Fa 14 anys que el sistema de finançament autonòmic està caducat: un model que perjudica les Balears, el segon territori en aportar recursos per càpita i el desè en rebre’n de tornada. Ara, el govern espanyol ha posat damunt la taula una nova proposta. Què en sabem i com pot afectar les Balears?

Les Illes Balears fregaran aquest 2025 el rècord de dèficit fiscal de la darrera dècada. Aquests són els càlculs de la Conselleria d'Economia i Hisenda, que preveu que la diferència entre el que les Illes aportin i el que rebin serà de 570,4 milions d'euros. Un dèficit només superat el 2020, any de pandèmia, en què el balanç va ser de 579,5 milions d'euros. A les portes del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) en què el govern espanyol explicarà la seva proposta de reforma del sistema de finançament, la Conselleria adverteix que les Illes són un dels territoris més perjudicats pel repartiment actual.

El Govern torna a carregar contra el finançament singular de Catalunya, malgrat que un pacte similar aplicat a les Illes les beneficiaria. La primera reacció de la Conselleria d'Hisenda a l'anunci del president d'ERC, Oriol Junqueras, sobre un acord amb el govern espanyol ha estat censurar que s'hagi negociat de manera bilateral. "No se'n sap el contingut, més enllà de les pinzellades que ha volgut donar una de les parts de la reunió", expressen fonts del departament en referència a ERC: "Un partit que ni tan sols governa a la seva pròpia comunitat". En aquest sentit, ja han advertit que han reclamat una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera per "tractar la necessària reforma del sistema de finançament".

La secretària general d'ERC i presidenta del grup republicà a Barcelona, Elisenda Alamany, és aquest dimarts a Palma per assistir als actes de commemoració de la Diada de Mallorca, el 31 de desembre. L'acompanya la presidenta d'Esquerra a les Illes i regidora a l'Ajuntament de Manacor, Carme Gomila. Reivindiquen el sobiranisme com a ideal indestriable dels drets socials i parlen de la "nació sencera", en referència als Països Catalans.

Les jornades organitzades pel Cercle d'Economia ens han deixat amb una dialèctica molt decebedora i vella entre sociovergència i tripartit d'esquerres. Els partits del Procés havien obert un forat immens per a qui estigués disposat a posar al centre la reforma del model econòmic de Catalunya. Salvador Illa ha arribat al poder instal·lant-se en aquest camp per córrer. Però, de la mateixa manera que tothom sap que els bons números macroeconòmics d'Espanya no tenen cap traducció en la vida real ni surten de reformes de fons (Miquel Puig s'ha cansat de recordar en aquestes pàgines que l'economia espanyola i la catalana fa 30 anys que no incrementen la productivitat, que creixem a còpia d'importar treballadors low cost inflant una bombolla que tard o d'hora farà petar l'estat del benestar), les propostes del centreesquerra i el centredreta per al post-Procés irradien una manca d'ambició estratosfèrica. Com que tot el que el centre radical posa sobre la taula sona a continuar allargant l'agonia d'un model essencialment fraudulent, s'obre un nou forat de credibilitat que les noves dretes aprofiten de manera perfectament lògica.

La capacitat d'innovar de la política catalana és gran. El líder d'ERC, Oriol Junqueras, ja va dir que no pensava donar suport als pressupostos del 2025 i ja veurem si ho farà als del 2026. Però tranquils. Una mostra és l'acord de l'executiu de Salvador Illa, precisament amb els republicans i els Comuns, que li garanteix 2.000 milions d'euros més pel seu funcionament sense tenir uns nous pressupostos.

