L'inici del segon mandat de Trump ha accelerat el qüestionament d’un ordre mundial que crèiem inamovible: l'augment del proteccionisme econòmic, la criminalització de la immigració i els atacs a aquelles iniciatives que busquen promoure la diversitat i la igualtat, i que malauradament també hem experimentat a Barcelona. L'agenda del govern nord-americà s'està desplegant en la seva pitjor versió.

Des del balcó de casa veig els badius d’algunes cases baixes del centre de Badalona i això em fa sentir afortunada. En un dels badius hi ha un ametller –que ara mateix està florit, com correspon– i una magnòlia enorme que al mes de juny ens farà arribar la flaire intensa i dolça de les seves flors. Es tracta d’un petit oasi de silenci i de calma al bell mig d’una ciutat sorollosa i sovint atabaladora. Darrere els vidres, contemplo el núvol blanc de les flors d’ametller en silenci i deixo enrere les riuades de gent que va cap al metro, el transitar feixuc dels autobusos i la remor llunyana de l’autopista.

Aquests dies, aprofitant la celebració de la quarta edició de la Biennal de Pensament i amb la col·laboració de la CUIMPB i del CCCB, hem establert un diàleg entre Milà i Barcelona que ha confirmat, d'una banda, els grans paral·lelismes entre les dues ciutats i, de l'altra, la gran i poc visible transformació que està canviant la fesomia i la manera de ser d’una ciutat i l'altra. Com deia el professor Alessandro Balducci en el debat que tinguérem a la Model, “aquests canvis invisibles estan fent més invivibles les nostres ciutats”.

Som a les portes d’un nou estiu, que a les ciutats tornarà a ser irrespirable. Teniu el vostre refugi climàtic identificat? Podreu fugir al mar o la muntanya? Un cop més, constatem que la modernitat urbana se’ns ha girat en contra. Sí: malgrat la creença il·lustrada, fa temps que sabem que el progrés no és lineal.

Els experts en plagues preveuen un estiu complex pels efectes de la sequera i del canvi climàtic, que fan que els hiverns siguin més suaus i curts i les temperatures més altes tot l'any. De fet, paneroles, rates, xinxes, paparres i mosquits, considerades fins ara plagues d'estiu, ja no fan cas del calendari i fa setmanes que han començat la invasió anual arreu del país. L'Associació d'Empreses de Control de Plagues de Catalunya-Associació Catalana d'Empreses de Salut Ambiental (ADEPAP), que aglutina les companyies de control i erradicació de plagues, assegura que la presència d'aquests organismes s'ha "desestacionalitzat" i que la temporada reproductiva comença abans i s'allarga més en el temps.

Les dinàmiques i tensions entre territoris urbans i no urbans, entre espais més o menys ruralitzats, han anat canviant notablement al llarg dels anys. Això s’ha manifestat de moltes i diverses maneres: densitats de persones, densitats i provisió de serveis, més o menys contacte amb la natura, mobilitat forçada i voluntària, preu dels habitatges, homogeneïtat o diversitat dels habitants, nivells divergents de seguretat, despesa heterogènia d’aigua o energia, problemes d’aïllament, solitud o salut mental derivats o no del lloc on es viu, o simplement el fet de poder o no generar vincles de comunitat amb qui et rodeja. Les ciutats han tingut tradicionalment l’avantatge de viure com cadascú vol i pot, però acompanyat d’estranys, mentre que els pobles i espais rurals potencien més vincles de confiança, amb el risc, però, de l’embafament. 

Els horabaixes d’hivern, una part del centre de Pollença esdevé un autèntic desert. Els negocis, principalment bars i comerços, estan tancats, i només les immobiliàries semblen tenir activitat. Segons les dades de l’Ajuntament, d’una cinquantena d’establiments de la part antiga del municipi, només tres quedaran oberts aquests mesos d’inactivitat. “El centre ha esdevingut una ciutat fantasma”, admet el regidor de Comerç i Dinamització Econòmica, Toni Cànaves. Els cartells que pengen alguns dels comerços deixen ben clar que fins al març no tornaran a obrir les portes. “S’han orientat tant al turisme, que quan no n’hi ha, idò senzillament tanquen. És un problema del qual en som ben conscients”, lamenta el regidor de l’equip de govern municipal.

