I Estic estirada, a la platja, mig llegint, mig mirant al meu voltant, copsant altres històries al vol. D’entre els para-sols emergeix una mare, gairebé reptant per l’arena, fent esforços per arribar a la primera línia, carregada amb tot el lot. L’acompanyen les seves bessones. No se sap ben bé qui arrossega qui. Però ella s’estira, derrotada, damunt la tovallola, que ni tan sols ha fet l’esforç d’estirar quan l’ha treta de la bossa. Tampoc s’ha llevat la roba. I això que li veig el biquini a través de la seva brusa blanca, tipus eivissenca. També duu uns shorts texans mig desfermats que no fa comptes treure’s. I unes ulleres de sol negres XXL, on s’amaga l’expressió que voldria desxifrar. Les bessones no es mouen gaire del seu costat. S’hi estiren al voltant, adorant-la, com en un quadre de Sorolla. Li toquen els cabells, descansant els seus capets a diferents parts del cos de sa mare, mirant també la mar, en silenci. Després d’una estona en repòs, les dues nines es comencen a remenar i s’animen. Queden en banyador i parteixen a nedar. La mare no fa cap mostra de moviment, ni molt manco de preocupació. Que no senti cap neguit en veure les seves filles de sis o set anys anar totes soles a la mar em fa pensar que ja les ha salvades d’una cosa molt més perillosa. Sigui el que sigui, l’ha devastada. Sent que estic assistint al desenllaç d’una croada, com si aquest moment fos el darrer capítol d’una llarga història, l’escena just abans dels crèdits finals.

Durant segles les dones eren considerades ‘fàbriques de fills de Déu’. No tenir-ne estava mal vist. Per a la majoria, l’únic mètode anticonceptiu possible era triant els dies del cicle menstrual en què no ovulaven. I no sempre es calculava bé. Llavors tocava pensar en el moment del part, que tenia lloc a casa en unes condicions no sempre òptimes. Catalina Noguera Garí, de 85 anys, recorda molt bé aquella experiència. Ens rep asseguda prop del braser de la seva casa de Vilafranca de Bonany, intrigada per saber quin interès pot tenir la seva vida. L’acompanyen dos dels seus quatre fills, Maria i Miquel.

Des de petita, Molly Jong-Fast ha viscut amb la sensació que hi ha dues versions d'ella mateixa. Hi ha el seu jo real i després hi ha el seu doble literari: el personatge que s'assembla a ella i que sovint apareix a les memòries i novel·les de la seva mare, Erica Jong. Cada vegada que un conegut o desconegut sabia detalls íntims de la seva vida —com ara la seva rebel·lia adolescent o la seva addicció a les drogues—, Molly Jong-Fast es paralitzava. Va haver d’assumir que ho havien llegit tot sobre ella als llibres de la seva mare.

L’encert de Jack Thorne i Stephen Graham, creadors d’Adolescència –la sèrie del moment–, ha estat rebentar les bombolles del filtre generacional i de gènere traslladant la cultura incel de les pantalles del mòbil adolescent tancat a l’habitació a un lloc comú i sovintejat per adults com Netflix. La sèrie relata com la influència sinistra de la masculinitat tòxica inunda els entorns digitals i s’hi expandeix. Arriba en el moment oportú, ara que no falten arguments de pànic moral sobre les xarxes socials. La virtut que té Adolescència és que ens sacseja, però el repte després de veure-la és no caure en el mode reactiu, prohibicionista i de mirada curta. Com podem aprofitar el soroll que ha generat la sèrie per acompanyar millor els nostres adolescents? 

A l'estat espanyol hi ha gairebé dos milions de famílies monoparentals, el 81,4% de les quals encapçalades per una dona. La majoria d’aquestes llars són monoparentals per processos de divorci o separació. En paraules del professor del departament d'Antropologia Social de la UB Xavier Roigé, “en contra del que es pensa, es tracta d’un element constant a la història, en què la causa principal era l’abandonament familiar o la viudetat”. Roigé insisteix que allò que és “nou històricament” és la monoparentalitat per elecció. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’estat espanyol des del 2012 i fins al 2022 la xifra de mares solteres per elecció s’ha incrementat un 32,8%. A parer de Roigé, l’increment d’aquesta maternitat en solitari “es deu principalment a la dissociació del lligam entre conjugabilitat i maternitat”. Avui en dia, és possible i viable que una dona pugui tenir un fill sense necessitat de tenir una parella, “bé sigui per tècniques de reproducció assistida, bé a través d’una adopció”.

