1. El Barça està a una nit de la final de Copa, a dues eliminatòries de la final de la Champions i a nou partits de guanyar la Lliga. Precisament, Hansi Flick va dir, tant al vestidor com a la premsa, que el títol més important és el de la Lliga. I ho té molt bé per guanyar-la en el seu primer any a la banqueta. El Barça, després de golejar el Girona, és líder, treu tres punts al Reial Madrid, té el goal average a favor respecte als blancs i, a més a més, els d’Ancelotti han de venir al Lluís Companys. Futbolísticament, res no hauria de fer patir. L’equip està ben greixat i, en aquest 2025, s’ha fet addicte a la victòria. Tots els jugadors tenen un pla al cap, combinen velocitat i eficàcia amb la pilota als peus i, quan no la tenen, mosseguen com llops per recuperar-la al més aviat possible. La il·lusió del grapat de joves de La Masia, la maduresa de dos polonesos en ratxa i l’estat de forma d’alguns cracs que ja voldrien a qualsevol equip –Pedri, De Jong, Kounde, Raphinha, Ferran– fan que, ara com ara, cap equip jugui més divertit que el Barça a Europa. El nombre de gols d’aquesta temporada (139 en 45 partits), pel camí del rècord, en són una evidència. El fet que la darrera derrota fos el 2024 és un altre exemple de la competitivitat d’aquest equip que ha tornat la rialla al barcelonisme. Fins i tot quan un jugador es lesiona, el seu relleu aconsegueix que no se’n noti l’absència. Va passar amb Casadó per Bernal. O amb Szczesny per Ter Stegen. I quan entra Fermín per Olmo, aconsegueix revolucionar els partits.

1. Aquest mes de març, el Barça ha enviat una enquesta als seus socis per preguntar sobre la cosa que funciona millor del club: el futbol femení. Mira que la pila de carpetes de coses que el Barça hauria de fer més bé cada dia és més alta, però en la consulta telemàtica demanen la valoració sobre el perquè de l’assistència, o no, als partits per veure les campiones d’Europa. Quan has acabat de contestar, et demanen si vols respondre a quina àrea de Catalunya vius, si ets home o dona i “en quina franja d’edat et situes?” I et donen sis possibilitats. 18-30, 31-40, 41-50, 51-60, 61-70, més de 70. Ja entenc que als socis menors d’edat no se’ls consulti, en canvi no deixa de sorprendre que, en gran part de les enquestes, a partir dels 70 ja no es facin més compartiments... Sembla que a partir dels 70 ja entris a l’inquietant calaix de sastre de la vellesa. En tinguis 71, 85 o 94, l’enquesta ja et situa al caire de l’abisme. Més enllà, ja no hi ha res. En tens 60 i mira, encara tens una trajectòria per endavant. Però, al món dels enquestadors, quan en tens 70, tururut. En un club on 8.000 socis en tenen més de 80, en un país on l’esperança de vida és de 84 anys, aquesta limitació esbiaixa els resultats, és una falta de respecte i, sobretot, desmoralitza la població més experimentada.

1. A l’Espanya judicial, uns sempre se’n surten i a d’altres sempre els toca el rebre. La llàstima és que l’absolució de tots els càrrecs o llepar a base de bé no tingui a veure amb la raó ni amb la veritat dels fets. Tot plegat s’emmerda segons de quin partit polític siguis, a quina part del territori hagis nascut i què pensis de la unitat de l’Estat. Aquest any farà cinquanta anys que Franco la va dinyar, al llit, però encara hi ha un bon grapat d’hereus d’aquell règim que no han rentat la toga. Fixem-nos en tres casos ben actuals.

Quan, amb 21 anys, Xavier Bosch (Barcelona, 1967) va visitar la ciutat de Nova York per primera vegada, la impressió va ser tan forta que tres dècades després ha necessitat tornar-hi per escriure-la, però des del punt de vista d'una jove aspirant a publicista, Edda Leveroni. La noia protagonitza Diagonal Manhattan, retorn a Columna de l'escriptor i periodista després d'un breu parèntesi a Univers. Si a 32 de març (2023) es fixava en "els perills de la propaganda política" i anteriorment s'havia capbussat en les llums i ombres del periodisme, aquí "tanca el retaule sobre la comunicació" centrant-se en la seva "branca més lluminosa, la publicitat". I ho fa a partir de la història d'una jove que s'obre camí als Estats Units –i que hi aprèn a estimar– mentre el seu pare prova de resoldre diverses crisis que té a l'agència publicitària que va fundar a Barcelona.

