Els aparadors i cartells dels locals dels carrers de Tallers, del Carme, de l’Hospital i de Joaquín Costa i altres indrets del Raval també expliquen l’evolució d’aquest barri barceloní. Tot i que l’augment dels preus dels lloguers i les jubilacions sense relleu generacional han provocat que s’abaixessin persianes de locals emblemàtics com la drogueria Gomara –desapareguda el maig passsat–, dins l’entramat de carrerons i places del ponent de Ciutat Vella encara es preserven establiments centenaris. Exemple d’això són l’Herbolari Llansà o la modernista Farmàcia Casellas, que s’han mantingut inalterables al pas del temps. O el bar La Masia de la família Pijoan, que fa anys i panys que alimenta veïns i visitants a base de tapes i canyes.

El seu viatge va ser tota una odissea. Va començar a Nigèria, el seu país natal, va seguir per terra per Agadez (Níger) i Sabha (Líbia), fins a Trípoli, la capital libanesa, des d’on van embarcar en una pastera de goma. En aquest bot hi viatjaven 105 persones. Entre elles hi ha 32 menors i 17 dones, tots de diverses nacionalitats: el Sudan, Mali, la Costa d’Ivori, Nigèria, Ghana, el Senegal i Guinea, entre d’altres.

Una piscina plena de peluixos en comptes d’aigua, pilotes que boten amunt i avall, una tenda de campanya amb un televisor a dins. Una paret al fons de tot plena de dibuixos i missatges solidaris, i 250 llits plegables que esperen ser omplerts de nou, preparats amb mantes, llençols, coixins i alguna tovallola. Una vintena d’adults volten i una altra vintena de nens i nenes juguen esperant la seva pròxima destinació. Tot s’atura quan entren els pallassos. Cares de desconcert i certa il·lusió. Sona una música de fons i Boris Ribas, Lucia Pennini, Antoine Durdilly i Nacho Camarero comencen a ocupar l’espai per fer-se veure i convidar tothom a participar de l’espectacle.

Aquests retrats de nens i nenes representen, per a mi, la mirada de la infància. Neta i autèntica. Són fotos fetes durant els viatges que he fet per l’Índia, el Pakistan, Bangladesh i el Tadjikistan. Són criatures que viuen en entorns rurals o urbans, alguns van a l’escola i d’altres ja no hi poden anar perquè treballen, però tots tenen en comú que no mostren mai por envers els estranys com jo. Tots es van deixar fotografiar sense problema. No van tenir cap recel a deixar-me acostar o per intercanviar un gest o una paraula amb mi. Són nens i nenes que viuen en entorns empobrits i que, a diferència del que passa a casa nostra, no sempre tenen garantit el dret a l’educació. També aprenen a espavilar-se aviat i tot sovint me’ls he trobat caminant sols, encara que siguin ben petits, i fent esforços per trobar el camí de tornada a casa.

La fotografia no és un art, només un llenguatge, com ho són l’escriptura, la pintura o l’escultura. Tenir un bolígraf, un pinzell o una escarpa no et converteix en artista. I una càmera, tampoc. Té, per exemple, una funció legal per identificar-nos al passaport, o fins i tot una de document per demostrar que hem fet el cim de l’Everest.

Quan observem la natura en qualsevol de les seves formes, cadascú té una mirada pròpia d’allò que percep. La forma pot ser una però la percepció és única. I sovint depèn de les emocions, de l’estat d’ànim en què ens trobem just en el moment de prémer el disparador. M’agrada pensar que cada fotografia conté una part de nosaltres, i que emmarca les emocions, la llum i el moment en una imatge. Sense aquestes experiències, senzillament aquella fotografia no existiria.

Aquest fotoassaig és un petit homenatge a l’assagista estatunidenc Ralph Waldo Emerson, que va escriure les següents paraules: “Adopta el pas de la natura; el seu secret és la paciència”.

Amb un clima extrem i amb uns dels paisatges més muntanyosos i sorprenents del món, el Tadjikistan és un país que passa desapercebut a Occident. La carretera del Pamir, ubicada a l’antiga Ruta de la Seda que unia la Xina amb Europa, avui dia és transitada per camions plens de productes que venen de la Xina i petites furgonetes que es fan càrrec del transport local, de gent i mercaderies. La duresa de la ruta i el seu aïllament fan que tothom ajudi a tothom, és com la llei del mar al sostre de món. El Tadjikistan és un país amb una gran varietat de cultures, des de perses fins a xineses, i alhora ha preservat la identitat cultural distintiva de cada vall, gràcies al paisatge intransitable i l’aïllament.

Vaig trobar la Dina a la plaça. Acompanyava un senyor molt gran, amb cadira de rodes. Feia sis mesos que participava com a voluntària en el projecte Baixem al carrer, que s’encarrega d’acompanyar persones amb mobilitat reduïda a sortir de casa. Atreta per la seva força i generositat, vaig voler documentar-ho.

EL CONTEXT. Any 98. Poc temps després d’una patacada existencial, gairebé recuperat i amb la proposta que em va arribar per realitzar una exposició sense cap mena de condicionant. Era el moment idoni per acabar de guarir-se, i només amb la càmera, com a extensió del cos, de la ment i de l’ànima. Alliberament i fotografia.

