La tarda del 24 de setembre era a Nova York. M’havia decidit de travessar Brooklyn caminant, aturar-me al jardí botànic, contemplar l’skyline des de Dumbo i passar el pont que em duia a Manhattan. Abans de tornar a casa –casa del meu editor, que m’acull aquests dies aquí–, vaig enfilar-me cap a The Strand, probablement la llibreria més famosa de la ciutat. Era el dia que es publicava la nova novel·la de Sally Rooney i tenia ganes de veure com se celebrava l’esdeveniment mundial. Unes hores abans, el Jackson, l’editor, m’enviava una fotografia des dels headquarters de l’editorial: un pastís enorme amb la portada d’Intermezzo impresa i tot de culleretes que el trossejaven. A la seu de FSG celebraven la bona nova i auguraven un llançament brillant. Per l’estima a l’obra, esclar. També per la necessitat de fer diners amb aquesta inversió milionària. 

Ens pensem que seríem capaços d’identificar i repetir la llista de sentiments que ens assalten al llarg d’una conversa important amb algú proper (ira, sorpresa, culpabilitat, tristesa o estupefacció, per dir-ne només uns quants), però el més probable és que se’ns presentin tots alhora, confosos en un torrent d’aigua poderós, i que l’endemà de la conversa amb prou feines puguem referir-nos-hi de manera vaga. Hi ha gent, psicològicament dotada o preparada, que els pot identificar i anomenar un per un, però no és tothom, i després hi ha encara menys persones que, els hagin viscut o no, tenen el do d’escriure i fer funcionar determinades escenes literàries perquè aquell gavadal de sentiments travessi de dalt a baix els lectors. Aquests són els bons escriptors, i si alguna cosa queda clara llegint Intermezzo, la quarta novel·la de Sally Rooney, és que l’escriptora irlandesa que va ser etiquetada com a fenomen generacional amb l’èxit esclatant de Gent normal pertany al grup selecte dels (molt) bons escriptors. Ja no escriu només per a una generació i ja no es limita al tema de l’amistat: podríem dir que ha madurat, però això revelaria més coses de nosaltres com a lectors amb prejudicis que d’ella, que només ha fet el que ha de fer qualsevol escriptor amb ambició: créixer artísticament entomant reptes cada vegada més difícils.

"Espanta que tot s'ensorri tan de pressa", pensa en Peter, un jove advocat de 32 anys, poc després d'haver assistit al funeral del seu pare, que en tenia 65. Ell ja ha entrat a la "mitjana edat" i s'intenta convèncer que abans no sigui massa tard ha d'aprendre a fruir dels "plaers passatgers", com ara mantenir una relació tortuosa amb una jove estudiant. En canvi, el seu germà petit, l'Ivan, tot just acaba de fer-ne 22 i es troba en un moment vital molt diferent: el noi prodigi dels escacs coneix la Margaret en un centre cívic especialitzat en art on s'ha d'ocupar d'un taller, i tot i la diferència d'edat entre els dos –de catorze anys– no trigaran a embolicar-se.

La plataforma HBO Max acaba d’estrenar Conversations with friends, una altra adaptació de la BBC d’una novel·la de Sally Rooney. Tal com va passar amb l’anterior llibre de l’escriptora irlandesa, Gent normal, la sèrie provoca la mateixa necessitat impetuosa de saber com els personatges es veuran arrossegats per la història. Tot i la trama coral que promet el títol, l’argument se centra en una relació amorosa que, com a Normal people, els seus protagonistes no aconsegueixen viure amb plenitud. En aquesta ocasió, l’enamorament entre la Frances i el Nick s’entreteixirà entre les complexitats d’un grup d’amics comuns.

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

M'han regalat dos llibres per Nadal: l'última novel·la de la jove Sally Rooney, On ets, món bonic? editada per Periscopi, i el nou llibre de Laura Fernández, La señora Potter no es exactamente Santa Claus, publicat per Literatura Random House. Després de desembolicar-los amb molta il·lusió, ara em pregunto: ¿començo per l'escriptora irlandesa que desperta passions –a favor i en contra dels seus llibres– o aposto pel nou llibre de Fernández i el seu exuberant món inventat?

