Un dels principals símptomes de la singularitat de The rehearsal (Los ensayos), que ha estrenat segona temporada, és com de difícil resulta descriure de què va. El seu creador, Nathan Fielder, va estudiar la carrera d'empresarials abans de formar-se en l'art de la comèdia. Aquesta combinació insòlita es feia notar a Nathan for you, el programa d'humor en què s'oferia per millorar propostes de negoci que no acabaven de rutllar, i que desembocava en resultats sorprenents. A Los ensayos parteix d'una idea similar. Aquí es tracta d'analitzar per què no funciona alguna situació de la vida real, per assajar possibles escenaris ficticis que contribueixin a solucionar-la. En aquesta segona temporada, Fielder apuja el llistó i s'interroga sobre quina pot ser la causa comuna en diversos accidents aeris. I creu trobar-hi un patró recurrent a partir de revisar les converses de la tripulació a la cabina. En catàstrofes com la de l'avió de Corporate Airlines que es va estavellar a Missouri el 2004 o la del vol de US-Bangla Airlines que va accidentar-se a l'aterrar l'any 2018 a Katmandú, les gravacions posen en evidència com va fallar la comunicació verbal entre pilot i copilot a l'hora d'afrontar la situació.

Una neu que cau incessant sobre Buenos Aires marca l'imaginari apocalíptic d'El Eternauta, el còmic escrit per Héctor Germán Oesterheld i dibuixat per Francisco Solano López que acaba d'arribar com a sèrie a Netflix. A l'obra original, publicada també en format serial entre 1957 i 1959, en la imatge de pols mortífera caiguda del cel que s'abat sobre el món ressona el record de la pluja negra d'Hiroshima. El còmic va aparèixer en ple context de la Guerra Freda i, dins dels codis de la ciència-ficció, es podia llegir des d'aquesta consciència antibel·licista. El destí posterior del seu creador va amarar El Eternauta d'una altra interpretació retrospectiva. Militant dels Montoneros a partir dels anys setanta, Oesterheld va ser segrestat per les forces armades del seu país en plena dictadura militar. Abans ja havien "desaparegut" les seves quatre filles, Marina, Beatriz, Diana i Estela, joves entre els 18 i els 26 anys. No se n'han localitzat mai els cossos ni s'han jutjat els culpables. La repressió dels Oesterheld va carregar la seva obra emblemàtica d'un subtext metafòric en què els protagonistes, una colla de supervivents d'una invasió extraterrestre, esdevenen una mostra de com es pot resistir en un estat de violència excepcional.

"El Terror del qual us parlava l'he observat en una illa petita, fàcil de recórrer tota sencera en un dia, amb una sola etapa de motocicleta. És una mica com si l'Espanya nacionalista […], reduïda a l'escala convenient, s'hagués trobat reunida a l'abast de la mà". Escriptor de dretes, catòlic devot i antirepublicà furibund, Georges Bernanos es va convertir en el testimoni inesperat i el gran cronista internacional de la repressió franquista a Mallorca durant la Guerra Civil, que denuncia de primera mà a Els grans cementiris sota la lluna, també a tall de crit d'alarma sobre el que podia passar imminentment a Europa.

Quin va ser l'últim cop que vam riure a cor què vols davant d'una sèrie nord-americana? Riure de trencar-se de riure, no de dibuixar una lleugera corba ascendent amb els llavis. En aquest territori cada cop més erm de rialles aterra The Studio, una de les millors sèries de la temporada, que tiren endavant dos dels grans noms de la nova comèdia nord-americana dels inicis del segle XXI, Seth Rogen i Evan Goldberg. Com a guionistes i, en alguns casos, també com a directors, aquesta parella de col·legues es troben darrere de títols de culte com Supersortits (2007), Superfumats (2011), Gresca fins al final (2013) o La festa de les salsitxes (2016). Amb The Studio posen de manifest com mantenen en forma la seva capacitat per ser hilarants en una ficció, podríem dir més madura, al voltant del tema preferit de Hollywood: la mateixa indústria.