És una de les plagues més habituals –i segurament més combatudes– a les ciutats, i aquest estiu les condicions de sequera extrema donen a les paneroles especial protagonisme per aparèixer no només a molts domicilis, sinó també a comerços, magatzems o simplement passejant-se pels carrers.

En temps de vacances és fàcil que aflorin diferències sobre els límits de l’hospitalitat a la pròpia llar. L’hoste i el peix menut, en tres dies put. La dita apel·la a la complexitat de la convivència, delicada i fràgil en qualsevol comunitat. Hostes vingueren que de casa ens tragueren. La inquietud que plana sobre aquest advertiment popular és fàcil d’explotar. La “gran substitució”, la teoria conspirativa de Renard Camus, atia la por a una suposada invasió musulmana. Que s’hi rabegin personatges com Michel Houellebecq recobreix una falòrnia, sense fonament demogràfic, de certa pàtina intel·lectual. El supremacisme de casa nostra s’aferra a una identitat cultural folklòrica, abillada de verge o de torero.

Farà calor, diuen. Ara sí. Ens acostem a l’estiu i té tot el sentit del món si és que el món té sentit. Veurem si serà suportable o serà com l’any passat, però, en aquest cas, no ens queda cap més remei que adaptar-nos. Amb la temperatura no hi ha pactes que valguin. I, tal com està el pati, m’atreveixo a dir que, afortunadament.

Més del 4% de les morts que es produeixen a les ciutats durant els mesos d'estiu es poden atribuir a les illes de calor urbanes, segons un estudi liderat per l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), que s'ha publicat a la revista The Lancet. L'informe afegeix que un terç d'aquestes morts es podrien evitar si les ciutats tinguessin un 30% de la seva superfície coberta amb arbres. Els resultats s'han obtingut a partir d'analitzar el que passa en 93 ciutats europees, i conclouen que les ciutats són territoris especialment vulnerables quan els termòmetres marquen temperatures molt altes. Per què? Perquè solen tenir poca vegetació, concentren molts veïns en pocs metres quadrats i, en la majoria de casos, l'asfalt, que és un material que no filtra l'aigua i que s'escalfa molt, és el rei dels carrers. Tot això fa que hi hagi diferència de temperatura entre les ciutats i les zones circumdants. Un fenomen que es coneix com a illa de calor urbana. I tenint en compte el ritme d'escalfament global i el creixement urbà, la previsió és que la cosa vagi a pitjor.

Després d'analitzar l'onada de calor que, el 1995, va fer que en set dies morissin a Chicago 700 persones més del que és habitual, el sociòleg nord-americà Eric Klinenberg (Chicago, 1970) va concloure que el que podia marcar la diferència entre sobreviure o no eren les relacions socials. És a dir, tenir uns veïns que saben qui viu darrere cada porta i qui pot necessitar ajuda. En el seu llibre Palacios del pueblo (Capitán Swing, 2021) Klinenberg posa el focus en la importància d'equipaments i espais compartits, com les biblioteques o els parcs, per fer que persones aparentment molt diferents també es trobin. L'exemple: les famílies que acompanyen els fills a jugar a futbol i s'acaben fent amigues. "El camp de futbol és un pont", diu.

La guerra, com el conjunt de la nostra societat, ha esdevingut urbana. Les imatges de la destrucció de Mariúpol i d’altres ciutats ucraïneses confirmen de manera aclaparadora la sentència. Fa ja uns anys Stephen Graham va explicar les raons per les quals els conflictes bèl·lics se centren cada vegada més en les àrees urbanes: són els nodes de comunicacions, els motors de l’economia i la residència de la major part de la població. Queden lluny els temps en què els exèrcits s’enfrontaven a camp obert, com en una justa o un torneig. 

