El 2024 va ser l'any que més penes capitals es van aplicar al món des del 2015, quan n'hi va haver, almenys, 1.634. En total, segons les dades publicades aquest dimecres per Amnistia Internacional, l'any passat se'n van registrar 1.518, dada que suposa un augment del 32% en relació amb el 2023 (1.153 execucions).

Dues persones més han estat executades aquest diumenge a Riad, la capital d'Aràbia Saudita, segons ha anunciat el mateix ministeri de l’Interior. D'aquesta manera el nombre de persones ajusticiades aquest any al país ja puja a 306, una xifra que supera de molt les registrades en anys anteriors i que fa que l'Aràbia Saudita hagi superat els seus propis rècords i ja sigui el segon país del món on més s'aplica la pena de mort, després de l’Iran. L'oficina de l'Alt Comissionat pels Drets Humans de les Nacions Unides ja va expressar a principi de desembre la seva preocupació pel gran augment de les execucions al país, i diverses organitzacions de drets humans també han signat un comunicat conjunt en què posen el crit al cel per aquesta situació.

“Què ve després del Tercer Reich?”, preguntaven als exàmens de final de curs a l’Alemanya nazi. I si algun despistat contestava “El Quart Reich”, el suspenien. La resposta correcta era “Res. El Tercer Reich és l’imperi etern dels alemanys”.

El 2 de març de 1974 cap al migdia, acabada la programació infantil del dissabte al matí, TVE va emetre un avançament informatiu. Un locutor va anunciar amb posat greu que en compliment de la sentència dictada pel tribunal militar, s’havia procedit a executar la pena de mort dictada contra Salvador Puig Antich pel mètode del garrot vil, i que també s’havia executat el ciutadà alemany Heinz Chez pel mateix sistema, a la presó de Tarragona.

Víctor Hugo a L’últim dia d’un condemnat (1828), un al·legat únic contra la pena de mort, diu en boca del presoner sentenciat a la guillotina "Si almenys sabés com va i de quina manera s’hi mor! Però és horrorós, no ho sé". La veu d’aquest home aterrit s’acobla amb la de Kenneth Smith, el reclús d’Alabama executat la setmana passada amb un nou mètode experimental, l’asfixia per inhalació de nitrogen. Dies abans que li apliquessin la pena capital va declarar "Estic espantat, sento pànic". Smith, que havia passat trenta-sis anys al corredor de la mort, estava angoixat davant la segona visita a la sala d’execució. El 2022 havia sobreviscut a un primer intent amb injecció letal. Esperant la mort, lligat de mans i peus, va viure quatre hores de patiment macabre.

L'estat d'Alabama ha dut a terme aquest divendres a la matinada la primera execució d'un condemnat a mort asfixiant-lo amb nitrogen, cosa que obre la porta a l'extensió massiva d'un nou mètode d'aplicació de la pena capital als Estats Units. El reclús Kenneth Smith, de 58 anys, ha passat 35 anys a la presó abans d'enfrontar-se amb el destí que un jutge li va imposar el 1996 per un crim per encàrrec comès el 1988.

És possible executar algú dues vegades? En alguns estats dels Estats Units sí, si el convicte ha sobreviscut al primer intent. Kenneth Smith, de 58 anys, reclús d'Alabama, condemnat per un assassinat per encàrrec comès el 1988, serà executat aquest dijous a la presó William C. Holman, de la ciutat d'Atmore. Es tracta de la seva segona visita a la sala de la mort en els darrers catorze mesos. I ara assajaran un nou mètode que pot implicar un greu patiment: asfixiar-lo amb nitrogen.

La justícia tailandesa ha decretat presó provisional per a Daniel Sancho després que diumenge passat confessés haver assassinat i esquarterat Edwin Arrieta Arteaga, un cirurgià colombià que havia quedat amb Sancho per trobar-se a l'illa turística de Koh Phangan. Això és el que ha dictat el jutge del tribunal provincial de l'illa de Koh Samui (una illa menys de deu quilòmetres al sud d'on es va cometre el presumpte assassinat). És en aquesta illa on el xef estarà a la presó fins que comenci el judici.

