Una dona i els seus tres fills han estat desnonats aquest divendres d'un domicili ubicat a Son Gotleu, segons ha informat el Sindicat d'Habitatge de Palma. El llançament, previst a les 8.30 hores, s'ha produït aquest matí en el número 76 del carrer de Tomás Rullán, on s'han concentrat diverses persones per intentar frenar-lo, encara que sense èxit.

Les Balears varen registrar 215 denúncies per agressions de fills a pares el 2023, una xifra que representa un augment del 12,6% respecte de l'any anterior, quan es varen obrir 191 expedients a menors per aquest tipus de delicte. Segons les dades de l'estudi Violencia filio-paternal en España (de la Fundació Amigó), els expedients oberts a joves per violència filiopaternal es mantenen per damunt dels 4.000, una xifra similar a la dels darrers anys. El 2023 hi va haver 4.416 procediments a menors per aquesta classe de delicte, mentre que el 2022 en varen ser 4.332, informa Europa Press.

Reconèixer les nostres emocions fosques és molt valuós, per nosaltres i pels fills. Durant la pandèmia, quan m'enfadava amb ells, em sentia un monstre. De fet, ja des dels filòsofs grecs, que considerem que les passions són una mostra de feblesa. Plató va deixar escrit que les emocions fortes són com un cavall negre i boig. Però malgrat tot allò negatiu que sentia, vaig entendre que tot aquell emprenyament només intentava dir-me alguna cosa. Em deia que estava fent massa feina jo sola, que necessitava ajuda. Jo no era un monstre, només era algú que té límits.

Hi va haver un temps no gaire llunyà en què un jove, home o dona, exposat a les tafaneries d’una reunió familiar, havia d’enfrontar-se a preguntes i comentaris formulats sense miraments, en una mena d’invasió per etapes: que si ja tenia parella, que quan es pensava casar, que què esperava a fer avis els seus pares, que després del primer fill tocava anar a buscar la parelleta, i en cas de tenir-la, que quan vindria el tercer.

En els primers mesos després del naixement de la meva filla, vaig pensar que segurament eren les hormones que em recorrien el cos les que feien que jo, a qui mai li havien interessat els nadons, trobés cada moviment de la meva filla infinitament fascinant. En algun moment les hormones es calmarien, la fascinació disminuiria i jo tornaria a ser la d'abans.

Cada 15 de juny i 28 de gener, Cristina encén una espelma per celebrar el dia que varen néixer i morir els seus tres bebès. Un nin, Claudio, en el primer embaràs. Bessons en el segon, Claudio i Noa. “Tanc els ulls i la buf. Em dona pau i sent que els don el lloc que tenen dins de mi”, confessa. El seu úter no va poder retenir-los i es va posar de part en tots dos casos en la setmana 23. Sortiren del seu ventre vius i moriren en braços del pare uns minuts després. Mentre el marit plorava bressolant-los, ella no va voler veure’ls. Desfeta de dolor, va dir a l’equip mèdic de l’hospital Son Llàtzer: “Que la naturalesa segueixi el seu curs”.

Diuen a les notícies que “a Catalunya tenir un fill suposa, de mitjana, una despesa de 938 euros al mes”. Segons un informe de Save the Children, estem 200 euros per sobre de la mitjana espanyola, de 758 euros. Es veu que això és pel 25% d’augment dels preus dels aliments i el 145% d'augment del preu de l’habitatge. És molt car viure a Catalunya, però no només si tens un fill. No entenc massa els càlculs. ¿Dos fills són el doble o es parteixen les despeses? Perquè si un fill suposa una despesa de 938 euros al mes, un adult no costa gaire menys. Per això no em cansaré de repetir que un jubilat català, que té la mateixa pensió que un jubilat extremeny, és molt més pobre, havent treballat el mateix. Amb un fill, esclar, el preu de l’alimentació es dispara, perquè intentes que mengi fresc i de qualitat, si pots. Els bolquers són molt cars, però si és una nena no deixarà de gastar en cel·lulosa, de gran. Amb roba gastes més, perquè la canalla canvia de talla de peu i de cos cada cinc mesos.

Els fills han de ser progressivament més autònoms, i aquí hi entra el fet de desplaçar-se i quedar-se a casa sols. Però a partir de quin moment són prou grans per fer-ho? Com gairebé sempre, la resposta varia en funció de cada criatura, la família i les seves circumstàncies. “No hi ha una edat concreta, depèn molt de la maduració de la criatura, de les necessitats de la família i si prèviament s’han treballat habilitats o destreses que necessiten els fills per anar exercitant la seva autonomia i responsabilitat”, assegura la Sònia López, mestra i psicopedagoga. Els pares els han d'explicar com evitar els riscos i fer-los confiança de forma progressiva. Comenta que en aquells casos que la criatura potser no està preparada per anar a dinar sola a casa o marxar de l’escola per anar a extraescolars, però necessiten fer-ho perquè la família no pot acompanyar-los i no compten amb una xarxa propera que els pugui donar un cop de mà, en la mesura del possible, s’han d’anar preparant per incorporar el canvi. “Això suposa deixar-los el seu espai perquè aprenguin a desenvolupar-se autònomament, que adquireixin responsabilitats i els adults es quedin tranquils quan no puguin estar amb ells”, proposa.