]]>

On ets, món bonic, l’esperadíssima nova novel·la de Sally Rooney, és una història sobre l’amistat entre dues noies, l’Alice, una escriptora d’èxit precoç i descomunal, i l’Eileen, una modesta assistenta editorial d’una revista literària. També és una història sobre dues relacions de parella: la que l’Alice estableix amb en Felix, que sembla condemnada a no funcionar, i la que l’Eileen manté amb en Simon, que fa molts anys que s’hauria d’haver concretat, però no hi ha manera. En un segon terme, On ets, món bonic –tal qual, sense interrogant, com un sospir de perplexitat lànguida– també és una purga dels efectes nocius de la fama. És evident que Rooney usa el personatge de l’Alice, tan farta de la fama que afirma que no escriurà mai més cap novel·la, per passar comptes amb la seva pròpia celebritat, i per mirar de digerir-la.

]]>

“La Salinger de la generació Snapchat”. Amb aquestes paraules es va etiquetar Sally Rooney quan va debutar el 2017 amb la novel·la Conversaciones entre amigos. L’últim article que parlava de la seva obra, a Lithub, la setmana passada, la considerava el súmmum de la literatura de l’aparença i defensava que en la ficció contemporània “la veu literària està morint” sota una pàtina de correcció política, asèpsia estilística i ansietat existencial. Entre l’un i l’altre, han passat quatre anys, durant els quals l’escriptora irlandesa s’ha consolidat a nivell global com una de les veus més populars de la nova narrativa anglosaxona gràcies a Gent normal (Periscopi/LRH, 2019) i a l’adaptació televisiva de la BBC.

]]>

Una dona de trenta anys espera algú al bar d'un hotel. Està tan pendent de la porta com del mòbil. L'home arriba vuit minuts tard, i no triga a localitzar la desconeguda amb qui ha acordat una cita a través d'una aplicació. Amb aquest inici –tan delicat i subtil com, alhora, prou vist en altres ficcions literàries i televisives– comença On ets, món bonic, de Sally Rooney, una de les novel·les més esperades de l'any. Arriba a les llibreries catalanes la setmana que ve, publicada per Periscopi i traduïda per Octavi Gil Pujol, tot i que des d'avui ja es troba en alguns punts de venda i també a la Setmana del Llibre en Català.

]]>

La història de la Marianne i en Connell potser s'ha acabat definitivament i ha deixat orfes lectors i espectadors, però de la ploma de Sally Rooney (1991) en sortiran noves històries després de l'aclamada Gent normal (Periscopi / Literatura Random House). La jove autora irlandesa, que s'ha convertit en un fenomen internacional seguit per la crítica i els lectors, traurà nova novel·la. Ho va confirmar al gener el seu editor anglès, Faber & Faber i ara Literatura Random House ha anunciat que sortirà el 9 de setembre junt amb el llançament anglès de Beautiful world, where are you , com també arribarà en català amb Periscopi el mateix dia. També s'ha fet pública la portada.

]]>

'Normal people'

Escrita per Alice Birch, Mark O'Rowe i Sally Rooney i dirigida per Lenny Abrahamson i Hettie Macdonald per a BBC Three, RTÉ One i Hulu. En emissió a Starzplay

En llegir Gent normal, el popular llibre de Sally Rooney que s'acaba d'adaptar en sèrie, una no deixa de preguntar-se per què du aquest títol. Si alguna cosa caracteritza la descripció de la parella protagonista –Connell i Marianne–, que fan i desfan el seu amor al llarg de l'institut i la universitat, és la insistència en com en són de singulars, fins i tot d'extraordinaris. Recorden aquelles persones que repeteixen un cop i un altre que tenen algun defecte (“no soc atractiva”, “el relat que he escrit no és prou bo”) perquè qui els fa d'interlocutora o els mateixos fets subratllin la seva genialitat. La Marianne no té problemes per lligar ni per treure les millors notes; el Connell encarna el prototip de jove escriptor a punt d'esdevenir famós que guanya totes les beques malgrat que ell, esclar, no ho hauria dit mai. Encaixen sense esforç en la idea de triomf de l'entorn en què es mouen, però sobretot que quedi clar que són normals... Per si algú ho dubta, la Marianne i el Connell estan rodejats de secundaris arquetípics, malvats o imbècils que els permeten destacar encara més i redundar en com en són d'ordinaris respecte als seus col·legues o familiars racistes, classistes i superficials. Aquesta perspectiva, juntament amb una visió de l'amor força de conte de fades i la trampa amb la perspectiva de classe, són els elements que més grinyolen d'una novel·la acollida amb entusiasme com la gran història d'amor de la seva generació.

]]>