La victòria per la mínima del PSC a les eleccions catalanes de 2021 només li va servir perquè Salvador Illa es convertís en cap de l’oposició. Però durant tota la legislatura va optar per un to moderat i possibilista per mostrar-se com l’opció capaç de recollir els efectes de la ressaca política que quedava després dels anys més intensos del procés independentista i de la repressió infligida per l’Estat. El PSC ha sabut connectar amb l’estat d’ànim d’una part important de la ciutadania que busca tranquil·litat i bons aliments, i ha comptat amb l’ajuda involuntària dels partits independentistes, que han esgotat un electorat fart de molts retrets i poques propostes.

Catalunya ha canviat radicalment en les dues últimes dècades. Avui és molt més plural. Hem guanyat en diversitat, en creativitat, en complexitat, en conflictivitat. La cohesió ciutadana és avui més difícil. No hi ajuda gens l’avaria de l’ascensor social, amb la crisi de l’habitatge com a gran generadora de desigualtats. En aquest context, la catalanitat, amb la llengua com a punta de llança, se n’ha ressentit. L'ús social ha reculat. Des del començament del segle XXI, la immigració ha aportat un milió i mig de persones, davant les poc més de 200.000 de creixement natural. És així com hem arribat als 8 milions de catalans. El repte de fer-ne un sol poble, una comunitat diversa però cohesionada, i de tornar a posar-hi el català al cor, fent-lo atractiu a tothom, és tan peremptori com difícil. Som en aquell punt d’equilibri inestable en què un mal pas pot ser irreversible per a l'idioma propi.

Hi ha una tradició inexorable de l’“independentisme de debò" que consisteix a acusar de traïdoria als adversaris. Aquesta tendència, aparentment irrefrenable, té una llarga història. Ja pocs mesos després del 14 d’abril, un best-seller polític duia per títol Ha traït Macià? Les acusacions a Companys només van acabar quan morí afusellat. Tarradellas va haver d’escoltar "Fora Tarradellas, no volem titelles". Jo mateix he sentit els crits de "Maragall borratxo" a la plaça de Sant Jaume, per no esmentar altres casos.

El dissabte 3 d'agost, Sebastià Alzamora va publicar en aquest diari una columna titulada "Companys (i altres avenços menystinguts)" que comentava el meu posicionament com a president de la Comissió de la Dignitat pel que fa a la recent declaració de nul·litat del consell de guerra del president Companys. En resposta a aquell article, he de fer constar una sèrie de fets que expliquen el meu posicionament.

No em veig amb cor d’intervenir en el debat sobre l’ampliació de l’aeroport de manera solvent. Sí que crec, però, que la gestió d’una infraestructura tan important hauria d’estar en mans catalanes, no només per una qüestió de sobirania sinó també d’eficàcia i de construcció d’un cert model de país. El traspàs va estar a punt de fer-se realitat en la discussió de l’Estatut del 2006, però les forces ocultes que remenen les cireres a Espanya ho van impedir, com han impedit tota transferència de poder real de Madrid a Barcelona. La derrota del Procés independentista va ajornar indefinidament aquesta qüestió, que tant de consens aplegava en el món socioeconòmic català.

L'editor i polític Josep Fornas (1924-2021), va rebre el 21 de març de 1959 una postal des de Rabat de Josep Caminals (el pseudònim de Josep Camps, un vigatà exiliat a París que triomfava com a sastre). Segons Camps, hi havia la possibilitat de finançar una insurrecció contra la dictadura franquista. Els diners sortirien d'un dels seus clients més rics, el príncep Moulay al-Hassan, hereu del rei Mohammed V del Marroc i futur Hassan II. Començava així un intent per matar el dictador que aviat es va veure frustrat, però també un canvi radical en la vida de Fornas, que aleshores era un jove gestor i militava a Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

“Tothom el coneixia”. Aquesta és la frase amb la qual l’historiador Joan Esculies comença la seva monumental, exhaustiva i molt ben documentada biografia sobre Josep Tarradellas (1899-1988): Tarradellas, una certa idea de Catalunya (Proa/RBA). Té certa ironia, perquè Esculies, que s’ha passat onze anys investigant la vida del president català, intenta fer sortir Tarradellas de la penombra escombrant tot el que se n’ha dit. Fins i tot les mitges veritats que el mateix president català va anar escampant. L’escriptor i historiador, que ha publicat biografies, assajos i nombrosos articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle XX, s’ha passat moltes hores a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, on hi ha els documents que Tarradellas va guardar durant bona part de la seva vida. Les fonts d’Esculies, però, han anat molt més enllà, per descobrir qui era realment l’home que va tornar de l'exili el 1977 per presidir la Generalitat.

Res, en aquell cap de setmana de Sant Josep del 1931 -Tarradellas sempre subratllaria la coincidència de la fundació amb la seva onomàstica-, res no feia pensar que la nova sigla estigués destinada a tenir una presència tan llarga i un paper tan rellevant en la història del país. El flamant partit més aviat semblava un altre avatar de la llarga sèrie d’intents (el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Federal Nacionalista Republicana, l’Esquerra Catalanista, el Bloc Republicà Autonomista, el Partit Republicà Català...) que, durant el trentenni anterior, havien maldat sense èxit per aixecar una alternativa progressista i eficaç a la Lliga de Cambó. En aquest sentit, l’acollida de la premsa i dels rivals va ser entre desdenyosa i despectiva.

