<![CDATA[Ara Balears - consumisme]]> 10 <![CDATA[Llums de Nadal]]> Els llums de Nadal ja fa dies que es van encendre i, amb ells, es produeix aquell efecte curiós pel qual el trànsit, a les ciutats, sembla intensificar-se i tornar-se encara més difícil, més agressiu, més –precisament– intransitable. Embossos sense to ni so, cotxes entravessats allà on toca, congestions a les vies principals, clàxons, clàxons, clàxons. Una dissonant simfonia de clàxons, clamant ben alt una de les característiques d'aquestes dates: la força que hi agafen totes les formes d’incivisme. Gent que crida, gent que empeny, gent que es baralla a la via pública, als llocs d'oci, a les superfícies comercials. “És l'esperit nadalenc”, proclamen, mentre a continuació li amollen qualsevol animalada a un o una que els ha passat pel costat, o al davant. Els llums de Nadal, mentrestant, engalanen els carrers i les avingudes, les façanes, els aparadors i fins i tot els arbres del carrer, amb aquests absurds condons de bombetes que els enrosquen al tronc. La globalització fa que el paisatge sigui, si fa no fa, el mateix a totes les ciutats grans del món occidental i Palma, que gràcies al turisme té tots els inconvenients d'una ciutat gran però cap dels avantatges, no és una excepció.

]]> <![CDATA[Sobre els rosegadors]]> Durant la setmana ens dedicam a treballar, menjar i dormir per tenir les forces per continuar un dia rere l’altre. Guanyam els doblers que el sistema necessita engolir per sobreviure: pagam religiosament a les empreses energètiques, de telecomunicacions, les quotes del cotxe i la hipoteca al banc, la benzina, anam al supermercat... A més, adquirim productes cosmètics per millorar el nostre aspecte físic, roba de marques populars, sabates i, si tenim sort i ens sobren uns cèntims, ens prenem una cervesa a la terrassa d’una gran franquícia d’aquestes que poblen els espais exteriors d’algun gran centre comercial. I intentam anar de vacances almenys una vegada a l’any, perquè les grans companyies aèries, hoteleres i de lloguer turístic no hagin de patir per si no fan rècord de guanys.

]]> <![CDATA[El consum, una estafa]]> Després de fer l’exercici d’imaginar com seran les Balears d’aquí a 50 anys, les meves dèries han sortit reforçades. És una mala notícia per a totes aquelles persones que m’han de suportar amb la murga dia a dia, però no em sap gens de greu. Si la nostra única arma realment efectiva és el consum, l’hem de fer servir. Votar com a eina de transformació és una cosa del passat. Avui dia, governi qui governi, les nostres vides no canvien massa, perquè hi ha estaments i poders no triats per la ciutadania que no estan disposats que el rumb de les nostres existències miserables canviï de manera perceptible. I, clar, això fa que la vocació de radicalitat estigui cada vegada més devaluada, com si anar a les arrels dels problemes fos una actitud ofensiva amb un sistema engreixat i a tota màquina.

]]> <![CDATA[Objectes buits, persones buides]]>

Només entrar al centre comercial vam topar amb un nombrós grup de noies que s’emocionaven amb un ninot que era un simple rectangle pelut de color marró amb ulls. Em vaig sentir vella i vergonyosament analògica davant de totes aquelles dones joves que es comportaven com si aquell munt de fibres sintètiques fos una estrella de rock o un geni que concedia desitjos. "Jellyfish!", cridaven, "Jellyfish!" Vaig convertir-me tot d’una en una antropòloga innocent davant d'una cultura primitiva que em resultava del tot incomprensible. Per què aquella gent s’emocionava d’aquella manera amb un objecte sense cap valor objectiu que l’observador pogués captar a simple vista? És que tenia propietats curatives o màgiques? Era evident que el producte contenia alguna mena de valor que anava molt més enllà de la realitat. Totes les civilitzacions i cultures han creat coses a les quals han atribuït una càrrega simbòlica inventada, des de les religions fins a les supersticions quotidianes. La novetat en aquests temps de capitalisme ultraliberal i digital és que els objectes inútils es compren i es venen de forma massiva, i el significat que se’ls dona és volàtil i canviant.

]]> <![CDATA[A Nova York els rics contracten persones perquè facin cua en nom seu als locals més populars]]>

La societat consumista que caracteritza la majoria d’economies occidentals no deixa de reinventar-se, i tenir diners és avui en dia la clau d’accés a gairebé tot. A Nova York, una de les ciutats més cares i transitades del món, recentment ha sigut notícia un fenomen peculiar: persones que en contracten d’altres perquè els facin les llargues cues requerides per reservar els restaurants més populars de la ciutat o pels seus millors espectacles de Broadway, on la demanda és tan alta que el seu preu no només es paga amb dòlars, sinó també amb una cosa de valor intangible, el temps.

