Per als homes el procés de convertir-se en pares és una transformació profunda, carregada d'oportunitats. Estudis recents demostren que els pares que mantenen un contacte íntim i perllongat amb nadons experimenten augments d'hormones lligades a l'atenció i al vincle, com l'oxitocina i la prolactina. I també mostren transformacions cerebrals.

Qui no s’ha trobat en la situació de preguntar alguna cosa a algun infant o jove i rebre, gairebé de manera sistemàtica, una mala resposta, com si estigués enfadat constantment? Aquesta actitud sempre respon a alguna situació i només cal rascar una mica per saber a què es deu i com es pot reconduir. Tal com assenyala Laura Aut, psicòloga i directora del centre Psilaut, cal entendre que qualsevol expressió dels infants vol transmetre alguna cosa: és una reacció i, sovint, una manera de comunicar una necessitat, encara que es faci d’una manera poc adequada.

Decoració única, activitats dirigides per entretenir la mainada, menjar variat i, com a colofó, un detall per als convidats perquè s’emportin un record d’aquest dia. Una festa de revista (o, millor dit, instagramejable) –i també amb un cost econòmic important, segurament–. Però qui és realment el protagonista de la celebració? Els progenitors (per lluir-s’hi) o l’infant que fa un any més? Imma Marín, presidenta de l’Institut del Joc, ens acosta, amb els seus consells, a una festa d’aniversari genuïna: sense gaires complicacions i on la criatura participi –sota criteris i valors de la família– en la presa de decisions. “És essencial la seva implicació. No només per decidir, sinó també per corresponsabilitzar-se i fer coses”, subratlla. “Com més simple i senzilla sigui la festa, més la posarem a l’abast de l’infant: en canvi, si l’allunyem del que el nen pot decidir i participar serà una festa per quedar bé –i tot serà moníssim–, però serà més difícil que la senti seva”.

Tres matins entre setmana, la Lídia cuida el seu net d’un any i mig. A les nou del matí ja és a casa seva: li dona l’esmorzar, l’ajuda a vestir-se i passa el matí jugant amb ell fins que, al migdia, torna la mare de la feina. "No se’m fa gens pesat", assegura aquesta àvia de seixanta-set anys.

Quan era petit, els carrers no estaven asfaltats. Quan queien quatre gotes, els espais entre els blocs del barri de Sant Ildefons de Cornellà eren fangars. Els anys 80 van venir acompanyats del drama social de la toxicomania i les bandes. Avui tenim els carrers asfaltats, potser hi ha més dependència al joc que a l’heroïna i les bandes són de menys violència. Això sí, al carrer avui hi ha poca canalla.

Segur que us ve al cap aquella parella que discuteix sempre, fins i tot sota l’aigua, gairebé. Discussions en públic i, sovint, davant dels fills. És normal, això? És preocupant? És greu? Cal evitar-ho o, si més no, acotar-ho? Pot fer mal als infants, l’espectacle? "Primer de tot, cal aclarir que discutir no és sinònim de barallar-se", sosté Marga Sala, psicòloga sanitària experta en ansietat i relacions, amb consulta a Vic, i afegeix: "Discutir és una manera sana i necessària de comunicació dins la parella. Permet expressar desacords, ajustar expectatives i conèixer millor l’altra persona".

La infància és una etapa d'aprenentatges, però no només sobre el món que ens envolta, sinó també sobre nosaltres mateixos. Els més petits, entre altres coses, han d’aprendre a reconèixer i a gestionar les seves emocions. Tal com explica Vilma Montoliu, naturòpata i coach especialitzada en respiració conscient i meditació al llibre Soc com el mar (Columna, 2025), la meditació pot ser una eina per ajudar-los en aquest procés.

