Qui voldria ser qualsevol altre podent ser Paulo Gazzaniga. Cal tenir una personalitat molt forta per aixecar-se d'un cop com l'encaixat a París, en què es va menjar el gol en l'estrena a la Champions del Girona. Gazzaniga va ser assenyalat i alguns van atrevir-se a demanar que era el moment de posar Pau López. Però l'argentí ha fet callar boques aturant quatre penals en pocs dies: un davant el Feyenoord dimecres i tres avui, en la victòria contra l'Athletic (2-1).

En un més dels incomptables absurds de la Lliga espanyola i del futbol modern en general (¿van veure l’Ath. de Bilbao jugant de blanc al Bernabéu perquè el Madrid volia vendre una samarreta nova?), aquest cap de setmana no hi ha competició a Primera Divisió perquè es juga la final de Copa. Si el que volen és solemnitzar la competició dedicant-li una data en solitari, que facin com anys enrere i juguin la final just quan acabi la Lliga i deixin de marejar els aficionats.

A Girona tothom estarà enfadat perquè el que sempre ha sortit bé, a San Mamés va sortir fatal. Els errors individuals que va cometre l'equip de Míchel el van condemnar a la derrota contra l'Athletic (3-2). Tot allò que fa habitualment amb els ulls tancats, es va ennuvolar, ben oblidat. Però cal tenir memòria perquè aquest és el preu a pagar per defensar l'estil que els gironins practiquen. A Montilivi s'han posat el pitet durant tota la temporada, desfent-se en elogis cap a uns futbolistes atrevits que han aconseguit ser la gran revelació del futbol europeu. Però no sempre podran encertar perquè ningú no ho fa tot sempre bé. Ningú no és perfecte.

San Mamés no decidirà res, però pot significar que el Girona visualitzi, de manera sòlida, el seu nom dins dels bombos de la pròxima Lliga de Campions. El partidàs que enfrontarà aquest dilluns l'Athletic i l'equip de Míchel (21 hores, GOL) representa un repte interessant per als gironins, encara dolguts en l'orgull per la seva incompareixença al Santiago Bernabéu de la setmana passada. Amb la lluita pel lideratge una altra vegada oberta, després de l'empat del Madrid a Vallecas que podria deixar-los novament a tres punts dels blancs en cas de victòria, a Montilivi fa dies que asseguren que el seu objectiu és entrar a Europa. Però, si aconsegueixen sobreviure a Bilbao, això pot canviar perquè, concretant un xic més, la diana apuntaria a un dels quatre llocs que donen accés a la Champions.

El divendres 20 de maig del 2022 la plantilla del Girona, amb el cos tècnic al complet, es va reunir a l'interior de Montilivi. Més concretament, just a la sortida del seu vestidor. Eren dies complicats, aquells. A les oficines del club, situades uns metres més enllà, feia tres anys que hi havia menys gent de l'habitual. L'equip havia baixat a Segona i hi havia hagut acomiadaments. La família blanc-i-vermella no s'havia trencat tot i que s'havia fet més petita. Però en el cinquè dia de la penúltima setmana del cinquè mes de l'any, s'hi va afegir un membre més.

La travessia pel desert del Barça segueix. A Sevilla, la ciutat on havia perdut la Copa el 2019 contra el València de Marcelino, l’equip de Koeman va quedar-se amb cara de ximple i va perdre la Supercopa contra l’Athletic de Marcelino (2-3). Una final que semblava guanyada, però el Barça no va saber protegir el tresor que eren els gols de Griezmann, un dels pocs futbolistes que va saber estar a l’altura d’un partit en què el Barça no va fer mèrits per guanyar. Inestable emocionalment, tou en defensa i sense idees en atac, el Barça va estar a un pas de guanyar jugant malament. Però ni així. I va acabar perdent els papers com Messi, expulsat en l'últim minut del partit. La imatge d'una derrota que fa mal. Tant pel resultat, com pel guió i pel joc de l'equip durant bona part d'una final on els bascos, en ocasions durs en defensa, van tenir més cor.

Amb motiu del Dia Internacional de la Lluita contra el Tràfic de Persones, el 30 de juliol, les fundacions del Barça, l'Athletic Club i el Betis s'han unit per denunciar un problema tan greu com el tràfic de persones i portar a terme accions de suport a les víctimes.

La RFEF ha informat amb un comunicat que comparteix plenament el desig de l'Athletic Club i la Reial Societat de disputar la final de la Copa del Rei amb espectadors quan sigui possible. Just avui Jokin Aperribay i Aitor Elizegi, presidents de la Reial Societat i de l’Athletic Club, han demanat, després de reunir-se amb la Federació, poder jugar amb espectadors la final de Copa del Rei, que es va ajornar aquest abril per culpa del covid-19 fins a una "data per decidir". La UEFA va demanar a la RFEF i als clubs jugar la final sense espectadors aquestes pròximes setmanes, per decidir així quins equips es classifiquen per a les competicions europees de la temporada vinent.

Costa de creure la maledicció que viu el Girona a Montilivi, on fa més de cinc mesos que no guanya. Després de passar per damunt de l’Athletic a la primera meitat, i avançar-se amb un gol de Stuani, es van apagar els llums. I el conjunt bilbaí, que s’ho va creure, no va perdonar (1-2) en sis minuts de desconnexió absoluta en què els d’Eusebio van veure repetida una pel·lícula que, desgraciadament, s’està veient massa vegades a l’estadi gironí.

San Mamés, l’escenari que va veure el Girona per primera vegada a l’elit lluny de casa, es va trobar a un conjunt molt diferent. Com ens passa a tots, madura gràcies a les experiències viscudes. Si als inicis es preguntava, bocabadat, si ser a certs camps era real; fa temps que s’ho creu. De fet, quan ha perdut el respecte ha perdut la por. I quan un no té por, és capaç de tot. Només Aduriz, de penal molt dubtós i en l’última acció, l’ha pogut tombar (1-0), acabant amb una sèrie majúscula de vuit partits sense perdre.

“Érem dos, ja en som tres, només falta l’Alabès”. Aquest càntic es podia sentir a l’antic San Mamés, a l’estadi d’Atotxa i al Sadar als anys vuitanta. El País Basc volia veure com l’Alabès coincidia a Primera amb els altres dos equips de la comunitat autònoma basca, l’Athletic Club de Bilbao i la Reial Societat, i amb l’Osasuna, navarrès. És a dir, els equips d’Euskal Herria, del País basc més enllà de els fronteres autonòmiques actuals. “És un càntic que se sentia quan a l’Alabès li deien el Barça de Segona perquè era l’equip amb més diners de la categoria, però no aconseguia l’ascens”, explica Fernando Ruiz, el periodista d’ El Correo que segueix l’actualitat del club de Vitòria. No van coincidir tots quatre a Primera fins al 1998. Però Dimitri Piterman, màxim accionista del club del 2004 al 2009, va enfonsar l’Alabès i el club va acabar a Segona B. El glorioso, però, ha tornat finalment a Primera i ara ja no són quatre equips bascos, ja que també hi ha l’Eibar.