Mateu Mas, de 75 anys, és president de la penya barcelonista Miquel Àngel Nadal de Manacor. “Cap biografia –lamenta– fa menció de l’estada de Kubala a Portocristo abans de ser fitxat pel Barça. De petit sentia parlar la gent de la sensació que causà un jove alt, ros, corpulent i amb ulls cels com ell”. El 1950 l’heroi blaugrana tenia 23 anys quan desembarcà a la costa manacorina en temps en què Franco encara imposava l’autarquia. Ho feu fugint del comunisme de la seva Hongria natal.

Les represàlies del franquisme també arribaren en forma d’exili interior. És el que patí, per exemple, el llubiner Francesc Alomar Poquet, membre d’Esquerra Republicana de Muro. Era el germà petit de Jeroni Alomar Poquet , el conegut capellà ‘roig’ que fou afusellat el 7 de juny del 1937 al cementeri de Palma, acusat d’un “delicte consumat de rebel·lió militar”. Francesc, en canvi, se salvà de la mort, però fins al 1942 va passar per diferents camps de concentració de Mallorca. El seu fill, Miquel Poquet, de 72 anys, relata el drama familiar: “La meva padrina morí de pena dos anys abans. A més de matar-li un fill i d’empresonar-li l’altre, els franquistes li confiscaren la seva casa de sa Pobla, que es convertí en quarter de la Falange. Quan mon pare quedà en llibertat, es proposà recuperar-la, ja que no volia tornar a viure a Llubí per mals records que li duia. Ho aconseguí al cap d’un temps”.

El primer record que té Isabel Sarrà i Carbonell (Sabadell, 1935) és un vaixell pintat de color gris. Era el SS Massilia, que va sortir del port francès de La Rochelle el 19 d’octubre del 1939 amb un munt de refugiats republicans espanyols que fugien de la guerra. Ja havien escapat primer de Franco, i ara els tocava fugir de Hitler. Va ser un viatge en el qual un submarí alemany els va perseguir. La Isabel recorda el viatge tot prenent un vichy a l’elegant cafeteria de l’Hotel Urpí de Sabadell, on s’allotja sempre que pot tornar a la seva ciutat natal. Després de dècades vivint a Xile, els darrers anys ha anat tornant a Catalunya. Ella és una de les darreres exiliades catalanes de la Guerra Civil.

Després que el juliol de l'any passat anunciés que deixava la música i després de mesos sense concedir entrevistes, Josep Miquel Arenas, conegut musicalment com a Valtònyc, s'obre en canal en una llarga conversa a la nova revista cultural El Foment, presentada ahir dimarts a Girona. La publicació, trimestral i de 114 pàgines, s'ha "parit" en el "temps rècord" de només quatre mesos després que el president de la Fundació El Foment, Candi Granés, encomanés al periodista Andreu Mas la gestió del projecte.

El 6 d’abril del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, mossèn Bartomeu Barceló i Tortella (Felanitx, 1888 - Barcelona, 1973) va fer un abrandat sermó independentista a la catedral de Girona que el va portar aquell mateix dia –que era Dilluns Sant– a la presó i posteriorment a l’exili. Barceló va ser tota la vida un capellà compromès amb la llengua i amb la nació completa, i no es va retractar mai de les seves paraules, tot i la repressió que va patir. Diumenge vinent se l’homenatjarà i es recordarà aquell episodi històric del qual justament diumenge farà cent anys. L’acte es farà a les escales de la catedral a les 12 del migdia i l’ha organitzat l’associació Agermanats de Girona i Mallorca.

Perduda la Guerra Civil, Catalunya va veure marxar cap a l’exili un dels seus millors escriptors i intel·lectuals. Xavier Benguerel va escriure que l’exili no té final i que l’exiliat ho és per sempre. No és fàcil explicar l’èxode i l’enyorança de milers de catalans que van haver de marxar. Teresa Pi-Sunyer ho va viure en pròpia pell. És la neta d'August Pi-Sunyer, que va haver d'exiliar-se amb els seus germans, Carles i Santiago. August Pi i Sunyer (1879-1965), fisiòleg de renom i catedràtic de la Universitat de Barcelona; Santiago Pi i Sunyer (1893-1981), també fisiòleg prestigiós i catedràtic a la Universitat de Saragossa, i Carles Pi i Sunyer (1888-1971), enginyer de carrera i polític, van tenir sempre l'esperança de poder tornar a Catalunya i viure a la seva enyorada Roses. Només Santiago va tornar a Catalunya (era el més petit dels germans i el menys polititzat) a començaments dels anys seixanta del segle passat.

