La pilot catalana Laia Sanz ha hagut d'abandonar el Ral·li Dakar 2025 després de patir un accident a la primera etapa, de manera que no complirà el seu repte d'assolir la meta de la cursa per quinzè cop consecutiu. La pilot de l'equip KH-7 s'ha vist forçada a renunciar a seguir en cursa després que els comissaris de la Federació Internacional de l'Automòbil (FIA) hagin examinat el vehicle i hagin determinat que l'arc de seguretat havia quedat malmès després d'una inoportuna volta de campana a la part final de l'especial.

Nani Roma (Folgueroles, 1972) porta tota la vida competint al Dakar, i aquest any participarà per 28a vegada a la llegendària cursa. Convertit en un dels tres homes que han guanyat tant en cotxes com en motos, el pilot català torna a les sorres saudites després de l'any més complicat de la seva vida, en què ha patit per la salut del seu fill Marc, que va patir un greu accident fent motocròs que li va provocar una lesió medul·lar que l'ha deixat en cadira de rodes. Però el mateix Marc va deixar ben clar al seu pare que l'accident no havia de significar mai, en cap cas, que no anés al Dakar. De fet, el Marc somia poder anar-hi un dia ell mateix. "El Marc ens ha donat una lliçó de vida. Quan veus que lluita per tornar a caminar a la Fundació Guttmann, et canvia la perspectiva de les coses. Li dedico aquest Dakar a ell", explica.

Poca gent pot dir-ho: 14 participacions al Dakar i 14 edicions acabades. Així és Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985). Una dona sempre competitiva. Convertida ja en un dels noms més importants del motor català, Sanz torna a les arenes saudites aquest gener en la quarta edició del Dakar en què participa amb un cotxe. Les primeres 11 va anar amb una moto i després va saltar al cotxe, on l'any passat ja va ser entre els 15 primers de la general. Tot i les seves fites (va ser 11 cops la millor dona en motos), Laia Sanz continua sense poder trobar un cotxe en un equip oficial, motiu pel qual ha de treballar fort per poder anar al Dakar. Res l'atura, però. Mai l'ha aturat res.

Nandu Jubany volia ser pilot. Volia anar al Dakar i guanyar curses. No era un bon estudiant i quan tenia una estona lliure s’enfilava dalt d’una bicicleta o feia motocròs. Però amb 13 anys es va trinxar el genoll després de ser campió d’Espanya de bicicròs. "Em van dir que s’havia acabat. Així que el pare em va enviar cap a la cuina. I malament no m’ha anat", diu Jubany, que ha aixecat un imperi gastronòmic amb epicentre a Calldetenes, on té Can Jubany, amb una estrella Michelin. La passió pel motor, però, sempre hi és. Així que aquest gener tornarà al Dakar.

Isidre Esteve (Oliana, 1972) sempre torna al Dakar. No pot evitar-ho; forma part de la seva vida. Sigui a l’Àfrica, a l’Amèrica del Sud o a Aràbia, ell necessita ser-hi. El pilot del Repsol Toyota Rally Team iniciarà d'aquí a poc més el seu vintè Dakar, el desè dalt d’un cotxe. Quan va debutar el 1998 ho feia dalt d’una moto, però després del greu accident del 2007, que el va obligar a moure’s amb una cadira de rodes, ho fa pilotant un cotxe adaptat. Ara torna al desert saudita amb el seu inseparable copilot Txema Villalobos.

Més de 7.500 quilòmetres han hagut de recórrer els pilots del Dakar que han pogut dir que han acabat una de les competicions més difícils del món del motor. Són 12 les etapes que han separat les ciutats d'Al-Ula i Yanbu, a l'Aràbia Saudita. Tot un món que ha deixat molta glòria esportiva i una tragèdia humana. El català que més ha triomfat en l'edició d'aquest any ha estat Lucas Cruz. Barceloní de naixement, el copilot de Carlos Sainz ha estat treballant estretament amb el madrileny i s'ha pogut penjar la medalla d'or del Dakar del 2024 amb un Audi després d'una llarga lluita amb el francès Sébastien Loeb, que es va quedar tirat en la penúltima etapa.

El pilot català Carles Falcón ha mort als 45 anys. En un comunicat distribuït aquest dilluns pel seu equip al Dakar, el TwinTrail Racing Team, s'assegura que "els danys neurològics provocats per l'aturada cardiorespiratòria en el moment de l'accident són irreversibles". A Falcón li van induir el coma en terres saudites el mateix dia que va caure a la segona etapa del ral·li, de 463 quilòmetres d'especial entre Al-Henakiyah i Al-Duwadimi.

