Boris Johnson volia envair els Països Baixos per fer-se amb vacunes contra la covid; Boris Johnson sabia que la reina Elisabet II tenia càncer d’ossos; David Cameron el va amenaçar dient-li que, si donava suport al Brexit, el “fotria per sempre”; el palau de Buckingham el va sondejar perquè parlés amb el príncep Enric i Meghan Markle per evitar que abandonessin les obligacions reials i marxessin als Estats Units. Johnson, Johnson, Johnson per tot arreu.

Austeritat, Brexit, xenofòbia i populisme poden definir el període que tot just acaba de tancar el Regne Unit amb les eleccions generals celebrades aquest dijous. Entre el 6 de maig del 2010 i el 4 de juliol del 2024, època d'omnipotència conservadora a Downing Street –els primers cinc anys en coalició amb els liberaldemòcrates–, cinc premiers han entrat entre aplaudiments per la porta del número 10 i cinc n'han sortit per la mateixa gatera que acostuma a fer servir Larry, el famós gat de la residència, disposat a enfrontar-se a ratolins i guineus amb la imparcialitat i eficàcia del millor funcionari del país.

Simon Kuper (Kampala, Uganda, 1969), periodista del Financial Times i autor de nombrosos llibres, acaba de publicar Amigocracia. Cómo una pequeña casta de tories de Oxford se apoderó del Reino Unido (Capitán Swing), una divertida i molt crítica explicació de les arrels del fracàs polític i la inestabilitat viscuda al país des del referèndum del Brexit fins ara. Segons Kuper, Oxford i la xarxa clientelar de contactes que facilita, especialment si abans també s'ha estudiat a Eton, és garantia de triomf a la política de les illes. Encara que després sigui tot el país que hagi de pagar el preu de la frivolitat d'una colla de nens de casa bona que, en el fons, només volien passar-s'ho bé i no estudiar gaire. Almenys en la majoria dels casos: Johnson, Cameron, Jacob Rees-Mogg, noms molt presents a la Cambra dels Comuns els últims anys.

"Hi ha més famílies, moltes més famílies que perdran els éssers estimats abans d'hora. Però, com hem dit durant les últimes setmanes, tenim un pla clar en què ara estem treballant. I ara passem a la fase següent, perquè no es tracta només d'un intent de contenir la malaltia en la mesura que sigui possible, sinó també de retardar-ne la propagació", va dir Boris Johnson el 12 de març del 2020. Aleshores, la primera onada del covid ja s'escampava per Europa com la pólvora i havia provocat el confinament a diferents parts d'Itàlia, el primer país europeu que va adoptar aquella mesura.

¿Tret al peu o bala de plata per acabar amb les expectatives laboristes? ¿El retorn d'un gran fracassat o el d'un polític centrista i centrat, amb una agenda de contactes global infinita que pot aportar experiència i coneixement a un any de les eleccions generals? Són, a hores d'ara, dues grans incògnites en relació amb l'efecte que tindrà l'aterratge inesperat de l'exprimer ministre David Cameron a la taula del Consell de Ministres de Rishi Sunak, on aquest dimarts s'ha assegut per primer cop des que va dimitir arran de la seva derrota en el referèndum del Brexit, el juny del 2016.

El generalment discret Rishi Sunak ha dit prou i ha carregat durament contra Boris Johnson, acusant-lo aquest dilluns de demanar-li que trenqués amb les convencions de la política britànica. D'acord amb el seu relat, Johnson volia que el premier revertís un dictamen de la Comissió de Nomenaments de la Cambra dels Lords, que ha vetat vuit dels noms de la llista d'aliats i col·laboradors més propers que l'ex primer ministre va elevar al govern perquè fossin recompensats amb el títol de lord o dame i entressin a la cambra de no electes del Parlament. És costum que cada primer ministre que abandona Downing Street proposi un seguit de noms al nou executiu per recompensar serveis o fidelitats prestades.

Les festes a Downing Street durant la pandèmia encara cuegen. Boris Johnson lluita pel seu futur polític, almenys a curt termini, i aquest dimecres a la tarda ha passat més de tres hores sotmès a un rigorós i detallat interrogatori pels set membres del Comitè de Privilegis Parlamentaris, una cerimònia que els seguidors de l'expremier han titllat de "caça de bruixes".

Downing Street no troba cap moment de pau. Fa 72 hores que l'epicentre de la política britànica es veu esquitxat per la filtració periodística més gran des de l'escàndol de les despeses dels parlamentaris, l'any 2009. Una bola de neu que no para de créixer. En aquest cas, sobre la polèmica gestió de la pandèmia al Regne Unit. El Daily Telegraph, el mateix diari que va posar al descobert l'ús i abús de les dietes que feien els diputats de Westminster, ha tingut accés a més de 100.000 whatsapps del ministre de Sanitat durant la primera part de la pandèmia, Matt Hancock, i de les respostes que va obtenir de gran part dels membres del consell de ministres, incloses les del premier Boris Johnson.

El Brexit és un zombi que sobrevola la política britànica des de fa quasi set anys, i que aquests dies manté les prestatgeries de fruita i verdura dels supermercats britànics buides o mig buides. En comptes de tomàquets, "que mengin naps", va arribar a dir divendres passat la ministra de Medi Ambient, Thérèse Coffey, davant el racionament imposat per diferents cadenes de supermercats per la manca de productes de l'horta.

