És molt possible que per les meves venes corri un bon raig de sang hebrea, o que l'ascendència del meu llinatge patern sigui jueva, o totes dues coses alhora. Abans de la seva mort, el meu besavi va deixar encarregat per a ell i els seus descendents que a la làpida de granit del panteó familiar, en comptes de la clàssica creu llatina –símbol del cristianisme–, es gravés un símbol que anomenava "el Risco de Salomón". Així pot veure's encara avui, mig ocult per la molsa, al poblet de Caroi, a les terres altes de Cotobade, a les muntanyes orientals de la província de Pontevedra. Imagino que en un temps en què ser jueu o hebreu no tenia gaire bona fama, l'expressió Risco de Salomón (en gallec, un dels significats de risco és relleu) era la manera de dissimular l'origen d'aquell símbol que era gairebé idèntic a l'estrella de David. Ell hi està enterrat a sota. El seu primer fill home el va anomenar Isaac, nom bíblic i jueu per excel·lència. Fins i tot el fenotip transmès a part de la família és molt proper al de les tribus d'Israel. Morè, cara allargada i ossuda, nas prominent... El meu avi Isaac li va transmetre al meu pare, ell a mi, i jo al meu fill Mario.

“Aquests són els mestres catalans de la infàmia”, era el titular (en castellà a l'original) d'una crònica publicada pel diari El Mundo, el 29 d'abril de 2019. La peça anava signada pel diguem-ne periodista Javier Negre, un dels difusors més habituals de les falses notícies de la ultradreta espanyolista, a qui darrerament s'ha pogut veure abraçant-se amb gent com Javier Milei o Carlos Mazón. La publicació presentava nou professors de l'IES El Palau de Sant Andreu de la Barca com a culpables d'un delicte d'odi contra els fills de guàrdies civils que estudiaven al centre, a pesar que encara no s'havia celebrat judici. La crònica anava acompanyada per les fotos dels docents i una fitxa per a cadascun, amb dades de la seva vida personal i laboral. Per si no n'hi havia prou, qui era aleshores l'influent líder d'un partit anomenat Ciutadans, Albert Rivera, va publicar la crònica de Negre per a El Mundo al seu compte d'X (aleshores Twitter), enriquida, no cal dir-ho, amb una aportació pròpia. També en castellà, deia: “Els mestres separatistes que van assenyalar públicament els fills de @guardiacivil a Catalunya. La fiscalia els investiga per delictes d'odi, però el govern d'Espanya diu que no els obrirà expedient. Amb covardia mai es venç el nacionalisme”. Les acusacions de covardia solen venir sempre de covards, i Rivera no va ser cap excepció.

Fa uns anys, el delicte d'odi, i la noció mateixa d'odi, es van convertir de cop i volta en elements clau de la política espanyola. També de la catalana. Qui els va posar al centre dels enfrontaments polítics va ser Ciutadans (Vox encara no existia, o tot just començava a fer-ho) i tot seguit s'hi va afegir el PP, que durant un temps va haver d'anar a rebuf de l'empenta i el furor patriòtic d'Albert Rivera, Inés Arrimadas i companyia. I naturalment, la premsa madrilenya que cada dia surt a salvar Espanya dels seus enemics, i la magistratura convertida en salvaguarda de la unitat eviterna de la nació espanyola, s'hi van apuntar amb entusiasme. Un llaç groc podia ser delicte d'odi. Una pintada o un nas de pallasso podia ser delicte d'odi. Un mem a les xarxes socials podia ser delicte d'odi. Tot això era possible gràcies a la llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, més coneguda com a llei mordassa, aprovada pel PP el 2015 i que avui dia continua sense haver estat derogada, a pesar que aquesta és una de les promeses més subratllades amb què Pedro Sánchez i el PSOE van arribar al govern. La llei mordassa va fer possible la tergiversació del delicte d'odi: de ser una figura legal pensada per protegir col·lectius i persones especialment exposades a la violència d'altres (migrants, lgtbi, dones) es va passar a utilitzar per presentar com a víctimes subjectes tan desprotegits com els cossos i forces de seguretat, o la unitat mateixa d'Espanya. Per als qui ho vam veure, serà difícil d'oblidar la desfilada, al judici del Procés, d'agents de policia protegits per l'anonimat, recitant de forma quasi mecànica un mateix missatge: que durant el 20 de setembre i l'1 d'octubre de 2017 havien sentit en la seva pell por i odi (per part dels catalans que ells mateixos havien inflat a garrotades) com mai en la seva vida. Era un missatge tan memoritzat que algun dels fiscals –els mateixos que ara es rebel·len a aplicar la llei d'amnistia, dins el context d'esfondrament del poder judicial que contemplen en temps real– arribava a recitar-lo en veu baixa quan algun dels agents s'encallava, com si els fiscals fossin apuntadors d'una mala obra de teatre.