Mai un equip amateur d'aquesta dimensió havia arribat al Dakar. L'ALL1, un grup d'entusiastes de l'esport catalans, portarà enguany sis pilots al Dakar amb una estructura darrere seu de 18 tècnics, 30 acompanyants, assessors com Marc Coma i milers d'aficionats donant-los suport, així com el suport d'empreses de llarga tradició com Rieju, Martiderm, Motocard, Meroil, Pastoret, Encaixa i Mautomoció... Quin és el seu secret? La seva motivació, segurament: és l'equip que manté vius els somnis d'un jove que va perdre la vida fa uns anys.

Isidre Esteve (Oliana, 1972) és a les portes de córrer el seu 19è Dakar, el 9è en categoria de cotxes. Per a ell, aquest cèlebre ral·li, que comença aquest cap de setmana, ja forma part de la seva vida. "Són molts anys competint en moto i cotxe. És al que em dedico de forma professional i soc un privilegiat per viure-ho", assegura a l'ARA abans de tornar a començar l'aventura a l'Aràbia Saudita.

"Com actuaràs per salvar una vida?", deixa anar Gerard Farrés pocs dies abans de participar en el seu dissetè Dakar. La pregunta ressona al Manlleuet. "El psicòleg em diu: «Et faràs mal, et perdràs, es trencarà el vehicle». La primera vegada li vaig contestar: «Tot això em passarà?» I no és que aquestes coses et passin una vegada, és que al Dakar et passaran diverses vegades. T'has de preparar per a totes aquestes situacions límit. Fins i tot, per la de trobar-te un company malferit", explica el pilot de 44 anys mentre pren un tallat durant una conversa amb l'ARA al restaurant de la plaça Fra Bernardí de Manlleu, on tothom el saluda.

El nom de la Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985) està lligat al Dakar des de fa més d'una dècada. La catalana ha pogut acabar totes les edicions en les quals ha participat. La paraula rendir-se no existeix en el seu diccionari. No l'aturen ni els accidents, ni les lesions ni tampoc les tragèdies com la mort de Paulo Gonçalves en l'edició del 2020, un episodi que Sanz recorda entre llàgrimes. La pilot atén l'ARA abans d'emprendre una nova aventura al desert de l'Aràbia Saudita sobre quatre rodes.

L’Isaac Feliu no recorda res del seu pas pel ral·li Dakar. "Si m’hi esforço tinc alguna imatge aïllada, perduda. Una imatge d’una sortida, però poca cosa. No recordo el que va passar-me durant dos mesos de la meva vida", explica aquest pilot de Talavera, un poble de la Segarra, de 44 anys. Com que no recorda res del Dakar, aquest any hi tornarà. "Necessito tenir els meus records", diu acompanyat del seu amic Carles Falcón (Tarragona, 1978). En Carles sí que ho recorda tot, de l'últim Dakar. Tant les seves peripècies dalt d’una moto com el patiment un cop va saber de l’accident que va patir l’Isaac, en què va rebre el cop que ha provocat que no recordi res d’aquells dies en terres saudites.

Dakar s'estén al llarg de la península de Cap Verd. I, a grans trets, per situar-nos, està dividida en tres zones ben diferenciades. El centre, denominat Plateau, que acull els principals edificis governamentals, els bancs i les seus d'importants multinacionals. La Medina, on té lloc l'estil de vida més autòcton i original. I la Corniche –la Cornisa–, que comprèn tota la costa de la capital, on hi ha les platges i el port pesquer.

Isidre Esteve (Oliana, 1972) és dels pocs pilots que acaba les etapes del Dakar amb mal de mans. Per a ell és normal, però per a la resta de pilots, no. Ell, des que va en cadira de rodes, té tots els comandaments a les mans i després de centenars de quilòmetres la càrrega física és enorme. Encara li costa pair la seva condició: forma part del seu dia a dia, però no ho recorda ni ho té present. Després d'acabar el 18è Dakar, Esteve atén l'ARA, com sempre, amb un somriure d'orella a orella.