La base de la fotografia és la llum. Si no hi ha llum no hi ha foto, però de vegades, per casualitat, per caprici o bé per pur atzar, una ombra projectada a la paret, el sol amagant-se darrere un edifici o uns reflexos sobre una pedra a la platja poden arribar a provocar un moment únic i irrepetible que converteix la llum mateixa en protagonista absoluta de la imatge.

E ls fotoperiodistes que treballem en premsa diària observem les vides dels altres, les fotografiem i el mitjà per al qual treballem les publica en una notícia. Els pensaments i emocions que ens queden de cada història que hem vist ens els guardem per a nosaltres procurant ser discrets per ser invisibles. Però hi ha imatges que les recordes sempre. I amb elles, olors, rialles, plors, crits, sensacions. Records que molt probablement només et portaran a un mateix lloc, a preguntar-te “Què va passar després?” Després és aquell lloc on els fotoperiodistes de diaris no tornem mai.

A mb l’aparició de la càmera Kodak Brownie a principis del segle XX la fotografia va deixar de ser per a fotògrafs professionals i rics aficionats. Aquella va ser una càmera econòmica i senzilla que va popularitzar la fotografia domèstica i va introduir el concepte d’instantània. Va ser una revolució.

A l nostre voltant cada dia gaudim d’un entorn espectacular. Paisatges, animals, flors... Una diversitat natural tan impressionant com fràgil. Sempre hi ha sigut i tenim la certesa que sempre hi serà. Però la realitat ens ensenya que la natura pot ser molt vulnerable quan no es protegeix, i molts d’aquests paratges canvien o, senzillament, esdevenen un record del que un dia van ser. Tot està a la mercè del valor que donem a la natura i al seu entorn. És en aquest context en què les imatges es converteixen en una poderosa eina per preservar-la. Ensenyar i compartir la bellesa que ens envolta per ser-ne més conscients i protegir-la. Aquest és un dels principals motors que m’impulsen a fotografiar, tot perseguint les millors llums d’una matinada a la Costa Brava, un capvespre en un llac perdut al Pirineu o una mirada fugaç d’un linx ibèric. Regals que ens fa la natura quan tenim la paciència d’observar-la sense presses, només gaudint-ne.

[s. XIV; del ll. ‘invisibilis’, id.]

Quan l’Antonio i la Rosa es van jubilar, van deixar Girona per anar a viure a Viladamat, un poblet de l’Alt Empordà. Després de més de cinquanta anys i d’haver format una família, ell volia tornar a la casa on havia passat la seva adolescència: l’Estepà. “La primera casa, del primer poble, de l’Alt Empordà”, com diu l’Antonio, que sempre s’ha sentit orgullós de ser-ne l’hereu.

Hi ha qui té clar què és el que busca. A mi m’interessen moltes coses. L’arquitectura, els edificis, els espais abandonats, els gats, les floretes, els paisatges, les ruïnes del món antic, el nu... Però m’he adonat que el que més faig són imatges de sensacions, la majoria de les quals no tenen ni pretenen cap estètica ni tampoc expliquen res en concret. Simplement necessito atrapar la sensació per recordar-la. Soc conscient que les imatges tenen una falta gairebé total de les normes bàsiques de la fotografia, com ara una bona disposició dels elements amb una llum adequada. Aquest fet, entre companys, el comentem sovint. Precisament perquè és tan obvi, perquè d’una manera inconscient -o conscient- se sap que la recepta amb uns ingredients funciona o no. Tot depèn de l’espai que es deixa o no, del que es talla i com es talla, del que s’enfoca o no, de si està tot controlat, de la intenció i altres aspectes, que poden sorprendre, agradar, molestar...

F otografio en analògic per frenar el món. És la meva manera d’aturar el temps, que corre altra vegada accelerat. Per exemple, quan agafo la Mamiya RB67, obro el visor de cintura, miro i tot queda suspès. Un cop tinc clara la imatge comença el ritual de la presa fotogràfica: plantar el trípode, situar-hi la càmera al damunt, enquadrar, enfocar, mesurar la llum, posar el diafragma i la velocitat d’obturació corresponents, carregar la pel·lícula. Disparar. Quan per fi disparo he establert una relació amb el meu subjecte d’estudi que d’una altra manera hauria sigut impossible. Es produeix una connexió única, gairebé màgica.

D es de la primera imatge des de l’aire, captada per Nadar l’any 1858 des d’un fràgil globus aerostàtic, la fotografia aèria sempre ha tingut una funció tècnica o bé paisatgística. En la majoria dels casos s’ha utilitzat per fer reconeixements del terreny o bé per mostrar un punt de vista només accessible als ocells. Tant és així que l’any 1903, amb l’aparició de càmeres fotogràfiques més petites i lleugeres, van ser els coloms els encarregats de fer les fotografies amb un càmera lligada al pit.

Sempre m’havia imaginat dient això, com si fos una mena de teràpia en grup en què el primer pas és reconèixer la teua patologia. Quan el 9 de gener de l’any passat m’ho van confirmar, un cop assumit el trasbals psicològic i familiar que suposava, vaig començar a rumiar si l’experiència podria portar-me cap a un projecte fotogràfic. Tot i portar la càmera sempre a sobre, no sabia per on començar. Bloqueig. Fins ara, que ha passat més d’un any i m’han donat l’oportunitat d’omplir aquestes línies.