Les editorials despleguen centenars de novetats el primer trimestre de l'any. A l'Ara Llegim en triem 25, ordenades alfabèticament, que tenen molts números de fer forat per Sant Jordi, si els lectors, la crítica i els llibreters les acompanyen. Atenció també a les interessants traduccions d'afany completista de clàssics de la poesia, com Emily Dickinson.

1. Després de l’informe PISA de 2022 que situa Espanya a la cua dels països de l’OCDE, i Catalunya a la cua de les comunitats d’Espanya, ha arribat l’autoflagel·lació habitual, la col·lecció de causes per a tots els gustos però, malauradament, cap solució miraculosa. A més a més, som en un país tan covard, i amb una llibertat d’expressió tan precària, que ni tan sols es pot insinuar, en veu baixa, tot allò que a algú li neguiteja escoltar. Algunes veritats s’amaguen per por de trepitjar ulls de poll col·lectius o gremials. D’altra banda, fa deu anys justos, en aquesta mateixa pàgina, vaig explicar quina empresa s’encarregava de les proves PISA, qui les corregia i com es tabulaven els resultats. Mantenia, i sostinc, que se’ls dona una importància excessiva. Per la manera com es fan i com es valoren els exàmens, no tenen la fiabilitat necessària per treure’n conclusions que, de tan definitives, semblen paraula de Déu. En qualsevol cas, el rebombori és important i en setmanes com aquesta, de desorientació pedagògica i de dards enverinats dels uns als altres, trobo a faltar una columna d’anàlisi serena, argumentada, amb coneixement de causa, que no ho trinxi tot, que desdramatitzi però alhora posi el dit a la nafra. Trobo a faltar un article. El d’en Carles Capdevila.

1. La dreta estatal ho està intentant a contrarellotge. Ara, ja, a la desesperada. Amb l’excusa de l’amnistia que s’acosta, malda per impedir la investidura de Pedro Sánchez per tots els mitjans al seu abast. O, si més no, enrarir-la. L’etiqueten d’antidemocràtica, quan els que no respecten el joc de les majories i les negociacions polítiques són ells. Em refereixo a les velles cacatues políticament amortitzades (Aznar, Felipe, Guerra), però també als jutges, la Guàrdia Civil i Antena 3. Els de sempre. Res de nou. Cadascú en el seu àmbit mira d’enverinar els pactes que el PSOE està tancant a cinc bandes amb una capacitat negociadora, i d’empassar-se gripaus, que no s’ha de menystenir.

Robert Gerhard (Valls, 1896 – Cambridge, 1970) “és el compositor de la primera meitat del segle XX més important de Catalunya”, diu el musicòleg Oriol Pérez Treviño al principi de Revolutionary Quartet. L’enigma Gerhard, que aquest dissabte ha guanyat el premi al millor documental musical nacional. Guardó merescudíssim per a un film que analitza i reivindica el llegat del compositor vallenc amb rigor conceptual i imaginació estètica i narrativa.

1. Pedro Sánchez és, des del cap de setmana, més a prop de tornar a ser investit president del govern. Després de tancar l’acord amb Sumar i de passar el tràngol de defensar l’amnistia "en l’interès d’Espanya” davant del comitè federal dels socialistes, Francina Armengol ja pot mirar l’agenda per muntar el ple d’investidura al Congrés. A hores d'ara, el PSOE ja té coll avall els vots favorables de Sumar, del PNB, de Bildu i, malgrat les gesticulacions calculades, també saben que comptaran amb el suport d’Esquerra Republicana. Així doncs, com es veia a venir des de la nit del 23 de juliol, Junts té tots els trumfos a la mà. Han passat tres mesos i Puigdemont, amb paciència, jugant les cartes amb astúcia, ha arribat al final de la partida amb la possibilitat de decidir si guanya Sánchez o si hi perd tothom.

