Crisi profunda al si de l'Església anglicana. El seu cap, el reverend Justin Welby, l'arquebisbe de Canterbury, de 68 anys, ha renunciat aquest migdia al càrrec de primus inter pares de la Comunió Anglicana Global en conèixer-se la manca d'una acurada gestió, per desistiment de funcions, en el més gran escàndol d'abusos a menors que ha tacat mai la institució. Milers de sacerdots, també la majoria dels bisbes que formen el sínode general, fa dies que en demanaven la renúncia. Ha caigut així l'home que va enterrar Elisabet II i que va coronar Carles III. Tot un símbol de l'statu quo que fa anys gaudia d'una fama de progressista, de formar part de l'onada woke.

Diumenge vinent el somni de molts anglesos es farà realitat. L'equip de Gareth Southgate –criticat fins a la victòria contra els Països Baixos– està destinat a posar punt final a una traumàtica espera de 58 anys: els que van des de la victòria a la final del Mundial del 1966, al vell Wembley contra l'Alemanya Federal (amb gol fantasma inclòs: la pilota mai va entrar), i el futur triomf a Berlín. Per què n'estic tan segur? Perquè Carles III ho ha ordenat. I un país (Anglaterra) que ha conquerit el món for King and Country no pot menystenir les paraules de sa graciosa majestat.

Jude Bellingham és la cara visible de la selecció d'Anglaterra d'aquesta Eurocopa. El mitjapunta, de tan sols vint anys, ha arribat a la concentració amb l'equip nacional després d'una gran temporada al Reial Madrid, on ha marcat 23 gols, ha repartit 13 assistències i ha sortit campió de la Lliga i la Champions. A la primera jornada de l'Eurocopa davant de Sèrbia (0-1), diumenge passat, només va tardar 13 minuts a aparèixer de segona línia i rematar un centre de Bukayo Saka, com ha fet durant tota la temporada al club merengue.

A les 07.00 h, hora local del Regne Unit, s'han obert aquest dijous els col·legis electorals a Anglaterra, on tenen lloc les eleccions municipals a 107 dels 317 ajuntaments del país: en joc hi ha més de 2.600 regidories. A més, s'escullen també 11 alcaldies, entre les més destacades la de Londres, inclosa l'assemblea de govern de la ciutat. Sadiq Khan aspira a renovar el càrrec, que en el seu cas seria per a un històric tercer mandat.

El fill del rei del Regne Unit ha decidit renunciar a la seva residència britànica. D'aquesta manera, el príncep Enric només és ja resident als Estats Units, on viu amb la seva dona, Meghan Markle, i els dos fills que tenen en comú. Aquesta és la informació que ha pogut obtenir el mitjà nord-americà TMZ després que tingués accés a les còpies dels documents que Enric va donar a la Companies House, el registre mercantil que es fa càrrec de l'organització sense ànim de lucre d'Enric, Travalyst, centrada a fer més sostenibles els viatges turístics.

Quan el professor comença el compte enrere, els alumnes encreuen els braços, abaixen el cap i completen l'exercici en un instant. “Tres. Dos. Un”, acaba d'enunciar el mestre. Les plomes de tota l'aula deixen d'escriure i totes les mirades es dirigeixen altre cop al professor. D'acord amb una política anomenada SLANT (la sigla en anglès per seure, inclinar-se cap endavant, plantejar i respondre preguntes, assentir amb el cap i posar atenció a l'orador, en anglès), els estudiants, d'11 i 12 anys, no tenen permís per apartar la mirada. Quan sona una campana digital (els rellotges tradicionals “no són prou precisos”, segons la directora), els alumnes caminen de pressa i en silenci cap a la cafeteria en una sola fila. Allà, reciten un poema —Ozymandias, de Percy Bysshe Shelley— tots alhora, després mengen durant 13 minuts mentre debaten el tema obligatori del dinar del dia: com sobreviure a un caragol assassí superintel·ligent.

“Oh, qui pot atipar-se de Bath?”, es pregunta la protagonista de L’abadia de Northanger, la innocent Catherine Morland, en una de les múltiples trobades socials a les quals assisteix. Si algú és seguidor de Jane Austen, autora de la novel·la, difícilment es podrà atipar de l’antiga ciutat romana i dels seus entorns, d’un verd quasi insultant. Passejar pels camps i els pobles del sud-oest d'Anglaterra permet transportar-se a les històries de l’autora britànica, però també a les d’altres escriptors com Ian McEwan o Thomas Hardy (els artistes britànics han tingut certa predilecció per aquesta zona del país: el grup de Bloomsbury, amb Virginia Woolf al capdavant, s’inspirava als camps d’East Sussex, però això ens donaria per a un altre reportatge). 