Paradise és una sèrie amb un misteri dins d'un altre misteri. En el primer episodi de la nova proposta de Dan Fogelman i Sterling K. Brown, creador i protagonista respectivament de This is us, se'ns presenta el personatge principal, Xavier Collins, un membre del servei secret, en la seva rutina matinal en un aparentment típic barri suburbial nord-americà. Collins treballa per al jove president dels Estats Units, Cal Bradford (James Marsden). Quan aquell mateix matí arriba a la casa del governant, se'l troba assassinat al dormitori. Mentre es posa en marxa una investigació per saber qui hi ha darrere el magnicidi, una sèrie de flashbacks ens situen en el passat dels protagonistes per explicar entre moltes altres coses la relació de lleialtat entre el president i el seu protector.

El robatori més gran comès al Canadà va tenir com a objecte el xarop d'auró. Entre 2011 i 2012, una banda de lladregots va furtar fins a 3.000 tones d'aquest additiu dolç d'un magatzem de l'Associació Nacional de Productors, una quantitat valorada en més de 18 milions de dòlars canadencs. En un país amb un baix índex de criminalitat, sobretot en comparació amb el seu veí del sud, aquest assalt ha passat a l'imaginari popular com una representació també d'una idiosincràsia pròpia. I aquesta és la idea que vol recollir The Sticky, la sèrie que s'inspira en aquest atracament per oferir-nos una comèdia de vores negres amb un cert regust quebequès.

"Per què el teu poble té tantes ànsies de matar?", li pregunta una integrant del poble dels xoixons a una colona blanca en el quart episodi d'American primeval. El western que triomfa a Netflix (a l'Estat amb el títol d'Érase una vez el Oeste), i del qual hi ha versió subtitulada en català, s'apunta a la tradició de revisar el gènere fundacional per excel·lència dels Estats Units des d'una òptica poc complaent amb els pioners que van arribar d'Europa, per deixar clar com la violència forma part intrínseca de la nació nord-americana.

"La felicitat d'una dona rau a viure sense generar onades", escriu una persona anònima en una carta al diari en què explica com ha descobert l'adulteri del seu pare. Som a Tòquio, el 1979, i això és just el que acaba de passar a les quatre germanes Takezawa. La Takiko (Yu Aoi) va contractar un detectiu per corroborar les sospites que el pare mantenia un vincle amb una altra dona. Fins i tot sembla que han tingut un fill plegats. La mare de les noies potser ho sap, però no en diu res. Quedar-se callada és la seva manera de ser feliç?

"La violència és invisible", sentencia la Miren, la protagonista de Querer en la vista judicial al seu marit, a qui ha denunciat per violència de gènere. La declaració té a veure amb les seves dificultats per fer entendre els abusos del seu cònjuge, atès que no existeixen proves visibles perquè ell no la pega en cap moment. La violència hi era, malgrat tot. Malgrat la manca d'evidències, malgrat el fet que ella no es veiés amb cor de denunciar-lo fins molts anys després, malgrat que mantingués una aparença de normalitat de portes enfora. En aquesta minisèrie d'Alauda Ruiz de Azúa, tampoc es mostren els fets del passat que denuncia la protagonista. I aquí rau una de les fortaleses de la proposta. No cal legitimar la versió de la Miren a través del típic flashback que reconstrueix un esdeveniment concret i li atorga pàtina de veritat. L'estratègia de Querer és creure la protagonista a partir del seu testimoni i de la principal conseqüència de l'abús que ha patit: la por al seu home que ha covat.

"Les factures no menteixen", afirma la Sara (Carmen Machi), la protagonista de Celeste, convençuda que aquests papers desvelen més de les persones que no pas un perfil psicològic. El personatge que centra la nova sèrie de Diego San José és una inspectora d'Hisenda a punt de prejubilar-se que compleix amb la imatge més arquetípica d'aquest tipus de funcionari. A primera vista, dins d'un espectre de grisos, encarna la grisor més extrema, la dona sense cap atractiu aparent que abraça la rutina de la seva vida ensopida. La Sara té tan poc carisma que ni tan sols inspira el nom de la sèrie que protagonitza.

