Llegeixo un reportatge a l'ARA sobre la “nova” vida d’alguns quadres de Ciutadans que s’han quedat sense càrrec, entre els quals l’inoblidable Carlos Carrizosa. Ell diu que tornarà a l’advocacia i que, mentrestant, menja millor i s'organitza la nevera perquè no té tants compromisos i així no ha de veure's tan abocat al menjar ràpid. Es veu que aquesta nova vida també li permet ocupar-se més bé de les tasques domèstiques. En l'última campanya electoral, sortia en un vídeo fent el llit i ensenyant la pica de la cuina plena de plats per rentar. I deia: “La pica, un poco guarrilla”.

El resultat de les eleccions del 12 de maig encara porta conseqüències. Segons fonts consultades per Europa Press, el fins ara líder de Ciutadans a Catalunya, Carlos Carrizosa, ha dimitit com a cap de files del partit aquesta setmana, després que la formació quedés en els passats comicis fora del Parlament.

La melancolia o malenconia acostuma a associar-se a estats d'ànims apagats o fins i tot tristos, i pot contraposar-se fàcilment a la bilis, és a dir, a l'enervació, a la manca de control emocional, etc. No té gaire sentit, això. En grec, melancolia vol dir literalment "bilis negra" ("còlic" té la mateixa arrel). La medicina antiga, i en concret l'anomenada teoria dels humors, identificava l'excés de bilis amb allò que avui anomenaríem depressió. Hi ha un estudi molt bonic de Michael Screech sobre la presència d'aquest concepte en l'obra de Montaigne i al Renaixement en general, que vaig llegir fa força anys quan redactava la tesi doctoral. Explico tot això perquè per primera vegada a la meva ja llarga vida d'espectador de declaracions postelectorals l'atmosfera era essencialment melancòlica. Directament o indirectament, la majoria de candidats no van parlar del futur, sinó del passat. Per què? Doncs perquè com explicava l'Esther Vera, no estem simplement davant de l'ensopegada, o bé de la victòria, d'aquest o d'aquell altre, sinó d'un veritable canvi de cicle, amb unes conseqüències que encara són molt difícils d'avaluar. Això, evidentment, en el cas que s'arribin a concretar en alguna cosa i no siguin el tret de sortida d'una gens improbable repetició electoral.

El partit taronja es queda sense representació al Parlament: no ha arribat ni a l'1% dels vots, per sota del PACMA. Però fa cinc anys que Ciutadans s’acomiada. Des de la dimissió d’Albert Rivera, el partit es va convertir en un zombi de l’escenari polític: mort en vida, anava perdent representació en cada cicle electoral. Però és a Catalunya, escenari del seu naixement, on Carlos Carrizosa en signa l’epitafi. Adeu al partit que va néixer per arraconar el català, va guanyar les úniques eleccions que s’han fet amb el 155 en vigor i va ambicionar governar Espanya. El projecte original ja no té res a veure amb el rebost del PP en què s’havia transformat en els darrers anys. Ni tan sols el retorn de Carles Puigdemont ha fet revifar un foc que s’extingia.

Carlos Carrizosa (Barcelona, 1964) sap que ho té difícil en aquestes eleccions però no tira la tovallola. Visita l'ARA disposat a rascar vots del PSC, PP i Vox.

Carlos Carrizosa, que és el membre menys histèric de Ciutadans (no el podem comparar amb l'Arrimadas o en Rivera), li ha dit a David Miró que amb el seu partit al poder la llengua catalana “seria més simpàtica, perquè quan la gent vingués aquí no pensaria que tindrà problemes amb l'idioma i hi hauria més bon rotllo”. Genial, escolti. Els hi diré als francesos, aviam què diuen. Afirma també que “A l’inici de la democràcia la gent castellanoparlant acollia amb goig la introducció del català a les escoles. I això ara no passa en la mateixa mesura perquè s’ha anat massa lluny i molta gent s’ha sentit ciutadà de segona o menys català per parlar una altra llengua”. Diu que “Aquestes exigències de ficar-se amb una dona que treballa en un forn o amb un metge o una infermera perquè utilitzen el castellà són una persecució. Això ha generat un moviment de rebuig perquè es veu el català com la llengua del poder, de l'administració, una llengua d'imposició, i això l'ha fet antipàtica per a molts joves”.

Aquest cap de setmana, David Miró entrevista el candidat de Ciutadans per aquest 12-M, Carlos Carrizosa.

"Esperem que els partits no vulguin capitalitzar la manifestació". Aquesta és la temença de l'entitat unionista Societat Civil Catalana (SCC), que aquest dimarts va defensar la "transversalitat" de la convocatòria contra l'amnistia de diumenge que ve al centre de Barcelona. Per atorgar el protagonisme a les associacions "defensores de les llibertats" i no pas als partits, SCC ha decidit situar els polítics en segona fila, però tot apunta que acabaran sent el centre d'atenció d'una manifestació que les dretes s'han conjurat perquè sigui massiva. El PP, Vox i Cs s'han proposat convertir per unes hores Barcelona en la capital de la seva croada contra l'amnistia, i a la capital catalana hi seran, entre d'altres, Alberto Núñez Feijóo i Isabel Díaz Ayuso, a més de Santiago Abascal i Ignacio Garriga com a principals cares visibles. Ho faran a Catalunya, on les dretes espanyoles van obtenir només 8 dels 48 diputats que els catalans van enviar al Congrés.