El fill d’Anna Gual tenia quatre anys quan van haver d’operar-lo de carnots i amígdales a l’Hospital Universitari de Terrassa. Era el 3 de novembre del 2023. Gual va entrar amb el petit a coll al vestíbul del quiròfan. Allí, tots dos van presenciar la sedació –per via intranasal– d’una nena que plorava i, tot seguit, se l’enduien cap a dins. Un, dos, tres, quatre, cinc minuts. Era el seu torn. La medicació prèvia a l’anestèsia se subministra amb l’objectiu de rebaixar l’angoixa als pacients en intervencions pediàtriques. Malauradament, i a diferència d’aquella nena, al fill de Gual la sedació no li va fer l’efecte desitjat: “Estava tan nerviós que va seguir plorant”. A continuació, dues infermeres se’l van emportar: “Van haver d’arrencar-me’l dels braços per dur-lo al quiròfan; va ser traumàtic”, lamenta. 

Un “número important” d’infants i adolescents ingressats i tractats a l’àrea de Psiquiatria de Son Espases el 2024 són fills de mares migrants llatinoamericanes, confirma la directora de l’Institut Balear de Salut Mental per a la Infància i l’Adolescència (IBSMIA), Isabel Flórez. Les dones varen arribar soles a Espanya per treballar i, amb la regulació de la seva situació, han pogut dur els seus fills a viure-hi amb elles. “Fa uns anys va haver-hi un boom de la reagrupació familiar i vèiem nins amb la clau de casa penjada del coll perquè la seva mare treballava i, en tornar d’escola, estaven sols a casa. Ara veim adolescents que es qüestionen el paper dels seus pares en la seva vida”, prossegueix Flórez, qui descriu problemes de trastorns de l’estat d’ànim –“angoixa, depressió i desregulació emocional”– i altres com autolesions o temptatives de suïcidi a conseqüència de la manca de vincle amb la seva progenitora. “Varen deixar infants petits, fins i tot bebès, als seus països i, de sobte, conviuen amb adolescents que no coneixen i amb els quals tenen problemes de falta d’autoritat, d’horaris, normes o conductes inapropiades. Adolescents als quals han tret d’on han nascut, del seu entorn, per viure amb una senyora que diu ser la seva mare, però que els resulta una desconeguda. Elles, per part seva, no saben com educar a una persona que se sent abandonada. Com recompons això?”, es demana una tècnica municipal de serveis socials que prefereix mantenir l’anonimat.

En el seu recent informe sobre la salut mental de pares i mares, el llavors cirurgià general dels Estats Units, el metge Vivek H. Murthy, va dir en veu alta el que molts progenitors només havien admès amb la boca petita: ser pares avui dia és massa dur i estressant. Per descomptat, sempre hi ha hagut preocupacions pel benestar de les famílies. I encara que algunes de les pors dels pares actuals són més noves (telèfons mòbils, xarxes, drogues), els pares sempre s'han preocupat pels seus fills.

La filla petita de la Noèlia Morales farà dos anys. Des d’abans que nasqués, la Noèlia no treballa: ha encadenat la baixa mèdica amb el permís de maternitat i una excedència que li ha permès tenir cura de les dues filles fins ara. Ho ha combinat així amb la seva parella, que és autònom i pot treballar més, per poder estar més a casa amb les nenes i gaudir de la criança. Amb la gran va agafar excedència fins que va tenir un any i, tot i reduir-se la jornada, recorda la incorporació a l’escola on treballava com una època molt difícil i dura i ha preferit no repetir l’experiència. 

Per a Montserrat Anton, el fet de ser àvia és un privilegi. “Un regal que fa quinze anys que dura”, explica. Des del primer moment, va poder escollir com volia que fos la seva dedicació: una tarda a la setmana aniria a recollir els seus dos nets a l’escola per fer-se’n càrrec i un cap de setmana al mes, si ho volien, podrien quedar-se a dormir a casa seva. “A banda de les urgències de nens amb febre i haver de córrer als matins per portar-los a l’escola si l’autobús falla, o també els casalsavis, casals a casa dels avis a l’estiu –ironitza Anton–. Per descomptat, que tot això també es fa quan cal!”, subratlla aquesta mestra jubilada.

Agents de la Policia Nacional van detenir dimecres passat, una dona, de 23 anys d'edat, com a presumpta autora d'un delicte de lesions, per atacar amb un cúter una altra, a Palma.

Les dones que no volen tenir fills són un col·lectiu creixent enfrontat a la pressió d’una societat que les jutja per sortir d’allò establert. “I els nins per a quan?”; “No em donaràs un net?”; “Pensa-ho, et quedaràs sola”; “Qui et cuidarà quan siguis gran?” o “se’t passarà l’arròs” són preguntes i sentències que Marian (52 anys), Laura (45) i Bea (45) han sentit tota la seva vida fèrtil. “S’assumeix que estam obligades a tenir fills i si no, no som una dona completa”, arrenca Laura abans que Marian prengui la paraula per certificar que ha sentit aquestes frases i moltes altres, també insults, per no tenir descendència. “Jo venc d’un poble de Mallorca i allà m’han dit fins i tot xorca, la forma més ofensiva de referir-se a l’esterilitat. Ningú no qüestiona això en un home, al qual no penalitzen. El que més m’ha molestat és que donen per fet que no puc tenir fills perquè no es plantegen una altra possibilitat. A les meves parelles sempre he hagut d’explicar-los que podia engendrar, però que no ho volia. Compartir-ho amb ells entra dins d’allò raonable, però per descomptat no ho és haver de fer-ho amb un familiar o qualsevol del carrer. Forma part de la meva intimitat”, exposa Marian.

