Aquests dies en què els col·lectius en defensa de la memòria històrica commemoren l’assassinat del batle de Palma Emili Darder (1895-1937), juntament amb Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques a mans dels feixistes, ens arriben notícies sobre els baixos nivells de credibilitat de la democràcia entre el jovent. I el que és més preocupant: del seu hipotètic suport a una forma de govern autoritària. A una dictadura, vaja.

Era fill d’un guàrdia civil i nebot d’un bisbe. Ell mateix va ser oficial de la Legió i de la Guàrdia Civil. Però la Revolució d’Octubre del 1934 a Astúries ho va canviar tot: el va situar en una posició de vida o mort –literalment– i es va passar al Partit Comunista, formació amb la qual va lluitar contra el franquisme. Recordam la trajectòria de Gabriel Torrens Llompart quan fa 90 anys de la commutació de la pena de mort a què se’l va condemnar pels fets d’Astúries. Per fer-ho ens fixam tant en els estudis d’Aina Ferrer Torrens i de David Ginard com en l’entrevista que li varen fer, el 1993, Celso Calviño i Coloma Julià a la revista de Llucmajor De pinte en ample.

L'economista català Ernest Lluch, assassinat per ETA el 2000, definí Mallorca i Menorca com les úniques illes industrials de tota la Mediterrània. Va ser a partir del segle XIX quan, amb els aires de la Revolució Industrial d’Anglaterra, el paisatge insular es poblà de fàbriques –el motor tèxtil d’Eivissa fou Can Ventosa, inaugurada el 1876. A Mallorca, Palma s’erigí en l’epicentre fabril, seguit, a la Part Forana, per Sóller, Inca, Manacor i Llucmajor. El relat oficial, tanmateix, diu que foren els hotelers els qui, després d’una guerra civil provocada per un cop militar, tragueren les Balears de la misèria més absoluta. L’historiador solleric Antoni Quetglas lamenta molt els efectes d’aquest relat: “A Terrassa (Catalunya) o a moltes ciutats d’Anglaterra i Alemanya el patrimoni industrial és un atractiu turístic. Aquí, però, ens hem oblidat que hi havia una potent activitat econòmica abans del ‘boom’ turístic”.

A classe, toca parlar de la revolució i de Karl Marx. Alguns conceptes bàsics: ideologia, alienació i mercaderia (primer capítol, primer volum d'El Capital). Quina diferència hi ha entre valor d’ús i valor d’intercanvi? Què és una societat de classes? I la revolució del proletariat? Baden amb el mòbil. Demano quina paraula associen a revolució i diuen innovació, transformació, canvi. Molt bé. Aquí ningú no parla de ruptura ni d’actes subversius. Aux armes, citoyens! Per favor. Siguem sensats. Ja sabem com acaben les revolucions. Pregunto: quina diferència hi ha entre el dissident i el revolucionari? Cap: tots dos volen canviar la societat. Potser el dissident és més tranquil que el revolucionari? És més políticament correcte. Agafo una drecera: parlem de situacions d’injustícia viscudes. En general, les poden identificar amb precisió, tant en primera persona com pel que fa a escenes que han vist. Situacions que indignen. L’àrbitre va picar falta i no l’era. L’examen era massa difícil i el professor explicava fatal. Vaig veure que un company patia bullying. Què vau fer davant la injustícia? Resposta força general: no hi ha res a fer. És el que hi ha.

Topo amb anuncis d’hotels, spas i altres experiències vacacionals: la idea de cuidar-se, de tenir cura d’un mateix, està substituint l’antic clixé de “desconnectar”. Els orígens de la cosa són millennials i, per tant, irònics i autoconscients: selfies fetes una nit de divendres lluint barnús, tovallola al cap, tractament facial, copa de vi i sèrie, sota l’etiqueta #selfcare com a revolta contra la pressió social. Podria estar fent contactes i multiplicant el meu capital sexual, però escullo cuidar-me el cos i l’ànima. De manera anàloga, cuidar-me a les vacances és declarar que no dedicaré l’agost a aprendre la història d’unes pedres ni a produir fotos més memorables que les dels meus amics.

