En parlar de paisatge lingüístic ens referim a la llengua –o les llengües– presents als rètols dels carrers, als aparadors dels comerços, a les cartes dels restaurants exposades a l’exterior o a la cartelleria efímera, com ara anuncis d’actes culturals o papers aferrats al mobiliari urbà oferint serveis domèstics. L’estudi del paisatge lingüístic s’inaugura l’any 1997 amb l’article en anglès de Landry i Bourhis, que en català seria Paisatge lingüístic i vitalitat etnolingüística: un estudi empíric. Aquests autors utilitzen el terme per analitzar la visibilitat i la rellevància de les llengües en comerços i anuncis, a partir de l’observació dels usos lingüístics escrits a l’espai públic del Quebec. La seva aportació fonamental fou considerar l’espai geogràfic com un àmbit d’ús lingüístic més, és a dir, com una plataforma per a l’estudi sociolingüístic de les llengües. Posteriorment, a l’estudi del paisatge físic s’hi afegia el paisatge lingüístic sonor, que amplia el concepte cap a tot allò que se sent als nuclis urbans. Qui de nosaltres no ha parat l’orella, caminant pels carrers de Palma o del nostre poble, per reparar quines llengües s’hi parlen? A vegades, somrius interiorment d’alegria quan sents jovent amb un bon català pel carrer de Sant Miquel.

El Govern ha presentat aquest dijous l'Atles Fotovoltaic de les Balears, una eina digital interactiva que permet conèixer el potencial fotovoltaic de les cobertes de tots els edificis i immobles de les Illes, una iniciativa que avança en la sostenibilitat mediambiental i l'autosuficiència energètica sense generar un consum addicional de territori. A través d'aquesta aplicació, qualsevol persona pot consultar el número màxim i òptim de panells que pot albergar una finca o immoble, la inversió estimada, el percentatge d'autosuficiència, l'estalvi anual previst i el període de rendibilitat de la inversió.  

La Fundació .cat ha presentat aquest dilluns la seva transformació en Accent Obert, un canvi de marca que reflecteix l'ampliació dels seus objectius fundacionals per esdevenir una "infraestructura cívica de nova generació" al servei de l'ecosistema digital catalanoparlant.

Lluís es va fer autònom per obrir un taller de bicicletes i, amb el certificat digital, va intentar sol·licitar ajudes com a jove emprenedor a les Balears. “M’advertiren que els tràmits serien tots digitals”, recorda sobre l’inici dels seus problemes amb l’Administració. “En una de les subvencions em demanaven presentar factures quan jo acabava de començar. Com havia de tenir-les? Era totalment incoherent”, diu indignat. “Des del principi, em resistia a haver de recórrer a una gestoria, perquè ja em suposava prou despesa el traspàs del local, la reforma i el lloguer, però al final tot està fet perquè hagis de tenir un gestor. Un autònom que fa feina tot sol no pot també encarregar-se de gestions que són una odissea”, denuncia.

Una noia jove passeja per un apartament impecable en un vídeo penjat a les xarxes socials. S’ha llevat a les 8 del matí, fa el llit i prepara unes creps per al seu xicot abans que ell marxi a treballar. Després de prendre un suc detox, arriba el moment de la cura personal: primer una sessió de pilates i després un tractament facial. Quan acaba el matí, dina amb una amiga en un local de menjar saludable, fa una llarga caminada i escolta un pòdcast, abans que arribi l'hora de preparar-se per a la cita nocturna amb el seu xicot quan acabi de treballar. Vídeos com aquest estan envaint TikTok. Són les anomenades stay-at-home girlfriends o #SAHGF, i són exactament el que sembla: dones joves que es dediquen a cuidar la casa i el seu marit i a estar sempre perfectes.