Màrius Serra (Barcelona, 1963) va néixer un 1 de maig i s’ha fet un tip de treballar. En algun moment o altre, tots hem jugat amb la llengua catalana gràcies a l’enginy esmolat d’aquest llicenciat en filologia anglesa. Fa 30 anys que proposa els mots encreuats de La Vanguardia i en fa 17 que ens engresca amb l’Enigmàrius a El matí de Catalunya Ràdio. Té un excel amb una base de dades de cada paraula, el nombre d’encerts i el grau de dificultat de l’enigma. En canvi, no sap quants llibres ha publicat. Moltíssims. La darrera novel·la, La dona més pintada, és un cas –real– com un cabàs. La story-line en deu paraules és ben fàcil: “Maties Palau Ferré, el pintor que cremava els seus quadres”. Val la pena descobrir aquesta història.

És una ànima lliure com n’he conegudes poques. Tan valenta que escala, en solitari, les parets naturals més verticals del planeta. I tan discreta que els mitjans parlen ben poc d’una esportista que assoleix fites que, en les seves condicions, no fa ningú més. Aquest curs l’Ajuntament de Barcelona li va donar el Premi Dona i Esport i va ser llavors, en un acte al Saló de Cent, que vaig tenir notícia que la Sílvia Vidal (Barcelona, 1970) era una llicenciada en INEF que, des de fa 30 anys, desafia la força de la gravetat d’una manera tan preparada com conseqüent. M’adverteix que mai parla de temes íntims. Amb ella al davant, tampoc no m’interessa el safareig terrenal. 

En tot el 2023, Maria del Prado Escoda (Mora d’Ebre, 1981) encara no havia trepitjat Barcelona. Té la feina, la família i els dos fills a Tarragona. La setmana que li fem l’entrevista és jutgessa de l’Audiència de Tarragona, avui ja n’és magistrada. Va estudiar dret a la UPF i ja fa deu anys que és jutge. Li pregunto si tornaria a fer la mateixa carrera i em respon que la repetiria mil vegades. Apareix als mitjans perquè forma part de la comissió de violència de gènere de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia. I perquè comunica molt bé. Amb ella parlem dels assassinats masclistes, de l’increment d’agressions sexuals i de la llei del només sí és sí.

No hi ha ningú, a Catalunya, que sàpiga més coses del cafè que ell. El seu avi es va instal·lar al Born el 1919 i hi va obrir una botiga de queviures. El seu pare, als cinquanta, ja va centrar-ho tot en el cafè i ell ha convertit El Magnífico en un referent. Aquest torrador i tastador de cafè ven a l’engròs com a majorista, despatxa al detall per als barcelonins i no para de fer cafès per als turistes passavolants del carrer Argenteria. Pencaire incansable, es reconeix com un boomer del 1960 que ha encomanat l’entusiasme pel cafè i pel negoci als seus fills. Només a Boston trobaríem una altra família a qui es reconegui la Tassa a l’Excel·lència a dues generacions diferents. 

Xavier Carmaniu té passió per la divulgació històrica. Això ha dut aquest professor de la UAB a publicar un llibre que és un divertimento en un gènere nou, la història-ficció. A Si el timbaler del Bruc ha agafat 20 episodis nuclears de la història de Catalunya i n’ha plantejat l’alternativa: què hauria passat si el desenllaç hagués estat diferent del que va ser. És el que ell en diu “una anada d’olla a la catalana, amb moderació”. És una ucronia molt interessant, una manera diferent de repassar d’on venim i de saber per què som on som. Carmaniu (Girona, 1975), que va fer la tesi doctoral sobre el pensament polític de Miquel Santaló, és pare de dos fills: el Guifré i la Iria.

El doctor Enric Álvarez (Barcelona, 1951) ha estat tota una vida vinculat a l’Hospital de Sant Pau. Hi va fer la carrera de medicina i després hi va treballar durant 47 anys. Quan es va jubilar, poc després del confinament, duia més d’un quart de segle com a cap del servei de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau. Álvarez, amb una tesi doctoral sobre la Predicció de resposta al tractament amb liti en depressió resistent, ha estat un admirat catedràtic de psiquiatria de la UAB durant moltes generacions d’alumnes. Amb la feina feta, ha publicat Morbo mentis, onze relats a partir d’experiències professionals sobre les diferents malalties mentals que han passat per la consulta pública. Ara gaudeix de les dues netes i del Barça, tot i que ha decidit no pujar a Montjuïc.

