Unes hores després de l’atac sorpresa d’Israel contra l’Iran que va desencadenar la guerra actual entre els dos països, la Rola, una jove resident a Damasc, va esclatar de joia. “Els iranians han abatut dos avions israelians i han capturat una de les pilots! Ara per fi reben el que es mereixen!”, comentava, amb la vista enganxada a la pantalla del mòbil. La font era la premsa iraniana, i a les xarxes fins i tot van compartir imatges dels presumptes caces bombarders abatuts i de la pilot arrestada. Tanmateix, la notícia va acabar sent una més dels centenars de fake news que circulen aquests dies a les xarxes socials sobre un conflicte bèl·lic que té també una dimensió de lluita pel relat. 

9 de novembre del 2024. L'Argentina. El corresponsal a Europa de la televisió La Nación+ (LN+), Christian Martin, que informa des del Regne Unit, parla de les inundacions de Cadaqués amb una imatge falsa. En lloc d'aparèixer en pantalla fotos de cotxes amuntegats a la riera, l'informatiu argentí il·lustra els aiguats amb l'Onyar, a l'altura de les emblemàtiques cases de colors de Girona, ple de cotxes arrossegats per la força del riu. El que els argentins van percebre com una notícia més, per als gironins –quan el vídeo es va propagar per les xarxes socials– va ser una mostra de fins a quin punt les imatges generades per intel·ligència artificial poden alterar la nostra percepció de la realitat i generar desinformació.

Tot i que és una de les amenaces més importants de l'àmbit de la comunicació, la desinformació i el combat contra les notícies falses tenen poc espai en els currículums acadèmics. Segons un estudi liderat per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), només el 7% de les facultats de comunicació espanyoles treballen la desinformació a través d’assignatures específiques. Aquesta és una de les conclusions d'un treball d'investigació que ha durat cinc anys i que ha examinat l'evolució dels instruments de rendició de comptes dels mitjans de comunicació per combatre la desinformació, especialment mitjançant les plataformes de fact-checking. Els resultats del projecte, en el qual han participat set universitats més, s'han presentat en unes jornades celebrades a la UPF centrades en els reptes de la verificació en l'àmbit acadèmic, l'educació i els mitjans de comunicació.

La desinformació s’adapta a l’entorn. Ho saben bé les entitats de fact-checking, expertes a comprovar i assenyalar les falsedats i les mitges veritats que corren per la xarxa. El context temporal i geogràfic hi influeix, perquè l’èxit d’una mentida passa per la seva capacitat de despertar emocions en qui la llegeix i això depèn, necessàriament, de l’actualitat i les polèmiques de cada país en cada moment. La campanya i precampanya de les eleccions al Parlament Europeu han corroborat un cop més aquesta premissa.

Molts dels ciutadans de Nou Hampshire, pocs dies abans de les primàries, van rebre una trucada automàtica on la veu del president Joe Biden els demanava no anar a votar. "El teu vot marcarà la diferència al novembre, no dimarts". El missatge no tenia sentit perquè no era real, es tractava d'un deepfake generat amb la intel·ligència artificial (IA).

La monarquia britànica està donant quasi tantes alegries com durant els millors anys de Lady Di. La família passa per un mal moment de salut, com tantes altres famílies, però per afrontar-ho s’han decidit unes estratègies comunicatives que costen molt d’entendre si és que l’objectiu no era generar especulacions, conspiracions i teories de safareig vàries. A més a més, la transparència que prometia el rei Carles per al nou regnat ha començat més fosca que un dels seus dies a les illes Britàniques. Les malalties secretes i les escapades per esgotament de la substituta Camil·la, que després s’ha sabut que descansa caçant perdius a Espanya, no ajuden a tenir confiança en una monarquia, si és que hi ha cap possibilitat de tenir-n'hi, així en general. El mínim que s’espera és que guardin la compostura, que es deia abans. I ni això. 

