediatament anteriors, segons l'estudi La maledicció de l'eterna joventut, publicat el mes passat per l'ONG Oxfam Intermón. Una dada serveix d'exemple: el patrimoni dels joves ha caigut a més de la meitat que el que tenien el 2008. Però n'hi ha moltes més que demostren aquesta situació.

La desacceleració econòmica, la crisi immobiliària i financera, l’envelliment de la població i el creixement de les desigualtats són alguns dels grans desafiaments que marcaran el futur del miracle econòmic xinès. Pequín ha buscat consolidar la seva posició al món en un joc d'aliances i tensions globals. Repassem algunes de les xifres que ajuden a explicar la Xina d'avui i que marquen com pot ser gegant asiàtic demà.

Hi ha una gran confusió generalitzada, si no un autèntic terror, sobre la situació de l’economia global. La guerra d’Ucraïna, les fluctuacions dels preus del gas, els interessos hipotecaris pels núvols, les repercussions encara presents de la pandèmia del covid-19 i la perspectiva imminent d’una recessió... Tots aquests factors semblen confluir en un caos.