Diverses ONG i les Nacions Unides han alertat d'un increment preocupant de les execucions a l'Iran, que entenen com una mesura per infondre la por després de les protestes massives que van esclatar el setembre passat per la mort sota custòdia policial de la noia kurda Mahsa Amini. El règim iranià va reprimir brutalment les manifestacions, en què van morir més de 500 persones i es van detenir més de 20.000 manifestants, segons l'ONG Iran Human Rights (IHR). Aquesta organització, amb seu a Oslo, calcula que almenys 142 persones han estat executades durant el mes de maig, una xifra que suposa el rècord d'execucions mensuals des del 2015. Altres organitzacions, com Amnistia Internacional, Human Rights Watch i les Nacions Unides, també han alertat que les execucions s'han intensificat de forma dramàtica des de finals d'abril i, tot i que no estan totes relacionades amb les manifestacions antirègim, hi veuen una correlació.

Cadena perpètua o, fins i tot, pena de mort per ser homosexual. El Parlament d'Uganda, a l'Àfrica oriental, ha aprovat aquesta setmana una àmplia llei en contra dels drets LGTBI que endureix els delictes penals –i n'introdueix de nous– per castigar els actes homosexuals. Al país ja eren il·legals, però les noves mesures dibuixen un panorama encara més cru per al col·lectiu. La maniobra és la culminació d'una llarga campanya per criminalitzar l'homosexualitat i perseguir-la. També pot afectar aquelles persones que, simplement, defensen els drets de la comunitat LGTBI. La norma és una de les més restrictives que hi ha actualment al món.

En moltes capitals occidentals, el príncep hereu i líder de l’Aràbia Saudita, Mohamed bin Salman, és rebut com un dirigent jove i ferm, decidit a impulsar una agenda aperturista enfocada a transformar l’economia i la societat d’un regne absolutista tradicionalment associat al petroli i a un seguit de normes ultraconservadores. Grups de drets humans i activistes, però, fa anys que denuncien que aquests canvis s’estan produint de forma igualment autoritària i sense concessions polítiques. I insisteixen que Bin Salman ha governat el país amb una contundència insòlita des que va convertir-se en la figura més poderosa de l’estat.

El govern de l'Iran ha informat que ha executat Alireza Akbari, un ciutadà amb doble nacionalitat iraniana i britànica condemnat sota l'acusació de treballar per als serveis secrets del Regne Unit. El primer ministre britànic, Rishi Sunak, ha qualificat l'assassinat d'Akbari, que havia sigut viceministre de Defensa del govern iranià entre el 1997 i el 2005, d'acte "cruel i covard".

El pare de Mohammad Ghodablou fa una crida desesperada en un vídeo a les xarxes socials per salvar el seu fill, de 22 anys, que espera al corredor de la mort d'una presó de Teheran. Condemnat en un judici sense garanties pels delictes de "corrupció a la terra" i d'haver matat un policia en una manifestació, el pare assegura que "va cometre un gran error", que el noi pateix problemes de salut mental i recorda que no tenia antecedents. És una de les tantes confessions forçades a què el règim sol obligar les famílies dels detinguts o assassinats per participar a les protestes.