El novembre del 2022, els meus editors em van demanar que vigilés els aliments que consumia i que no encarregués menjar per emportar. Al començament no en vaig fer gaire cas. Però aviat em vaig adonar de la importància del seu consell quan, tot just un mes després, la meva col·lega Elena Kostyuchenko va descobrir que l’havien enverinat a Alemanya, en un més que probable intent d’assassinat perpetrat per l’estat rus.

Tornar d'un exili és un fet agredolç i melancòlic. No té res a veure amb cap victòria ni amb cap triomf; si de cas, amb una necessària contestació als que voldrien que la venjança no tingués final. És una bella manera de fer callar rancúnies, i un testimoni de dignitat.

1. En el retorn dels exiliats a Suïssa vam contemplar abraçades de les que feia temps que no vèiem. Les de Cantallops eren abraçades que, només que haguessis anat a una sola manifestació independentista a la vida, emocionaven. Per insòlitament llargues, per pregonament sentides i perquè t’adonaves que tant a qui les donaven com a qui les rebien els anava la vida. Com a espectador empàtic, aquella manera d’arrapinyar-se, de petonejar-se, d’agafar caps amb les dues mans, posava la pell de gallina. Marta Rovira, exultant pel seu retorn, estava en la seva hora sublim. Quan va marxar se l’acusava de rebel·lió, després li van imputar la sedició i ha acabat sent assenyalada per terrorisme. Totes les acusacions ha anat caient pel camí com un castell de cartes. L’amnistia, però, ha estat el comodí fonamental i els defectes de forma de la justícia espanyola li ha permès arribar a Vic com una heroïna. De cop i volta, aquell divendres, va semblar que l’independentisme havia trobat una líder que feia temps que no tenia. Marta Rovira, però, va decidir plegar després de la mala tongada de resultats electorals, i ella mateixa rebla: “Jo no seré candidata a res”. Un exercici de coherència que no s’estila gaire a la nostra política, però en què Aragonès i Rovira sí que han estat exemplars. 

Durant anys havia pensat que un dels principals avantatge d’algunes societats, posem per cas l’holandesa i la nord-americana, era l’habilitat de parlar-se clar a ells mateixos, de compartir una anàlisi crua de la realitat i actuar en conseqüència per buscar solucions sense perdre el temps. Evidentment, és una generalització que la realitat demostra només a mitges. Avui, en el cas dels nord-americans, tenen un president incapaç d’acceptar que si no abandona ràpid la cursa electoral farà inevitable la victòria de Donald Trump i precipitarà la fugida de donants. Pel que fa als Països Baixos, s’acaba de formar un govern de coalició amb l’extrema dreta i caldrà temps per saber si l’acceptació de la realitat fins i tot ha anat massa lluny. 

El silenci encara glaça la sang. Al carrer principal només queden edificis enrunats. Al mig de la vorera hi ha la ferralla del que un dia va ser un Citroën. També es poden veure gairebé intactes algunes màquines de cosir, oxidades pel pas del temps. A un extrem del poble s'alça l'església, que ha estat reconstruïda per evitar-ne l'ensorrament. A dins hi van morir cremats vius el 1944 el Llibert, l'Harmonia, el Miquel, l'Angelina, l'Emília i la Núria, sis infants catalans de famílies republicanes exiliades.

L'expresident Carles Puigdemont fa sis anys i mig que és a l'exili. I porta sis anys i mig pensant com seria el dia que podria tornar a Catalunya. Aquesta setmana s'obrirà la finestra definitiva per intentar-ho gràcies a l'amnistia pactada entre Junts, ERC i el PSOE al Congrés dels Diputats. Ara bé, com pensa l'expresident tornar a entrar al Principat? Sempre ha tingut el mateix pla? Ara per ara només ha concretat el quan: durant la campanya electoral del 12-M va dir que serà a Catalunya el dia del primer debat d'investidura, sigui o no sigui el candidat. Un compromís que des de Junts asseguren que es manté ferm encara que qui tingui més a prop la presidència sigui Salvador Illa. La idea de Puigdemont és "tornar al Parlament" la presidència cessada pel 155 arran de la declaració d'independència del 2017, i per això té previst fer-ho aquell dia.