Participar en el Dakar és una mostra d'amor i temeritat a parts iguals. El desert de l'Aràbia Saudita acull el ral·li més dur del món, on any rere any se citen els millors pilots per embarcar-se en una aventura única. Res és comparable al Dakar, que arriba a ser enlluernador. Són pocs els pilots que han surfejat per les dunes i no han quedat captivats per l'experiència. Es crea una comunió única, conseqüència de l'adrenalina, la por i l'aventura. Joan Barreda (Torreblanca, Plana Alta, 1983) coneix molt bé aquesta sensació. El tacte de la sorra, l'olor del desert, la duresa del fang... Aquest any havia de ser l'última edició en què disputaria la prova, i les ganes eren màximes. Volia marxar amb tots els honors i fent justícia a la seva brillant trajectòria. Però el Dakar, a més de majestuós, és cruel: després de l'accident que va patir dimarts no ha pogut prendre la sortida i ha hagut d'abandonar.

A la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres del 2012, per primer cop totes les delegacions hi van participar amb dones. Tres estats s’hi havien negat fins llavors: Brunei, Qatar i l’Aràbia Saudita. Les tres dones que van participar en la cerimònia d’obertura amb una bandera saudita a les mans, però, van caminar darrere dels homes, no entre ells. “Llavors els saudites no sentien la necessitat de vendre una imatge positiva al món, no els importava gaire. Els últims anys, però, han entès que l’estratègia dels seus veïns, com Qatar i els Emirats Àrabs, és prou bona. I fan servir l’esport per promocionar-se i millorar una imatge tacada per les execucions, l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi o els pocs drets de les dones”, diu Christoph Wilcke, un expert en l’Aràbia Saudita de Human Rights Watch.

L'estiu del 2005, el capità d'un vaixell que feia el trajecte entre el port francès de Sète i Alger va demanar per megafonia si hi havia algun metge a bord, ja que un home de 69 anys s'acabava de desplomar. Malgrat els intents per salvar-li la vida, Jean-Claude Bertrand va morir víctima d'un atac cardíac. Les autoritats franceses van repatriar el cos des d'Algèria, i van veure al passaport del difunt que havia conegut tota l'Àfrica. Poca gent sabia qui era Bertrand, un enamorat de l'Àfrica que havia estat clau en el naixement del Ral·li Dakar.

Del no-res, el cotxe pilotat per Laia Sanz ha començat a fer voltes de campana al quilòmetre 28 de la cinquena etapa del Ral·li Dakar. La pilot de Corbera de Llobregat, hores després de l'accident, encara no entén què ha passat exactament perquè el seu Mini volés per l'aire quan estaven transitant una recta sense gaires sobresalts i gairebé plana. Malgrat les cinc voltes de campana en 100 metres, tant Sanz com el seu copilot, Maurizio Gerini, han sortit il·lesos de l'aparatós accident, tal com ha confirmat l'organització de la cursa. Sanz partia des de la vintena posició en la sortida d'aquesta especial després d'haver acabat en aquesta mateixa plaça l'etapa de dimecres. Ha arribat 11 h 05 min 4 s després en la 125 ena posició.

Laia Sanz (Corbera del Llobregat, 1985) estrena casc per a l'edició del Dakar que està a punt de començar. Amb una pinya dibuixada a la part inferior del darrere –era el nom de la seva gata–, la pilot catalana espera recórrer els 5.000 km (dividits en 14 etapes) fins a la línia de meta, que l'espera a Dammam. És el seu 13è Dakar, el segon al volant d'un cotxe: les ganes, però, es mantenen intactes. I les pors, a ratlla.

Dakar és una ciutat plena de contrastos. Els comerços amb preus europeus, plens de clients adinerats, conviuen amb carrers on els nens, descalços, demanen almoina i les dones passen el dia assegudes venent fruita. Per diferents motius, tots volen que algú els vegi. La capital del Senegal concentra el 70% dels vehicles d’un país de 16 milions d’habitants. Més enllà, els cotxes són una excepció. Quan es recorren les carreteres del país hi ha via lliure: en alguns indrets les motos i els cotxes deixen pas als burros i els animals de càrrega. Són pobles on l’economia esta lligada a l’agricultura de subsistència o al sector primari i on hi ha poques oportunitats laborals per als joves. A l’horitzó, la capital es veu com una esperança: el lloc on passen les coses. Per això 4 milions de persones viuen entre Dakar i la seva àrea metropolitana. Molts hi van sense que ningú els ho hagi demanat. El seu contacte sempre acostuma a ser el mateix: un cosí, un tiet, un germà o un amic del poble que ja hi és. Tots esperen que la capital els canviï la vida. Mentre no ho aconsegueixen, viuen esperant-ho amuntegats als seus barris perifèrics.