Dijous passat, dia 2, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús María Barrientos Pacho –nascut a Lleó, però que exerceix de magistrat a Barcelona des del 1988, fa trenta-quatre anys–, va comparèixer, com fa anualment, davant la comissió de justícia del Parlament per presentar-hi la memòria del 2020 de la institució que presideix. En el curs de la seva llarga exposició lamentà el mínim ús del català (només un 7% de les sentències) que es fa en l’administració de justícia. Però, paradoxalment, intervingué en castellà, tret d’unes frases introductòries.

El declivi de Ciutadans està essent tan ràpid i inexorable com ho va ser el seu auge, i el partit arrenca l’any preveient dues derrotes a les autonòmiques de Castella i Lleó i Andalusia. En aquest escenari, la direcció catalana ha intensificat en les últimes setmanes les reunions amb regidors i càrrecs orgànics per començar a encarar les municipals del 2023. Amb només 6 diputats, el partit és conscient que necessita el suport dels seus regidors, però la situació a escala local tampoc és bona: la crisi interna i les fugues al PP, PSC i Valents -el nou partit d’Eva Parera- han deixat un panorama delicat. Tots els caps de llista a capitals de demarcació el 2019 són avui fora del partit. I en paral·lel, la cúpula estatal imposa retallades que implicaran el tancament de la majoria de les seus a Catalunya

Nous símptomes de la crisi interna que viu Ciutadans arran de l'acumulació de desfetes electorals que l'han portat a perdre 42 diputats al Congrés i 30 a Catalunya i a quedar-se sense representació a la Comunitat de Madrid. La guerra interna es manifesta en dues direccions: d'una banda, membres destacats del partit que pleguen donant un cop de porta; i, de l'altra, membres que són obligats a plegar per la direcció a causa de desavinences mútues.

Carlos Carrizosa atén l’ARA abans d’uns dies intensos de mobilitzacions de l’unionisme contra els indults. Unes protestes que compten amb el suport del seu partit.

Aquest divendres a les 10 h, Antoni Bassas entrevista el líder de Ciutadans al Catalunya, Carlos Carrizosa.

Desfeta històrica. A l’altura de l’enfonsament en les eleccions generals de finals del 2019. Ciutadans ha passat de desafiar els pronòstics de les enquestes i imposar-se a Catalunya el 2017 a escriure la crònica d’un ensorrament sense precedents al Parlament. La d’ahir és la caiguda d’escons més gran de la història i, acompanyada d’una abstenció sense precedents, també la pèrdua de vots més elevada des de la restauració de la democràcia a Catalunya. Dels 36 diputats que els van convertir en la primera força l’any 2017 als 6 que els condemnen al setè lloc de l’hemicicle. En una sola legislatura, han perdut 30 escons i més de 900.000 vots. Tot el que va tenir de fulgurant l’ascens de l’any 2017 ha tornat en forma de bumerang amb una caiguda lliure que no troba terra ferma.

Inés Arrimadas o Albert Rivera? "M'agraden els dos, i tenia un boníssim tracte amb els dos". Aquí, Carlos Carrizosa s'atura un segon i precisa la resposta: "I tinc un boníssim tracte amb els dos". Algú podria pensar que la correcció l'havia fet per Arrimadas. Aquell tenia, en passat, segurament inconscientment, deixava planant en l'ambient mil interpretacions. Cap de demostrable amb declaracions, perquè si alguna cosa ha destacat en la relació entre Ciutadans i Rivera després de la dimissió d'aquest ha sigut el silenci. Fa un any i mig que Rivera va abandonar Cs després de la debacle del 10-N. Va marxar prometent que mai tornaria i també que la seva absoluta influència desapareixeria i donaria total llibertat a la nova directiva. Però el que no va dir és que es desentendria completament del futur del partit que durant més de 10 anys va liderar a Catalunya.

La confessió de l'extresorer del PP, Luis Bárcenas, és una arma que Cs no ha dubtat a utilitzar per fer mal als populars, un dels seus rivals directes en la cursa electoral del 14-F. Les distàncies entre taronges i PP s'escurcen a totes les enquestes i Cs observa com el seu votant més conservador es decanta pels populars –segons el CEO, l'11,1% de les persones que van votar els taronges l'any passat ara optarien pel PP–. També pesa encara en el record del partit liderat per Inés Arrimadas la marxa de Lorena Roldán per fer tàndem amb Alejandro Fernández, cap de llista del PP. Així doncs, aquest dijous al matí Cs ha burxat en la ferida dels populars, que encara està ben oberta després que ahir Bárcenas impliqués la plana major del seu partit en la trama de la caixa B, amb Mariano Rajoy entre els assenyalats. Carlos Carrizosa, cap de llista del partit taronja, no ha apuntat, però, cap a Rajoy, sinó que ha assenyalat la directiva actual. "Que no se'n desentenguin com si allò fos una època passada", ha dit.