<![CDATA[Ara Balears - sèrie de tv]]> 10 <![CDATA[Piolins]]> La ficció televisiva Antidisturbios, que es va estrenar l’any 2020 a Movistar Plus, acabava amb els seus protagonistes enfilant-se al vaixell Moby Dada, el que estava decorat amb els dibuixos dels Looney Tunes, i que tant d’escarni va motivar a Catalunya. Durant els sis episodis se’ns anava plantant que la història podria continuar en algun moment per allà, perquè, com se sol fer en aquest tipus de ficcions, se sentien veus televisives de polítics independentistes i espanyolistes apuntant tot el context del ‘desafiament secessionista’, que va portar a l’operació Copèrnic. Que no s’hagi fet, però, aquesta segona temporada, no deixa de ser desassossegant, en una ficció que en cap moment deixa tampoc l’espectador amb una visió simple, complaent o maniquea sobre la naturalesa de la feina que fan aquests cossos policials. 

]]> <![CDATA[La mala educació]]> Sicília sense morts, de Guillem Frontera (Club Editor, 2015), es convertirà en una sèrie de televisió. No és estrany que una gran novel·la negra com aquesta es pugui adaptar al format audiovisual: l’escriptor total d’Ariany ha sabut imprimir un estil cinematogràfic als seus textos i això es nota. El mateix Frontera va estudiar cinema a l’escola d’Aixelà i ha fet guions originals i adaptacions, com les de L’hostal de la bolla de Miquel dels Sants Oliver, La Mandràgora de Maquiavel o Bearn i La novel·la de Palmira de Llorenç Villalonga. Un altre dels seus llibres emblemàtics, Tyrannosaurus, acabat de recuperar per Club Editor en una nova edició revisada per l’autor i amb un epíleg nou, també es podria convertir en una pel·lícula fosquíssima que dialogaria amb un dels films més crus d’Almodóvar: La mala educación.

]]> <![CDATA[16/1: Altsasu]]> No he vist la sèrie televisiva Altsasu que TV3 començarà a emetre dilluns vinent, però vaig seguir fa poques setmanes algunes de les crítiques polítiques arran de la seva emissió per la televisió basca. Altsasu és una sèrie de ficció basada en fets reals, però que no es presenta ni com un reportatge ni com una reconstrucció. Ficció. Però quan es va emetre, el PP i Ciutadans en van demanar la retirada perquè, deien, no era una sèrie neutral. Des de quan es demana neutralitat a la ficció? Pot agradar-te o no. Però no hi ha ficció neutral. No ho és ni La cartoixa de Parma ni Doctor Jivago ni la tan aplaudida Patria, sobre el conflicte basc. No ho són els centenars de pel·lícules americanes que parlen –bé o malament– del seu exèrcit o de la seva policia. La ficció, com el seu nom indica, no es presenta com una veritat. No aspira a la veritat, sinó a la versemblança. No fingeix ser una crònica real dels fets. Només els qui creuen que no s’ha de poder dir ni una paraula fora de la veritat oficial que emet el poder polític, policial i judicial voldrien excloure una ficció perquè no s’ajusta a aquesta veritat dictada. Quan de vegades resulta que la que es presenta com a veritat incontestable és precisament la més gran de les ficcions.

]]> <![CDATA[Què delata el nou èxit d’Antena 3]]>

Antena 3 ha trobat en les telenovel·les turques una màquina de captar audiència. Aquestes festes la nova proposta és Mi hija (Kızım), una adaptació d’un drama televisiu sud-coreà. La protagonista és l'Öykü, una nena de vuit anys òrfena de mare que és abandonada per la seva tieta, una dona de mala vida que mai ha tingut cura d’ella. A través d’una carta envia la nena a buscar el seu pare, a qui no coneix. Quan el trobi descobrirà que és un estafador amb molts problemes amb la justícia. El pare no entrarà a la presó gràcies a l’excusa d’haver de tenir cura de l'Öykü, tot i que la rebutjarà i no atendrà les seves necessitats. El melodrama potser té alguna coherència i versemblança sota el règim d’Erdogan, però des de la nostra perspectiva la trama fa feredat. Es normalitza la situació d’abandonament i maltractament a una criatura tot i que es compensa amb la suposada maduresa de la nena, que és tan espavilada que sap subsistir per ella mateixa com si fos una persona adulta. A la sèrie, les dones són víctimes constants de l’infortuni, suporten grans dosis de patiment i aguanten les males passades dels homes. Els personatges masculins són una colla d’irresponsables fatxendes. I s’és indulgent amb la delinqüència i l’estafa com a delicte.

]]> <![CDATA[La dona blanca que volia ser negra]]> Netflix ha estrenat The Rachel divide, un documental que vol fer reflexionar l’espectador sobre la identitat racial a partir d’un cas insòlit, el de Rachel Dolezal, una activista dels drets dels afroamericans a la seva petita comunitat de Spokane, a l’estat de Washington. Quan comences a veure el documental tens la sensació que t’introdueixes en el drama personal d’una dona excèntrica que, necessitada d’atenció mediàtica per sentir-se realitzada, construeix una ficció al voltant de la seva raça. Dolezal és una dona indubtablement caucàsica, filla de pares blancs, que en un determinat moment, ajudant-se de l’estètica associada als trets afroamericans, enganya el seu entorn més immediat fent-se passar per negra, fins al punt de convertir-se en una figura important dins d’aquesta comunitat. La història esclata quan un periodista li pregunta de manera molt concreta per l’ètnia a la qual pertany i els seus pares apareixen als mitjans de comunicació insistint que la seva filla és blanca. Rachel Dolezal passa a convertir-se, doncs, en la protagonista d’un escàndol de grans dimensions, perd la seva feina com a professora d’història afroamericana a la universitat i pateix un linxament mediàtic. El documental mostra la divisió que provoca al seu voltant. D’una banda, les persones que li donen suport i comprenen les circumstàncies personals que la porten a aquella situació. De l’altra, la comunitat afroamericana que se sent ofesa per la manera com Dolezal s’apropia de la seva història i la seva cultura valent-se d’uns canvis estètics, tot i que, en realitat, pertany a un grup privilegiat.

]]>