El 2019 marca un abans i un després en la història familiar del Jaume i la Patri, els fills dels quals, el Magí i l’Alguer, aleshores tenien cinc anys i mig i 17 mesos, respectivament. En aquell moment, la família emprenia un viatge d’un any pel sud-est asiàtic, un somni que s’havia anat ordint ja des del 2015, quan el petit ni tan sols havia nascut. La família ja havia voltat força pel món, unes aventures de les quals a partir del 2017 van començar a deixar rastre al blog de La MochiFamily. La gran aventura, no obstant això, va arribar el gener de 2019, quan la família va agafar un avió només d’anada amb destinació Singapur. El Jaume i la Patri sempre havien tingut el somni de fer un gran viatge en família i el naixement dels seus fills no els va frenar. “Ens va empènyer a voler compartir amb ells una experiència vital transformadora, així com passar temps de qualitat junts, sortir del ritme accelerat del dia a dia i conèixer el món des d’una mirada més pausada i familiar”, afirmen sis anys després.

“M’he sentit jutjada per altres famílies, creuen que és una mena de càstig que li imposo a la meva filla, com si l’estigués privant de coses. Però no em fan sentir malament, tot el contrari, a mi em fan pena els infants que no poden tenir una alimentació sana i bona”, explica la Daniela Reyes, mare de la Sara de set anys. Ella i la seva parella són algunes de les famílies que eviten el consum de sucre a la dieta dels seus fills.

Alguns infants es refereixen als seus pares pel seu nom de pila, i s'allunyen del tradicional mama o papa. Tot i que pot resultar estrany, sovint té una explicació senzilla: l’infant ho ha sentit a dir. “Quan això passa és perquè els pares es diuen pel nom, no es refereixen a la persona pel rol que fa, sinó pel nom, i així el nen o la nena aprèn que s’hi ha d'adreçar d'aquella manera”, explica Sylvie Pérez, psicòloga i professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC. Generalment, dins de les famílies, els pares s’identifiquen pel rol que desenvolupen davant dels nens i s’autoanomenen així: “Anem a veure el papa” o “demana-li a la mama”.

La Niveen va néixer en plena guerra a Gaza, mentre els bombardejos d’Israel devastaven la Franja, una ofensiva que ha causat la mort de més de 17.000 infants, segons dades del ministeri de Sanitat de Gaza. Ella va arribar al món amb un forat al cor.

Fa uns dies escoltàvem un episodi del pòdcast Punzadas dedicat a un dels quatre elements: la terra. Esmentaven un exercici preciós que una professora universitària plantejava al seu alumnat: Observar què trepitjaven durant tota una setmana.

Que en una aula convisquin nens i nenes a classe vestits de diumenge no és habitual, però tampoc extraordinari. Tampoc ho és trobar-se’ls amb samarretes de futbol, faldilles curtes i tops, xancletes –quan ve el bon temps– o pantalons ben arrapats plens de brilli-brilli. És possible que abans d’arribar a la porta de l’escola amb aquesta vestimenta hi hagi hagut una discussió familiar sobre si hi ha roba que s’hauria de quedar a l’armari o no. Tant si es tira la tovallola i es deixa fer a l’infant el que vulgui com si es prima la seva llibertat i expressió, el cas és que a les aules la diversitat també es veu en la manera de vestir.

Els fills observen, retenen i reprodueixen. Es fixen en els models adults propers (el pare, la mare) i en calquen el comportament, l’incorporen, el fan seu. La psicòloga sanitària Sílvia Noguer, directora de l’institut Nexus de Sabadell i professora associada de la UAB, recorda que la imitació no és pas un recurs exclusivament humà: "Els fills ens imiten perquè és la forma d’aprenentatge de la majoria d’espècies animals. És com aprenem. Imitem els models que se’ns assemblen més".

Dormir, descansar, és important per a la salut. La Marina és més tranquil·la i no cal insistir-hi gaire, però al Pau sempre li falten hores per fer allò que vol fer. Per sort, un cop s’adorm, és estrany que es desperti. La petita encara ens crida gairebé cada nit perquè anem a fer-li companyia.