En ple segle XX, encara és possible identificar un grup de pensadors partidaris de la pena de mort: el reaccionari Carl Schmitt, el postmarxista Slavoj Zizek i el filòsof materialista espanyol Gustavo Bueno. Schmitt està d’acord amb Beccaria d’acceptar la pena de mort en circumstàncies excepcionals, en una situació de caos i desordre, quan la sobirania i la supervivència d’un estat estan en joc. Però la defensa de Schmitt d’aquesta excepcionalitat representa la manifestació de l’autèntica sobirania i autoritat del governant i coincideix amb el moment fundacional del dret. Aquesta comprensió del fenomen polític posa l’accent en la decisió del sobirà i, a la vegada, personalitza el dret i la justícia. A més, la comprensió agonística de la política entesa com l’enfrontament irreconciliable entre amics i enemics, tant a l’interior de l’estat com en les relacions entre estats, afavoreix l’acceptació i aplicació continuada de la pena de mort. La definició d’algú com a enemic polític per part de l’estat representa ser considerat una amenaça per a la seva supervivència, perquè introdueix inseguretat i desordre social, i suposa l’activació dels mecanismes legals i policials per ser eliminat físicament. Aquesta figura de l’enemic pensada en abstracte per Schmitt en El concepte del polític (1927), en altres textos jurídics i polítics posteriors, se singularitza en el jueu, que passa a ser l’enemic substancial de l’estat, capaç de posar en perill la raça i la sang del poble alemany, i contra el qual es defensa aprovant una sèrie de mesures legislatives excepcionals, conegudes com les lleis racials de Nüremberg, un preludi de ‘la solució final’. D’aquesta manera, la concepció schmittiana del poder polític acaba confluint amb els objectius polítics del règim nacionalsocialista, s’introdueix en el dret positiu nazi i esdevé un fonament de l’estat.

Els il·luministes John Locke, Diderot i Montesquieu comparteixen el compromís kantià amb la pena capital. D’entrada, Locke, en el Segon tractat sobre el govern civil (1689), situa el dret legítim a castigar per part del sobirà en el centre de la seva filosofia política. I més explícitament, reconeix la potestat de l’estat d’aplicar la pena de mort i posar els mitjans públics necessaris per fer-la efectiva, amb la finalitat de protegir el contracte social i garantir la preservació de la propietat privada i la seguretat dels ciutadans enfront de les amenaces exteriors. Locke estableix que les lleis humanes, per ser justes, han d’estar inspirades en la llei natural, és a dir, en la voluntat de Déu, i la voluntat de Déu ha volgut que s’usi la violència contra la violència. Diderot, a diferència de Voltaire, no va ser abolicionista, perquè considerava natural que les lleis ordenassin matar els qui maten. El baró de Montesquieu, en el Llibre XII de L’esperit de les lleis (1748), introdueix la seva concepció de la pena de mort com una mena de suplici, una llei del talió que posa remei a un crim; hi és comparada amb l’amputació d’un membre perjudicial i restableix la salut social. Segons la seva visió, un ciutadà mereix la pena de mort quan ha llevat la vida a un altre o ho ha intentat. D’altra banda, considera que també s’ha d’aplicar la pena capital als lladres, però únicament a aquells que no poden ser castigats amb la pèrdua dels seus béns, senzillament perquè no disposen de propietats. En darrer terme, engloba la pena capital sota la idea més general que les lleis criminals són la millor garantia per a la seguretat dels ciutadans.

En el seu tractat Sobre la ira, Sèneca, el màxim representant de l’estoïcisme romà, aprova la pena capital, amb l’argument de l’exemplaritat que fa servir Plató a Les Lleis. Sèneca sosté amb Plató que les execucions no són un càstig, sinó una advertència per tal que la mort dels delinqüents serveixi per intimidar els malvats i sigui un avís eficaç que eviti altres conductes perverses en un futur. En el Llibre I d’aquest tractat, convida els governadors, com a guardians de les lleis, a actuar amb saviesa i aplicar la pena màxima contra aquells que han comès els crims més grans, i fer que “l’expulsió de la vida” serveixi d’escarni i exemple per als vius. Compara els beneficis socials d’eliminar els malvats amb l’amputació d’un membre que permet salvar la vida i evitar que la malaltia s’escampi i contagiï la resta del cos social. I es posa en el lloc d’un magistrat, s’imagina a si mateix vestit amb la toga negra, llest per anunciar una sentència de mort, i descriu com ordenaria l’execució del criminal amb severitat i racionalitat, sense ira ni odi, amb el mateix rostre que “quan trepitja serpents i animals verinosos”. Un jutge ha de ser capaç de pronunciar un veredicte de pes que impliqui l’extermini de famílies enemigues de l’estat, sense immutar-se, amb total calma i tranquil·litat, essent conscient que està seguint la raó i complint amb el seu deure. Sèneca fa una defensa despitada del sacrifici dels fetus monstruosos i dels infants nascuts amb tares i deformitats per part dels seus pares, emparat en la legislació romana i amb l’argument utilitarista de separar els inútils dels útils. Sèneca considera que la mort pot ser un remei també per a aquells delinqüents dements incurables, que tenen la crueltat tan arrelada que cap càstig aturarà el seu desig criminal. En el Llibre III es lamenta de les execucions nocturnes perquè no serveixen al seu fi de ser preventives, per la qual cosa han de ser públiques i diürnes.