Ambientada al nord d’Anglaterra l’any 1988, Blue Jean descriu el brutal procés d’alienació que experimenta una professora d'educació física que intenta ocultar el seu lesbianisme mentre el govern de Margaret Thatcher instaura una llei que prohibeix “promocionar l’acceptabilitat de l'homosexualitat” en les escoles públiques. En aquest context d’estigmatització del col·lectiu LGTBI, la Jean es veu empesa a una doble vida en què la llibertat només s’experimenta de nit, en un bar underground que la debutant Georgia Oakley filma com un paradís clandestí sortit d’un antic videoclip dels Pet Shop Boys o de La meva preciosa bugaderia de Stephen Frears.

Dijous vinent 17 de novembre, el ministre d’Economia del Regne Unit, Jeremy Hunt, es plantarà al faristol de la Cambra dels Comuns i concretarà amb tots els ets i uts les “difícils decisions” que el primer ministre britànic, Rishi Sunak, va anunciar que caldria prendre quan, fa tres setmanes, va entrar a Downing Street com a relleu de Liz Truss. “Difícils decisions” per fer front a la situació que travessa el país, que va qualificar de “repte econòmic profund”. Aquest divendres passat es va confirmar que entre el juliol i el setembre, l’economia britànica es va contraure el 0,2%, en el que és l’inici de la recessió més perllongada mai prevista al país pel Banc d’Anglaterra.

L'octubre del 2019 es van trobar prop de Londres els cossos de 39 persones mortes dins el contenidor d'un camió que havia sortit del port de Bruges, a Bèlgica. Aquest dimecres el Tribunal Penal de Bruges ha condemnat a 15 anys de presó i una multa de fins a un milió d'euros un ciutadà vietnamita de 45 anys considerat "l'autor intel·lectual" de l'operació de tràfic de persones que va provocar la tragèdia. És la pena màxima que demanava la Fiscalia belga en un cas que ha jutjat més d'una vintena de persones.

La reina Elisabet II d'Anglaterra, de 95 anys, va passar la nit de dimecres hospitalitzada per sotmetre's a una exploració mèdica, després de suspendre en l'últim moment un viatge a Irlanda del Nord per ordre del metge. Dijous al migdia, però, ja havia tornat al castell de Windsor, segons va informar hores més tard el Palau de Buckingham.

Salt mortal de Boris Johnson. El primer ministre britànic ha confirmat aquest dilluns, des de Downing Street, el que ja va anunciar fa exactament una setmana. La reobertura d'Anglaterra serà pràcticament total a partir del 19 de juliol, data que la premsa ja ha qualificat de "dia de la llibertat". Malgrat tot, el mateix Johnson ha afirmat: "No podem tornar el 19 de juliol a la vida com abans del covid". I per això ha demanat prudència als ciutadans.

Abans que l'àrbitre xiulés la final de l'Eurocopa en què Itàlia va vèncer a Anglaterra, la por i la solidaritat corrien per les cases angleses i per les xarxes socials, respectivament. "Qualsevol dona a l'est de Londres amoïnada per la violència masclista aquesta nit que m'enviï un missatge directe i li donarem una coartada perquè es quedi a casa nostra", escrivia l'activista Kate Flood a Twitter per oferir un lloc segur a les milers de dones que, segons les estadístiques, són víctimes de cops i agressions de les seves parelles després d'un partit de futbol. La seva crida va tenir rèplica a altres localitats del país, amb dones oferint un llit o un sostre per passar el perill de la nit de la derrota.

Quan Anglaterra va debutar a l'Eurocopa, tots els seus jugadors es van agenollar al començament del primer partit en un gest contra el racisme. Alguns aficionats presents a les graderies els van xiular. Bé, els van dedicar aquell crit tan britànic, el "boo", que ja ha creat el seu propi verb sense traducció: to boo. Un dels problemes d’Anglaterra ha sigut que els brètols s’apropien de les graderies quan juga la selecció. En un joc d’extrems, una terra que ha donat tanta grandesa al futbol no ha aconseguit treure’s de sobre la mala fama de tenir una de les pitjors aficions del món.

“Ells són més forts, però al futbol es juga amb la pilota a terra”, havia dit abans de la final de l’Eurocopa el seleccionador de la Itàlia més divertida dels últims temps, Roberto Mancini. 

Tot sembla pensat perquè per fi, 55 anys després, Anglaterra pugui guanyar un títol. 55 anys després de guanyar el Mundial al vell estadi de Wembley, l’únic títol de la selecció dels tres lleons a l’escut, Anglaterra jugarà per primer cop la final de l’Eurocopa al nou Wembley contra Itàlia (21 h / T5), un equip que tampoc sol tenir sort en aquest torneig. De fet, l’ha guanyat un sol cop, un llunyà 1968. Des de llavors, ha guanyat els Mundials del 1982 i el 2006, però l’Eurocopa se li resisteix.