"Atenció a la narrativa i a les formes", recorda la periodista de la CNN Christiane Amanpour, que s'interpreta a ella mateixa, en l'entrega del premi honorífic a la creadora de documentals Catherine Ravenscroft (Cate Blanchett), en una de les escenes inicials de Disclaimer. Amanpour assenyala la capacitat d'engany d'algunes formes de pseudoperiodisme o fals reporterisme, alhora que elogia Ravenscroft com a paradigma de la feina periodística ben feta. Però l'avís també acaba funcionant com un "disclaimer" (avís) sobre la pròpia narrativa de la sèrie.

"Per què no fugim d'aquest poble?", li suplica en Shuichi a la Kirie quan ella el passa a buscar a l'estació, tot just a l'inici del primer episodi d'Uzumaki. La noia ja se'ns ha presentat al pròleg com a narradora dels estranys successos que afecten Kurouzu, aquesta població japonesa vora el mar on viuen la parella de joves protagonistes. El noi està preocupat perquè el seu pare s'està obsessionant de manera malaltissa amb les espirals. Creu que aquesta forma està apoderant-se de Kurouzu com una maledicció epidèmica de la qual només podran escapar marxant a un altre lloc. Uzumaki és l'esperada adaptació del manga homònim de Junji Ito publicat entre 1998 i 1999, un conjunt d'històries sobre com el terror en forma d'espiral s'apodera de Kurouzu, que es poden trobar aplegades en català en un únic volum editat recentment per Planeta Cómic. Adult Swim planejava des del 2019 portar a la pantalla aquest còmic de culte, però les dificultats per restar fidel a un original amb tantíssima personalitat i la pandèmia van anar endarrerint la producció. La cadena nord-americana d'animació per a adults ha tingut la vista de confiar l'adaptació a un equip de professionals japonesos comandats pel director Hiroshi Nagahama, capaços de mantenir-se fidels a l'esperit artístic del manga original.

Els personatges neurodivergents s'han convertit en un arquetip habitual de les sèries d'investigació. Amb Sherlock Holmes, un referent que les adaptacions contemporànies interpreten com a Asperger, com a font d'inspiració, títols com The good doctor, El pont o Bordertown incorporen protagonistes amb trastorn de l'espectre autista. Però, lluny d'aquest model tipificat, costa encara trobar persones amb TEA en sèries de comèdia o drama de vocació més realista. Dinosaur suposa una excepció a l'hora d'incloure una protagonista autista, la Nina, en una sèrie que no va (només) sobre l'autisme.

Sofia Coppola va convertir Maria Antonieta en el paradigma de l'adolescent empresonada dins d'una gàbia d'or. En un biopic heterodox que ha deixat empremta en el cinema i les sèries posteriors, la directora nord-americana projectava en la reina de França el seu interès en aquesta experiència de feminitat des d'un privilegi que no deixa de sentir-se com una presó. En el llibre que li va dedicar, Stefan Zweig reflexiona sobre l'interès dramàtic de la monarca. Per a l'escriptor austríac, Maria Antonieta és una reina mediocre que la història acaba convertint en personatge tràgic a través del paper que li destina la Revolució.

Aquesta setmana, Bloomberg publicava un reportatge sobre la situació econòmica de les principals plataformes de streaming i com Apple TV+ està redefinint la seva estratègia al mercat de la producció d'originals. Segons la publicació, l'empresa de la poma s'hauria adonat que la seva aposta per inversions molt poderoses en pel·lícules i sèries de qualitat no hauria acabat de quallar. L'article se centra sobretot en el cinema, però aquesta política aplicada a les sèries tampoc hauria funcionat com a reclam per aconseguir un nombre significatiu de subscripcions a la seva plataforma, malgrat la bona acollida crítica de títols com Servant, Severance, Bad sisters, Slow horses o Ted Lasso.

Tot s'hi val per assolir l'èxit? Ricardo Campoy, un dels protagonistes de Megamix brutal, llança la pregunta en el primer episodi d'aquesta minisèrie que recorre la història de com es va forjar el format max mix, aquells discos que remesclaven cançons d'èxit a les discoteques del país i que van acabar venent més còpies que Julio Iglesias. El que podria semblar una mera curiositat nostàlgica sobre la música popular dels vuitanta i noranta esdevé, tal com la presenta l'amfitrió de la sèrie, Fernandisco, possiblement la història més salvatge de la indústria musical catalana.

