Totes les històries de vampirs són històries d'amor. Això és perquè l'amor està fet de sang viva i mai no mor, encara que a algú li trenquin el cor amb una estaca. Perquè, en tal cas, tot i que sembla que finalment s'ha mort, resulta que al cap de quatre dies s'estrena una altra pel·lícula del mateix. Amb la novel·la de la novaiorquesa Sara Gran Acércate (La Biblioteca de Carfax, 2023) descobrim que les històries de possessions demoníaques també estan dominades per l'amor.

Les memòries del dibuixant J.L. Martín (Desmemorias de una revista satírica, Libros Cúpula, 2023) expliquen tota la història del mític setmanari (ara mensual) El Jueves. Això, que no és poca cosa, es converteix en molt més encara: la història d'una Barcelona que avui sembla desapareguda i que, potser, sempre hi torna.

Fa unes setmanes es va celebrar el Gutter Fest a Can Batlló, a Barcelona, que és el Woodstock de l'autoedició. També hi va haver fang i pluja, els quals són el poder i la glòria de tot esdeveniment independent. L'autoedició és com el budisme beatnik o el sufisme de Franco Battiato, una via d'autoconeixement per a moderns. En un festival tan gran, i davant d'una allau d'autoedicions, on es pot dir que no n'hi ha cap ni una d'exempta d'interès, tothom es troba tota l'estona una mica perdut i atabalat.

Van ser les dones, i no els homes, les primeres a enregistrar el blues. I amb els seus discs de pissarra, són les dones les qui van crear aquest mercat musical. També tocaven elles els instruments (el piano, la guitarra, el banjo, la corneta, el trombó, la percussió...), i així mateix van formar part de les primeres orquestres de jazz. Algunes reeixien com a artistes, i moltes d'altres mantenien les seves famílies fent de minyones. Les dones eren les transmissores familiars de les cançons, dels balls, de les tradicions i de tot el que ara anomenem blues. Si avui, però, demanem a algú que digui noms d'intèrprets de blues, només sentirem esmentar homes.

Semblava soroll però era identitat. Aquella música avantguardista, que es deia free jazz, va convertir-se en la manifestació cultural més aclamada del Black Power, el moviment que defensava l'orgull dels negres americans. El free jazz era una reacció capgirant i espiritual davant del que es va percebre com un espoli, com una expropiació del jazz a la comunitat negra. Aquells músics deien que el jazz només havia obtingut el títol de música americana quan el poder dels blancs el va assimilar i el va fer seu i que abans estava considerat música de negres i no d'americans.

No hi ha cap autor català –ni segurament europeu– que hagi explorat tant com Laura Pérez Vernetti (Barcelona, 1958) la cruïlla en què es troben la poesia i el còmic. Durant els últims 15 anys, Vernetti s'ha dedicat principalment a dialogar amb l'obra de diversos poetes en una desena de llibres de poesia gràfica d'una gran riquesa de recursos i llibertat d'estil com La cólera de Baudelaire (2021), Pessoa & Cia (2012), Yo, Rilke (2017) i El caso Maiakowski (2014), tots quatre publicats a Luces de Gálibo.

A l'última novel·la de Javier Pérez Andújar, quatre artistes conviuen en un garatge i reben la visita d'un ésser monstruós amb qui intentaran comunicar-se. Guanyadora del premi Herralde, El año del Búfalo (Anagrama) és un dels viatges literaris i mentals més radicals de la temporada. L'escriptor combina la narració del confinament artístic dels protagonistes –un dels quals, l'escriptor finlandès Folke Ingo, explica la història que llegim– amb una pluja de biografies de dictadors, assassins i colpistes i la marea ascendent de notes al peu de pàgina, que modifiquen i qüestionen el relat principal.

Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, 1965) ha escrit una novel·la “estranya” i ja no se n’amaga. Fa prop de 25 anys que El año del Búfalo li voltava pel cap, però no s’atrevia a posar-li forma. “Em feia vergonya. Pensava: «Ara escriuré un llibre estrany i es riuran de mi»”, explica l’escriptor i articulista de l’ARA. El temps a casa provocat pel confinament pandèmic el va portar a reprendre aquesta història, amb la qual ha guanyat aquest dilluns el 39è premi Herralde. El llibre gira al voltant de quatre artistes reclosos en un garatge fins que, un bon dia, una criatura els proposa un pacte sinistre. La història se centra en el 1973, però hi apareix una multitud de veus de personatges històrics, líders revolucionaris, dictadors i caps d’estat a través dels quals l’autor fa una panoràmica “divertida i amb aires pop del segle passat”, segons el jurat. El premi està dotat amb 18.000 euros i la novel·la es publicarà a finals d’aquest mes sota el segell d’Anagrama. Daniel Saldaña ha quedat finalista amb El baile y el incendio, la història de tres amics d’adolescència que es retroben a la ciutat mexicana de Cuernavaca.

Entrevista a Carpanta, el mort de gana més mític de la història contemporània

Carpanta em rep sota el pont on viu i, després de confirmar que soc l’enviat del diari ARA, me’n demana un exemplar per ficar-se’l per sota de la jaqueta. Diu que fa una estona acaba de portar la camisa a la bugaderia i té por de refredar-se. Una petita foguera exhala pudor de plàstic cremat, encara que a Carpanta sembla que no li importa. I és a la vora d’aquest foc on ens arrepleguem per tenir la conversa. Damunt la caixa on s’asseu el nostre entrevistat, el més mític dels morts de gana de la història contemporània, hi ha obert el llibre La pell freda.

]]>

L’home que va fer passar a la nau els dos amics i el gos portava guants de llana i una mascareta feta amb un cartró i unes cordes. Sense parlar, va indicar als seus convidats que el seguissin fins al fons d’aquell magatzem. A dreta i esquerra s’enfilaven llarguíssimes prestatgeries plenes de cartes, moltes sense obrir. Cada sobre estava escrit amb una cal·ligrafia singular. I també portaven tots els sobres la impressió d’un mata-segells diferent. “Agafeu el gos”, va dir sense girar-se. Al final de la nau hi tenia una mica de despatx consistent en una taula de menjador, un Pentium 462 clònic i un moble bar. “Darrere aquest pilar hi trobareu cadires plegables, acomodeu-vos si no us fa res. Heu tingut molta sort, ja que soc l’única ànima vivent que roman en aquest polígon. Quan van decretar el confinament vaig sortir corrent de casa per tancar-me aquí. Benvinguts al meu món. Col·lecciono cartes de tot el món. En tinc milions! Algunes les he llegit i d’altres no, perquè jo no soc ningú per violar cap correspondència. Així que podria dir que acumulo misteris i senyals de vida que ja ningú espera, i d’altres que ja van assolir la seva missió. Tot el que hi ha al món són senyals de vida. O, si més no, és el que penso”. El ressuscitat es va quedar rumiant si ell també devia ser un senyal de vida. Es va fer un silenci empipador. Per trencar el gel, l’home sense cap va voler presentar-se ell i el seu amic, encara que del gos no se li ocorria gran cosa a dir, de manera que ho va improvisar: “I el nostre gos es diu Mario Bros i és d’una raça molt comuna anomenada Schadenfreude o una cosa semblant”. L’amo del magatzem es va posar molt content de conèixer un home sense cap i un altre que havia ressuscitat. “Us podeu quedar a aixopluc tota la nit. Si no podeu dormir, darrere vostre hi teniu algunes revistes. Ja estan passades però a mi m’agrada molt rellegir-les”, va afegir assenyalant una pila de revistes en blanc i negre i amb una franja vermella al llom. La capçalera també estava impresa en vermell i les revistes es deien Signal. “Jo soc de Banyoles i em dic Giscard d’Estany. No cal que pregunteu, perquè no tinc parentesc amb cap president francès i, no obstant això, sí que hi ha un avantpassat comú de Miravet que em lliga amb Spiro Agnew, el vicepresident de Nixon. ¿Coneixeu la teoria dels sis graus de separació? Doncs jo la tinc amb dècimes. Cada dos per tres em surt un cosí”, i mentre deia això, l’home va agafar una revista i la va obrir per una pàgina on apareixia la foto d’un tanc.