"El 14 d’abril de 1931 la mare ens posava el pijama i va arribar el pare i va dir no, no, vesteix-los, que hi ha una gentada i vull anar a veure-ho”. Josep Fornas Martínez, traspassat el 4 de gener als 96 anys, explicava així el seu bateig polític, amb sis anys, quan l’havien dut en taxi a la Rambla i havia sentit “Visca Macià! Mori Cambó! Visca la República!”.

L'any que commemorem el centenari de Josep Benet ve al cas tenir present una de les seves grans lliçons, en un moment especialment tens de l’independentisme fraccionari: per anar a Madrid a aconseguir les fites més altes per a Catalunya cal unitat en funció del projecte, cosa que de cap manera vol dir que els que s’hi apleguen hagin de desnaturalitzar de tot allò que, si bé els defineix, en queda fora.

“En l’actual panorama polític espanyol només hi ha tres partits que hagin sobreviscut al temps, a les crisis, a les guerres, als pobles i fins i tot a reis i repúbliques, el PSOE, el PNB i ERC, 140, 123 i 88 anys d’història, respectivament”. Així es va expressar Gabriel Rufián, portaveu d’Esquerra al Congrés, en el debat d’investidura de Pedro Sánchez el 23 de juliol passat. Només tres partits vius amb una llarga història.

En la filmografia de Pere Portabella hi ha experiments cinematogràfics, documents artístics i films d’autors com Buñuel i Saura. Però segurament la seva pel·lícula més èpica, una superproducció amb desenes de milers d’extres -i fins i tot un punt d’intriga-, és el retorn de Tarradellas a Catalunya, que el director va orquestrar amb una posada en escena de marcat caràcter cinematogràfic. L’entrada de l’exposició Pere Portabella. Cinema, art i política és precisament una sala dedicada a l’esdeveniment que el 23 d’octubre del 1977 va escenificar la restauració de la Generalitat.

Avui fa quaranta anys que el president Josep Tarradellas va tornar a Catalunya i que, enmig de l’entusiasme popular, va pronunciar des del balcó del Palau de la Generalitat aquell crit de “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”. Una cabriola sorprenent i extraordinària de l’atzar ha volgut que aquest aniversari coincideixi, dia per dia, amb el procediment instat pel govern del PP, amb el suport de Ciutadans i el PSOE, així com dels poders espanyols de tot signe, per deixar sense efecte l’autogovern de Catalunya. Una paradoxa brutal.

L'editor Josep Poca (L'Espluga Calba, 1940) ha publicat 'Carta en defensa pròpia. Contra Sauret, Xirau, Guinart i Dardalló' (Pagès Editors), una carta inèdita que Josep Tarradellas va escriure des de Saint-Martin-le-Beau als tres membres del Consell Executiu d'Esquerra Republicana de Catalunya. En el text, el president denuncia l'actitud de quatre destacats militants del partit (Joan Sauret, Antoni Xirau, Miquel Guinart i Joaquim Dardalló) després que ell es negués a muntar estructures d'estat catalanes a l'exili. L'editor ha assegurat que no pretenia fer "cap judici", sinó que simplement li va semblar que "valia la pena donar vot i veu" a una figura que sempre ha estat "molt discutida". L'escriptor i editor Josep Poca va col·laborar amb Josep Benet durant els últims anys de la seva vida que, precisament, va treballar molt la figura de Josep Tarradellas i s'hi va mostrar bastant crític. Va ser entre el seu material, doncs, que Poca hi va trobar la còpia d'un document mecanografiat i signat pel president a l'exili provinent de l'Arxiu de Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet.

L'historiador Joan Esculies ha estat l'encarregat de fer una nova aproximació a la figura del Josep Tarradellas més jove a partir de documentació de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. El resultat de la recerca, un "text crític, no un panegíric" segons l'autor, i els documents consultats, molts inèdits, es publiquen a 'Josep Tarradellas. Dels orígens a la república (1899-1936)', d'Edicions Dau. El llibre, que obre una col·lecció de quatre volums sobre el president, explora els anys previs a la República i la mateixa etapa republicana. En paraules de l'editor, Ton Barnils, el "més rellevant" és que a través de Tarradellas es pot conèixer gran varietat de gent, ideologies i organitzacions. 'Josep Tarradellas. Dels orígens a la república (1899-1936)' ofereix al lector apassionat per la història recent de Catalunya una doble lectura. Per una part és la biografia dels primers anys de Josep Tarradellas, fins a l'època republicana, feta per l'historiador Joan Esculies. Per l'altra, és l'edició dels documents més rellevants de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià a Poblet, molts dels quals fins ara inèdits.

El 26 de desembre del 1933, un dia després de la mort del president Francesc Macià, els consellers del govern de la Generalitat i quatre metges que van assistir el president van decidir embalsamar el cos i extreure-li el cor per conservar-lo en una urna de plom. L'urna es va guardar en una caixa forta de la Generalitat i l'any 39, amb la victòria franquista, Tarradellas s'emportà l'urna amb el cor del president Macià cap a França, i la va custodiar durant els 40 anys d'exili. Les anècdotes familiars derivades de la custòdia han servit a Anton Tarradellas, nét del president Tarradellas, i a Ivan Fox per fer-ne un muntatge teatral.