Les pors: als sorolls forts, a la separació dels progenitors, als estranys, als animals, a la foscor, a quedar-se sol, a éssers imaginaris, a fer-se mal, a la mort, als lladres, a fenòmens naturals, al fracàs acadèmic, al rebuig social... és habitual que apareguin al llarg de la infància. “N’hi ha que transiten de manera normativa, apareixen i desapareixen a mesura que l’infant va creixent i madurant”, expressa Maria Taló, psicòloga infantojuvenil a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Alhora, recorda que tenir pors durant la infància i l’adolescència és completament normal i no hauria de generar preocupació.

Les desigualtats de gènere afloren molt aviat. Els infants ja en són conscients als 10 i 11 anys i tenen algunes coses a dir al respecte: entre les seves propostes hi ha la fi de les violències i les discriminacions (especialment el masclisme i el racisme), la igualtat entre les persones (inclosa entre els nens i les nenes i, també, a l’escola) i acabar amb la pressió estètica. Així ho demanen a l’Agenda dels Infants, un document elaborat a partir de consultar més de 5.000 infants de Barcelona, que recull les 11 demandes, 30 propostes i més de 100 idees dels nens i nenes per millorar el benestar de la infància.

El fill d’Anna Gual tenia quatre anys quan van haver d’operar-lo de carnots i amígdales a l’Hospital Universitari de Terrassa. Era el 3 de novembre del 2023. Gual va entrar amb el petit a coll al vestíbul del quiròfan. Allí, tots dos van presenciar la sedació –per via intranasal– d’una nena que plorava i, tot seguit, se l’enduien cap a dins. Un, dos, tres, quatre, cinc minuts. Era el seu torn. La medicació prèvia a l’anestèsia se subministra amb l’objectiu de rebaixar l’angoixa als pacients en intervencions pediàtriques. Malauradament, i a diferència d’aquella nena, al fill de Gual la sedació no li va fer l’efecte desitjat: “Estava tan nerviós que va seguir plorant”. A continuació, dues infermeres se’l van emportar: “Van haver d’arrencar-me’l dels braços per dur-lo al quiròfan; va ser traumàtic”, lamenta. 

Com a éssers socials que som, els amics i les amigues tenen una gran importància a la nostra vida des de ben petits. La interacció amb els iguals brinda a infants i adolescents un espai on poden formar relacions voluntàries, equitatives i mútues, crucials per a la socialització. En aquest entorn, apunta la psicòloga infantil i juvenil Júlia Maria Bonet, “es creen llaços afectius profunds i es desenvolupen diversos processos psicològics importants, com el comportament prosocial, el control de les emocions, la gestió de l'agressivitat, la construcció de l'autoestima i la resolució de conflictes, entre més”. Segons Bonet, tenir amistats no sols afavoreix el desenvolupament d'habilitats socials, “sinó que també prediu un benestar psicològic adequat en el futur i una millor capacitat per encarar conflictes”.

Una al·lèrgia alimentària és una resposta immunològica exagerada de l'organisme que es produeix en persones hipersensibles quan han ingerit, inhalat o entrat en contacte amb un determinat aliment. S'estima que entre un 6 i un 8% dels infants menors de quatre anys tenen algun tipus d'al·lèrgia alimentària. Tot i que algunes es poden desenvolupar a més edat, majoritàriament es diagnostiquen quan s'introdueixen els aliments després de la lactància materna exclusiva. Hi ha alguns senyals que ens poden prevenir sobre aquestes al·lèrgies, tal com explica la doctora Montserrat Álvaro, coordinadora de docència i recerca al servei d'Al·lergologia i Immunologia Clínica de l'hospital Sant Joan de Déu. Les recomanacions que s’han fet des de pediatria depenen molt dels hàbits alimentaris de cada zona i evolucionen en funció dels estudis que es fan.