]]>

L’Òscar Ideesnoires va quedar molt intrigat pel nom de les tres germanes, de les quals no havia sentit a parlar mai. “Com ha dit que es diuen aquestes dones, senyor Bonastre?”, també la Lleona va sentir molta curiositat. Pel que fa a qualsevol possibilitat de desperfecte humà, la nostra tafaneria no coneix límits. Aquesta és la causa principal de l’èxit dels autors moralistes, des de La Bruyère a Cioran, passant per Joubert. Terriblement sensibles per tal de suportar els caràcters humans i els costums de la gent (unes vegades vestits d’èpica, d’altres destrossats pels vicis), aquests pensadors sucumbeixen dins la tempestat de la història i lluiten per explicar-ho d’una manera brillant, és a dir, que els salvi, mentre s’hi ofeguen. ¿Era el senyor Bonastre un autor moralista francès? No, perquè ell era de Sistrells, malgrat que ja feia molts anys que no hi vivia. ¿S’havia ofegat, doncs, el senyor Bonastre en la seva història particular? Sí, però com que allò li va passar al començament, quan era petit, hi estava molt acostumat i ja no en feia cas. “Em deixeu parat! No vull dir a l’atur sinó estacionari! ¿Així que no coneixeu la Palaia, la Maire i la Llobarra? Són les filles de l’amo dels queviures que hi havia a la plaça de les Heroïnes de Girona, on hi ha el parc. Aquella botiga tenia un bacallà molt bo. I a l’amo li deien el bacallaner solitari. Ara no m’enrecordo del seu nom de veritat. Potser mai ningú l’ha sabut”.

]]>

Tot i que li resultava massa dolç per al seu gust, l’Òscar va llepar-se el Marie Brizard dels llavis i va sentir la pell feta ara de paper de vidre per tants dies sense afaitar. En tancar els ulls per donar-se un instant de record, es va quedar endormiscat. El gust d’aquell licor i el sabor farinós de les mantegades era l’únic autèntic, o potser tan sols versemblant, que li estava succeint en aquell moment. Quan va tornar a obrir els ulls, ni la dona planta ni l’home de guix hi eren. ¿Començava a al·lucinar l’Òscar Ideesnoires? Gens ni mica. I la prova era que el veí de l’entresol seguia assegut amb el cap damunt la falda. Ara estava petant-la amb la Lleona. L’Òscar va sentir gelosia de veure’ls tan confiats tots dos. “On se n’han anat?”, va dir. “Ah, aquest parell sempre fan el mateix -contestà l’home sense cap-, et claven una llauna i s’esfumen igual que el pantocràtor de Sant Climent”. La veïna es va quedar intrigada amb la comparació i l’hi va preguntar a l’home sense cap, i això encara li va fer més ràbia a l’Òscar. “Em refereixo que han marxat com aquell que no diu res. Els pantocràtors sempre sembla que estan a punt de parlar i mai no diuen res”, va afegir el veí. “Igual que la Unió Europea quan tenim un problema de veritat!”, va intervenir el senyor Bonastre.

]]>

Però sí que la dona planta li va fer una abraçada a l’home de guix sense cap mena de por, i a continuació es disposà a pronunciar un parlament. De sobte, l’Òscar Ideesnoires va anar a la cuina. Portava en tornar una capsa de mantegades El Patriarca que li havien quedat de Nadal i també una ampolla de Peppermint Marie Brizard. “És tot el que tinc ara a casa -va dir arronsant les espatlles-, però per fer una mica de pica-pica anirà bé, no trobeu?” La Lleona va dubtar entre agafar una mantegada d’ametlla o una altra de canyella. Al final, es va decidir per la de coco. Les terceres vies sempre són més un consol que una decisió. Quantes mantegades es poden menjar per consol? Això depèn de com de llarga sigui la nit. L’home sense cap era més de neules, però, com que tot i que no tenia cap sí que tenia seny, no va gosar demanar-n’hi a l’amfitrió. Amb una neula sembla que es menja i es fuma a la vegada, i en veritat ni es menja ni es fuma, com sempre passa amb les quartes vies.