]]> <![CDATA[La prosperitat toca a la porta]]>

La paraula ‘kebab’ ve del persa, i es veu que significa carn rostida. Diuen que era menjar de reis, tot i que després es va convertir en una menja popular anomenada ‘sish kebab’, que consistia –consisteix– en trossos de carn adobats i travessats amb una punxa, que es prepara damunt la graella o a la planxa.

]]> <![CDATA[Jesús sentiria vergonya]]> Si Jesús tornàs a néixer, no tindria més remei que sentir vergonya aliena en contemplar aquesta societat, suposadament d’arrel ‘cristiana’. La creu s’ha convertit en un símbol macabre de màrqueting (potser la de Jesús és l’única marca que ha triomfat fent de la mort una bandera) i els suposats creients, amb els seus actes, a qui realment honoren és als mercaders dels temples, que han construït les catedrals del nostre temps: els grans centres comercials. Les cerimònies religioses ja no es fan a les esglésies sinó a botigues de conegudes marques esportives i a outlets que prometen el paradís a la Terra en forma de descomptes. La comunió ja no es rep de mans d’un sacerdot, sinó passant la targeta de crèdit a la caixa, de camí a la qual trobarem calcetins a preus irresistibles, bosses de plàstic que semblen de pell per menys de 20 euros i fundes divertides i acolorides per a tota mena de telèfons mòbils.

]]> <![CDATA[Diògenes planetari]]> Ho hem de reconèixer. Com a espècie, som embafadors. Amb tendència a l’excés i a l’acumulació. Durant mil·lennis no se’ns va notar tant, perquè la vida era costeruda i cada passa era un sidral. Havíem d’anar a poc a poc i, sobretot, calibrar, prioritzar, decidir, triar... Ara no. No triam mai: ho volem tot.

]]> <![CDATA[Fitur(ibles)]]> Com si fos una consigna, durant la setmana que es duia a terme Fitur, els informatius dels mitjans audiovisuals estatals, públics i privats, quan tenien oportunitat, insistien a valorar l’impacte en doblers de qualsevol tipus d’activitat que atragués públic de fora, com si això formàs part de l’‘esperit del moment’. La realitat és que la fira del turisme que es du a terme a Madrid ha transcendit l’àmbit sectorial i, a hores d’ara, podria dir-se que la identifiquen com la fira d'Espanya, cosa que no passa amb altres fires de més transcendència tecnològica i repercussió internacional, fetes a altres ciutats de l’Estat. La fira madrilenya va pel camí de convertir-se en la primera neofesta nacional espanyola, en què el turisme, com els trens, forçosament ha de passar per la capital. Madrid central.  

]]> <![CDATA["Una brusa verda blava talla M del Zara. Poso link"]]>

Espero que els Reis us hagin portat moltes coses; que hàgiu rebut alguns dels regals que demanàveu a la llista i també algun altre d’inesperat. Això dels regals sorpresa és una de les coses que han pràcticament desaparegut. I és només un dels molts canvis que, a parer meu, estan deformant aquestes festes.

]]> <![CDATA[Regal]]>

Segons el diccionari etimològic, el verb regalar prové del llatí recalare, que vol dir fer baixar. Això lligaria també amb la paraula grega khaláo, que vol dir deixar anar. Si ens fixem en aquests dos orígens, seria més fàcil pensar que estem parlant del nostre actual verb regalimar (un de tantíssims verbs que cada vegada fem servir menys): regalimar és deixar anar una cosa, un líquid que forma filets o regalims. En realitat, la nostra llengua ens permet dir-ho de moltes maneres: degotar, gotejar, repixar, suquejar, saliquejar. O regalar, efectivament.

]]> <![CDATA[La fira de Nadal de Sant Kevin de Vallfosca]]>

Aniran a la fira de l’avet, perquè els nens són petits i fa gràcia passejar amb els seus ulls. L’olor, la combinació de verd i vermell i, sobretot, les llumetes. Compraran un tió amb forma de porquet, o potser una tiona, què carai.

]]> <![CDATA[El capitalisme entra a l’escola]]> El monopoli de Google als centres escolars de les Balears només és una mostra, però molt simptomàtica, de la “despenalització” del capitalisme a l’escola. Centres sencers han substituït els llibres de text pels Chromebooks de Google, la Conselleria només proporciona als centres els portàtils de Google i els equips educatius s’organitzen quasi exclusivament amb el GSuite, el workspace també de Google. 