Poques hores abans que declarés a la comissió d'investigació sobre l'operació Catalunya, apareixen (via RAC1) uns àudios que demostren que María Dolores de Cospedal ja estava implicada de ple en la guerra bruta contra l'independentisme català l'any 2014, quan era secretària general del PP. D'altra banda, aquest cap de setmana ha aparegut un manifest, signat per quatre exalcaldes de Ripoll (Pere Jordi Piella i Jaume Camps, del PSC; Teresa Jordà, d'ERC, i Jordi Munell, de Junts) que denuncia la xenofòbia de l'actual alcaldessa, Sílvia Orriols, i la seva forma “autoritària i sectària” de governar el municipi. Orriols, per la seva banda, ha contestat com té per costum: amb un vídeo en què es presenta com a víctima, acusa els seus predecessors de ser uns cacics i es presenta (a ella mateixa i al seu partit, Aliança Catalana) com “els vertaders demòcrates”. Durant el mateix cap de setmana, un alcalde actual de Junts d'una ciutat important, Agustí Arbós, d'Olot, en una entrevista a Nació Digital fa picades d'ullet prou explícites a Aliança Catalana amb un discurs que situa els immigrants com a causants de la degradació de les condicions de vida “dels catalans” (“S'ha de frenar d'una manera bastant radical l'arribada massiva de gent per mantenir l'estat del benestar”, hi deia el jove cadell de la nova dreta catalana). Finalment, fa uns dies assistíem a un intercanvi d'insults prou intemperants entre Gabriel Rufián i Francesc de Dalmases, pocs dies després que Oriol Junqueras hagués convidat Jordi Turull a “aparcar els retrets” en la consecució de “quotes de sobirania” del govern d'Espanya, durant el XXX Congrés d'ERC que va avalar àmpliament el renovat lideratge de Junqueras.

Els dos grans partits de l’independentisme han protagonitzat una altra setmana estel·lar. No fa gaire, ens congratulàvem de l’acord entre PSOE i Junts sobre la immigració, i del fet que ERC l’aplaudís. Puigdemont també va felicitar-se (amb la boca petita) de l’acord per la condonació parcial del deute autonòmic, i va restar callat quan Turull acusava ERC de pactar un traspàs fake de Rodalies. Al recent congrés del partit, Junqueras va insistir en aquesta direcció i va proclamar, davant “el meu amic Jordi Turull” que els avenços en matèria d’autogovern, ja fossin mèrit de Junts o d’ERC, havien de satisfer tots els independentistes. Però pocs dies després, juntaires i republicans ja es deien de tot, al Parlament i al Congrés de Diputats. O Puigdemont i Junqueras no tenen autoritat sobre els respectius peons, o ja els va bé esperonar la batussa sense embrutar-se les mans.

No ens enganyem. ERC i Junts continuen amb la seva guerra, la coordinació és inexistent i la desconfiança mútua sideral. Però també és cert que l'endimoniada aritmètica parlamentària a Madrid fa que qualsevol cosa que un dels dos pacti amb el PSOE necessiti els vots de l'altre per ser aprovada. És a dir, tots dos tenen capacitat de veto mutu per fer descarrilar els acords que s'aconsegueixin. Però això és una cosa que no està passant. Sigui perquè hi ha un acord no escrit per no boicotejar-se mútuament, o sigui perquè s'aplica la lògica política de l'acudit del dentista, el cert és que ni Junts ha amenaçat amb tombar l'acord sobre la condonació del FLA aconseguit per ERC ni els republicans han piulat sobre l'acord per traspassar les competències sobre immigració obtingut per Junts.

Aquest dimecres farà cinc anys de la primera reunió de la taula de negociació entre el govern català i l’espanyol. Després d’anys de repressió i escalada del conflicte per part de l’estat espanyol (amb la sentència contra els presos polítics, els exilis forçats per la persecució i l’obertura de centenars de causes judicials), es produïa un punt d’inflexió i ens assèiem cara a cara. Era el reconeixement, tal com després es posava per escrit en el comunicat conjunt dels dos governs, de “la naturalesa política del conflicte i que aquest requereix una solució política”. Iniciàvem una etapa que portaria a l’alliberament dels presos i preses polítics, l’eliminació del delicte de sedició i, finalment, a l’aprovació de la llei d’amnistia.

