La firma del director de cinema Dany Boyle (Trainspotting) i la del guionista Alex Garland (Civil war) arriben de bracet a les sales amb un gènere que, en paraules del mateix Boyle, "segueix funcionant i té el seu públic": el terror. A partir d'aquest divendres, els espectadors podran transportar-se de nou a una Anglaterra inhòspita i arrasada per un virus que ha infectat els ciutadans i els ha transformat en zombis, un fet que ha deixat l'illa abandonada a la seva sort.

El mestre de la crítica francesa André Bazin va defensar sempre el pla seqüència com el recurs fílmic que, en mantenir la continuïtat de l’espai-temps sense la intervenció del muntatge, més podia acostar una pel·lícula a la realitat. Què n’hauria pensat, el cofundador de Cahiers du Cinéma, de la deriva recaragoladament exhibicionista que aniria agafant aquesta tècnica i, sobretot, de com el cinema contemporani l’ha contaminat amb efectes digitals fins a dur-la al terreny de l’impossible? Segurament es retorçaria a la seva tomba si li arribessin els ecos d’un títol com MadS, que narra el sorgiment d’un brot epidèmic potencialment apocalíptic en directe, a través d’un sol pla seqüència d’hora i mitja.

Un nou contingent d'uns 150 soldats, la majoria procedents de Guatemala, va arribar a Haití el cap de setmana per apuntalar una força de seguretat internacional encarregada d'enfrontar-se a les poderoses i ben armades bandes que sembren la misèria al país. Però si el passat serveix de guia, és poc probable que aquesta nova ajuda marqui una gran diferència. Dues matances consecutives en què van morir més de 350 persones, seguides d'un atac la nit de Nadal a l'hospital públic més gran d'Haití, han posat de manifest la creixent falta de control del govern haitià sobre la crisi cada vegada més profunda de la nació i els errors i deficiències de les autoritats locals i de la força de seguretat internacional desplegada per protegir civils.

Hi ha, d'uns anys ençà, un auge del cinema de terror i fantàstic, tant de la producció de Hollywood com de la de diverses cinematografies europees i asiàtiques. L'any 2024 va acabar amb una nova revisió del clàssic de F.W. Murnau, Nosferatu (que a la vegada no deixava de ser el Dràcula de Bram Stoker en una versió que bàsicament canviava els noms dels personatges i alguns detalls, per no haver de pagar drets d'autor), a càrrec del director Robert Eggers, i el 2025 ha començat amb l'estrena d'Heretic, una proposta que té l'al·licient de comptar amb Hugh Grant en el paper d'un psicòpata fanàtic religiós que fa la guitza a unes joves monges mormones. Heretic encara no l'he vista; el nou Nosferatu és cert que queda notablement per sota dels films sobre vampirs de Murnau, Fritz Lang, Werner Herzog o Francis Ford Coppola, però també és veritat que no és tan dolenta com ara diuen els que l'aplaudien abans de veure-la (el personal vol consumir tan de pressa que s'entusiasma abans d'hora i després es decep perquè no es troba amb allò que havia imaginat). En tot cas, cap dels esmentats iguala la inventiva artística (ni la capacitat de fer por) del Vampyr de C. Th. Dreyer.

Encara que comparteixen cognom i generació literària, són moltes les diferències entre Ryu i Haruki Murakami. Si Haruki és a hores d'ara conegut arreu del món gràcies a novel·les com Tòquio Blues i la recent La ciutat i les seves muralles incertes (Empúries/Tusquets, 2024), a Ryu fa anys que costa seguir-li la pista, encara que al Japó continuï publicant amb regularitat (l'última novel·la, Youtuber, va aparèixer el 2023). Melòmans tots dos, el primer és aficionat al pop, al jazz i a la música clàssica, i el segon es decanta pel rock i la salsa: durant anys, de fet, va ser propietari d'un segell discogràfic especialitzat en ritmes llatins. Si Haruki no pot viure sense sortir a córrer cada dia, Ryu practica el tenis i el submarinisme, i segueix amb devoció les curses de fórmula 1. Els lectors de Haruki Murakami saben que a les seves novel·les es desdibuixen les fronteres entre realitat i fantasia. Els de Ryu s'hi troben històries pertorbadores ambientades als baixos fons de Tòquio on abunden tres ingredients: la violència, el sexe i les drogues.

La Natàlia té quinze anys i, com cada estiu, torna al poble per passar-hi les vacances. Allà es retroba amb la millor amiga de la infantesa, l'Emma: una malaltia l'ha mantingut allunyada de l'escola i dels nois i noies de la seva edat. Les petites vampires, la quarta novel·la de Maria Guasch (Begues, 1983), explora la peculiar relació entre les dues amigues, receloses dels forasters que viuen en una masia dels afores del poble, al mateix temps que es fixa també en un jove visitant, el Martín, que treballa al bar de la família de l'Emma mentre cova ambicions literàries. Publicada a L'Altra, és una relectura i actualització del gènere gòtic, on la foscor, la crueltat i la sang enverinada planen en una vila propera i alhora distant de Barcelona.