El Govern i el Centre Forestal de les Balears (Cefor) han presentat aquest dimarts la digitalització de l'Arxiu Històric Forestal de les Illes, coincidint amb el Dia internacional dels boscos, que enguany commemora el 90è aniversari del viver forestal. L'arxiu consta de més de 841 documents, i més de 20.000 pàgines, sobre la història de l'administració forestal encarregada de la gestió i conservació dels espais forestals insulars, que daten del 1817 fins ara.

Alyssa Blackburn, científica de dades de la Universitat Rice i de l’Escola de Medicina Baylor de Houston, ha dedicat uns quants anys a fer tasques detectivesques en el món digital amb el seu ajudant de laboratori de confiança, el Hail Mary, un ordinador negre lluent amb acabats taronges. La investigadora ha passat aquest temps recopilant i analitzant fuites d’informació de la cadena de blocs del bitcoin, el registre públic immutable on figuren totes les transaccions d’ençà de la creació de la criptomoneda el gener del 2009.

Quantes vegades s'ha vaticinat equivocadament la fi dels diaris impresos? El dossier d'aquest diumenge el dediquem al futur del paper imprès, siguin llibres o premsa. La lectura en pantalla i en paper és diferent, i no ho deim nosaltres, ho diu el nostre cervell, que processa la informació de manera molt diferent segons si la llegeix en format físic o digital. Per això abordarem el futur dels diaris i els llibres impresos, les diferències que impliquen respecte als productes digitals i com processa el cervell la informació captada d'un suport o l'altre.

El Govern de les Illes Balears i el català han informat aquest dilluns que treballaran conjuntament en la promoció de les tecnologies digitals aplicades a la llengua i, especialment, en l'impuls de l'AINA, el projecte basat en tecnologies de dades i intel·ligència artificial per fer possible que les màquines entenguin i parlin el català i garantir així la supervivència de la llengua en l'àmbit digital.

De tantes ‘fotopenis’ que va arribar a rebre a través d’Instagram, Margalida Maria –sociòloga, artista i model– va decidir muntar-ne tota una exposició. Dick-stagram és el projecte d’aquesta mallorquina, amb el qual denuncia el cyberflashing, una pràctica que consisteix a enviar contingut sexual explícit sense consentiment, i que no es considera delicte. La trentena de fotografies que va arribar a aplegar l’artista i activista feminista de Santa Margalida són una mostra d’aquest “assetjament sexual en línia” que ella mateixa i moltes dones pateixen a les xarxes socials. “Ara ja no ens poden fer els flashings –la versió més tradicional d’exhibicionisme, al carrer i a plena llum del dia–, però el patriarcat i els homes sempre troben una manera d’assetjar-nos”, adverteix.

Dilluns al matí l’Anna teletreballa. A les 8 h, engega l’ordinador, fa un repàs als correus i n’envia quatre o cinc. A les 10 h té una videoconferència que dura una hora. A les 11 h, per feina, visualitza un vídeo a YouTube, i a les 12 h tornar a reunir-se via Zoom. S’escalfa el dinar al foc (no li agrada fer servir el microones) i segueix treballant de 15 h a 17 h contestant alguns correus. Quan plega de treballar, va a buscar els nens a l’escola a peu (fa temps que no té cotxe per responsabilitat mediambiental) i aprofita per comprar a les botigues del barri fruita i verdura de proximitat i sabons i cremes a granel. La seva parella treballa presencialment, però va a l’oficina en bicicleta. Al vespre, després de sopar, un dels dos surt a llançar el reciclatge i, després, miren un capítol d’una sèrie a Netflix. Consideren que són una família responsable amb el medi ambient i intenten no fer més mal al planeta. Amb aquestes accions volen reduir el consum energètic, però el que no sabia la família de l’Anna és que entre feina i oci ha deixat una petjada de carboni digital de la qual no eren conscients.

Les dinàmiques de l’economia digital, caracteritzades per la provisió de serveis deslocalitzadament, plantegen reptes importants més enllà de la presència física de l’empresa en qüestió en un territori determinat. La seva ubiqüitat desfà fronteres, també en termes de fiscalitat. Això ha revifat els debats internacionals al voltant d’aquesta qüestió amb el punt de mira en les grans tecnològiques.  