Segons dades d’Amnistia Internacional, la pena de mort es continua aplicant i és legal a 56 països. Durant el 2021, milers de persones varen ser executades, la majoria a la Xina. La filosofia és còmplice d’aquesta situació perquè des dels seus orígens ha contribuït a justificar la pena de mort. A l’antiga Grècia, la pena de mort es practicava habitualment, i Plató i Aristòtil la justifiquen per ser un mitjà que restableix la justícia i contribueix a mantenir l’ordre polític. En el llibre III de La República, Plató estableix que en el seu estat ideal existirà una llei a favor de la pena de mort, que s’aplicarà a tots aquells ciutadans que tinguin una ànima perversa i incurable i serà un remei per als qui pateixen aquesta malaltia de l’ànima, i a la vegada serà beneficiosa per a la seva ciutat. Segons Plató, l’estat també dictarà una llei a favor de l’eutanàsia que hauran d’aplicar els metges als ciutadans que tinguin malalties derivades de la seva mala constitució física. En el llibre VIII, Plató es lamenta de la tolerància i el menyspreu per les lleis que es dona a l’estat democràtic i que explica el fet que els condemnats a mort o a l’exili campin al seu gust, com si fossin herois, perquè en aquest tipus d’estat degenerat és habitual que els delinqüents no compleixin les seves condemnes. En un altre fragment del mateix llibre, parlant de la tirania, el pitjor règim de govern, aconsella al bon legislador de qualsevol tipus de govern la necessitat d’eliminar els faragans i malbaratadors, comparant-los amb abellots, per la seva ociositat i manca de laboriositat i per tant, per la seva nul·la aportació al sosteniment de l’estat. 

'La vida de los demás'

(3 estrelles)

Direcció i guió: Mohammad Rasoulof. 151 min. Iran (2020). Amb Baran Rasoulof, Zhila Shahi i Mohammad Seddighimehr. Estrena als cinemes

]]>

Quan el governador de Carolina del Sud va estampar al maig la seva signatura en un document, als condemnats a mort se'ls va oferir per llei una nova modalitat amb la qual ser executats: l'escamot d'afusellament. El republicà Henry McMaster va validar així la decisió de la majoria conservadora al legislatiu estatal de recuperar aquesta vella fórmula d'execució. Si no és del seu gust, el pres pot decidir acomiadar-se del món assegut en una cadira elèctrica que ofereix les seves prestacions des de fa 109 anys. Sempre, esclar, que no estigui disponible una injecció letal. La llei d'aquest estat, això sí, no permet executar amb un mètode per al qual Arizona està afinant ja els últims detalls: l'asfíxia mitjançant l'ús d'un gas letal utilitzat pels nazis a Auschwitz.

]]>

Si no fos perquè cada pocs minuts hi ha una veu gravada que interromp la conversa, un podria perfectament oblidar que a l'altra banda del telèfon hi ha un pres que porta 28 anys al corredor de la mort. Aquesta veu, femenina i de to neutre, insisteix a recordar-te que el teu interlocutor és en una presó de l'estat d'Ohio i que la conversa podria ser gravada. Tant de bo, perquè el que explica Keith LaMar és digne de ser escoltat. El seu discurs és ple de la vida que podria perdre el 16 de novembre del 2023, la data en què està programada la seva execució per un crim que assegura que no va cometre.

]]>