El doctor Pere-Joan Cardona acaba d’ingressar a la Reial Acadèmia de Medicina, la institució del 1770 que considera que la ciència és una arma de pau. A un humanista com ell, gairebé un home del Renaixement, li escau aquest honor reservat a les eminències. Quan estudiava per al MIR va llegir La muntanya màgica de Thomas Mann i, com si fos un senyal, ha dedicat una bona part de la seva carrera a lluitar contra la tuberculosi, la malaltia infecciosa que ha causat més morts en la història de la humanitat. Quan va néixer (Manresa, 1967), les famílies no es van posar d’acord amb el nom. Els uns volien que es digués Pere i els altres Joan. La solució, després d’una negociació pacífica, va ser un nom compost. Ell, de gran, s’hi ha posat el guionet perquè no es confongui amb el cognom.

Rut Carandell (Barcelona, 1966) és llicenciada en dret per la UB i màster en ciència jurídica avançada per la UPF. Mediadora i mare de tres fills, dirigeix Plataforma per la Llengua des del febrer de 2022. L’ONG del català se sosté pels donatius de més de 25.000 socis i pel treball dels molts voluntaris que han triscat de valent durant els primers 30 anys de Plataforma. Tal com està el pati –mai més ben dit– no sembla que puguin deixar de treballar per la llengua i per les persones que veuen vulnerats els seus drets lingüístics. Les dades del seu informe anual sobre la llengua són el referent absolut per saber de quin mal no vol morir el català.

Als 16 anys, l’Eduard (Barcelona, 1977) ja passava consulta amb el seu pare, un enginyer i podòleg que com a tècnic radiòleg es va adonar que moltes malalties reumàtiques tenien causes mecàniques. Aquella va ser la guspira per estudiar l’ergonomia en moviment. El pare va ser pioner en un munt de màquines per a l’estudi de la passa. El 2005, el seu fill Eduard en va prendre el relleu i s’ha convertit en el rei de les plantilles personalitzades. Dynexus, la seva nova màquina única al món –moviment en tres dimensions, 90 imatges per segon– permet diagnosticar els desajustos del nostre cos a cada passa que fem. Ergodinàmica, a banda de totes les consultes a Catalunya, ja té quatre centres oberts als Estats Units i un a Romania. Piano piano si va lontano.

Quan vaig conèixer Núria Terribas i Sala, estudiava dret, jugava a bàsquet i era una dona recta que ja tenia els principis molt clars. 35 anys més tard, és el referent en bioètica al nostre país. En tant que directora de la Fundació Víctor Grífols, com des de la Càtedra de Bioètica de la Universitat de Vic o des del Comitè de Bioètica de Catalunya, les seves aportacions són sempre valorades i tingudes en compte. Com a vocal de la Comissió de Garantia i Avaluació de l’Eutanàsia és una de les sis juristes que dona, o no, el vistiplau als qui demanen morir. Núria Terribas (Barcelona, 1964), mare de tres noies, ha deixat definitivament el bàsquet. Només es va rendir quan li van trencar el nas d’un cop de colze. 

Les novel·les de Dan Brown s’han quedat curtes al costat de les investigacions vaticanes de Vicenç Lozano. Aquest periodista (Vic, 1956) que durant 35 anys l’hem vist de corresponsal de TV3 a Roma, va publicar Intrigues i poder al Vaticà i va poder entrevistar testimonis que no havien parlat mai. El primer metge que va atendre Joan Pau I li va revelar que els llavis i la llengua morada eren la prova que l’havien assassinat. A Vaticangate, on destapa el complot ultra contra el papa Francesc i com s’intenta manipular el proper conclave, Lozano ha hagut de buscar noves fonts. Moltes de les que van parlar en la primera investigació s’han espantat. Però les ha trobades i, de nou, ens endinsa en un laberint de poder, interessos i corrupció que esgarrifa.