Aquests dies les xarxes s’omplen de missatges plens d’amor i d’homenatge a les mares. Una simple ullada als nostres feeds es pot convertir en una successió de fotografies antigues de dones somrients, mares amb nadons als braços, àvies amb els seus fills i nets... "Gràcies, mama, ets la millor" és el que intenten transmetre els textos que les acompanyen.

Tradicionalment, les setmanes prèvies a la Pasqua venien carregades de tragí a Mallorca. Qui més qui manco aprofitava el bon temps per emblanquinar tota la casa. Alguns, fins i tot, contractaven emblanquinadores i d’altres implicaven tots els familiars, especialment les dones, preparant graneretes, escales i una roca de calç que es tenia en remull en un recipient amb aigua calenta. Al final es tractava de complir dos objectius: d’una banda, fer visible per als veïnats que en aquella casa es feien les coses com toca i, per una altra, efectuar una tasca de desinfecció anual. “Amb tota la raó”, exclama Joan Pere Llinàs, gerent d’Unicmall, l’única empresa que actualment fabrica calç amb forn de calç a Mallorca. “La calç és càustica i fa de barrera contra els fongs, els bacteris i els àcars”, assegura Llinàs. I com que no hi ha temps que no torni, recorda com varen notar un increment de compres a partir de la covid, per part de gent que sabia pels padrins que la calç tenia propietats higièniques.

En Carles Xuriguera i en Fel Faixedas han parit (i mai més ben dit) un nou espectacle, titulat Les mares. Us recomano vivament que no us el perdeu quan comencin a presentar-lo als teatres de Catalunya (de moment, aquest mes, al Teatre de Salt). És un muntatge que no pot deixar ningú indiferent perquè està centrat en aquesta figura que per a bé o per a mal, i encara que sigui en absència, a tots ens defineix: la nostra mare.

Si sou pares i mares amb fills en edat escolar segur que aquests dies el vostre mòbil treu fum. En les últimes hores han proliferat per tot Catalunya grups de WhatsApp i de Telegram de famílies que s'uneixen per endarrerir fins als 16 anys i de forma consensuada l'accés dels adolescents al primer mòbil. Hi ha grups de famílies dels barris del Poblenou, l'Eixample, Gràcia o Sant Andreu, a Barcelona, però també a Girona, Terrassa, Garraf, Tarragona o Cardedeu.

Quan vaig ser mare per primer cop, fa menys de tres anys, vaig veure clar que havia de demanar perdó a algunes amigues que ho havien estat abans que jo. Perdó per haver qüestionat que els seus fills només dormissin en braços o el collit fins als quatre anys. No en tenia ni idea. No vaig saber intuir –ni de lluny!– el que estaven vivint. Perquè no crec que ningú es faci a la idea del que és ma(pa)ternar fins, aproximadament, el vint-i-cinquè dia seguit sense dormir, entre plors, llet, bolquers, hormones i aquest sentiment visceral d’amor animal.

– Jo truco cada dia a la meva mare. Si no, malament...

Una dona i un nen, se suposa que el seu fill, estan cuinant junts quan, sense previ avís, ella li trenca al front un ou mentre el nen, que no arriba als dos anys, mira a la càmera amb desconcert. En altres casos el nen o nena es posa a plorar. És l'egg crack challenge, un dels reptes virals amb infants com a protagonistes que circulen per Instagram i TikTok. En un altre repte, uns pares, fora de càmera, tiren una rodanxa de formatge al cap del seu fill, que posa cara de sorpresa en no saber què acaba de passar. És el cheese challenge. I, anteriorment, es va posar de moda el toothpaste Oreos challenge, que consistia a oferir als infants galetes Oreo farcides de crema de dents.

Després de disseccionar la hiperpaternitat, la periodista Eva Millet s'endinsa ara en el seu nou assaig, Madres mamíferas (Plataforma Editorial), en la mal anomenada criança amb aferrament (o també dita criança natural o respectuosa) per explicar els seus orígens i critica la pressió addicional que assegura que suposa per a les mares. L'entrevistem quan el llibre ja fa uns mesos que està al mercat i explica que, malgrat que li preocupava que la “linxessin” per qüestionar el que ara és, diu,“el discurs únic”, la rebuda ha sigut positiva. "A mesura que avançava en la documentació pensava que era un llibre que s'havia d'escriure perquè no hi ha cap llibre crític o dissident amb aquesta criança", explica.