Es respira molt millor aquests dies perquè la pluja neteja l’atmosfera i els carrers, i fa que la gespa, les plantes i els arbres hagin abandonat el groc i llueixin el seu verd més brillant.

Durant els anys d'esplendor de Cs, el nom de Jordi Cañas (Barcelona, 1969) el murmuraven amb enyorança els militants en cafès discrets i en grups de WhatsApp sense dirigents del partit, encara que això sempre era un risc, perquè l'aparell ho controlava tot. Mentre el partit taronja creixia als sondejos, feia el salt a Madrid i guanyava les eleccions catalanes, ell era un proscrit, forçat a dimitir el 2014 després que se l'involucrés en una investigació sobre un presumpte delicte fiscal. Més tard, la causa contra ell es va arxivar, però la imputació va dinamitar el seu ascens a Cs. Tot i això, a Albert Rivera sempre li va molestar que tingués un perfil i una veu pròpia en un partit de verticalitat extrema.

El partit taronja es queda sense representació al Parlament: no ha arribat ni a l'1% dels vots, per sota del PACMA. Però fa cinc anys que Ciutadans s’acomiada. Des de la dimissió d’Albert Rivera, el partit es va convertir en un zombi de l’escenari polític: mort en vida, anava perdent representació en cada cicle electoral. Però és a Catalunya, escenari del seu naixement, on Carlos Carrizosa en signa l’epitafi. Adeu al partit que va néixer per arraconar el català, va guanyar les úniques eleccions que s’han fet amb el 155 en vigor i va ambicionar governar Espanya. El projecte original ja no té res a veure amb el rebost del PP en què s’havia transformat en els darrers anys. Ni tan sols el retorn de Carles Puigdemont ha fet revifar un foc que s’extingia.

Cal felicitar els partits independentistes per haver aconseguit finalment esvair la majoria absoluta que havien tingut del 2015 ençà. No ha estat fàcil, perquè era una majoria sòlida i resistent, però a força de partidisme, tacticisme, bregues internes, rancúnies, tírries, personalismes, petulància i xerrameca han arribat a fer la feina. Ara podran seguir barallant-se, amb acusacions mútues de ser els causants de la liquidació d’aquesta majoria.

Fins a 5,8 milions de catalans estan cridats aquest diumenge a les urnes per decidir qui forma part del nou Parlament. Es triarà la nova correlació de forces a la Catalunya del 2024, després de l’atzucac del Procés, la presó, l’exili, la pandèmia del coronavirus i el nou context de guerres amb els conflictes d'Ucraïna i Rússia i d'Israel i Palestina. Segons les enquestes, però, els catalans acudiran a les urnes amb l’amenaça d’un bloqueig i una repetició electoral, ja que els vetos creuats entre l’independentisme i el PSC i la possibilitat que Junts, ERC i la CUP perdin la majoria absoluta que han tingut des de l’any 2012 ho propicien.

Un cop d'efecte del PP acosta el final de Ciutadans amb l'absorció de les restes polítiques que li quedaven a Europa. L'anunci dels populars del fitxatge de tres eurodiputats del partit taronja ha deixat més tocat encara el projecte polític que encapçalarà Jordi Cañas en els comicis del 9 de juny. I els noms arriben al moll de l'os del seu poder polític: es tracta de les eurodiputades Susana Solís i Eva Poptcheva, però també l'europarlamentari fins ara líder de l'espai, Adrián Vázquez. De fet, l'exsecretari general de Cs va dimitir arran del desacord entre el nucli de Carlos Carrizosa sobre la integració dins del PP, que es va veure frustrada. Allò va originar un terrabastall, però amb aquests nous moviments s'accelera la descomposició de la formació al continent europeu.

Salvador Illa continua al capdavant de les enquestes sobre les eleccions del 12-M. Segons l'últim sondeig, publicat per Crónica Global, els socialistes millorarien els resultats del 2021 i se situarien en 38 diputats –ara en tenen 33–. Ara bé, Illa podria tornar a erigir-se vencedor a les urnes sense arribar a la Generalitat. Segons l'enquesta, l'independentisme mantindria la majoria amb 69 escons, amb Junts (33 diputats) per davant d'Esquerra (28 diputats) i la CUP (8 diputats), una suma que podria obrir la porta a la investidura de l'expresident Carles Puigdemont. Una altra possible majoria de govern passaria per un tripartit de socialistes, republicans i comuns, que es quedarien amb cinc diputats al Parlament. Tot i això, Esquerra s'ha negat ja públicament a fer Illa president de la Generalitat.