Amb els boscos cremant i la gasolina tan cara hem arribat a aquest estiu especialment ben informats dels perills de continuar com sempre. Cosa que fa encara més visible l’obstinació amb què el plaer s’arrapa a la vida, com una font d’energia infinitament renovable. És fàcil polititzar la primavera, una estació en què la natura mateixa sembla una revolució que desglaça, brolla i germina. Però la lliçó moral de l’estiu és que tot allò que creixia ho feia per existir simplement de vacances. A diferència de la història dels homes, el cicle de les estacions sí que ens recompensa amb la utopia, ben puntual cada juny.

“En lloc d’evolucionar, la situació ha involucionat. Els moviments de la societat civil estan en espera i continua havent-hi moltes persones preses, fins al punt que la Fiscalia ha hagut d’admetre que manté diversos menors detinguts set mesos després de les protestes. Estan jutjant alguns manifestants per sedició. Així que molta gent està marxant del país, estem vivint un nou èxode, però en aquesta ocasió de professionals joves”.

La gent, en el fons, és prou decent. La creença que, per naturalesa, som egoistes, espantadissos i agressius és un mite alimentat durant segles: "Aquesta imatge negativa de la humanitat és un nocebo", afirma convençut Rutger Bregman (Països Baixos, 1988) a La humanitat. És a dir, el contrari del placebo: té conseqüències negatives perquè ens ho creiem.

El 18 de març del 1871, fa 150 anys, les dones van ser les primeres a sortir al carrer per apoderar-se dels canons de Montmartre, a París, després que les tropes franceses es rendissin davant de Prússia. Les hores següents, una massa anònima va arribar al poder i, durant 72 dies, es va establir la igualtat de sous entre homes i dones, es van fer guarderies públiques, gratuïtes i laiques a tots els barris i prop de les fàbriques, es van aprovar pensions per a les viudes (independentment de si s'havien casat o no), es van anul·lar els deutes de lloguer, es van confiscar els béns de l'Església, es va abolir l'exèrcit, es va intentar instaurar la democràcia directa i la bandera roja va onejar a l'Hôtel de Ville (l'actual Ajuntament de París). Però aquella experiència revolucionària va tenir una vida breu. El 28 de maig del 1871 el govern de Versalles va aniquilar els últims focus de resistència dels communards i va posar fi a la Comuna de París amb una repressió salvatge contra 70.000 persones. Han passat 150 anys, però els communards han persistit en la memòria i són presents en molts debats actuals. Dos llibres recorden com van ser aquells dies i en reivindiquen l'exemple: La historia de la Comuna de París de 1871 de Prosper-Olivier Lissagaray (Capitan Swing), que ja es pot trobar a les llibreries, i Viva la Comuna! Los 72 días que conmocionaron Europa (Bellaterra Edicions), coordinat por Miguel Urbán i Jaime Pastor, que es publicarà al principi del mes d'abril.

Des del present pot semblar que no hi hagut mai una època amb un futur tan incert o tanta ràbia acumulada que encengui els carrers. Si es mira enrere, però, hi hagut molts moments en què la revolta s'ha instal·lat als carrers de Barcelona. De vegades, de manera molt virulenta. El 25 de juliol del 1835 es van cremar convents i els aldarulls van culminar amb l'assassinat del governador militar. La bullanga del 1835, que va començar en una plaça de toros, va tenir un caràcter irreversible en l'urbanisme de la ciutat i va fer caure el govern de Madrid. El 1951 la vaga dels tramvies va suposar un altre punt d'inflexió. Va ser la llavor de l'oposició antifranquista i va agafar les autoritats totalment desprevingudes: a les 12 del migdia eren a missa mentre als carrers es tiraven pedres contra els tramvies. Aquestes dues revoltes són les protagonistes dels dos primers llibres de la col·lecció Dies que han fet Catalunya, que publica Rosa dels Vents: La vaga dels tramvies (1 de març de 1951) de Francesc Vilanova i Vila-Abadal i La bullanga de Barcelona (25 de juliol de 1835) de Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà ja són a les llibreries. Al setembre se'n publicaran dos més: La desfeta (11 de setembre de 1714) d'Agustí Alcoberro i El complot de Prats de Molló (4 de novembre de 1926) de Giovanni C. Cattinni.