]]>

Quan van acabar de cantar aquella balada tan colpidora i malenconiosa, un espetec d’aplaudiments va retronar al pis. Tothom estava molt content, perquè volien celebrar que tots plegats havien assolit una cosa bonica. Tan sols era cantar una cançó, però els havia sortit bé. Amb un gran somriure (dels que no esborra la pols del camí), la dona planta es va posar a donar voltes a la mandolina com si fos un corró, i l’home de guix es ficà les mans als malucs i sacsejà les cames fent una dansa joglaresca. L’Òscar Ideesnoires i la Lleona ballaren agafant-se del bracet com a les pel·lícules de l’Oest, i és per això que l’Òscar no se’n va poder estar de cridar hurra ben fort. A l’home sense cap li va caure el cap moltes vegades perquè anava guimbant per tot arreu. Només el senyor Bonastre romangué assegut, però donava cops ben forts al plat de Valdemorillo amb la cullereta de Santes Creus, fins que es va adonar que li havia sortit una esquerda al plat i el va amagar sota un tovalló procurant no cridar l’atenció i, tot seguit, va fer giravoltar enlaire els dits (els índexs, els de ficar al got per veure si li cremava el cola-cao), fent com si dirigís una orquestra. Per què una música trista alegra el nostre cor? Perquè tenim cor.

]]>

L’Òscar Ideesnoires va anar a agafar l’intèrfon, i pel passadís va pensar que si ara el tocava hauria de rentar-se les mans abans de tornar a la taula. Cada petit gest, cada moviment del seu cos, el projectava, fins i tot abans de fer-lo o, pitjor encara, amb efectes retroactius, cap al fons d’un bucle, d’un munt d’idees contradictòries que el deixaven confús i amb un estrany sentiment de culpa. “¿Heu llegit un conte de l’Edgar Allan Poe que es diu Un descens al Maelström?”, li va sentir dir al senyor Bonastre amb aquella veu seva carregada d’afany i ingenuïtat. “Allí és on vaig aprendre la paraula vòrtex -continuà el vell veí-. De llavors ençà, mai no he deixat de dir-la. I sabeu què? Que tot allò que no és sutra és vòrtex”. La Lleona es va quedar parada amb aquesta frase i li va demanar si no li importaria explicar-se més. “I tant, benvolguda veïna. L’únic que no es pot contar és el que hi ha a l’ull de l’huracà o, a l’inrevés, quan s’està a l’ull de l’huracà no hi ha manera de contar res”. Ara va ser la veu tímida de l’home sense cap la que va identificar l’Òscar des del passadís. “I què hi tenen a veure els sutres i els vòrtexs amb tot això?” ¿Potser va tossir el senyor Bonastre abans de contestar? No, no va ser això, només es tractava d’un lleu escurar-se el coll, va comprendre l’Òscar, i va sospirar alleujat. “Per a mi, tot relat és un sutra, benvolgut Roger. D’alguna manera m’havia de sortir la vis budista. Jo també tinc panxa”. La Lleona va intervenir altre cop: “Ai, senyor Bonastre, d’ençà que van inventar el Kama Sutra tot ha estat postureig”.