L'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont es podrà presentar a les eleccions catalanes del 12 de maig. La confirmació ha vingut a través d'una resolució d'aquest dimarts del Tribunal Constitucional, que ha rebutjat el recurs de Ciutadans contra la seva candidatura. La sala segona de l'alt tribunal ho ha acordat per unanimitat "atesa la inexistència de vulneració d'un dret fonamental tutelable d'empara", segons ha fet públic en un comunicat. Aquesta decisió ratifica el que ja havia dictaminat el tribunal contenciós administratiu de Barcelona, que, al seu torn, avalava la decisió presa per la Junta Electoral Provincial.

El final de Ciutadans ha acabat sent un espectacle deixatat i lamentable, coherent —això sí— amb la profunda indecència que ha marcat la trajectòria del partit, des de la seva presentació en societat al Palau de la Música, l'any 2006, fins a aquest mateix dimecres, en què la seva portaveu al Parlament, Anna Grau, ha anunciat amb un tuit que deixa el partit i la política. Uns dies abans havia sortit també per la porta del darrere el secretari general, Adrián Vázquez. Un personatge tan irrisori com ells, Carlos Carrizosa, ha aconseguit mantenir-se dempeus dins les ruïnes de la formació, guanyant un torcebraç contra els abans esmentats. Naturalment, tot plegat no té cap interès, cap rellevància. Vividors, paraicaigudistes, personatges a la recerca d'una forma de vida més o menys regalada. Les darreres i decadents fites en la història d'una organització que va fer de la demagògia, el victimisme, la mentida i la fractura social les seves banderes, a la recerca d'una confrontació que tenia una llengua (una llengua, i tot el que un discurs crispat i intoxicador va ser capaç d'associar-hi) com a detonant i a la vegada com a víctima. El seu mèrit en aquests divuit anys haurà estat accelerar la caiguda de la política espanyola, i la catalana, en la polarització i l'empobriment del debat polític, un fenomen que és general arreu d'Occident, però que té expressions particulars a cada país. I més en concret, forçar (tampoc no costa gaire) la deriva del PP cap al seu costat més proper a l'extrema dreta, i a la vegada facilitar l'aparició de l'extrema dreta de Vox, que combina elements dels seus referents europeus i americans amb d'altres que procedeixen del franquisme i el falangisme, i en general, de la llarga tradició autoritària espanyola. Tots aquests ingredients ja formaven part de la recepta de Ciutadans, per molt que el partit es presentés (segons el moment) com a liberal, socialdemòcrata, de centreesquerra reformista o el que vostès vulguin.

1. En l’anàlisi política de vol gallinaci s’ha imposat la moda d’afirmar que la clau del resultat de les eleccions del 12 de maig raurà en la xifra d’abstenció. O per dir-ho amb el got mig ple, que dependrà del grau de participació. No m’ho sembla. Agafem només l’exemple del que ha passat en les dues últimes eleccions al Parlament, que, precisament, han estat en les que més gent va anar a votar (2017) i en les que més gent es va quedar a casa (2021). El dia que va haver-hi més participació de la història (un 79,04%) va guanyar Ciutadans. Inés Arrimadas va arreplegar 1.109.732 vots que li van suposar 36 escons. Li van servir, tan sols, per ser cap de l’oposició. Avui, ja no viu a Catalunya, ha abandonat la política i, segons els experts en demoscòpia, Ciutadans podria quedar-se sense cap diputat al Parlament set anys després del seu èxit més sonat. Aquella manera d’aglutinar el vot útil per frenar l’independentisme ara ja no cal, perquè l’embranzida sobiranista ha quedat frenada per l’atzagaiada de l’Estat i per un seguit de gols en pròpia porta fruit d’uns lideratges tan tebis, o tan covats, que ni són lideratges ni són res.

La “missió” d'europarlamentaris que varen desfilar per Catalunya el passat mes de desembre, convidats pel PP i Ciutadans, per informar (desinformar, de fet) sobre l'escola catalana i el seu model lingüístic, és, a pesar de la seva niciesa i futilitat, prou significativa. Mostra bé quina és, i continuarà sent, l'actitud del nacionalisme espanyol cap a la diversitat lingüística. Continuarà cercant la crispació i la fractura social a expenses de qüestions sensibles, com l'ensenyament públic i l'ús de la llengua catalana. L'objectiu és tensar la societat fins que, si és possible, s'acabin produint episodis de confrontació entre particulars; i si no hi són, es procedeix a fabular-los. Així es justifica el recurs a mesures de força (hi ha qui segueix pensant en un 155 permanent) i s'alimenta el discurs de l'odi.

