L’Antic Hospital de la Santa Creu té una llarga història. El rei Martí l’Humà va presenciar la col·locació de la primera pedra de l’edifici, el 13 de febrer del 1401. Era un edifici enorme i pioner per a l'època, ubicat on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya, i va unir sis centres hospitalaris. Va estar en funcionament fins al 1926 i va deixar un llegat molt important tant documental com arqueològic.

La capacitat del comerç de mantenir la vida de barri i aguantar la personalitat d’una ciutat susceptible de dissoldre’s en la globalització com Barcelona és extraordinària. Com ja vam informar a l’ARA, just al davant del diari s’ha obert un bar de menús que servia dinars uns metres més enllà però buscava un local més gran. He vist aquest local cada dia durant més de dos anys des de la meva taula de treball. Com que els baixos de l’edifici fan entrada i queden més endins que la façana principal, la vorera ha estat servint d’aixopluc diari de persones sense sostre que hi plantaven autèntics assentaments que eren desallotjats cada matí per la Guàrdia Urbana o de toxicòmans que es punxaven allà mateix, a dues passes d’una escola i un institut. Els vidres del local han estat permanentment embrutats per gargots. Avui els vidres estan nets i a quarts de nou del matí hi ha gent esmorzant a les taules del que ara és la terrassa del bar. 

Tres quarts menys cinc de vuit del matí, encara és fosc a la plaça Castella de Barcelona. Camino per la vorera i d'un revolt surt una moto, que avança ràpidament cap a on soc jo. El far frontal m'enlluerna i decideixo apartar-me perquè tinc les de perdre. Això sí, quan ja la tinc a sobre, li obro als braços al conductor en senyal de desaprovació pel seu abús i dic “Home, ja està bé!” El vehicle passa pel meu costat i s'atura un parell de metres més enllà. El conductor resulta ser un guàrdia urbà uniformat que es tomba i m'etziba desafiant: "Té algun problema, caballero?" Li contesto que sí, que què fa circulant sobre la vorera i que si no m'aparto, m'atropella. Però no em deixa parlar i m’aixeca la veu: "Vostè sap el que jo estic fent?" Li diria que espero que no estigui perseguint un delinqüent, perquè si s'entreté gaire amb mi se li escaparà, però ho deixo estar dient no són maneres. I m'apuja el to: "Vostè està parlant amb la policia!" (I com ho podia saber, si circulava sense el llum blau?), i que no l'emprenyi i que si tinc algun problema, que vagi a parlar amb la regidoria del Raval. En aquestes arriba una altra moto, patrullada per una agent que pregunta què passa i que em deixa anar: "Quines ganes de ficar-se en problemes!" Em pregunto en quins problemes m'estaria ficant, però és impossible dialogar i passo d’allargar la lamentable escena, els dono l'esquena i continuo el meu camí. 

1. La temporada teatral ha començat amb un munt de regals per a les emocions. El matrimoni de Boston, La gavina reversionada, l’estrena del Jordi Galceran i l’últim viatge del vaixell de Mar i cel són quatre apostes tan diferents com infal·libles. N’hi ha una, Tots ocells, que ja es va estrenar a la primavera, i que ara continua posant dempeus els espectadors després de tres hores i mitja de funció. Quan fa just un any del terrible atac de Hamàs i de la resposta desproporcionada de Netanyahu, veure la història d’amor impossible entre dos universitaris com la Wahida, palestina, i l’Eitan, jueu, posa la pell de gallina. Més enllà del conflicte etern que planteja Wajdi Mouawad i de la sensibilitat d’Oriol Broggi per dur-ho a l’escena, l’última hora del que passa avui a Beirut, Ramallah o Tel-Aviv et fa viure l’obra amb una indignació continguda i una sacsejada que et punxa la consciència. I surts del Teatre de la Biblioteca i tots els nostres problemes semblen menors, de pa sucat amb oli. Però surts del teatre i, no ho vull deixar de dir, et trobes el mateix que quan hi has arribat. Un Raval que, de tan brut, fot fàstic.

Poques hores abans de proclamar l’inici de la Festa Major del Raval, Janet Mérida ultima el pregó que llegirà davant de representants municipals a la seu del districte de Ciutat Vella. Acostumada a la lluita política, promet cantar les veritats a la classe política de Barcelona, a qui atribueix bona part de la responsabilitat de la deixadesa que hi ha al barri. A Mérida, portaveu de Putas Indignadas i Putas Libertarias, la van triar de pregonera en una votació entre entitats i comerciants. "És una provocació que jo faci el pregó", diu. 