]]>

El que més va cridar l’atenció de la veïna quan va entrar al menjador de l’Òscar Ideesnoires és que hi tenia un ós polar dissecat. L’havien deixat dret i amb les grapes obertes. “És de veritat?”, va voler saber la Lleona, i l’Òscar li va explicar que l’havia trobat temps enrere als Encants. “És el meu amic! Tot i això, ara em fa una mica de nosa tenir-lo, però, quan el vaig comprar, jo era força deixat. Com t’ho diria... es pot ser solidari sense ser sensible. I un no se n’adona. A mesura que he anat desclassant-me crec que m’he fet més receptiu al dolor. Bah, tothom és ara més sensible que abans, potser perquè és tota la societat la que s’ha desclassat en general”. L’Araceli va acariciar un braç de l’ós amb curiositat: “I de quina classe eres abans?” Com que l’Òscar havia marxat a la cuina, no la va sentir, així que la veïna li va preguntar altre cop. L’Òscar va tornar amb dos gots de cartó plens d’aigua i uns sobres de Tang síndria. “Oh! Jo abans no tenia classe, com que era petit, no tenia res. La casa era la dels meus pares i la classe també. T’agrada la música? Tinc tots els discos de la Incredible String Band! Abans que ens tanquessin a casa anava dia per altre a Disco 100. És el que més enyoro. Amb la classe i amb la música em passa el mateix, pertanyo a tots els estils”. No li va sonar de res a la Lleona el grup que l’Òscar havia esmentat. Com a tota la generació fuetejada per pel·lícules del tipus Bajo el sol de la Toscana i Un pueblo en la Provenza, l’Araceli tenia fal·lera per la música antiga, que potser és la música més moderna que es fa, de manera que cap contemporani d’aquestes composicions les reconeixeria si aixequés el cap. “Esclar que m’agrada la música -va dir la Lleona-. Fa temps vaig anar a un concert de l’Arpeggiata, els coneixes?” L’Òscar es va quedar mirant les urpes de l’ós. “Sí, els he sentit. Ara tothom toca l’arpa com a les pel·lícules de Robin Hood, però ja ningú s’enrecorda de Nicanor Zabaleta”. La veïna va sentir curiositat. “Jo tampoc me’n recordo, qui era?” En obrir la capsa de la pizza, va sortir una forta olor de rocafort que li va agradar a l’Òscar. “Fa de mal dir, però era el meu món. Com que no tinc classe, m’he fet un món”.

]]>

“Mira, fill, jo estic bé, no cal que et preocupis de res. Faig una vida normal. Em llevo d’hora, esmorzo un entrepà de mortadel·la d’olives, un got de vi de Gandesa i un altre del Priorat, el Montsant se m’ha acabat, i després prenc una mica de fruita confitada i tres o quatre magdalenes La Bella Easo amb un got de llet Parmalat, ja que el teu pare, que Déu l’hagi perdonat, era molt de la Quinta del Buitre. I quan acabo de menjar, em poso a caminar pel passadís, des de la porta del pis fins al balcó, tres o quatre hores sense parar, i vaig comptant els passos que faig. Abans no feia res d’això, però ara és normal perquè la normalitat..., això ningú ho sap. Esclar que jo, a més de normal, soc mestressa; però això no impedeix que també sigui volteriana, que en aquest cas no ve de Voltaire sinó de donar voltes a les coses”.