Ciutadans va guanyar les eleccions catalanes del desembre del 2017, va tenir l’oportunitat d’entrar a formar part del govern espanyol el 2019 i era la gran esperança de la internacional liberal europea a Espanya. Ara bé, a mesura que el Procés s’ha anat desinflant, el partit taronja també: ha perdut 135 escons en menys de tres anys. Això s’ha traduït en una pèrdua d’influència a escala nacional i estatal, però també al Parlament Europeu. Tot i que encara té set eurodiputats –un dels quals és l’expresident del Govern José Ramón Bauzá– i queden uns cinc mesos de legislatura, les enquestes pronostiquen que quedarà sense representació a les pròximes eleccions europees. I el seu grup parlamentari (els liberals de Renew) i el global de l’Eurocambra ja ensumen la sang. Cada vegada el tenen menys en compte i de mica en mica l’han anat aïllant: “Fa massa temps que tothom en veu venir la desaparició”, resumeix una font europarlamentària.

Ciutadans va guanyar les eleccions catalanes del desembre del 2017, va tenir l'oportunitat d'entrar a formar part del govern espanyol el 2019 i era la gran esperança de la internacional liberal europea a Espanya. Ara bé, a mesura que el Procés s'ha anat desinflant, el partit taronja també: ha perdut 135 escons en menys de tres anys. Això s'ha traduït amb una pèrdua d'influència a escala nacional i estatal, però també al Parlament Europeu. Tot i que encara té set eurodiputats i queden uns cinc mesos de legislatura, les enquestes pronostiquen que es quedarà sense representació en les pròximes eleccions europees. I, el seu grup parlamentari (els liberals de Renew) i el global de l'Eurocambra, ja ensumen la sang. Cada vegada el tenen menys en compte i de mica en mica l'han anat aïllant: "Fa massa temps que tothom en veu a venir la desaparició", resumeix una font europarlamentària.

La llarga ressaca dels fets del 2017 ha acabat conduint a una etapa nova que demana serenitat. Si hi ha un principi de la política és no perdre mai la consciència dels límits. Saber a cada moment fins on es poden forçar les coses. I encertar els instants d’oportunitat. Aquell octubre no es va voler reconèixer que no tot era possible. I va acabar com tots sabem.

Els vincles entre polítics o expolítics i empreses energètiques són coneguts històricament a Espanya. Una allau de noms, principalment provinents del PP i el PSOE, componen una llista quasi infinita d'exemples de portes giratòries. Per anomenar-ne alguns, el mateix expresident del govern espanyol, José María Aznar, va fitxar per Endesa el 2014 com a assessor, però no és l'únic, per allí hi han passat altres noms coneguts com Rodolfo Martín Villa, Pedro Solbes o Luis de Guindos.

Aquesta setmana hem viscut el darrer intent del Partit Popular espanyol i els seus socis d'extrema dreta de fer servir les institucions europees per fer oposició política nacional. Durant la sessió plenària del Parlament Europeu a Estrasburg, el PPE va aconseguir incloure amb l'ajuda del grup liberal i l'extrema dreta un debat sobre la llei d'amnistia, l'estat de dret a Espanya i el que anomenen "l'amenaça a l'estat de dret a conseqüència de l'acord governamental a Espanya" (títol exacte del debat parlamentari). El debat era una nova temptativa d'atorgar una dimensió europea a un debat que podria, a futur, tenir rellevància europea, però que ara mateix sembla només convocat per desgastar el govern de Sánchez, el mateix dia que es reunia per primera vegada el nou equip de govern en consell de ministres. En el debat, que va ser molt crispat, la meitat dels eurodiputats que hi van participar eren espanyols, i fins i tot molts d'altres països van intervenir en castellà, amb més o menys èxit. Només amb això ja podem veure la dimensió europea de tot plegat: era un debat enfocat a l'audiència espanyola.

"Esperem que els partits no vulguin capitalitzar la manifestació". Aquesta és la temença de l'entitat unionista Societat Civil Catalana (SCC), que aquest dimarts va defensar la "transversalitat" de la convocatòria contra l'amnistia de diumenge que ve al centre de Barcelona. Per atorgar el protagonisme a les associacions "defensores de les llibertats" i no pas als partits, SCC ha decidit situar els polítics en segona fila, però tot apunta que acabaran sent el centre d'atenció d'una manifestació que les dretes s'han conjurat perquè sigui massiva. El PP, Vox i Cs s'han proposat convertir per unes hores Barcelona en la capital de la seva croada contra l'amnistia, i a la capital catalana hi seran, entre d'altres, Alberto Núñez Feijóo i Isabel Díaz Ayuso, a més de Santiago Abascal i Ignacio Garriga com a principals cares visibles. Ho faran a Catalunya, on les dretes espanyoles van obtenir només 8 dels 48 diputats que els catalans van enviar al Congrés.