La persona que als anys cinquanta revolucionà l’antropologia a Mèxic fou un eivissenc, Àngel Palerm Vich. Mentre que avui al país asteca és tot un referent intel·lectual, a la seva terra natal és un complet desconegut. Tan sols és recordat amb un carrer i una placa a la casa pairal. Palerm va néixer el 1917 en el si d’una família benestant de petits comerciants de fideus. Fou el tercer de quatre germans. El 1933, a 16 anys, s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el 1935 ja es posà al capdavant de les Joventuts Llibertàries d’Eivissa. Aquell any fou empresonat a Palma arran d’un article publicat a la revista Emancipación.

És probable que molts dels lectors de l'ARA no sàpiguen qui era el Just Cabot, tot i que l’any 1939, quan va marxar a l’exili, era considerat un dels periodistes més ben informats de Barcelona. Va traduir al català El roig i el negre de Stendhal. Va ser el creador i l’ànima de la revista Mirador i era un crític temut (conegut com Just, l’injust per alguns dels seus damnificats).

Nous exiliats pel cas Tsunami Democràtic: l'empresari Josep Campmajó i Jesús Rodríguez Sellés, periodista de La Directa, s'han traslladat a viure a Suïssa, segons han anunciat aquest dijous. Ho han fet l'endemà que ho fes públic el membre de la Junta d'Òmnium Oleguer Serra. Com a la resta d'investigats en el marc de la causa a l'Audiència Nacional, el jutge Manuel García-Castellón li va donar aquest dimarts 24 hores perquè informés d'un domicili on ser localitzable, pas previ i imprescindible per poder citar-lo a declarar. Arribat aquest moment, i en cas que no es presentés, podria dictar contra ell una ordre de detenció. Tot plegat, quan falta un mes i mig per a l'aprovació definitiva de l'amnistia. I aquest moviment és un més d'una onada d’independentistes exiliats per aquest cas.

Encara sense acord per l’amnistia, Junts i el PSOE escuren els últims dies de negociació amb una amenaça judicial que ara ja va prenent forma: en pocs dies hi podrien haver nous presos polítics o exiliats. Les instruccions per terrorisme, ara dividides entre el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, representen un atac a la línia de flotació de la llei i dificulten la posició de Junts, que ha proclamat que no acceptarà una norma que deixi fora una part dels represaliats.

Ahir vam enterrar un tiet de 94 anys i el repàs de les primeres línies de la seva biografia és un recordatori escruixidor de com va arribar a ser de cruel la vida dels nens i dels joves nascuts fa una mica menys d’un segle. 

María Eugenia Pujadas, nascuda a l'Argentina i neta d'exiliats catalans, tenia un any i mig quan pràcticament tota la seva família va desaparèixer. Ella era al bressol quan, una nit d'agost de 1975, el comando paramilitar i criminal Libertadores de América va entrar al domicili familiar, va segrestar els seus avis, els seus pares i dos tiets, i els van portar a un descampat per matar-los. A la casa, només van quedar ella i el seu tiet Víctor, d'onze anys. En Víctor va tornar a Barcelona, ella es va quedar als afores de la ciutat de Córdoba amb el seu avi matern i la seva mare, la Mirta Yolanda Bustos, que miraculosament va sobreviure però molt malferida. Quasi 50 anys després d'aquella tragèdia, la María Eugenia ha vingut per primera vegada a Catalunya i s'ha retrobat amb els cosins i tiets al recinte modernista de Sant Pau. Una reunió que ha estat possible, en part, gràcies al Memorial Democràtic.

El raper mallorquí Josep Miquel Arenas Beltran, conegut com a Valtonyc, ha assegurat aquest dimecres, a través d'un missatge a les xarxes, que ha acceptat la condemna "per manca d'energia". Cal tenir en compte que el raper ha estat condemnat a dos anys de presó aquest dimarts, en el judici que va tenir lloc a Sevilla, per "animar a matar un guàrdia civil" durant un concert, tot i que no haurà d'ingressar a la presó. El judici, que es va dur a terme pels delictes d'atemptat i un possible delicte d'amenaces agreujades, va acabar amb un acord entre les dues parts implicades.