En els primers compassos de La cabana sinistra (The lodge), la pel·lícula del 2018 de Severin Fiala i Veronika Franz, una mare de dos fills deprimida i abandonada es dispara un tret a la boca. Quan es va projectar a Sitges, alguns espectadors van començar a aplaudir, com s’acostuma a fer al festival amb les escenes de violència brutal; però davant l’estupefacció de la resta del públic, horroritzat, els aplaudiments van morir de seguida en un silenci incòmode i confús. L’anècdota resumeix la particular manera d’entendre el terror d’aquesta parella de cineastes austríacs, al·lèrgica a les convencions del gènere de terror. “No pensem en les nostres pel·lícules com a films de terror, això són etiquetes de les distribuïdores i els agents de vendes –diu Fiala–. Nosaltres simplement trobem una història o un personatge i la seguim”.

Caramboles poètiques del calendari d’estrenes, El baño del diablo coincideix rimant a la cartellera amb Salve Maria. Tant la pel·lícula de Severin Fiala i Veronika Franz com el film de Mar Coll parlen de dues protagonistes femenines afligides per l’appel du vide, expressió francesa que descriu la crida del buit, els pensaments sinistres intrusius i, en general, la temptació de deixar-se arrossegar per la maldat pura. En els dos casos, tot i que un relat tingui lloc a la Catalunya urbana en temps actuals i l’altre a l'Àustria rural del segle XVIII, el vertigen fosc que fa embogir aquests dos personatges és el mateix: la por de perdre totalment la pròpia voluntat i, per tant, la identitat, després d’un canvi vital significatiu.

Apocalipsis Z: El principio del fin adapta la primera novel·la de la reeixida trilogia literària escrita per Manel Loureiro, que es va començar a publicar el 2007. Alhora, aquesta saga literària se situava en línia genealògica amb The walking dead, el còmic creat per Robert Kirkman el 2003 que va donar peu a la sèrie homònima, tota una fita de la ficció televisiva recent vinculada al gènere fantàstic o de terror: es podria afirmar, sense por d'exagerar, que les tres primeres temporades són pràcticament impecables.

Quan encara no havia fet els vint anys, el seu paper d'estudiant de casa bona en un institut elitista a la sèrie Élite va llançar a la fama Ester Expósito (Madrid, 2000) i la va convertir en la dona espanyola amb més seguidors a Instagram –ara ho és Georgina Rodríguez amb 64, 2 milions–. Superada la commoció, Expósito sembla decidida a marcar el rumb de la seva carrera, primer amb el thriller de terror Venus, de Jaume Balagueró, i ara amb El llanto, la inquietant intriga sobrenatural del debutant Pedro Martín-Calero. L'ARA va parlar amb l'actriu sobre la seva curta però intensa carrera durant la recent visita al Festival de Sitges.

Una seqüència extraordinària obre El llanto: en una discoteca banyada en llums estroboscòpiques, una jove balla eufòrica fins que, de sobte, es comença a donar cops de cap contra una barra. És una carta de presentació impecable per part de Pedro Martín-Calero, cineasta que debuta al llargmetratge amb aquest estilitzat i efectiu film de terror, també marcat per la personalíssima veu de la seva guionista-autora: Isabel Peña, col·laboradora habitual de Rodrigo Sorogoyen, proposa aquí una intrincada estructura narrativa en què tres dones joves (entre les quals una irreconeixible Ester Expósito morena) separades en el temps i l'espai s'enfronten a una presència maligna que només elles poden veure, encara que sempre a través d’una pantalla.

Quan va debutar el 2022 amb Smile, Parker Finn ens va sorprendre amb un film de terror a contracorrent que, lluny de la línia dura dels fenòmens recents del gènere, oferia un autèntic festival de cops d'efecte i acudits cruels, tot al voltant d'una cadena de suïcidis en què, abans de morir, les víctimes somreien davant l'únic testimoni, que patia tota mena d'al·lucinacions a partir de llavors. Una premissa ben efectiva, però que generava dubtes sobre una possible continuació, uns dubtes que Smile 2 no aconsegueix dissipar del tot.

“L'experiència cinematogràfica més extrema de la temporada”, deia Eulàlia Iglesias a la crítica de l’ARA de La sustancia, i no exagerava. A la pel·lícula, que acaba d’estrenar-se en sales, una estrella en declivi de la televisió, marginada del seu programa de fitness, pren una droga experimental que crea un nou cos perfecte que la seva consciència pot habitar en setmanes alternes. La directora francesa Coralie Fargeat (París, 1976) firma una variació macabra, feminista i gore d’El retrat de Dorian Gray que ha sacsejat tots els festivals des de la seva première a Canes i que regala a Demi Moore el paper de la seva vida.