El període congressual a Esquerra Republicana de Catalunya continua. Ara, després d’haver elegit la direcció, toca definir l’estratègia política que determinarà l’evolució del partit. Això és una anomalia que convé corregir estatutàriament: a una direcció li ha de correspondre una estratègia política. Elegir les persones que han de comandar el partit ha de comportar debatre sobre la política que aquestes persones proposen dur a terme. Parlem, està clar, d’un plantejament polític estratègic, no de simples declaracions d’intencions.

Escrivia l’any passat que unitat és una paraula enlluernadora, i que potser ens tornarà a enlluernar si PP i Vox arriben al poder. Mentrestant, Joan Tardà ha publicat un article proposant un viratge estratègic d’ERC per tal que esdevingui un partit “no exclusivament independentista”, que apel·li a les esquerres que defensen l’autodeterminació per tal de representar millor la pluralitat del país. No cal dir que a Tardà li han dit de tot els patriotes de sempre. Aquests atacs ens poden fer empatitzar amb ell i amb qualsevol que és prou lliure per enfrontar-se als que practiquen el que Ferran Sáez anomena “l’heretgia per aclamació”. Però això no vol dir que no puguem veure punts febles en la seva aposta. El principal és que una aliança d’aquesta mena dificulta tota mena de col·laboració d’ERC amb Junts, que és un aliat indispensable per aconseguir avenços en un sentit sobiranista. Si realment es crea un tercer espai d’esquerra “autodeterminista” (com l’anomena Tardà), aquest espai ha de ser capaç de cooperar amb el PSC i Junts quan sigui útil, i enfrontar-s’hi també quan convingui. Malgrat tot, com vaig escriure també fa una setmana, sumar escons és molt més fàcil que sumar vots, i no és descartable que una opció electoral unitària de l’esquerra “autodeterminista” sumés sufragis, però també en dispersés, com ja li va passar el 2015 a la candidatura de Junts pel Sí.

Començo pel final: en l’actual procés congressual Esquerra haurà d’encarar el debat sobre la conveniència de deixar de ser un partit polític exclusivament independentista. Substituir l’objectiu final de la independència, fixat en l’article 2 dels estatuts des de la darrera dècada del segle XX, pel de la proclamació de la República Catalana. És voluntat d’alguns militants independentistes incorporar aquesta qüestió amb la mateixa naturalitat amb què s’han anat integrant noves estratègies post-Procés. Efectivament, atès que la victòria de l’1-O no havia estat la definitiva i motivats per la màxima de guanyar o aprendre, el republicanisme va assumir que només podria aspirar a liderar un nou procés cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació si era capaç d’entomar la penyora derivada de metabolitzar els errors comesos entre 2015 i 2017. Per exemple, haver confós el silenci de gran part dels nostres compatriotes no independentistes amb una adhesió passiva a l’unilateralisme.

Passat el procés electoral intern d’ERC, cal preguntar-se per què ha guanyat Oriol Junqueras, i també per què ha obtingut només el 52% dels vots.

La llarga tardor d’Esquerra Republicana ha acabat com era d’esperar: l’autoritat –política i moral– d’Oriol Junqueras s’ha acabat imposant a una alternativa que no ha estat capaç de trobar un candidat que tingués els atributs precisos que la circumstància demanava.

Des d'aquest dissabte al vespre, Oriol Junqueras torna a presidir Esquerra. Ho fa gairebé mig any després d'apartar-se del càrrec per forçar la convocatòria d'un congrés que l'ha revalidat en el càrrec en una votació ajustada. "La presidència [d'ERC] pot ser reelegida ininterrompudament fins a un màxim de dotze anys, si bé sempre pot acabar el mandat", estableixen els estatuts. Junqueras ja fa tretze anys que va arribar al lideratge d'Esquerra, l'1 d'octubre del 2011. Per què, doncs, pot continuar dirigint el partit? La repressió va fer que el 2019 ERC canviés els seus estatuts per adaptar-los a la situació del seu president, Junqueras, i la seva secretària general, Marta Rovira, que eren a la presó i a l'exili. Va ser llavors quan els militants van avalar que el comptador quedés suspès mentre no poguessin exercir les seves funcions amb normalitat. Si Junqueras continua inhabilitat i vol seguir liderant el partit –i la militància li continua fent confiança–, podria arribar fins al 2040.