"Mama, quan tindré una habitació per a mi sola?", pregunta la Jasmina, de vuit anys. Des del desembre passat, ella, juntament amb la Samia, la seva mare; el Redouan, el pare, i la Tamara, la seva germana, de tan sols tres mesos, viuen en una habitació d’un pis compartit dels serveis socials de Barcelona. Van patir un desnonament. Aquesta família marroquina subsisteix, a més, amb una ajuda de 300 euros, mentre el Redouan, que està fent uns cursos, espera aconseguir feina per aportar més diners a casa. Però a quina llar? Un habitatge on conviuen amb dues famílies més en la mateixa situació: tots en llista d’espera per aconseguir un habitatge que no arriba. La Jasmina, a qui li costa concentrar-se a classe, encara recorda el desconcert del dia del desallotjament. "Per què venen aquests homes? Per què criden?", preguntava als seus pares, que només li van saber respondre: "Ens canviem de casa, momentàniament".

Sovint els periodistes estem obsessionats amb la primícia, la notícia, ser els primers a explicar alguna cosa. Però igual com hi ha receptes de xup-xup, hi ha informació que més val cuinar a foc lent per tenir perspectiva. Si bé és cert que la novetat sempre és molt llaminera, el que realment és difícil en el sector de la restauració és ser constant i fiable. Hi ha una part molt important de locals que no arriben als tres anys de vida. L'altre dia fullejava una fantàstica guia de restaurants, la BCN Foodie Guide, de fa cinc anys. Dels 50 establiments que recomanava, 20 havien plegat veles. Així que el que és –també– noticiable és que un restaurant continuï, mantingui el nivell i sigui rendible. Aquest és el cas del restaurant del qual parlarem avui: el Suculent.

Una ciutat són moltes ciutats alhora i qualsevol ciutat és un laboratori, un equilibri constant que desafia el caos i la cohesió i posa a prova la convivència i la creativitat d’una societat. Si a Barcelona hi ha un laboratori realment únic per la seva densitat i diversitat, un espai tensionat, desafiat pel turisme i per la duresa de la realitat socioeconòmica, és el Raval.

No cal fixar-s'hi gaire per veure que allà, en una cantonada del carrer Arc del Teatre, al barri del Raval de Barcelona, un noi s'està injectant una dosi d'heroïna a la panxa a plena llum del dia. Són tres quarts de sis de la tarda. Està col·locat de cara a la paret, com si intentés amagar el que fa, però s'intueix perfectament. Al seu costat una altra jove es punxa al braç i ella sí que no dissimula gens. Es punxa reiteradament, una vegada i una altra, sense amagar-se. Fa venir calfreds veure-la. Potser no troba la vena. Des de la distància, l'única cosa que penses és que, sisplau, acabin com més aviat millor.

La porta del portal està ajustada i es pot accedir fàcilment a l'immoble, sense clau. El pis ocupat és a la primera planta. És fàcil de reconèixer. El pany de la porta d'entrada està rebentat i al seu lloc hi han col·locat un tros de paper de plata perquè no es pugui veure l'interior de l'habitatge des del replà. A dins se senten veus. “Ding, dong”. Sorprenentment, el timbre funciona. Després d'uns segons, un home d'origen africà obre la porta. Li falta un ull, una mena de membrana blanca li cobreix tota la còrnia. “No sé res de cap pis ocupat”, contesta quan se li pregunta. A dins, al fons, es veu un altre home africà i fum, molt de fum. Deuen estar fumant.

Els aparadors i cartells dels locals dels carrers de Tallers, del Carme, de l’Hospital i de Joaquín Costa i altres indrets del Raval també expliquen l’evolució d’aquest barri barceloní. Tot i que l’augment dels preus dels lloguers i les jubilacions sense relleu generacional han provocat que s’abaixessin persianes de locals emblemàtics com la drogueria Gomara –desapareguda el maig passsat–, dins l’entramat de carrerons i places del ponent de Ciutat Vella encara es preserven establiments centenaris. Exemple d’això són l’Herbolari Llansà o la modernista Farmàcia Casellas, que s’han mantingut inalterables al pas del temps. O el bar La Masia de la família Pijoan, que fa anys i panys que alimenta veïns i visitants a base de tapes i canyes.

