En la meva joventut vaig ser punk. Llavors era normal formar part d’alguna de les tribus urbanes existents, cadascuna amb la seva estètica. Aquestes colles eren el resultat de la irrupció, a principis del segle XX, d’una nova categoria social anomenada adolescència. Però la primera d’aquestes tribus, lluny de vincular-se a la música, va sorgir del món de la delinqüència, i foren coneguts a França com els apatxes.

Feia més de sis anys que ningú interpretava en veu alta, en un escenari, poemes com Van a por nosotros, Algun dia, L’obrer, Todos tenemos la razón o Esto no es un poema de amor. Sis anys. Des que a Rafael Metlikovez, la meitat d’Accidents Polipoètics, li van diagnosticar un càncer que se’l va acabar emportant tres anys més tard. Ahir, per primer cop, l’altra meitat, Xavier Theros, va tornar a pujar a l’escenari -doblement coix, va explicar, per la falta del “soci i tanmateix amic” i perquè efectivament anava coix per una ciàtica que li feia portar bastó- i va fer un recital per a un reduït grup d’espectadors, i tanmateix en bona part amics, a l’auditori del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Com ell va dir, era un escenari insòlit per a aquest duet acostumat a actuar en bars, presons, cases okupades, teatres, places i antres de tota mena. La raó era l’exposició Acció. Una història provisional dels 90, oberta al museu fins al 7 de febrer, en la qual ells tenen un paper important.

Per bé o per mal, conec molt bé el Clínic. He passat moltes nits a la seva sala d’espera. El meu pare hi va estar mesos ingressat per un infart, gràcies al qual li van trobar un càncer operable. Va viure trenta anys més, tot i que hi entrava i en sortia molt sovint. Hi va morir la mare d’una pneumònia, i m’hi van operar a mi del cor. L’edifici de la por, quan em trucaven de matinada. I de l’esperança, convençut que els seus professionals són un dels grans actius d’aquesta ciutat.

D’entrada Xavier Theros deixa anar una riallada quan li pregunten pel seu vincle personal amb la plaça Reial de Barcelona. Infància. Pare. Col·leccionista de monedes. Mercat de Sant Antoni i... plaça Reial. “El mercat filatèlic d’aquí era molt especial, perquè hi trobaves gent que venia monedes pel seu compte i hi podies trobar una iaia amb un mocador i tres monedes de plata que passava pels porxos per veure si trobava comprador: venir aquí era una aventura”, diu l’escriptor. Als anys 80, Theros va freqüentar dos locals “mítics”: el Sidecar i el Karma. “Malgrat els ionquis i el fet que t’atracaven cada dos per tres, soc d’una generació que venia constantment i pensava que el que passava a la plaça era inevitable”, diu. A més, amb el seu grup Accidents Polipoètics, va actuar al Sidecar en nombroses ocasions.

El diumenge 6 de juny del 1909 la policia accedia a l’entresol segona del número 30 del carrer d’Estruc. Els agents havien estat alertats pels mateixos veïns de la casa, que feia dies que sentien una olor nauseabunda. Com que el pis era tancat, van haver d’entrar-hi per una finestra de la cuina. Horroritzats, a dintre hi van trobar els cadàvers d’una dona, dos homes i una nena petita. L’endemà tota la premsa del país es feia ressò de la macabra troballa. Tinc un compte pendent amb aquesta història. La vaig trobar fa molts anys i vaig citar-la, de passada, en un article sobre el carrer d’Estruc. No entenc encara com, en aquella ocasió, vaig escriure malament el nom de l’assassí, i el de la família morta. En una cerca posterior he notat l’error. Aquest article és una reparació.