La fixació per la mort que es té des de certes interpretacions dels credos religiosos i ara des de l’anomenada agenda ultra –el conservadorisme més o menys ranci– no deixa de ser preocupant i reveladora. Segons la religió cristiana se’ns vindria a dir que la nostra vida no ens pertany, i que per tant no està bé voler morir o posar-hi fi quan sensatament vulguem. La vida és una mena de regal diví, del qual només som dipositaris, com un llibre meravellós que no és nostre i que hem de tornar més o menys intacte al Bibliotecari de Dalt. Això potser és així, o podria ser-ho, però la veritat és que no en tenim cap certesa que les coses responguin a aquests paràmetres. Al final, Déu no es manifesta, sinó que ho fan els sacerdots. 

Fa pocs dies sortia a la premsa –i ho anunciava també la pàgina InfoCatólica– que el papa Lleó XIV havia aprovat dos textos normatius: el Reglament General de la Cúria Romana i el Reglament General del Personal de la Cúria Romana. Aquests documents estableixen el nou marc organitzatiu i lingüístic del Vaticà i, entre altres canvis, priven el llatí de la centralitat que havia ocupat durant segles. S’hi estipula que els departaments d’assumptes eclesials i administratius han d’escriure els seus actes en llatí o en una altra llengua, una formulació que deixa sense protecció el llatí davant qualsevol idioma modern. Paral·lelament, s’hi elimina el requisit de “bon coneixement del llatí” per als empleats vaticans i s’hi adopta un model administratiu que prioritza l’italià i altres llengües contemporànies. Malgrat això, es manté la tradicional Oficina de Lletres Llatines dins la Secretaria d’Estat, encarregada de redactar i traduir al llatí tota mena de documents, inclosos els tuits del Papa.

El politòleg Joseph Nye, conegut per haver encunyat el concepte de 'poder tou', va morir el 6 de maig passat. L'article que segueix s'ha difós pòstumament.

1. Simplicitat. No hi ha dos humans iguals. Aquesta realitat s’expressa en tots els tipus de relacions, també en la creativitat. Els humans creem des de la complexitat de la nostra condició: un cos que viu en relació, una intel·ligència, unes percepcions, unes sensacions, uns sentiments, una sensibilitat que fa de cada un de nosaltres un animal relacional irrepetible. L'afecte marca les relacions dels uns amb els altres. La singularitat es transmet en tots els àmbits de la vida i de creació del simbòlic. Ja fa molts anys, a El sentit íntim (1982) explorava les figures d’aquesta relació: l’amor, la creació artística, la intuïció, la construcció de singulars, per dir-ho així. La IA desborda aquest món? Deixarà espai per a la condició humana o ens embolicarà a partir de la seva presumpta capacitat de fer la feina creativa per nosaltres? Continuarà havent-hi artistes o seran alimentadors d’IA? Intel·ligència artificial em sona a una contradicció en els seus termes. O, pitjor, a una certa voluntat d’expropiar als humans la seva singularitat.

Darrerament, arran de la denúncia pública d’Ana Polo, Mar Bermúdez i altres periodistes, s’ha desvelat una realitat present en l’àmbit periodístic, i per desgràcia en la majoria d’àmbits professionals, que té a veure amb el poder i amb el fet que la seva pèssima gestió pot concretar-se en situacions d’assetjament o de violència sexual. I una de les coses que aquest debat ha posat de manifest és que com a societat som poc conscients i estem poc preparats per tot el que implica l’exercici del poder, i que falta una reflexió profunda sobre les relacions que es deriven del poder, sobre la (doble o fins i tot triple) responsabilitat que implica per a qui l'ostenta i sobre com el gènere hi està imbricat.

El plor d’un nadó irromp durant uns segons a la sala del Cercle d’Economia on se celebra el debat "Liderant el camí: dones que transformen", i mentre la seva mare el consola les ponents li demanen que per favor no marxi. Per a elles, quatre dones en posicions de poder, obrir-se camí i transformar espais tradicionalment masculinitzats té molt a veure amb això, amb donar suport a les dones que, amb fills o sense, volen liderar espais que fins fa poc tenien vetats. 

Tendim a creure que vivim en una època de grans canvis. En certa manera és així: la tecnologia està transformant el món. Però en assumptes molt importants, potser fonamentals, seguim al segle XVIII. Em refereixo a com organitzem la nostra societat i com ens governem.

La professió periodística més veterana està esvalotada aquests dies llegint Matar el director (Navona), la novel·la negra que acaba de publicar Bru Rovira (Barcelona, 1955). Rovira va treballar vint-i-cinc anys a La Vanguardia com a reporter i enviat especial a Ruanda, als Balcans i al Congo. El llibre comença amb el director d’un diari centenari de Barcelona que apareix mort en uns apartaments que es lloguen per hores al Paral·lel. Ho investigarà una antiga reportera de guerra desencantada amb el periodisme. A quins col·legues homenatja i amb quins passa comptes Bru Rovira és, només, un dels al·licients de la novel·la. 

"Estigueu al cas, per favor, no podem badar, aquí”, va demanar, molesta, la Primera Secretària. A banda i banda de la llarga taula, tothom va assentir i es va fer el silenci. La sala gòtica, amb un sostre de volta alt, es recollia també entre racons foscos. S’havien reunit tots els catorze membres del Sanedrí, perquè l’ocasió era transcendent. Dels catorze, nou eren del Braç Alt, la línia tradicionalment dominadora, custòdia dels Valors Immutables. Els altres cinc formaven part de la Coa de Bou, una nova facció que havia aconseguit irrompre amb força dins el Sanedrí i que proclamava un plantejament més purista, i més agressiu, de la Tradició. Com a màxim òrgan de govern de la Pàtria, el Sanedrí només es reunia, en ple, en comptades ocasions.