]]>

En el mateix moment que l’Òscar Ideesnoires es disposava a despenjar el telèfon per trucar a sa mare, la porta del pis va començar a proferir trons i gemecs. Algú l’estava sacsejant com una fera. Va obrir i es va trobar el senyor Bonastre amb els braços plens de pots de cola-cao. “Terrible! L’Uderzo ha mort! No pas pel coronavirus, sinó perquè el seu vell cor de 92 anys ha dit prou. Mai no tornarem a llegir una aventura de l’Astèrix amb el mateix goig! ¿Es fa una idea del referent que hem perdut? A la vida només es pot ser o de l’Astèrix o del Tintín. Sí, ja sé que vostè és un equidistant i és més de l’Spirou, però ara això no ve a tomb. A cop d’ull, jo semblaria molt de l’Astèrix. Per fer-se de l’Astèrix cal ser un optimista amb empenta, com jo. L’Hergé era un escèptic malenconiós que quan va manifestar els seus sentiments només va trobar la neu, el gel, com a metàfora. Ambdós, l’Astèrix i el Tintín, són viatgers. En el cas de l’Astèrix, però, el viatge és per tornar a casa, l’aldea. Són gent amb arrels. El Tintín mai no torna a casa seva, si de cas va de convidat al castell de Molins de Dalt. És un desarrelat amb gavardina. L’Astèrix dibuixa una aldea davant el món i el Tintín és l’individu atrapat pel món. Quina poció màgica té el Tintín? ¿El whisky del capità Haddock? Vinga, no em faci riure. La poció que fa el Panoràmix té una qualitat fora del que és humà. El destí li és favorable i pot creure en la seva màgia. Hergé és un descregut perquè ha comprès que tot allò en què creia era més que reprovable i ja no creu en res més. Té bon cor, però el té sol. El cor de l’Astèrix és l’Obèlix en persona. I què carrega aquest personatge? Un menhir, és a dir, la tradició. És aquesta la pregunta que em faig: a la vida, de què cal ser, de menhir o de gavardina? Jo li diria que ara corren més temps d’Astèrix. Pel que fa a mi, faig vida d’Astèrix, però endins porto un Tintín”. Abans de sortir el senyor Bonastre va girar el cap i va dir a l’Òscar: “Baixo altre cop al carrer, m’han vingut ganes de comprar llorer”.

]]>

“Yo pisaré las calles nuevamente... ”, va cantussejar el senyor Bonastre i, aixecant-se sense gosar agafar-se a la barana de les escales, continuà parlant amb l’Òscar Ideesnoires. “A vostè li agrada la Nueva Trova Cubana? A mi m’agradaria trepitjar els carrers altre cop només per anar a comprar cola-cao, que és on em dirigia, però això ja l’hi he dit abans. Podria dir-li un munt de coses, però prefereixo que em diguin. Quan agafo el telèfon, dic «Digui’m?» Els francesos són més de dir « Allô? » I quan se sorprenen exclamen «Oh là là ». És un país molt pragmàtic, amb tres lletres ho tenen tot dit”, el senyor Bonastre es va voler gratar la cara però a l’instant va adonar-se que això també s’havia tornat perillós i va fer una manotada a l’aire d’aquelles que semblen dir “Va, deixa-ho córrer”, i així va prosseguir amb la seva xerrameca. “Perquè tot és xerrameca avui, ja que el que calia dir-se fa molt de temps ho varen explicar els clàssics. Per això m’agrada escoltar a tothom, perquè cadascú porta un clàssic dins seu. Però, què vol que li digui, no és el meu cas. Jo no soc clàssic, sinó un modern genuí, sobrevisc en les superfícies. No porto res endins. Jo he vingut a la vida només per canviar de canal”.

]]>

Quan la veïna va marxar per presentar-se a la clínica on treballava (“Clíniques Barcelona, si no l’atenem ara, l’atendrem d’aquí una estona”), l’Òscar Ideesnoires i el senyor Bonastre van romandre asseguts a l’escala, cadascú a una banda de l’esglaó amb cura de mantenir la distància de seguretat. Estaven tocats, però no podien tocar-se. L’Òscar va parlar amb la cara entre les mans i els colzes sobre les cames: “Dic jo que la veïna anirà en moto”. Però el senyor Bonastre va respondre: “Jo no he vist que portés cap casc”. D’ençà que existeixen les xarxes socials, hi ha una tendència cada vegada més accentuada a portar la contrària a qui parla, fins i tot sense voluntat de tenir raó. No és que (tal com passava al món del dinou, que vàrem heretar d’una forma científica i cultural, en això consisteix Jules Verne), això... que no és que cadascú pretengui tenir raó en tot el que diu, sinó que ara resulta que el que pretenem per damunt de tenir raó és que l’altre no la tingui. Hem passat de parlar amb autoritat a parlar amb autoritarisme. ¿És més autoritari aquest nou i pandèmic segle XXI que l’extint segle XX, el dels règims totalitaris per tot arreu?

]]>