El president rus, Vladímir Putin, va advertir a Boris Johnson que podria matar-lo fàcilment amb un míssil durant una trucada telefònica "extraordinària" que va tenir lloc dies abans que Rússia envaís Ucraïna, ha assegurat l'ex primer ministre, en l'enregistrament d'una sèrie documental que s'emetrà a partir d'aquest dilluns al vespre a BBC2.

Des del mateix dia que, el juliol passat, va ser forçat a dimitir pel seu propi partit, la possibilitat que Boris Johnson tornés a intentar un nou assalt al número 10 de Downing Street ha sigut una possibilitat oberta. A mitjans d'octubre, arran de la caiguda de Liz Truss, gairebé es fa realitat. Però la seva polèmica figura no va poder superar Rishi Sunak, vist com l'home de l'estabilitat després de tant de caos i escàndols. La victòria a les segones primàries de l'any de qui havia sigut el seu ministre d'Economia semblava que tancava les portes del seu retorn a Downing Street, almenys fins després de les eleccions del 2024. Però Sunak no ha sigut el revulsiu que esperaven els conservadors.

Boris Johnson no competirà per tornar a Downing Street i, de moment, les passades 48 hores, quan semblava possible l'impossible, es queden en no res. L'ex primer ministre ha arribat a la conclusió aquest diumenge al vespre que encara que guanyés la votació popular no compta ara per ara amb el suport majoritari del partit per tornar al número 10.

Després que la conversa que aquest dissabte al vespre van mantenir Boris Johnson i Rishi Sunak per arribar a un pacte de consens no s'hagi concretat en res, l'exministre de finances Sunak ha oficialitzat aquest diumenge la seva candidatura al lideratge tory. Johnson encara no, però continua rebent suports de pesos pesants del partit, com el de l'actual ministre d'Exteriors, James Claverly, si bé també entoma cops rellevants. Figures de l'extrema dreta del partit, com l'exministra de l'Interior Suella Braverman o el secretari d'Estat per a Irlanda del Nord, Steve Baker, han declarat el seu suport a Sunak aquest diumenge. La incògnita Johnson continua atiada pel fet que, de moment, tampoc no han dit res uns 150 diputats.

Vint-i-quatre hores després de l'espectacular caiguda de Liz Truss, quan Westminster és una olla a pressió plena d'enquestes, conspiracions i conspiradors per inclinar la balança d'un cantó o d'un altre, de moment cap dels dos grans favorits –Boris Johnson i Rishi Sunak– per ocupar el buit deixat per la premier més breu de la història política britànica ha anunciat que participarà en la cursa per arribar a Downing Street.

I de sobte, menys d'una hora després que Liz Truss anunciés que renunciava, la premsa britànica –el Telegraph i el Times– ha començat a posar damunt de la taula el nom de Boris Johnson. De vacances a la República Dominicana, el Times ha informat que torna d'urgència aquesta nit al Regne Unit perquè està en joc un afer d'"interès nacional", diu el diari del grup Murdoch. Aliats propers a la seva figura, apunten que BoJo està disposat "a sacrificar-se pel país".

La primera ministra britànica, Liz Truss, no ha parat de fer el pitjor dels ridículs durant quaranta dies. El seu “minipressupost”, que l’havia d’acreditar com a defensora del lliure mercat, ha sigut un desastre: el rendiment dels bons es va disparar, la lliura es va desplomar i els mercats, lluny de mostrar-se satisfets, estaven clarament descontents. Va renunciar a la rebaixa d’impostos als més rics per mitigar la destrossa, però només va rebre més burles com a recompensa. Al congrés del Partit Conservador uns manifestants van tocar música de pallassos a tot drap i la policia es va negar a intervenir-hi, cosa que a la Gran Bretanya és un indici tan clar d’una administració dèbil com l’assalt del Palau d’Hivern a Rússia.

Boris Johnson no ho ha pogut evitar. En el seu últim discurs com a primer ministre abans de viatjar aquest dimarts a Escòcia i presentar la seva dimissió davant la reina d'Anglaterra, ha recorregut als clàssics per, potser, donar pistes sobre el seu futur. Perquè Johnson s'ha comparat amb Cincinnatus, un patrici romà, estadista i líder militar dels primers temps de la República (segle V aC), al qual el seu fill va obligar a retirar-se a una granja fins que, davant d'una invasió, el poble el va cridar perquè hi posés remei. Un heroi absolut, l'home que salva l'estat.

Alguns comentaristes i exmilitants del Partit Conservador britànic ho han comparat amb el possible retorn de Silvio Berlusconi, que concorre una altra vegada a les eleccions generals del 25 de setembre a Itàlia. Però, en el cas de Boris Johnson, més aviat cal parlar del seu admirat Winston Churchill, que després de perdre les eleccions del juliol del 1945 va guanyar les del 1951.

A setanta-dues hores que es conegui, dilluns al migdia, qui substituirà Boris Johnson a Downing Street, un nou escàndol esquitxa els seus últims moments com a primer ministre. En aquest cas, no pas per festes durant els diferents períodes del confinament, sinó per fer els ulls grossos davant d'al·legacions d'abusos sexuals, el mateix que va accelerar la seva caiguda a principis de juliol, posant fi a una agonia que s'allargava des que va esclatar el Partygate.