Una de les novetats que podeu començar a llegir aquest estiu és el primer volum en còmic de la novel·la El nom de la rosa (2023) del semiòleg i filòsof italià Umberto Eco, a càrrec de Milo Manara, un dibuixant especialitzat en còmic eròtic. La versió gràfica de la famosa novel·la medieval de misteri inclou l’al·licient de reproduir els dibuixos fets pels monjos i la seva influència en el desenvolupament de la trama original. En les primeres vinyetes, Manara il·lustra un preàmbul en què apareix Eco seguint infructuosament el rastre d’un manuscrit medieval escrit per un monjo anomenat Adso de Melk, citat per diverses fonts, i decidint que escriurà una història de ficció per explicar com hauria estat la vida d’Adso. A partir d’aquest moment, el narrador passa a ser Adso, i ens descriu l’aventura que va viure durant la seva joventut amb el seu mestre, el frare franciscà Guillem de Baskerville. Ens trobam en el segle XIV, Baskerville, acompanyat pel jove Adso, arriba a una abadia benedictina per investigar una mort misteriosa. En el volum publicat, la investigació ens va permetent conèixer els diversos membres de la comunitat religiosa, a la vegada que es produeix un nou assassinat. Tot apunta que hi ha una connexió entre els homicidis i la biblioteca de l’abadia. El còmic mostra el fanatisme religiós a través d’episodis en què membres del tribunal de la Santa Inquisició apliquen la violència més extrema contra els heretges. La narració també posa en evidència les supersticions religioses, aprofundint en els sentiments dels monjos i les seves pors irracionals a Déu i al diable i a les seves forces malèfiques, i critica el dogmatisme que condemna els plaers, i, especialment, la rialla i els llibres de comèdia, per considerar que Déu no riu. Es presenta el costat humà dels monjos, amb la tensió interna i les dificultats per mantenir el vot de castedat a causa de les temptacions sexuals que experimenten. Hi ha diàlegs representatius de les disputes filosòfiques de l’època, en què es planteja el problema dels universals i les formes platòniques, la funció representativa del llenguatge i la seva relació amb les coses existents. El còmic il·lustra a la perfecció el gran poder i el domini exercit per l’Església gràcies al monopoli educatiu i cultural i el paper dels monestirs i les seves biblioteques en la conservació i transmissió del coneixement. Mentre se’n publica el segon volum, teniu temps per especular i intentar resoldre els misteriosos assassinats, o bé podeu recórrer a la lectura del llibre original.

Distància. Si alguna cosa vam aprendre de la crisi financera i de les protestes contra l’austeritat d’ara fa una dècada és que l’empobriment i la incertesa econòmica es van traduir també en una profunda “sensació de desposseïment polític” –com ho va explicar la sociòloga italiana Donatella Della Porta–, que encara alimenta la crisi de legitimat política d’avui i l’auge de les forces radicals que van saber explotar aquelles pors. La distància amb el poder institucional –superat i sotmès pel poder econòmic– es va eixamplar. Des d’aleshores el descontentament, les desigualtats i la crisi de representació han seguit tan desbocades com les victòries financeres del capitalisme que va engendrar aquest daltabaix. 

1. La novetat. És evident que els salts tecnològics han marcat el progrés humà i cada cop han provocat rebombori. I és ridícul reduir-ho a la simple divisió entre conservadors –gent atrapada pel pànic als canvis i la por a perdre estatus– i progressistes –gent agosarada que atrapa l’oportunitat sense por–. És una obvietat que tot salt tecnològic genera oportunitats però també riscs. Les tecnologies –almenys fins ara– no van soles, algú les fa servir per fi de bé, o per mal. Creure que un avenç tecnològic és bo per si mateix és una estupidesa. Depèn de l’ús que se’n faci. L’energia nuclear pot servir per il·luminar el planeta o per fer saltar la humanitat a trossos.

“La cultura és des de sempre, congènitament, un instrument de control social o polític social quan fa falta”, escrivia Rafael Sánchez Ferlosio. D’aquí la importància de l’actitud crítica per al progrés de la cultura. Per una banda, col·laboradora necessària dels projectes de dominació simbòlica i de control social, començant per la reafirmació conservadora de l’ordre establert. Però, d’altra banda, l'única que és capaç de desmuntar i fer evolucionar els sistemes simbòlics de dominació que articulen les relacions de poder en una societat i, per tant, d’obrir noves perspectives de canvi. Amb el benentès que el happy end no existeix. I que tota promesa de salvació és una impostura.

Ara fa 25 anys vaig publicar un llibre que vaig titular Xips, cables i poder. Hi reflexionava sobre les experiències dels meus quatre anys al ministeri d'Indústria i Energia, i els vuit anys de treball a la Comissió Europea. També ho vaig aprofitar per fer reflexions sobre l’origen i el repartiment de recursos i el poder de cara al futur. Si ara, des d’una posició molt menys executiva però potser encara més implicada i preocupada, volgués publicar-ne un altre, segurament el títol seria d’un estil semblant però més llarg i amb moltes més paraules. Podria ser: Aigua, aliments, recursos físics, energia, coneixements, tecnologia, informació, comunicació i poder. Tinc la impressió que ara la continuïtat d’una vida sostenible de la nostra espècie a la Terra està trobant serioses dificultats, unes de caràcter material i unes altres de caràcter intel·lectual o emocional, i que això ens obliga a iniciar una nova etapa. Ja que no he escrit el llibre, ho explico una mica més, i faig una simplificada comparació del que ha passat en els dos darrers segles.