Bernat Nadal i Crespí (1745-1818) era fill d’un moliner de Sóller i va arribar a la presidència de les Corts que poc més tard aprovaren la primera Constitució espanyola, la Pepa, el 1812: la primera revolució de la història espanyola contemporània, segons Miquel dels Sants Oliver. Poliglot, il·lustrat, reformista, generós, Nadal establí a la seva diòcesi un catecisme en català, vigent al llarg d’un segle, contravenint la consigna del rei de fer servir el castellà, i apostà per la formació de la dona. Un nou estudi dels doctors en Història Pere Fullana Puigserver i Valentí Valenciano i López, publicat pel segell mallorquí Illa Edicions, destaca la concordança de la seva biografia amb les idees de Llull: Bernat Nadal i Crespí. Un bisbe d’inspiració lul·liana.

'Ham on rye'

La gran i desconcertant sorpresa del cinema 'indie' nord-americà

Tyler Taormina manlleva el títol del seu primer llargmetratges d’una de les obres semiautobiogràfiques de Charles Bukowski, Ham on rye, traduïda aquí com La senda del perdedor, que alhora remetia irònicament a la novel·la juvenil per excel·lència a la literatura nord-americana de la segona meitat del segle XX, El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger. En aquest cas ens trobem davant d’una relectura dels codis del cinema adolescent a partir d’un dels seus rituals més idiosincràtics, la festa de graduació, que marca el pas a la vida adulta però que també implica un procés de selecció i exclusió dels seus integrants. Segueix llegint. Disponible a Filmin

]]>

El director mexicà Michel Franco (Ciutat de Mèxic, 1979) no se n'amaga: pertany a les elits privilegiades d'un dels països amb més desigualtats i corrupció del món, i des de petit va sentir dir que “les coses són així” i que no es podia fer res per canviar-les. Franco no pensa així, però tampoc creu que la solució sigui una revolució violenta dels desposseïts. “Estic a favor de les revolucions però també en desconfio, segurament perquè la mexicana va ser un fracàs total que va beneficiar sobretot els líders de la revolució –explica–. Però el problema no és la part violenta de les revolucions, sinó la falta d'ideologia de revoltes com la dels armilles grogues, on hi havia gent de dreta, de centre i d'esquerra que sortien al carrer a cridar la seva ràbia i a trencar-ho tot. I això pot ser utilitzat per l'extrema dreta i els militars per justificar la seva violència”.

]]>

Fa un any i mig que la companyia Mos Maiorum està treballant en l’espectacle que per fi arriba al Teatre Lliure de Gràcia, Turba, però d’acord amb l’actualitat sembla que s’hi hagin posat fa quatre dies: l’assalt del Capitoli americà, envaït per una turba, sembla ideat expressament per justificar les preguntes que planteja l’obra. Una és si avui és possible una revolució que canviï el sistema. Una altra, si calen físicament els cossos de les persones per fer la revolució. I encara més: ¿som capaços de revolucionar-nos?

]]>

El passat 21 de juliol, el Parlament va aprovar el dictamen de la comissió d'investigació sobre l'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya, en el qual, "per salut democràtica", es considera necessària l'abdicació de Felip VI i la celebració d'un referèndum sobre monarquia o república "a la resta de l'Estat". El dictamen pressuposa que s'haurà celebrat i també guanyat un referèndum d'autodeterminació a Catalunya.

]]>

Almenys 200.000 persones, segons dades de la policia, s'han manifestat aquest dissabte als carrers de Praga per reclamar la dimissió del primer ministre de la República Txeca, Andrej Babis, acusat de conflictes d'interès i corrupció. La mobilització estava convocada amb motiu del 30è aniversari, demà diumenge, de la Revolució de Vellut, que va posar fi al règim comunista txec.

]]>