La temporada de congressos que, mesos enrere, il·lusionava els que s'il·lusionen amb els congressos dels partits sembla que ja s'ha acabat. Han fet congressos els partits independentistes catalans (CUP, Junts i ERC, per ordre cronològic) i també el PSOE. Tots n'han sortit, segons ells, reforçats. En el cas de la CUP, la ponència estratègica i el secretariat nacional sorgits del congrés de finals de setembre a Sabadell va obtenir un 82% de suport dels militants. Un mes després, Junts va tancar files, com estava escrit, entorn de Carles Puigdemont i una executiva nacional renovada (amb Jordi Turull com a secretari general en lloc de Laura Borràs), que van obtenir un suport del 90%. També va arribar a aquests percentatges a la búlgara Pedro Sánchez en el congrés federal del PSOE de finals de novembre, que es va saldar amb la renovació dels òrgans de govern del partit i un suport quasi unànime al lideratge del seu secretari general i president del govern espanyol. I aquest cap de setmana s'ha celebrat la segona volta de les primàries d'ERC, de la qual n'han sortit vencedors Oriol Junqueras i la seva nova executiva, amb Elisenda Alamany com a secretària general, amb un 52% dels suports per a la candidatura Militància Decidim, enfront del 42% obtingut per la candidatura Nova Esquerra Nacional, encapçalada per Xavier Godàs. Al congrés d'ERC, per tant, és on s'ha fet palesa una major discrepància interna, perquè la cohesió del partit s'ha ressentit dels pactes amb els socialistes per investir presidents Pedro Sánchez a Espanya i Salvador Illa a Catalunya.

Oriol Junqueras torna a ser president d’Esquerra Republicana. Es va estrenar en el càrrec el 2011 i, pel cap baix, ho serà fins al 2028. D’entrada, deu reflexions a rajaploma.

L’esperança és una força poderosa, però políticament està perdent la partida a la força del ressentiment. Ressentiment de moltes persones, fruit de mil injustícies, de mil expectatives frustrades i de la incertesa de la revolució tecnològica on estem immersos i que ens aboca a un futur d’incertesa. Ressentiment per la decepció amb el contracte social que havia d’aportar progrés i cohesió social a canvi d’impostos i vots.

El mateix dia que Carles Puigdemont va llançar públicament una advertència al PSOE exigint que Pedro Sánchez se sotmeti a una qüestió de confiança, Junts es va aliar amb el PP al Congrés per tombar l'impost sobre producció elèctrica. Concretament, en la reunió de la ponència del projecte de llei que regula el règim del comerç de drets d'emissió dels gasos d'efecte hivernacle d'aquest dilluns a la tarda els juntaires van aconseguir incloure en el text una esmena pactada amb els populars. La iniciativa, que es va aprovar amb el suport d'ERC, planteja suspendre l'impost, que ja s'havia suspès temporalment durant la crisi de preus, però que al juliol va recuperar el tipus normal, que és del 7%. També hi van votar a favor Vox i el PNB, segons han informat fonts del grup parlamentari popular l'endemà de la reunió, que es va celebrar a porta tancada. Des del govern espanyol i des del grup parlamentari del PSOE ja busquen una fórmula per deixar sense efecte el canvi i treuen ferro a aquesta aliança. "No fem de l'anècdota d'ahir la categoria i no traiem conclusions que no porten enlloc", ha demanat el portaveu socialista al Congrés, Patxi López.