A menys de quatre mesos per a les eleccions europees, el govern francès ha fet sonar l'alarma: Rússia ha redoblat la seva campanya de desinformació i ingerència a internet per desestabilitzar Europa. París adverteix que ha detectat 193 "portals d'informació" que formen part d'una xarxa de propaganda a gran escala orquestrada pel règim de Vladímir Putin i que té l'objectiu d'incidir en les opinions públiques dels països occidentals. "Creiem que aquesta xarxa que han posat en marxa actors russos és per influir en les eleccions europees. Hi ha diferents països afectats", ha assegurat aquest dilluns el ministre d'Exteriors de França, Stéphane Séjourné.

La distorsió informativa sobre conflictes és una activitat altament ecològica: hi ha imatges que es van aprofitant aquí i allà, autèntica oda al reaprofitament. Te les trobes fins a la sopa i els seus protagonistes són com de la família, encara que un dia il·lustrin una notícia falsa sobre Ucraïna i, l’endemà, l’enèsima mentida sobre el conflicte entre Israel i Palestina. Aquests dies circula el següent missatge a les xarxes socials: “Marlaska ja ha ordenat a la policia carregar al carrer Ferraz. Han obert el cap a la meva àvia socialista des de fa 50 anys que ens ha acompanyat aquesta nit dient que Sánchez està venent Espanya als independentistes. Pagaràs per això, Perro Sánchez”. La foto mostrava una pobra senyora amb sang al cap, a l’abric i al terra de l’escala on seia. Però es tractava d’una imatge corresponent a l’entrada de la Policia Nacional en el col·legi Freire del barri de Roquetes de Barcelona, l’1 d’octubre de 2017. És bastant cínic, per part dels ultres, aprofitar una imatge que recull una violència sempre negada per aquests angelets. Una altra de les boles que s’han disseminat és un muntatge xenòfob que pretén demostrar com la policia ataca els manifestants de Ferraz, mentre que fuig dels immigrants a Barcelona. Però el segon vídeo és, en realitat, de les protestes que hi va haver al barri del Gamonal, a Burgos, quan es van instaurar mesures restrictives pel covid, l’any 2020.

Les imprecisions, mitges veritats i mentides del cara a cara entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, amb victòria en aquest terreny per al candidat del PP, serveixen de paradigma d'una campanya en què hi ha hagut "moltíssima desinformació", especialment a escala estatal. Ho confirma en declaracions a l'ARA Alba Tobella, codirectora i cap de continguts de Verificat, des d'on els últims quinze dies han constatat una tendència creixent en la difusió de les anomenades fake news: "Hi ha la sensació que cada cop va a més perquè les xarxes ho amplifiquen". I de l'ús d'"informacions incorrectes" no se n'escapa ningú: si des de les dretes han sortit xifres falses sobre la situació econòmica, teories de la conspiració sobre el procés electoral o desinformació sobre la immigració, el canvi climàtic o la comunitat LGTBI, des de les esquerres han sortit dades econòmiques que "es passen d'optimistes" o "exageracions" sobre el programa de l'extrema dreta, exemplifica Tobella.

Una activitat habitual que fa amb els alumnes Saara Martikka, mestra de Hämeenlinna, a Finlàndia, és la següent: mostra notícies als estudiants i després debaten. Quin és el propòsit de l'article? Com i quan es va escriure? Quines són les principals reclamacions de l'autor? El mes passat va mostrar als estudiants tres vídeos de TikTok i junts van debatre les motivacions dels creadors i l'efecte que els vídeos hi van tenir. El seu objectiu, com el d'altres docents del país, és ajudar els estudiants a aprendre a identificar la informació falsa. Finlàndia es va situar a la primera posició d'una llista de 41 països europeus en resiliència contra la desinformació per cinquena vegada consecutiva en una enquesta publicada per l'Open Society Institute de Sofia, Bulgària. Els experts afirmen que l'èxit de Finlàndia no és només el resultat d'un sistema educatiu sòlid, un dels millors al món, sinó que també és fruit d'un esforç conjunt per educar els estudiants sobre les notícies falses. L'alfabetització de mitjans forma part del pla d'estudis nacional, que comença a preescolar. Després de Finlàndia, els països europeus que van obtenir les puntuacions més altes en resiliència a la desinformació van ser Noruega, Dinamarca, Estònia, Irlanda i Suècia. Els més vulnerables van ser Geòrgia, Macedònia del Nord, Kosovo, Bòsnia i Hercegovina i Albània.