En la gran triomfadora d’aquesta edició del Festival de Sitges no hi ha monstres ni criatures sobrenaturals. A El baño del diablo, que tant el jurat de la secció oficial com el de la crítica i el jurat Carnet Jove han proclamat merescudament com a millor pel·lícula d’aquesta edició, el terror prové d’una societat patriarcal i ultrareligiosa que reserva a les dones la maternitat com a únic paper. Una societat que no preveu pitjor pecat que el suïcidi i que, per tant, ofereix a les víctimes de la depressió profunda una alternativa esgarrifosa: assassinar una criatura innocent per ser detingudes, absoltes del pecat per un sacerdot i, finalment, condemnades a mort; un pla infal·lible per evitar la condemna a l’infern dels suïcides.

El 13 de novembre del 1971, Steven Spielberg va estrenar el seu primer llargmetratge al canal ABC, que al veure el bon resultat d’El dimoni sobre rodes va estrenar la pel·lícula als cinemes. 53 anys després, un Spielberg torna a estrenar opera prima, i ha passat al Festival de Sitges, que aquest divendres ha acollit la première mundial de Please don’t feed the children, el tens thriller de terror distòpic de Destry Allyn Spielberg (Los Angeles, 1996), la filla del director de Tauró.

En l’edició del Festival de Sitges que homenatja el clàssic de Tod Browning Freaks (1932) i que té com a leitmotiv el terror ambientat en els circs i les fires no podia faltar l’última entrega de Terrifier, la saga protagonitzada pel silenciós pallasso assassí Art the Clown, que s’ha convertit en una icona del cinema de terror actual amb una peculiar barreja de comèdia gestual i crueltat extrema. L’artífex de la saga, el director Damien Leone, va crear el personatge en els seus primers curts i va construir al seu voltant la primera entrega de Terrifier (2016), una producció low cost de poc més de 30.000 euros que gràcies al micromecenatge va créixer en la segona part fins a 225.000. Terrifier 3, en canvi, multiplica per deu el pressupost anterior gràcies a l’èxit inesperat de la segona entrega, que va recaptar més de 15 milions arreu del món i va constatar l’interès del públic per les grotesques exhibicions de violència gratuïta de l’Art.

Quan El hoyo es va presentar en societat el 2019 (entre altres llocs a Sitges, on s’alçà amb el màxim guardó), la vam llegir com una revisió distòpica del concepte d’ascensor social. Però quan Netflix l’estrenà globalment durant les primeres setmanes de la pandèmia de la covid, l’escenari de la presó-purgatori vertical que donava nom al film de Galder Gaztelu-Urrutia va permetre als espectadors confinats d’arreu del món projectar les seves pors. La seqüela del film arriba cinc anys després, en un context ben diferent i modulant l'al·legoria per fixar-se en l’ocàs de les ideologies.

L'horror còsmic de les històries de Lovecraft fa curt per descriure la sensació que un experimenta davant el programa del Festival de Sitges, una allau de sèries i pel·lícules de terror, ciència-ficció, animació, acció i comèdia que el festival ofereix des del 3 al 13 d'octubre. Fem una selecció del bo i millor d'una edició que té com a novetat més destacada la recuperació com a espai de projecció de l'Escorxador - Centre Cultural, que substitueix un Cinema El Retiro tancat per obres de remodelació.

El 2022, un thriller danès negríssim va dividir el públic del Festival de Sitges com poques pel·lícules ho han fet els últims anys. A Speak no evil, de Christian Tafdrup, una família danesa fa amistat amb una de neerlandesa durant unes vacances a la Toscana i, poc després, accepta l’oferta de passar un cap de setmana amb ells als Països Baixos. La trobada entre les dues famílies (fills inclosos) es planteja en clau de comèdia de costums corrosiva: el matrimoni danès, que no travessa un bon moment, se sent inicialment atret per la franquesa i l'espontaneïtat dels seus nous amics, però la simpatia es transforma en incomoditat i la incomoditat en angoixa a mesura que Tafdrup introdueix –no gaire subtilment– elements inquietants per obrir escletxes de sospita i foscor en el tarannà bonhomiós dels neerlandesos.

Després de sis entregues –inclosos els dos crossovers amb Depredador–, la franquícia Alien va arribar a un preocupant punt d’estancament que Ridley Scott va superar el 2012 amb el gir cap a la ciència-ficció de la notable Prometheus, inici d’una trilogia de preqüeles que de moment ha quedat en díptic arran del relatiu fracàs d’Alien: Covenant (2017), fet que deixa penjada la història de l’androide David (Michael Fassbender) i els seus embrions d'àlien. Amb la compra de Fox per part de Disney, sembla que la prioritat no era tancar relats sinó munyir amb més eficàcia la propietat intel·lectual seguint el model Star Wars: retorn a les essències, renovació de cares i un desig indissimulat de complaure els fans.