Unes grafies japoneses cauen com pluja per les parets marronoses d'una sala d'exposicions del CaixaForum. Quan el visitant hi acosta la mà, el símbol es transforma en allò que significa: vent, aigua, ocells, arbre... I aquests elements naturals interactuen entre ells –els ocells van a l'arbre, el foc crema l'arbre...– en una mena de cicle sense fi que muta en funció de l'acció humana, molt semblant al que passa a la realitat. Aquesta és la primera peça immersiva i experiencial de les dues amb la signatura del col·lectiu japonès TeamLab que s'han obert aquest dilluns al CaixaForum de Barcelona i s'hi podran veure fins passat Nadal.

587.000 dòlars és el preu al qual es va vendre la setmana passada l’obra Nyan cat en una subhasta d’art. La compravenda no passaria de ser una més de les moltes que es fan diàriament al món d’obres d’art de tota mena i, en aquest cas, a un preu modest, si es compara amb el que es paga per peces històriques en subhastes de grans galeries. Ara bé, Nyan cat té una peculiaritat: no és un quadre, ni una escultura, ni una fotografia, ni una peça de videoart. Nyan cat és un mem d’internet creat fa deu anys.

En les darreres dècades, la definició que s'ha anat fent del futur del treball ha estat molt vinculada a la intensificació de la digitalització en tots els àmbits de la vida social i productiva. La destrucció de llocs de treball ha estat una de les grans preocupacions del treball del present i del futur, amb l’agreujant de la crisi econòmica que va començar a finals de la primera dècada dels 2000 i, lamentablement, de la pandèmia sanitària i socioeconòmica actual. La requalificació de les persones que han perdut la feina o estan desenvolupant tasques en perill d’extinció és una de les principals prioritats tant de l’agenda política com econòmica, europea i internacional. Així, han proliferat nombrosos estudis i propostes d’actuació política i empresarial per identificar els sectors laborals que generen ocupació estratègica.

Estimem les ciutats, que són aglomeracions amorfes i atzaroses, per les mirades que en fan determinades persones, o determinats personatges (fins i tot de ficció). Fran Lebowitz és una escriptora genial que fa, a Pretend it’s a city, una lectura clarivident del que vol dir la ciutat. Humor fi per analitzar les grandeses de Manhattan a la llum d’una persona que hi ha viscut molts anys i que té perspectiva suficient per detectar coses que a mi se m’havien escapat.

Tots estem veient, i gairebé tots estem patint d’una manera o altra, aquest present ple de forats i d'incerteses. Hem anat prenent consciència que el sotrac actual no és una cosa que hàgim de superar per tornar a una situació tranquil·la, sinó que significarà una forta transformació del nostre model de vida, de consum i d’organització social. Em plau veure com cada vegada més s’enfoca el debat deixant d’enyorar la normalitat, i plantejant com construir el futur utilitzant de manera adequada els recursos que, tant a nivell estatal com sobretot a nivell de la UE, tindrem al nostre abast. Voldria sumar-me a les moltes propostes que sento o llegeixo aquests dies amb tres consideracions específiques que se m’acuden, i que són fruit de convenciments personals o d’experiències anteriors.

El primer dia que els meus fills de set anys van sortir al carrer després de setmanes de confinament se sentien molt estranys. Ho miraven tot amb un cert recel i incomoditat. Com si aquell món exterior ja no els pertanyés. “És que ara estem acostumats a estar casa”, em van dir. I certament, s’havien adaptat a viure relacionant-se amb l’exterior solament a través de les finestres: les reals però, sobretot, les de pantalles com la televisió i la tauleta. Inevitablement, i aquest neguit l’hem compartit molts pares i mares, la crisi del covid-19 ens ha empès a recórrer als dispositius per poder conciliar la vida personal amb la professional, cosa que ens ha fet molt més conscients del seu inequívoc caràcter addictiu.