Al documental de recent estrena Jim Henson: la audacia de las ideas es recorda el paper lluminós que va jugar un programa infantil com Barri Sèsam com a contrapunt al clima depriment que regnava a la Nova York dels anys setanta. A Eric, Benedict Cumberbatch encarna el Vincent, una variant o un possible deixeble fictici de Henson, ell també creador d'un xou televisiu de gran èxit entre la mainada, Good day sunshine, en què els titelles saluden el públic infantil cada dia amb un contagiós "Sigues bo, sigues amable, sigues coratjós… sigues diferent". Tanmateix, el programa comença a patir el desgast dels molts anys en antena. I el Vincent no porta gaire bé que li aconsellin actualitzar el format que va crear. El mal humor que li genera la feina empitjora la relació amb la seva dona, la Cassie (una esplèndida Gaby Hoffman). Un matí, l'Edgar (Ivan Morris Howe) sent discutir per enèsima vegada els pares abans d'anar tot sol a peu a l'escola. Aquell vespre no torna a casa. Ni l'endemà.

Cary Grant va tenir la seva primera i única filla, la Jennifer, als 62 anys, amb la seva quarta esposa, Dyan Cannon, 33 anys més jove que ell. Per què un dels homes més seductors i desitjats de la història de Hollywood va tardar tant a ser pare? Aquesta és una de les preguntes que vol respondre Archie, la minisèrie sobre l'actor acabada d'estrenar a Filmin. A través de quatre episodis, aquesta producció britànica s'endinsa en la vida, més que no pas en l'obra, de Grant. La sèrie arrenca amb l'actor en plena gira de l'espectacle A conversation with Cary Grant, unes trobades amb els fans que va dur a terme als seus últims anys en què explicava anècdotes de la seva trajectòria i responia qüestions del públic. Aquest format permet llançar alguns interrogants sobre la biografia del protagonista del film Perseguit per la mort que la sèrie va contestant a través de flashbacks, sobretot a dues etapes concretes. Els anys seixanta, quan coneix la Dyan, una jove actriu que no ha vist cap de les seves pel·lícules però que tampoc es conforma a ser una noia més en la llarga llista de relacions de l'actor. I la seva infantesa.

L'any 2022, Dino Scala va ser condemnat per 54 violacions, intents de violació i agressions sexuals. El que es considera el pitjor depredador sexual de la història recent de França havia començat a actuar a finals dels anys vuitanta, però no va ser detingut fins al 2018. Atacava sempre per la mateixa zona, al voltant del riu Sambre, a la frontera entre la regió del nord de França i Bèlgica. I ho feia sempre a primera hora del matí, gairebé a trenc d'alba. El seu modus operandi també es repetia. Assaltava les dones per darrere, immobilitzant-les amb una corda al coll i amenaçant-les amb una navalla. Amb aquest patró reiteratiu resulta sorprenent que la policia no l'identifiqués abans. Com pot ser que un violador actuï impunement durant dècades en la mateixa regió? Aquesta és la pregunta a la qual vol respondre El caso del Sambre, un true crime modèlic dirigit per Jean-Xavier de Lestrade (responsable també de The staircase), a partir de la investigació que va dur a terme sobre el cas la periodista Alice Géraud, que cofirma el guió juntament amb Marc Hérpoux.

En quin moment una víctima es converteix també en un botxí? Dues sèries recents exploren la naturalesa ambivalent tant del personatge d'una assetjadora com de les persones de les quals abusa. Un dels punts forts de Mi reno de peluche rau en com mostra el procés a través del qual una persona que en principi et genera llàstima o simpatia acaba convertint-se en el teu pitjor malson, alhora que s'interroga sobre si es pot empatitzar amb la ferida interna de qui et fa la vida impossible. I també s'acaba preguntant si, al cap i a la fi, hi ha persones més propícies a ser victimitzades.