Un nou conflicte bèl·lic ha foragitat la gent de les ciutats, aquest cop, ucraïneses. Des que la població es concentra en nuclis urbans, l’urbicidi o destrucció de les ciutats per les guerres és una pràctica habitual. En el passat, ho patia la ciutadania de Beirut, Roma o Mèxic (Tenochtitlán), per exemple. Al segle XX, especialment durant la Segona Guerra Mundial, diverses ciutats van ser bombardejades, com Varsòvia, Dresden o Gernika, i recentment ha afectat la població resident a les ciutats dels Balcans o Alep. Les ciutats han esdevingut també objectius d’atacs terroristes: recordem l’enfonsament de les Torres Bessones de Nova York. Els canvis de règim polític sovint també comporten destruccions parcials de les ciutats: certs monuments o edificis associats amb l’antic règim són eliminats i substituïts per altres, afins al nou règim. Pensem en la Revolució Francesa, en Stalin o Mussolini, o en Berlín després de la reunificació. Sense la destrucció física, els canvis de nom de carrers i avingudes de les ciutats esdevenen distintius de dominació i de substitució del poder.

Quan vaig néixer, només feia sis mesos que havia sortit el primer automòbil de la fàbrica de Seat, que en fabricava uns 10 al dia (ara, si no hi ha escassedat de xips, en fabrica un cada minut i mig). Per Nadal veníem de la Manxa a Barcelona, i encara recordo el carrer Aragó sense gairebé trànsit i dedicat al ferrocarril, que hi circulava en trinxera. Quan la família es va desplaçar a Tarragona, una de les distraccions del meu germà, fanàtic de l’automoció, era identificar el model de tots i cada un dels pocs automòbils que circulaven al voltant de la Font del Centenari.

M’ha costat molt d’escriure, aquest article, perquè la situació em sobrepassa. Però m'imagino que a tots els articulistes els passa el mateix, i l’ofici d’escriure requereix perseverança. Podria haver eludit el tema, el de la guerra, perquè jo habitualment escric sobre urbanisme. Però no hauria estat sincera, perquè en la setmana del 8-M no em trec del cap les dones que marxen d’Ucraïna.

La meva àvia Maria, que era molt fràgil i petitona, em va ensenyar a tenir paciència als estius, tornant de la platja del Golfet pel camí de ronda a Calella de Palafrugell. Ara, quan m’està a punt d’explotar el cap i els ulls em fa mal per l’abús de les pantalles, recordo amb molta claredat com recollíem figues i mores i oloràvem la resina dels pins i els eucaliptus. Els migdies eren calorosos i feia moltíssima mandra pujar fins als exigus apartaments d’estiu al final d’interminables trams d’escala. El truc, deia ella, era no mirar l’horitzó, sinó fixar-se només en les passes dels propis peus. I només un cop arribades, em deixava mirar enrere. Llavors ens felicitàvem, sempre, per haver fet tant de camí. Jo llavors devia tenir cinc o sis anys, però és un costum que m’ha rescatat més d’una vegada del desànim. La meva àvia, que llavors ja era velleta, m’entretenia explicant-me com a casa seva feien conserves de tomàquet al final de l’estiu, com corrien els ànecs quan els tallaven el coll i com guardaven el vi familiar en unes botes immenses. Com que Catalunya es va urbanitzar tard respecte a països com Anglaterra, Alemanya o França, el vincle amb el paisatge productiu, els camps, la recollida i la conserva de fruites encara perdura a través dels records familiars. Hi ha zones dels Estats Units on els nens no saben d’on ve la llet ni han collit mai un préssec de l’arbre, i això és terrible per a la consciència ambiental que ens caldrà per frenar les emissions i l’augment de la temperatura global.