Diumenge a la nit els veïns del carrer d'en Roig del Raval van sentir molt xivarri. Sobretot, crits i gots de vidre trencats. Expliquen que això no és res excepcional, que passa gairebé cada nit, però els que s'estaven barallant eren un grup d'agents dels Mossos d'Esquadra fora de servei i uns residents de la zona. La versió de la policia és que els agents van ser increpats verbalment i físicament, amb llançament d'objectes perillosos, i un d'ells va resultar ferit. Per això ja hi ha interposades fins a dues querelles, una denúncia i s'està elaborant un atestat policial per atemptat contra l'autoritat.

Més enllà de fenòmens mediàtics com el concurs Drag race o la sèrie Veneno, encara hi ha molta feina a fer sobre les identitats trans en matèria audiovisual. Potser l’apropament d’Enric Ribes a la figura de Gilda Love a Cantando en las azoteas no ompli aquest enorme buit, però el seu retrat de la veterana transformista és una reivindicació en tota regla, un homenatge que, des de la mirada íntima, recupera la presència d’un personatge clau del cabaret barceloní i de l’activisme LGTBIQ+.

El 18 de març de l’any 2002 naixia, al Col·legi de Notaris de Barcelona, la Fundació Tot Raval. L’escaiença del bressol no era pel poder dels seus patrons, ni per la suma del capital fundacional; no. Molt més senzill: el Col·legi Notarial de Catalunya formava part del grup fundacional i la seva aportació era, precisament, oferir la seu del carrer Notariat, al Raval.

Ha passat cap a les vuit del matí, quan el treballador de seguretat del Gimnàs Social Sant Pau, al barri del Raval de Barcelona, ha arribat puntual a la feina i ha vist com tres joves "amb estètica neonazi" estaven increpant una de les persones sense sostre que atén el gimnàs i que aquesta nit ha dormit a poc més d'un metre de la porta d'aquest espai. Ha pogut veure, segons han denunciat des del gimnàs, com els tres nois llançaven un líquid sobre el Cucu, que és com coneixen ells l'usuari que feia nit al carrer i que té més de 60 anys. Quan els joves l'han vist acostar-se han sortit corrent i ell ha pogut comprovar que el líquid que havien fet servir era gasolina.

Acostumat ja a les solucions d'última hora, el Gimnàs Social Sant Pau del Raval ha salvat l'última amenaça: l'ordre de desnonament que s'havia d'executar dimecres que ve, després que el projecte funcionés sense contracte de lloguer des del juny. Ara té al davant dos mesos més d'oxigen, que és el termini que s'han donat l'Ajuntament de Barcelona i la propietat de l'edifici, la família Samaranch-Viñas, per analitzar diferents propostes de futur i aturar l'amenaça immediata sobre l'espai. El regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, ja es va reunir ahir dijous amb representants de la propietat, que no tenien intenció de frenar el procés, i van acordar llavors tornar-se a veure aquest divendres. La nova trobada ha servit per segellar una entesa que garanteix més mesos de vida al projecte social del Sant Pau. El gimnàs, de fet, funciona ara com un equipament d'emergència –amb conveni amb el consistori– per atendre persones afectades per la crisi del covid i ofereix dutxes i roba neta a 150 homes i 25 dones.

Els raigs de sol es començaven a filtrar i cada cop hi havia més buits a platea. A les rajoles s’hi amuntegaven restes de serpentines, antifaços i turonets de confeti, víctimes col·laterals d’una nit de festa. S’hi celebrava la benvinguda de l’any 2007, però s'hi plorava un adeu. Finalment el discjòquei va girar la roda del tocadiscos, de l’on va passar a l’off i la música va fer un fade out fins al silenci. Es clausurava una etapa centenària de ball a Barcelona: La Paloma va tancar portes poques hores després a causa de problemes amb veïns i l’administració. Aquesta és la seva història.

Els veïns del número 20 de la ronda Sant Antoni, al barri del Raval de Barcelona, viuen, des de divendres a la nit, un dolorós 'déjà-vu'. Fa dos anys que aquesta comunitat ja es va haver d'organitzar per expulsar tres nois que havien ocupat un pis buit a l'entresòl i que, sospiten, consumien i traficaven amb droga. No va ser fàcil. Els nous inquilins havien canviat el pany del pis i s'hi havien fet forts. Els veïns van aprofitar un migdia que havien sortit a dinar per blindar la porta del carrer des de dins amb llistons de fusta i van resistir insults i intents reiterats de reocupació. Fins al punt que es van organitzar en un grup de WhatsApp per no deixar mai el bloc sol i van desactivar els intèrfons perquè ningú no obrís mai sense veure a qui estava obrint realment.