Diuen que les criatures neixen amb un pa sota el braç, però les mares naixem amb una càmera enganxada a la mà. Amb l’arribada del meu primer fill, com moltes altres dones, vaig començar a fotografiar compulsivament la nova persona que havia sortit de les meves entranyes. Dia rere dia, setmana rere setmana: un infant és un projecte en expansió, un canvi constant, un cartell de carpe diem amb potes.

Era el dia del seu aniversari. Impossible oblidar-ho. El bony que s'havia trobat al pit feia uns mesos era un tumor. Càncer de mama. La notícia la va rebre amb molta por. "De seguida em van venir al cap tots els clixés que tenim sobre el càncer", reconeix la Jessica Fernández, professora i mare de l'Edna i el Gael, de 7 i 5 anys. "Les primeres setmanes, fins que posen noms i cognoms a la malaltia –el tipus de tumor que és, quin tractament, si està estès o no...– es viuen amb molta incertesa", diu. "I amb molta angoixa, sobretot fins que no saps la magnitud del càncer", afegeix el seu marit, Adrià Mañosa, assegut al seu costat al porxo del centre Kālida un dissabte assolellat de començaments de tardor. Han vingut per participar en El Dia dels Petits, una iniciativa per acompanyar les famílies que estan passant un procés de càncer i treballar l'impacte que té en les relacions familiars. "És una activitat que neix amb el propòsit de treballar la comunicació intrafamiliar començant amb una activitat lúdica amb els nens, després una intervenció terapèutica per separat i després un taller plegats", explica Sara Garcia, psicòloga i coordinadora del centre Kālida Sant Pau de Barcelona, un espai obert i gratuït per a qualsevol persona que convisqui amb el càncer, siguin pacients, familiars o cuidadors.

El temps que comparteix la parella abans de tenir fills és de qualitat, es pot dedicar tota l’atenció a l’altre, i a més cada persona té el seu propi espai. Però amb l’arribada dels fills els moments de connexió solen quedar reduïts a la mínima expressió, i si no es busquen estones per estar i fer de parella, no apareixen. És fàcil entrar en la voràgine –responsabilitats del món adult, tasques de casa, visites al pediatre, reunions, gestió d’extraescolars, etc.–, que instaura la distància amb la parella. “Haurien de saltar les alarmes quan ja no tens ganes de compartir o de dir-li res, si es redueixen considerablement els moments de riure plegats o si augmenten les discussions i els conflictes”, comenta Rocío Rico, psicòloga experta en sexualitat i parella. Assegura que quan el malestar supera al benestar és el moment de preocupar-se perquè alguna cosa està passant.

Recollir els infants a la sortida de l’escola i rebre respostes en format monosíl·lab sobre com els ha anat el dia és la realitat de moltes famílies. A la pregunta de com ha anat l’excursió l’infant li dedica un “bé”, i així en qualsevol de les situacions possibles: la classe d’anglès, la presentació dels amfibis o l'extraescolar de patinatge. Aquestes respostes curtes són un clàssic impenetrable per a les famílies amb ganes de saber més de les vivències diàries dels seus fills.

Segurament els fills són els entrevistats més difícils. De vegades costa. Són unes persones excel·lents, però tenen el seu món i tendeixen a tancar-se. Per fer-los parlar intento interessar-me per allò que els preocupa. Generalment, quan comparteixes una vivència, quan fem un viatge junts, anem a un concert o al cine, és més fàcil fer-los parlar.

Es va formar com a psicòloga i la sexologia no entrava en els seus plans, però va cursar un màster en sexualitat que li va obrir els ulls: "Com pot ser que ningú m'hagi explicat aquestes coses abans? A mi ningú m'havia parlat del clítoris o de la importància de mirar-se la vulva, per exemple. I amb tota aquesta informació canvia molt l'experiència", sosté Sílvia Catalán.

Marta Pontnou és assessora d’imatge, comunicadora i divulgadora de la lluita contra la pressió estètica, però també és una de les dones ajuntadores de la meva vida. Dones que gaudeixen formant grups de dones perquè ens ajudem i ens mostrem al món fent-nos grans en lloc d’empetitir-nos. El grup de la Marta es diu Lentejuela’s Party i va néixer arran de les ganes que hi havia durant la pandèmia de poder tornar a sortir de festa amb normalitat. Jo hi vaig entrar fa relativament poc. Amb la Marta ens coneixem d’aquella manera còmplice, divertida però encara no gaire profunda. El sopar d’avui és una oportunitat per veure-la entre bambolines i en tinc moltes ganes. Admiro la seva manera de comunicar, ja sigui amb articles sense pèls a la llengua a Núvol, reivindicant que ens espolsem de sobre la pressió estètica amb conferències i reels fabulosos o amb la seva pròpia manera de presentar-se al món amb una estètica glamurosa i per sobre de tot poderosa i desacomplexada.