Sabíem que la informació és poder, però aquesta setmana ens planta davant dos debats fonamentals en l’era digital: privadesa i desinformació. D’una banda, tenim l’home que va difondre les dades personals de la víctima de La Manada (inclosa l’adreça postal); de l’altra, la guerra desinformativa que se suma a l’ofensiva militar russa sobre Ucraïna. El que tenen en comú aquests fets és l’exercici de la prudència individual com a element indispensable de la responsabilitat col·lectiva. Difondre les dades personals d’algú sense en el seu consentiment, enverina. Repiular imatges bèl·liques que no sabem d’on surten no ens fa còmplices de les víctimes.  

“Doni suport al senyor president”. Aquesta invitació apareixia a la pàgina web de la presidència d'Ucraïna amb l'objectiu de demanar el suport dels ciutadans en un dels moments més dramàtics de la història del país. En condicions normals milers d'ucraïnesos haurien pogut signar aquest manifest digital. Afortunadament, no ho van fer. Diversos equips d'investigadors en desinformació i ciberguerra van detectar que aquesta pàgina web no era l'oficial, encara que ho semblava. Era, en realitat, una còpia, un clon en el qual els pirates informàtics havien introduït una finestra emergent perquè els ciutadans hi entressin des dels seus ordinadors i signessin el manifest.

No hi ha una traducció exacta ni un sol mot que signifiqui el mateix en català. Quan els angloparlants fan servir la paraula bullshit, la podríem substituir per farsa, bola, tonteria o rumor fals. Tot i així, en qualsevol de les opcions hi faltaria algun matís per entendre una expressió que defineix una manera de mentir molt particular. “Té a veure amb el llenguatge i la retòrica, però també amb l’estadística, les gràfiques i altres formes de representació visual de dades creades per impressionar-nos però que tenen una indiferència total per la veritat”. L’afirmació la fa Jevin D. West i és el punt de partida de Bullshit. Contra la charlatanería (Capitán Swing, 2021), el llibre que signa juntament amb el biòleg i professor de la Universitat de Washington Carl T. Bergstrom. Els dos acadèmics (West també és professor assistent al mateix centre) han construït el seu particular manual per detectar quan l’afirmació d’una empresa, el titular d’un estudi científic o la promesa d’un polític són simplement una disfressa de dades ben presentades.

El populisme, que fàcilment esdevé un eufemisme enganxifós del feixisme, s’estén com un virus a cada mentida pública i a cada gest antipolític. Amb cada victòria del cinisme, amb cada engany a l’elector i amb cada “tots són iguals” repetit sense pensar, anem perdent l’oportunitat de transformar el futur i construir un país on valgui la pena que visquin els nostres fills. Per això l’oportunitat de votar és una responsabilitat extraordinària en qualsevol circumstància, i si no que ho preguntin als nostres avis, que es van jugar el coll perquè nosaltres, ben alimentats, arrosseguem els peus cap als col·legis electorals.

La pugna per controlar els relats és més vella que l'anar a peu, però la geopolítica al voltant de la desinformació és un serial farcit de subtrames. Arran de l’escàndol de Cambridge Analytica i la seva intromissió en les eleccions que van dur Trump a la Casa Blanca el 2016, la UE va urgir els estats membres a combatre la desinformació de manera coordinada. Quatre anys després l’estat espanyol adopta un procediment d’actuació contra la desinformació. La melodia principal és protegir les eleccions en tant que clímax de la democràcia i l’adversari a témer serien els bots estrangers. La finalitat manifesta és evitar la “ingerència estrangera en assumptes d’interès nacional, així com detectar campanyes promogudes des de l’exterior”. Em temo que l’objectiu latent aspira a preservar la sobirania sobre la construcció de la veritat pròpia, fronteres endins i lliures d’influències. De què en diem desinformació, doncs?