]]> <![CDATA[Per què comprem coses que no necessitem? (I com evitar-ho)]]>

Feia temps que l'edició limitada del ninot de Bob Esponja que han fet les populars figures Funko Pop feia l'ullet a Jason Grioua. Tot just havia acabat la carrera i va decidir fer-se un autoregal: gastar-se uns 100 dòlars en aquesta figureta i en altres de sèries d'anime i d'Overwatch, el seu videojoc preferit. Però, passats uns dies, va tenir remordiments. Tenia dubtes respecte a la seva economia personal: els preus estaven pujant molt, especialment el preu de la gasolina, i poc després Grioua, de 23 anys i redactor de notícies al canal WSVN 7News de Miami, ja s'havia penedit d'aquella despesa. “Ara cada un d'aquells dòlars m'anirien molt bé, els hauria d'haver estalviat”, explica: “En definitiva, la inflació m'ha fet sentir cert remordiment per haver comprat articles d'oci”.

]]> <![CDATA[Fer o ésser?]]> El 1976 Erich Fromm publicava el seu darrer llibre en vida, Tenir o ésser?, una implacable crítica al consumisme. L’excloent dicotomia entre l’ésser i el tenir se substancia cruament en la màxima 'Qui no té, no és', en una societat on la necessitat de mantenir il·limitadament el ritme ascendent de producció obliga a consumir compulsivament. Ja no tenim per viure: vivim per tenir.

]]> <![CDATA[Un bon nadal]]> Els mitjans, sobretot les televisions, augmenten d’any en any –de dia en dia, potser?– la pressió inhumana sobre la nostra dèbil humanitat, a fi de convertir-nos en autòmats dedicats patològicament a comprar. Ja haureu observat que aquesta pressió és més intensa com menys necessari és el producte que se’ns ofereix. Les coses que necessitam sembla que no són tan importants, llevat que l’oferta es compongui de marques amb una forta competència entre elles.

]]> <![CDATA[L’efecte Mona Lisa]]> La Gioconda no és només l’sfumato més reeixit de Leonardo, sinó que és, a més, la pintura més famosa del món. Cada any la visiten 10 milions de persones, que transiten les sales del Louvre a la recerca de la seva icona més universal. Ella els rep, invariablement somrient, a la Sala dels Estats, on l’acompanyen altres peces de primeríssim nivell –Tiziano, Tintoretto...–, que no desperten el més mínim interès entre els visitants.

]]> <![CDATA[El dilluns, en compra llums]]> Aquesta setmana, el meu barri ha estrenat supermercat. Un supermercat generalista d'aquests de cadena, de cadena estrangera, amb productes estrangers etiquetats en idiomes estrangers que són presumptament molt més barats i que, cada quinze dies, publicita ofertes imperdibles de tota casta d'estris del nostre temps: petits electrodomèstics, roba, papereria, ginys electrònics, etcètera. A l'entrada, hi han col·locat uns pilons il·luminats que criden 'producte d'aquí', i exageren la presència d'una reduïda selecció de quatre ingredients predictibles (això és, sobrassada, pa moreno, un parell de marques de conserves i, a tot estirar, una safata de tomàtigues de ramellet).

]]> <![CDATA['In fabric': manifest surrealista per combatre el consumisme]]>

'In fabric'

(4 estrelles)

Direcció i guió: Peter Strickland. 119 min. Regne Unit (2018). Amb Marianne Jean-Baptiste, Fatma Mohamed, Leo Bill i Gwendoline Christie. Disponible a Movistar+ a partir del 19 de gener

]]> <![CDATA[Consumisme i ‘eudaimonia’]]> El terme eudaimonia és central en l’ètica d’Aristòtil. Per a ell, l’únic objectiu de l’ètica -la part de la filosofia que es pregunta com hem de viure-és que arribem a l’eudaimonia: a un estat de benestar ple i serè. Reflexionar sobre què és i com s’assoleix -en un moment històric en què, depenent de com visquem, no sobreviurem- ha passat a ser una urgència filosòfica. Els pares fundadors de l’imperi que s’enfonsa en van dir the pursuit of happiness, però ha acabat havent-hi una gran distància, una greu dissonància, entre la seva happiness i l’ eudaimonia aristotèlica. Mentre happiness sigui poder i riquesa -i no virtut i saviesa- no serà eudaimonia, l’estat que només gaudeix qui creix com a persona.

]]>